De l’església hispana a l’església carolíngia i el canvi de litúrgia

Introducció

Foli del Beatus de Girona, on es poden veure dues esglésies sobreposades, la superior amb una corona votiva sobre l’altar.

ECSA - G. Llop

L’ocupació de Narbona, l’any 759, per les tropes del rei Pipí el Breu, i la presa de Barcelona, l’any 801, pel seu nét Lluís el Piadós, rei d’Aquitània, portaren un canvi substancial en les comunitats cristianes de l’antiga província metropolitana Narbonense i en les de la part nord-oriental de la Tarraconense. De fet, el canvi polític obrat en les dues ciutats inicià un procés lent però irreversible que provocà que aquestes dues extenses zones de banda i banda dels Pirineus deixessin també de pertànyer a l’Església de tipus nacional visigòtica de Toledo i passessin a formar part de la naixent Església carolíngia, en molts aspectes també de tipus nacional, com a continuadora i successora de l’antiga Església merovíngia. L’Església carolíngia, però, era molt més dependent de la seu apostòlica romana, sobretot des que Pipí el Breu, l’any 754, rebé la unció reial, com els antics reis de Toledo, directament del papa Esteve II.

És en aquest context que cal situar el fet que les esglésies de la Narbonense i del nord-est de la Tarraconense deixessin de celebrar el culte cristià —celebració eucarística, rés de l’ofici diví i administració dels sagraments i dels sacramentals— segons el ritu laboriosament estructurat en la seu toledana, i que ho fessin dins els esquemes i les pràctiques culturals romanofrancs que llavors s’anaven codificant en les esglésies de l’imperi Carolingi. Formaren una litúrgia en part especial que conservà molts textos i ritus visigòtics, i que mereix de ser anomenada narbonesa per la seu on fou essencialment elaborada, i també catalanonarbonesa si ens fixem en l’àrea geogràfica en què fou emprada.

La litúrgia, com a celebració festiva externa de la fe d’una comunitat cristiana, a través dels seus símbols, ritus i textos, mostra les seves formulacions dogmàtiques i la seva idiosincràsia i manera de ser. Per això també és força lògic que quan una comunitat cristiana deixa de pertànyer a una jurisdicció eclesiàstica superior i passa a dependre d’una altra, acabi abandonant els ritus de la primera i accepti els de la nova jurisdicció en què queda unida. A més, com veurem, en aquest moment, entorn dels anys 759-801, tant en l’àmbit civil com en l’eclesiàstic era del tot admès, especialment després del concili IV de Toledo de l’any 633, que la unitat política no solament pressuposava tenir una mateixa fe sinó també una mateixa manera de celebrar-la en els ritus litúrgics.

L’església hispana de Toledo

Mapa de la Península Ibèrica amb l’esment d’algunes de les ciutats episcopals costaneres d’època visigòtica, en un manuscrit de Ripoll de l’any 900.

Institut Amatller d’Art Hispànic

La cristal·lització dels diversos regnes bàrbars —merovingi, burgundi, visigòtic de Tolosa, primer, i després de Toledo— en les terres de l’imperi Romà d’Occident comportà també l’organització de les seus episcopals de les zones ocupades en unitats suprametropolitanes que acabaren transformant-se en esglésies de tipus més o menys nacional pel fet de tenir els seus límits adaptats a les noves estructures civils. Això no comportà, però, que trenquessin amb l’Església apostòlica de Roma, que sempre, especialment en matèria doctrinal i en els més importants punts de la disciplina eclesiàstica, fou considerada com una seu superior i punt obligat de referència.

En la nostra zona el procés s’inicià al cèlebre concili d’Agda de l’any 506, organitzat pel bisbe Cesari d’Arle amb el permís explícit del rei Alaric II de Tolosa, en un moment que enfront del programa expansiu del regne franc necessitava captar la benvolença de l’episcopat catòlic del seu regne. Al concili participaren la majoria dels bisbes de les províncies eclesiàstiques d’Arle, de Narbona, d’Eauze, de Bordeus, de Tours i de Bourges. Cesari aprofità l’ocasió per a impulsar una àmplia reforma eclesiàstica. Al concili, per exemple, referent a les esglésies, al cànon 14, ja es mana que els altars no solament han de ser consagrats amb la unció de l’ara feta amb el crisma sinó també amb una fórmula de benedicció pronunciada pel bisbe, norma que, com després veurem, forma part essencial del ritu de consagració d’esglésies. Aquest cànon, de fet, és l’origen de la creació d’aquest ritu litúrgic.

L’infatigable Cesari pensava continuar la seva obra convocant, també amb el permís reial, l’any següent, el 507, un altre gran concili de tipus nacional a la mateixa capital del regne, Tolosa, on preveia invitar els bisbes de la Tarraconense, integrada al regne visigòtic des que el rei Euric, vers l’any 472, vencent la resistència dels hispanoromans locals, l’havia envaït, assetjant i ocupant de manera violenta la ciutat de Tarragona. El concili, però, no es va celebrar perquè el mateix any 507 Alaric II era vençut i mort a Vouillé, prop de Poitieu, pel rei dels francs Clodoveu, i el poble visigot es veié obligat a traslladar-se ràpidament a la Península Ibèrica, on s’establí preferentment a la part central. Perduda Tolosa, els visigots, ajudats per les tropes de Teodoric el Gran, el rei ostrogot de Ravenna, només pogueren relenir la part més oriental de la Narbonense, que en la documentació visigòtica posterior continuarà essent anomenada, emfàticament, la Gàl·lia.

