Vila fortificada de Sant Feliu d’Amunt

Situació

El poble de Sant Feliu d’Amunt és prop de la riba esquerra de la Tet, entre el riu i la carretera.

Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 41’ 19,8” N. - Long. 2° 43’ 24” E.

Per anar-hi des de Perpinyà, cal agafar la carretera N-116 en direcció oest, i després d’haver fet un recorregut de 14 km s’arriba just al peu del poble. (PP)

Història

Els dos pobles de Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall degueren formar-se a l’entorn d’una església primitiva dedicada a sant Feliu, de la qual avui es desconeix totalment l’emplaçament. És curiós que actualment cap de les dues esglésies parroquials d’aquests dos pobles no sigui dedicada a aquest sant; la de Sant Feliu d’Amunt és dedicada a santa Maria i la de Sant Feliu d’Avall és sota l’advocació de sant Andreu.

Sigui com vulgui, la villa Sancti Felicis és esmentada l’any 898 per primera vegada com a afrontació territorial de Cornellà de la Ribera, i com a lloc on confluïen els canals de regatge que portaven l’aigua de la Tet des de Millars. Al segle X el monestir de Sant Miquel de Cuixà tenia un alou in Sancto Felice, segons que consta en la butlla d’Agapit II (950) i en la de Joan XV (968). Tanmateix, la primera menció precisa de Sant Feliu d’Amunt —ja que implica l’existència de Sant Feliu d’Avall— data de l’any 960; es tracta de la donació que en aquell any feu el prevere Garsies a Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà, el qual, entre d’altres béns, li cedia un alou situat a la “villa de Sancto Felice superiore”, consistent en cases, terres, construccions, horts, molins, garrigues, etc., domini que fou confirmat al monestir per la butlla de Sergi IV datada el 1011.

Malgrat tot, sembla que des de la primera meitat del segle X la naixent casa Cameles-Castellnou tingué la part més important d’aquests territoris. En aquest sentit, hi ha constància que l’any 942, Ansemund i la seva esposa Quíxol, senyors del castell de Cameles, en la venda que feren a llurs fills de la propietat dels dominis que tenien al Rosselló, al Vallespir i a Besalú, esmentaven l’alou de Sancto Felice juntament amb les seves esglésies. Al llarg del segle XI els dominis de Cuixà sobre aquest territori, com també els dels Castellnou, augmentaren. Així, l’any 1079, els germans Bertran, Roger i Arnau, cediren a Guillem (II), ardiaca i vescomte de Castellnou, un alou a Sant Feliu d’Amunt.

La senyoria de les localitats de Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall depengué sempre dels vescomtes de Castellnou fins a la mort, l’any 1321, de Jaspert V, deutor d’una gran suma de diners a Pere de Fenollet, vescomte d’Illa. Per saldar el deute el rei Sanç ordenà la venda, entre d’altres, dels castells de Sant Feliu d’Amunt i d’Avall, que esdevingueren propietat dels Fenollet fins l’any 1423. Aleshores, Constança de Pròixida, vídua en segones núpcies de Pere de Fenollet, heretà els dos Sant Feliu, que cedí a la seva filla Violant de Perellós (filla d’un primer matrimoni). Aquesta donà en herència la baronia dels dos Sant Feliu al seu fill natural Francesc Burguès (després legitimat), que van conservar els seus descendents fins a la darreria del segle XVIII. (MLIR)

Recinte fortificat

Al voltant de l’església del poble de Sant Feliu d’Amunt hi havia hagut un recinte de muralles, ara especialment visible al costat occidental, davant de la riera de Comalada.

El clos de muralles té una planta de polígon irregular, format per set costats; la distància d’est a oest i de sud a nord és d’uns 80 m. El carrer principal devia anar de sud a nord, tot passant pel costat de l’absis de l’església parroquial de Santa Maria, situada al bell mig de l’espai tancat pels murs; sembla que un altre carrer anava també de nord a sud al nivell del peu de la nau. El tram de muralles més ben conservat, com ja s’ha dit, és el situat a ponent, amb una longitud de prop de 40 m i acabat amb una torre de planta circular en cadascun dels extrems. El sector meridional del mur, amb un matacà de maons i un mur amb obertures per a armes de foc, fou refet en època més moderna (Bayrou-Castellví, 1987, pàg. 215). Cal suposar que aquest recinte, que l’any 1326 rep el nom de “cellera” (Reynal, 1985, pàgs. 59-61), ha de correspondre, d’acord amb les seves mides i amb la seva situació en relació amb l’església, a l’antiga sagrera d’aquest lloc, segurament fortificada en un moment posterior al segle XI. (JBM)

Bibliografia

  • Reynal, 1985, pàgs. 59-61
  • Bayrou-Castellví, 1987, pàg. 214.