El programa de Cesari de reorganitzar eclesiàsticament les esglésies posades sota la seva responsabilitat, sobretot des que l’any 514 fou anomenat vicari papal de les Gàl·lies i d’Hispània pel papa Símmac, bé que fracassà amb la desaparició del regne visigòtic de Tolosa, creà un precedent que es materialitzà novament l’any 589, quan el regne visigòtic hispànic, ja ben assentat a la Península per obra del gran rei Leovigild, que de fet és el veritable creador del regne de Toledo, passà a ser catòlic, després d’abandonar l’arrianisme que des del segle IV els visigots professaven.

Fins aquest moment la societat hispana es trobava pràcticament dividida en dues classes socials força ben definides: la dels invasors visigots, gairebé tots ells arrians, que dominaven tots els punts claus de l’estat, formada per la família reial, els nobles i els magnats del regne, transformats en grans terratinents, la seva clerecia arriana, i els militars, per una banda, i la població hispanoromana catòlica que, en desaparèixer l’administració imperial, vingué a ser representada per la jerarquia eclesiàstica catòlica, per l’altra banda. Aquesta classe social era la més nombrosa. De fet eren dos pobles força ben diferenciats que coexistien en un mateix territori. Calia, doncs, fer la unió entre aquests dos grups socials. Fou l’arquebisbe Leandre de Sevilla qui l’obtingué de Recared amb la seva abjurado de l’arrianisme i la creació de concilis generals del regne que tractaren alhora els afers eclesiàstics i els civils, sota la direcció reial, almenys al principi.

El primer d’aquests concilis fou el III de Toledo, celebrat l’any 589, en el qual tots acceptaren la fe catòlica proclamada en el símbol de fe nicenoconstantinoplà. Les seves actes són signades en primer lloc pel rei Recared i, després de Leandre de Sevilla, per Miceci de Narbona. L’arquebisbe Esteve de Tarragona hi signa després. Pràcticament hi foren presents tots els bisbes de la Narbonense i de la Tarraconense, que mostraven així la seva adhesió a la creació del regne catòlic de Toledo. Més tard, l’any 633, en el concili IV, organitzat i presidit pel gran Isidor de Sevilla, en el qual també participaran gairebé tots els bisbes narbonesos i tarraconesos amb els metropolitans Esclua de Narbona i Audax de Tarragona, es donaren nous passos en el camí de l’estabilitat política i de la unificació eclesiàstica: es fixaren les regles de l’elecció reial i del jurament de fidelitat que calia prestar al nou rei, i es prescriviren la unificació litúrgica de totes les esglésies del regne en la celebració de l’Eucaristia, de la litúrgia de les hores del rés catedralici i de l’administració dels sagraments. El cànon 2, a més, en dóna les raons, en afirmar que si es té una mateixa fe i es forma part d’un mateix regne, s’ha de tenir una mateixa manera de celebrar els ritus litúrgics.

Curiosament, aquest principi serví als arquebisbes de Toledo per a suprimir els ritus litúrgics romans —orde del baptisme i cànon de la missa—, implantats l’any 561 per Martí de Braga en les esglésies del regne sueu després de la seva conversió al catolicisme. Més tard, entorn del 800, ajudà, junt amb l’anomenada per R. d’Abadal “crisi adopcionista”, a suprimir els ritus hispànics de Toledo a les esglésies de la Narbonense i de la Tarraconense. Posteriorment, ja a l’últim quart del segle XI, encara fou invocat pels llegats del papa Gregori VII per a fer-los suprimir a la resta de la Península Ibèrica, primer als regnes d’Aragó i de Navarra, i uns anys després als de Castella-Llcó, subsistint només en la part de la Península que restava sota el poder àrab.

L’obra d’unificació política fou completada en l’àmbit jurídic pels reis Khindasvint (642-653) i Recesvint (649-672) amb la publicació del Llibre dels judicis, i en el pla canònic amb la gran col·lecció de concilis anomenada la Hispana, alhora que Isidor de Sevilla componia el tractat sobre Els ministeris eclesiàstics per a la formació litúrgica de la clerecia.

Toledo, seu primada del regne visigòtic

L’ascens de la ciutat de Toledo com a capital del regne i com a seu del futur primat de l’Església hispana s’inicia a mitjan segle VI, en concret vers l’any 554. Al principi Toledo era un bisbat més de la província eclesiàstica de Cartagena, però l’ocupació i la permanència d’aquesta ciutat sota el poder bizantí els anys 552-631 obligà a traslladar els drets metropolitans a una altra seu. El fet que Atanagild hi instal·lés la cort reial acabà fent que fos erigida en seu arquebisbal de tota la Cartaginesa. Com que era situada força al centre geogràfic de la Península Ibèrica, l’any 400 ja havia estat l’indret escollit per a reunir-hi un gran concili per a resoldre els problemes de tipus eclesiàstic creats uns vint anys abans pel bisbe Priscil·lià d’Àvila. Igualment, el 527, Toledo fou escollida per a celebrar-hi un altre concili, que només tractà de temes disciplinaris, mentre que no consta que se’n celebrés cap a Cartagena, col·locada en un extrem de l’extensa província eclesiàstica Cartaginesa.

L’any 646, el cànon 6 del concili VII de Toledo ja disposà que “per reverència al rei, per l’honor que cal donar a la seu reial i en ajuda —consolatione, diu el text conciliar— del seu metropolità, els bisbes veïns de la ciutat de Toledo, amb l’avís previ del metropolità, han de residir-hi cada any un mes. excepte en temps de la sega i de la verema”. Així. l’arquebisbe podia disposar de bisbes auxiliars que formaven una mena de cort episcopal al seu entorn. Uns trenta-cinc anys després, el 681, en el cànon 6 del concili XII de Toledo es determinà que, per evitar que les seus quedessin vacants durant molt temps, l’arquebisbe de Toledo pogués consagrar directament i sense la intervenció del corresponent metropolità tots els bisbes elegits pel rei. Aquest cànon, totalment contrari a l’antiga legislació del concili de Nicea de l’any 325, que manava que els bisbes havien de ser consagrats pel seu propi metropolità assistit per dos bisbes veïns, de fet conferia a l’arquebisbe de Toledo la primacia sobre totes les esglésies del regne. Finalment, l’any 683, al cànon 8 del concili XIII de Toledo es prescriví que el rei i l’arquebisbe, sota pena d’excomunió, podien citar tots els bisbes del regne al tribunal eclesiàstic de l’arquebisbe de Toledo, ací ja anomenada la prima sedis, és a dir, la “seu primada”. Paral·lelament, la promoció del culte a santa Leocàdia que s’inicià l’any 618 quan el rei Sisenand erigí una gran basílica sobre la seva tomba, li permetia estar a l’altura de les seus arquebisbals de Mèrida, honorada pel culte a la màrtir santa Eulàlia, de Sevilla, on eren venerades santa Justa i santa Rufina, i de Tarragona, on tenien la tomba el bisbe sant Fructuós i els seus dos diaques Auguri i Eulogi.

Amb tota la legislació anteriorment esmentada, Toledo esdevenia una veritable “Urbs regia”, segons l’expressió emprada al concili de Calcedonia de l’any 451 per anomenar Constantinoble, i el seu bisbe aconseguia d’esdevenir, junt amb el rei, el veritable cap de l’Església hispana, amb els mateixos poders que ja gaudien els patriarques orientals, i que a l’occident només posseïa el bisbe de Roma en la seva àrea metropolitana.

La suprema autoritat papal, sobretot en qüestions doctrinals, sempre fou admesa per l’episcopal hispà, però això, pel que se sap. no impedí que almenys en dues ocasions les relacions entre Roma i Toledo fossin molt tenses. La primera fou l’any 638, quan Honori I dirigí als bisbes hispans una carta no massa reeixida queixant-se de la posició poc dura que tenien enfront de les comunitats jueves, aplicant-los-hi, a més, l’expressió del profeta Isaïes de ser “gossos muts incapaços de lladrar”. L’episcopat, reunit en el concili VI de Toledo, encarregà la resposta a Brauli de Saragossa, al qual amb tots els respectes d’aquest món, després d’esmenar-lo dient-li que la cita no era del profeta Ezequiel sinó d’Isaïes, recordà al papa que en l’ús de la seva alta autoritat en l’Església no fes cas de les xerrameques que es feien córrer sense cap fonament, com ells no en feien del que es deia d’ell.

Uns cinquanta anys després, quan el papa Lleó II envià als bisbes hispans les actes del concili III de Constantinoble, celebrat l’any 680, que havia condemnat el monotelisme —doctrina que només admetia una única voluntat, la divina, en Jesucrist—, aquests, reunits al concili XIV de Toledo, l’any 684, no solament les aprovaren sinó que en les mateixes actes conciliars afegiren un primer “Apologètic de la fe” redactat per l’arquebisbe Julià, algunes expressions del qual no agradaren del tot al papa Benet II. Les remarques papals, fetes només de paraula i no pas per escrit, provocaren un segon “Apologètic” de Julià, aprovat per l’episcopat hispà al concili XV de Toledo, l’any 688, que tot seguit fou enviat a Roma. Aquest nou “Apologètic” és un text de to molt fort que explica les expressions que un segle després utilitzarà l’arquebisbe Elipand enfront de les acusacions d’heretgia sortides de la cort d’Aquisgrà i de la cúria papal, i la seguretat que aquest manifestava en dir que l’Església de Toledo mai no havia caigut en l’error, mentre que de Roma se’n podia dubtar, sobretot per l’actuació del papa Liberi en les discussions arrianes del segle IV.

La fixació de la litúrgia toledana

És en el context d’afirmació de l’Església de Toledo i del primat del seu arquebisbe que tindrà lloc la fixació de la litúrgia toledana, obra realitzada personalment per l’arquebisbe Julià, que regí aquesta seu entre els anys 680-690. Com ja hem dit anteriorment, fou en el concili IV de Toledo, celebrat l’any 633, que l’episcopat hispà, dirigit per Isidor de Sevilla, decretà la unificació de la litúrgia de totes les esglésies del regne en la celebració eucarística, en la litúrgia de les hores, especialment les matines i les vespres, en l’administració dels sagraments i en les festivitats pasquals. El concili, a més, en els seus nombrosos cànons explica detalladament quins són els punts específics que s’han unificat. Cal, però, tenir present que el concili parla únicament de l’ordre en què els ritus han de ser celebrats i no esmenta pas els textos litúrgics que hi han de ser emprats ni el cerimonial extern amb què cal presentar-los.

El concili no intentà, doncs, una unificació total de la litúrgia en el sentit que ara donem a aquest mot, amb la implantació d’uns llibres litúrgics d’oracions, lectures i cants, seguint l’ordre de l’any litúrgic, pràcticament igual a totes les esglésies del regne. A més, tampoc no podia fer-ho perquè uns llibres així encara no existien. La clerecia utilitzava petits quaderns —els anomenats libelli— força pobres en el seu contingut, que les esglésies es passaven i copiaven mútuament quan els liturgistes els componien. Toledo, la seu que per la seva preeminència acabarà imposant els seus llibres litúrgics a les altres esglésies, a mitjan segle VII encara passava per l’etapa de creació d’aquests quaderns i la reorganització de tots aquests materials en veritables llibres litúrgics en el sentit actual del mot no es farà fins uns quaranta anys després del concili IV de Toledo per obra de l’esmentat Julià. Ho sabem per la biografia que li dedicà el seu successor, l’arquebisbe Fèlix, on descriu detalladament totes les seves obres literàries. Fèlix li atribueix el Llibre de les misses de tot el curs de l’any litúrgic que en l’antic vocabulari hispànic correspon al mot “sacramentari”, emprat pels liturgistes romans pel fet de contenir tots els textos litúrgics necessaris per a celebrar i administrar els set sagraments. Per la descripció que Fèlix en dóna es veu clar que aprofità els libelli que tenia a mà a Toledo mateix. Diu que havent-ne revisat el llatí, els fusionà i completà. A més, també compongué noves misses. Al final dividí el volum en quatre parts, tal com encara té l’únic exemplar manuscrit conservat d’aquest llibre litúrgic. Es tracta, doncs, d’una refosa dels materials preexistents, convertint-los en un veritable missal d’altar.

Igualment féu amb els libelli que contenien les oracions sacerdotals de les matines i de les vespres, resultant-ne el Llibre de les oracions de les festivitats de tot el curs de l’any litúrgic. L’obra de Julià comptava amb uns precedents romans que segurament li serviren de model, perquè uns quaranta anys abans el papa Honori I, 625-638, havia fet fer l’anomenat Sacramentari gregorià, en el qual possiblement s’inseriren libelli escrits o revisats uns vint-icinc anys abans per a ús de la litúrgia estrictament papal. Vers l’any 650 algun clergue romà havia fet una altra recopilació d’antics materials litúrgics, dividida en tres parts, per a ús dels preveres de les esglésies titulars de la seu apostòlica. És lògic pensar que Julià conegué aquesta última recopilació, posteriorment anomenada el Sacramentari gelasià, i que n’aprofità l’esquema i el títol, adaptant-ho tot, evidentment, a la manera del ritu hispànic.

Simultàniament, clergues de Toledo, tècnics en litúrgia i en música, completaren la reforma recopilant un leccionari de la missa —anomenat Liber Commicus—, i el Llibre de les antífones, on reuniren libelli que contenien antífones i responsoris per a la celebració eucarística i de l’ofici diví, seguint l’esquema que Julià havia escollit en la composició dels dos llibres d’oracions sacerdotals anteriorment esmentats. Sembla que la recopilació dels ordres litúrgics per a l’administració dels sagraments i dels sacramentals en un sol volum, l’anomenat Liber Ordinum, és força més tardana, de ja ben entrat el segle IX.

S’ha discutit molt sobre la data en què Julià de Toledo realitzà la seva obra litúrgica. Hom ha proposat l’any litúrgic 682-683, però l’única cosa clara és que ha de ser després de l’any 675, quan en el concili IX de Toledo, que en realitat només fou un sínode de la província eclesiàstica Cartaginesa, en el cànon 3 imposà a totes les esglésies de l’arquebisbat, tant les seculars com les monàstiques, seguir el ritu litúrgic de la mateixa església catedral toledana. Ja feia uns quaranta anys que el concili IV de Toledo havia donat el primer decret d’unificació i els ritus s’havien enriquit amb la creació de nous textos eucològics i musicals, i per això calia insistir en el tema. Però per a obtenir una veritable unificació litúrgica era necessari que la seu toledana tingués llibres litúrgics ben fixats que poguessin respondre a les necessitats de totes les esglésies de la Cartaginesa, i aquesta tasca, com ja hem dit, fou realitzada per Julià. Format a l’escola catedralicia de Toledo a l’època de l’arquebisbe Eugeni, molt aviat entrà a formar part de la clerecia toledana i és molt possible que l’arquebisbe Quirze, a fi de poder aplicar les decisions del concili XI de Toledo de l’any 675, li encomanés de recopilar-los, posant-los al dia, seguint el criteri, com ja hem dit, de les compilacions litúrgiques romanes anteriors.

L’empresa, però, tingué més importància del que sembla que es buscava al principi, perquè aquests llibres litúrgics fets inicialment només per a la Cartaginesa acabaren implantant-se, sobretot des del moment que Julià esdevingué el primat de les esglésies hispàniques, a la resta del regne visigòtic. I és molt possible que aquesta difusió tan ràpida d’aquests llibres litúrgics fos deguda principalment al fet que amb el poder de consagrar tots els bisbes de la Península Ibèrica i de la Narbonense elegits pel rei, molts clergues i monjos toledans de l’entorn reial acaparessin les seus episcopals a mesura que quedaven vacants. Però la raó principal cal sobretot buscar-la en la riquesa i la categoria literària dels llibres litúrgics julians, que, exceptuant els de Roma, eren els millors de tot l’occident cristià. Això explica que entorn de l’any 700, uns vint-icinc anys després de la seva confecció, una església secular o monàstica de la ciutat de Tarragona, en les celebracions de l’ofici diví ja utilitzés el cèlebre Oracional de Verana, que no és altra cosa que una còpia local del Llibre de les oracions de les festivitats de l’arquebisbe Julià feta amb algunes adaptacions. Així, Toledo s’havia convertit en un centre difusor de llibres litúrgics, avançant-se més de mig segle al procés de propagació dels llibres litúrgics de les basíliques romanes a les esglésies de la Gàl·Iia franca, afavorida més tard pels primers reis carolingis.

És difícil, per no dir impossible, definir en pocs mots els trets bàsics de l’antiga litúrgia hispana. Cal, però, recordar que en els seus textos s’aparta totalment del laconisme i de la concisió de la majoria dels textos litúrgics romans, perquè moltes vegades empra un to d’oratòria gairebé barroc que, per exemple, en les misses dels diumenges de quaresma copia molt literalment els sermons de sant Agustí d’Hipona. A més, en la celebració eucarística conserva el sistema segurament milanès de fer recitar els díptics en els quals apareixen els noms dels que han fet les ofrenes junt amb els noms de les persones per a les quals aquestes han estat fetes i el ritu del bes de pau abans d’iniciar la Inlatio, que és la solemne pregària d’oferiment corresponent a l’actual prefaci de la litúrgia romana. Aquesta, en canvi, pel que se sap, almenys des de mitjan segle IV. fa recitar els díptics dins del cànon, entre el prefaci i la consagració dels dons eucarístics, i celebra el ritu de la pau després de la recitació del parenostre ja com a preparació immediata del ritu de la comunió. Aquests dos trets característics la litúrgia hispana els té comuns amb la litúrgia gal·licana i la céltica.

Està també en relació amb aquest procés de consolidació del regne visigòtic de Toledo l’aparició de les primeres manifestacions conegudes de l’anomenat art àulic toledà al servei del culte, com són l’església de San Juan de Baños, prop de Palència, que malgrat les reformes que al llarg dels segles ha sofert, per la inscripció que encara conserva ha de ser considerada una edificació del temps de Recesvint consagrada l’any 661, i les peces més antigues del tresor de Guarrazar, en concret la corona que aquest mateix rei oferí a la basílica d’aquest indret situat al sud de Toledo.

L’ocupació sarraïna

Quan l’Església hispana es trobava en el punt més àlgid de la seva organització eclesiàstica i litúrgica, la invasió àrab colpirà de mort el regne visigòtic de Toledo, prou afeblit per les lluites dinàstiques i en procés de descomposició. En les ciutats on es pactarà amb els invasors, la jerarquia eclesiàstica i les autoritats civils mantindran els seus càrrecs i prestigi encara almenys durant tot un segle, com ho mostra a l’últim quart del segle VIII la figura eminent de l’arquebisbe Elipand de Toledo. A més, els bisbes recuperaran la llibertat i la independència del poder civil que tenien abans del concili III de Toledo, sobretot en els tràmits de la seva elecció.

De l’ocupació musulmana de les actuals terres catalanes i de la Narbonense en sabem molt poca cosa, i cal deplorar-ho perquè donaria llum sobre el que succeí després quan l’any 785, en un moment d’afebliment del poder musulmà, en els últims anys del regnat del gran emir ‘Abd al-Rahmàn I, Girona s’integrà voluntàriament al regne franc. De fet, l’única cosa certa que se sap és que a la mort del rei Vítiza, l’any 710, els magnats de l’est del regne —laics i segurament també eclesiàstics— no acceptaren l’elecció del rei Roderic i designaren rei Àkhila II, fill de Vítiza. En el rebuig del rei Roderic és possible que hi col·laboressin alguns bisbes tarraconesos i narbonesos. La simbiosi que hi havia entre la classe política i l’eclesiàstica explica que en escindir-se la primera entre dos aspirants a la successió del rei Vítiza, també es dividís la segona. Així, mentre Oppas, el metropolità de Sevilla, que devia ser del partit dels vitizans, acompanyà les tropes musulmanes vers la capital, Sindered, el primat toledà, buscà refugi a la cort papal, on encara residia l’any 721, quan signà les actes d’un sínode romà. Una cosa semblant degué succeir a les nostres terres entorn de l’any 717, perquè en apropar-se les tropes àrabs a Tarragona l’arquebisbe Pròsper s’embarcà cap al sud de Sardenya. Devien acompanyar-lo, com és lògic, clergues i monjos de la ciutat i dels seus entorns, i s’emportaren relíquies de sant Fructuós i dels seus dos diaques Auguri i Eulogi, així com llibres litúrgics, entre els quals figurava el cèlebre oracional festiu hispànic anteriorment esmentat. Per les notes marginals que porta, consta que estigué a Càller, al Sud de Sardenya, que els anys 731 i 732 probablement estigué a la ciutat de Pisa, i que al final acabà a Verona, lloc on fins ara s’ha conservat. Les relíquies dels tres màrtirs tarragonins, en canvi, acabaren al monestir de San Fruttuoso di Capodimonte, a la costa lígur, sota Gènova.

De la resta de l’episcopat no en sabem res, però sembla que s’ha d’admetre que també fugiren tots, excepte potser el bisbe d’Urgell. Pel fet d’estar col·locat més a prop de la frontera del regne franc, aquest bisbe es devia sentir el més segur de tots. Això és el que sembla deduir-se del fet que, quan les futures terres catalanes entraren en l’òrbita carolíngia, calgué restaurar-hi no solament les autoritats civils, cosa molt lògica, sinó també les seus episcopals. Cal insistir novament en el fet que si els bisbes fugiren davant l’ocupació sarraïna no fou pas per motivacions religioses sinó pel seu probable compromís polític amb els hispanogots que no acceptaren el traspàs de poders fet pels hereus de Vítiza al califa de Damasc. La conquesta fou portada a terme per l’emir al-Hurr, que regí Hispània des de la tardor de l’any 716 fins a la primavera del 719, mentre que l’ocupació de la Narbonense ja corregué a càrrec de l’emir al-Sahm, que succeí a al-Hurr a la primavera de l’esmentat any 719 i que exercí el seu càrrec fins al mes de juny del 721.

En parlar de la dominació sarraïna a les nostres terres i a les de la Narbonense, R. d’Abadal, amb molt d’encert, diu que per als coetanis, segons sembla, no va pas representar un gran desastre en l’aspecte econòmic, ni social, ni fins i tot religiós, sobretot a les zones que el canvi de domini fou prèviament pactat. De fet, es tractà només d’una ocupació militar —amb un nombre segurament reduït de famílies que acompanyaven les tropes—, sense, però, trasllat massiu i instal·lació de població nord-africana o siríaca i la corresponent repartició de terres. Se sap, per exemple, que quan Carles Martell, els anys 737 i 738, inicià una ocupació de les ciutats narboneses, els seus habitants el consideraren com un invasor i es posaren al costat de les tropes àrabs que les defensaven. El majordom de palau franc fracassà davant Narbona i, en retirar-se, s’emportà molts captius —gots, evidentment—, calcinà els camps i boscos, i àdhuc destruí les esglésies de Besiers, d’Agde, de Magalona i de Nimes. Per als nostres avantpassats, a mitjan segle VIII, els francs, doncs, continuaven essent uns autèntics bàrbars. Això també explica que Pipí el Breu no pogués conquerir fàcilment Narbona i portar la frontera del regne franc als Pirineus fins el 759, any en què la conquerí després d’un assetjament iniciat el 752.

L’entrada en el regne franc

Cancell d’altar del segle X, ornamentat amb tres registres inscrits en dues orles, procedent de Sant Feliu de Diana (Gironès).

ECSA - G. Llop

La rebel·lió frustrada del valí Munussa, vers l’any 731, casat amb una filla d’Eudó, duc d’Aquitània, és ja un precedent del que uns quaranta anys després succeí quan els ciutadans de Girona es lliuraren al poder carolingi. El cronicó de Moissac ho conta així, amb tota senzillesa i entre altres notícies de l’any 785, gairebé al final: “En el mateix any [785] els gironins lliuraren la ciutat de Girona al rei Carles”.

Els pactes de la incorporació de la ciutat de Girona al regne franc no revestiren, doncs, per als seus coetanis la transcendència que més tard se’ls assignarà, perquè el traspàs de poders no és consignat pel mateix biògraf del rei de Tolosa ni pels del seu pare Carlemany. Només en són testimonis els cronicons de Moissac i d’Anià, ja de mitjan segle IX, d’on copià la notícia l’anònim ripollès.

Els privilegis lliurats per Carlemany als hispans fugitius establerts a la Narbonense, la feblesa dels últims anys del regne de l’emir ‘Abd al-Rahman i el poder ascendent dels reis carolingis expliquen molt bé la decisió dels responsables gironins. I el fet, evidentment, no es pot pas separar dels plans expansionistes de Carlemany, que malgrat el seu fracàs davant Saragossa, l’any 776, no havia renunciat a la creació d’una zona d’influència en tota la part nord del riu Ebre, l’anomenada, en sentit geogràfic, Marca Hispànica.

S’ha suposat també que, alhora, les zones de l’Alt Urgell, amb l’antiga ciutat episcopal, i les de l’Alt Pallars i l’Alta Ribagorça, imitant la decisió dels gironins, passaren també a dependre del poder carolingi. Aquest traspàs de poders, que degué ser força semblant al de Girona, és, però, molt més difícil de datar per manca de testimonis coetanis explícits. De fet, com veurem després, caldrà esperar l’any 793 per saber amb seguretat que la ciutat d’Urgell ja era sota el poder franc.

El fracàs de l’expedició de càstig portada a terme l’any 793 per l’emir Hixam II, fill d’Abd al-Rahman I, que no aconseguí recuperar les ciutats de Girona, Narbona i Carcassona, i que, en retirar-se, cremà l’antiga ciutat d’Urgell, serví per a preparar uns plans militars més amplis amb l’objectiu de portar la frontera a l’Ebre, amb l’ocupació de Barcelona i de Tortosa. Aquests plans foren iniciats per Lluís el Piadós els anys 798-799, el qual féu fortificar i habitar de nou, com diu el seu biògraf, “la ciutat d’Ausona, el castell de Cardona, Casserres [del Berguedà] i altres fortaleses”. Barcelona oferí resistència, malgrat que el seu valí Zedó, a Aquisgrà, s’havia compromès personalment a lliurar-la, però caigué per Pasqua de l’any 801. El repetit fracàs de les tropes carolíngies davant Tortosa, rebutjades més d’un cop, obligà el poder carolingi a fixar la nova frontera al Llobregat, que amb les defenses de Barcelona i de Terrassa als seus dos extrems, abans d’iniciar les zones muntanyoses del Bages, i potser també de l’antic castell de Sant Cugat del Vallès al mig, de fet esdevenia la línia militar defensiva de l’imperi Carolingi enfront del regne musulmà d’Hispània.

La integració a l’òrbita de l’església franca, primer dels bisbats de la Narbonense i més tard dels de l’actual Catalunya, comportà una nova reorganització eclesiàstica d’aquestes dues extenses zones, amb la restauració de les seves antigues seus episcopals que havien quedat abandonades, segurament ja en el moment de la invasió sarraïna, quan els seus titulars, junt amb la clerecia, es traslladaren a terres més segures. Evidentment, la primera a comptar amb un nou arquebisbe fou Narbona, que ocupada per Pipí el Breu l’any 759, el 769 era regida per Daniel. Per la documentació conservada també sabem que Tolosa, retornada a l’obediència de Narbona, vers l’any 785 ja tenia Aric com a bisbe. És normal que la capital del regne de Tolosa restaurat per Carlemany a favor del seu fill Lluís el Piadós comptés amb el corresponent bisbe. Les altres seus, segons les actes del fals concili de Narbona de l’any 788, sembla que vers aquesta data també havien estat restaurades, mentre que per a Lodeva caldrà esperar fins l’any 817 per a saber-ho amb tota seguretat.

La restauració de les actuals seus episcopals catalanes fou, com és lògic, més tardana. El bisbe Gualaric de Girona apareix en la documentació per primera vegada l’any 817, però com que la catedral gironina ja fou beneficiada per un precepte de Carlemany, ara perdut, cal posar la seva restauració uns anys abans, anteriorment al 814, data de la mort de l’emperador. Si no es féu immediatament després de l’any 785, sí que ja es devia fer en l’última dècada del segle. El precepte de Carlemany hauria estat lliurat precisament a fi d’assegurar-li la subsistència material. També, en aquest precepte, segurament ja s’assignà a la seva jurisdicció episcopal, tal com diuen els preceptes imperials posteriors, “totalment el bisbat de Girona i també el de Besalú, així com el d’Empúries i el de Peralada”. Es tracta, doncs, d’una veritable recreació del bisbat de Girona incorporant-li l’antic bisbat d’Empúries, que no fou pas restaurat.

En l’última dècada del segle VIII també degué restaurar-se el bisbat d’Urgell, i segurament el bisbe Fèlix en fou el primer titular. Sempre s’ha suposat una continuïtat episcopal en aquesta seu pirinenca, però no hi ha cap testimoni documental per a provar-ho. Tal com ja hem dit, l’única cosa certa és que la ciutat d’Urgell ja girava entorn del poder carolingi el 793, any en què fou cremada per les tropes musulmanes d’Abdalmèlic, en el seu retorn a Hispània, després de la fracassada expedició de càstig en terres narboneses. Si encara hagués estat sota el poder polític de Còrdova, no hi hauria hagut pas raó per a fer-ho. El precepte, ara també perdut, que Carlemany concedí a la seu urgellesa, devia ser d’aquests anys. Per les al·lusions que li fan els preceptes posteriors de Lluís el Piadós i de Carles el Calb, ja en el precepte de Carlemany foren concedits al bisbe d’Urgell els drets episcopals de les parròquies d’"Urgell, del Berguedà, de la Cerdanya, del Pallars, d’Àneu, de Cardós, de Tírvia, de Gistaín i de la Ribagorça”. Es tracta, doncs, com en el cas de Girona, d’una veritable recreació del bisbat d’Urgell, amb l’obligació d’organitzar eclesiàsticament aquestes extenses zones pirinenques.

El bisbe Fèlix apareix com a bisbe d’Urgell per primera vegada vers l’any 789 si s’accepta l’opinió d’E. Dümmler, que data en aquest any la carta de salutació que Alcuí de York li dirigí, amb grans lloances, però sense parlar-li encara de l’afer adopcionista. És molt possible que hagués iniciat el seu episcopat entorn d’aquesta data, perquè la llista episcopal de l’antic cartulari de Santa Maria de Gerri, publicada per J. Villanueva, només li assigna nou anys d’episcopat. Com que se sap certament que deixà Urgell l’any 799 en ser internat a Lió sota la vigilància del bisbe Agobard, és força lògic d’iniciar el seu episcopat uns nou o deu anys abans, els anys 789-790, precisament en el moment que rebé la carta d’Alcuí. Pel que fa al seu lloc d’origen, gairebé tothom el considera de la mateixa zona urgellenca, perquè, pel testimoni del cronista Eginard, se sap que era de “nació hispana” —natione hispana—. Ser hispà, però, no vol pas dir necessàriament ser originari de l’actual zona catalana. La seva excel·lent formació literària i la seva bona cultura teològica manifestades en la Confessió de fe catòlica fan pensar més aviat que hagués format part del grup de clergues hispans col·laboracionistes del poder carolingi, entre els quals destaquen Teodulf d’Orleans, Agobard de Lió i Claudi de Torí, que havia estat deixeble de Fèlix. Aquest grup, com a conseqüència del fracàs de Carlemany davant les portes de Saragossa, segurament es refugià a la cort carolíngia. Tots ells eren persones que per la seva gran cultura literària i teològica ajudaren eficaçment a la renaixença carolíngia i acabaren esdevenint bisbes de seus importants. Si Fèlix hagués format part d’aquest grup, també s’explicaria més bé que hagués escrit un text, ara per desgràcia perdut, de controvèrsia teològica amb un musulmà —escena més fàcil d’imaginar en una ciutat important de l’interior del regne musulmà, com per exemple Saragossa, que no en les valls pirinenques—, i que Elipand de Toledo en una carta seva digui que coneixia des de la seva joventut —ineunte etate— la seva gran caritat, la seva modèstia i els seus bons costums.

És més difícil de datar la restauració de la seu episcopal de Barcelona, que segons sembla fou tardana i posterior de tres o quatre dècades a la seva integració a l’imperi carolingi, l’any 801. Potser el seu caràcter de ciutat bàsicament militar i fronterera, amb la dificultat de mantenir-la d’una manera definitiva, pot explicarho. Encara l’any 844, Carles el Calb, en el seu precepte dirigit als hispans de la ciutat de Barcelona i del castell de Terrassa, en el qual els confirma els privilegis concedits pel seu avi Carlemany en el moment de la presa de la ciutat, no deixa pas entendre que aquesta tingués bisbe propi. Hi ha notícia d’un bisbe anomenat Adaülf que la regia l’any 858, i d’un bisbe Joan que sembla haver-lo precedit en el càrrec episcopal. Després, ja cal anar als anys 860-862, en què la seu era regida pel franc Frodoí, considerat per R. d’Abadal com el veritable restaurador de la seu barcelonina. Com que la documentació no ha conservat ni el més mínim record d’un precepte concedit per Carlemany o el seu fill Lluís el Piadós a la catedral de Barcelona, cal pensar que la restauració episcopal tingué lloc més tard, ja en temps de Carles el Calb, que inicia el seu regnat l’any 840. Això no vol pas dir, però, que hi hagués hagut interrupció del culte cristià en la ciutat des de l’ocupació sarraïna fins a aquesta data.

En restaurar la seu de Barcelona s’hi integrà de nou l’antic bisbat d’Ègara. Per tractar-se d’una zona de frontera, segurament amb forta defensa militar però amb població civil poc nombrosa, potser no es considerà necessari col·locar-hi novament bisbe. A més, com que tot el Vallès, Terrassa inclosa, quedà integrat al comtat de Barcelona, dins el sistema carolingi de fer correspondre les fronteres dels bisbats amb les dels comtats, hauria estat rar tenir dues seus episcopals en el mateix comtat de Barcelona. Malgrat tot això, les magnífiques construccions carolíngies inacabades de les esglésies de Sant Pere i de Santa Maria, i la formosa església funerària dedicada a l’arcàngel sant Miquel construïda amb elements arquitectònics anteriors, permeteren a E. Junyent de suggerir que a mitjan segle IX d’alguna manera s’intentà restaurar-hi l’antic bisbat d’Ègara. El conjunt de les tres esglésies, més dins context dels grups episcopals carolingis que dels visigòtics, dels quals pràcticament no sabem res, fa pensar que la hipòtesi d’E. Junyent no és gens agosarada.

Finalment, la ciutat d’Ausona, feta repoblar per Lluís el Piadós els anys 798-799 amb vista a la conquesta de Barcelona, i desorganitzada els anys 826-827 en la revolta d’Aissó, haurà d’esperar més de vuitanta anys per tornar a esdevenir seu episcopal, quan el comte Guifré el Pelós hi restauri el comtat en els seus plans de reorganitzar les terres de l’interior de l’actual Catalunya.

Vista aèria del monestir benedictí de Sant Genís de Fontanes, al Rosselló.

ECSA - Jamin

Paral·lelament a la restauració de les seus episcopals, hi haurà una restauració de les comunitats monàstiques, segurament totes desaparegudes durant els anys d’ocupació musulmana. A la Narbonense serà obra de Vítiza, fill del comte visigot de Magalona que havia lliurat aquesta ciutat al rei Pipí el Breu l’any 752. Vítiza, que en fer-se monjo prendrà el nom de Benet en homenatge al fundador de Montecassino, s’havia format a la cort reial. Ingressà en la vida monàstica l’any 774, i uns anys després, en 780-782, s’establí amb un grup de companys en una propietat familiar, a la plana de l’Erau, i fundà un monestir que havia d’esdevenir model de tot el monacat occidental per la seva fidelitat a la pobresa, a les pràctiques penitencials, a l’oració i al treball manual, dins les disposicions de la regla benedictina. En la pràctica, Benet d’Aniana recreava l’antiga institució monàstica i li donava nova vida. Els seus companys, en separar-se fundaren pocs anys després nous monestirs dins la nova observança. En uns quaranta anys s’havia creat tota una nova xarxa monàstica a la Narbonense.

La restauració del monacat als tres bisbats del sud dels Pirineus integrats a l’església carolíngia els anys 875-801, i des d’aquest moment dependents de la seu de Narbona, com és lògic, fou una mica més tardana. La primera que es coneix és l’assentament fet per l’abat Atala, un altre hispà fugitiu, a la comarca de Peralada. Atala anava acompanyat de la seva comunitat monàstica, en la qual figurava un tal Agobard, que segons sembla fou el futur bisbe de Lió. Això succeïa el 782, any en què la zona encara era sota el poder musulmà. Posteriorment, el grup acabà fundant el monestir de Sant Policarp de Rasès, al Llenguadoc. El primer monestir que tingué continuïtat fou el de Sant Esteve de Banyoles, fundat per l’abat Bonit vers l’any 812, amb la intervenció de l’arquebisbe Nebridi de Narbona, el company de Benet d’Aniana que havia fundat l’abadia de Santa Maria de la Grassa. A la zona urgellesa la restauració monàstica s’inicià en les mateixes dates. Sempre s’ha pretès que Sant Serni de Tavèrnoles és d’origen visigòtic, però, com que no hi ha documentació coetània, només es podrà demostrar fent-hi unes excavacions exhaustives, ben fetes i ben interpretades. De fet, la primera notícia que se’n té ja és del 835, any en què l’emperador Lluís el Piadós lliurà un precepte a favor del monestir de Sant Salvador de la Vedella, al Berguedà, a petició de Calort, l’abat de Tavèrnoles. Posteriorment, potser vers l’any 1100, hom intentà glorificar els orígens de la casa i justificar els béns que ja posseïa, amb tres documents falsos, en el primer dels quals, datat l’any 805, s’emprà documentació de l’època del bisbe Fèlix, en concret la seva confessió de fe catòlica. En el bisbat de Barcelona caldrà esperar fins l’últim quart del segle per a tenir notícies del monestir de Sant Cugat del Vallès, que no apareix en els preceptes carolingis fins l’any 878, durant l’episcopat de Frodoí. La frontera era tan insegura que difícilment permetia la creació de comunitats monàstiques al Vallès i al Maresme. Aquests monestirs i els que els seguiran seran ja d’observança benedictina i dins la interpretació pràctica d’aquesta regla fixada per Benet d’Aniana.

L’adopcionisme i el canvi de litúrgia

Ara d’altar, d’influència narbonesa, conservada a Sant Martí d’Empúries.

ECSA - F. Tur

La qüestió adopcionista és anterior al moment en què els nostres bisbats passaren a dependre de l’Església franca a través de l’arquebisbat de Narbona. Com intuí molt bé R. d’Abadal, en el fons del problema i com a detonador hi havia un pla de captació de l’Església hispana fet a la cort d’Aquisgrà amb la complicitat de la cúria romana, després del fracàs de Saragossa de l’any 778, anterior, doncs, a l’entrada de Girona i d’Urgell al regne franc. També és possible que la clerecia hispana refugiada a la cort d’Aquisgrà no fos pas aliena al projecte. Se sap que el papa Adrià I havia donat permís a l’arquebisbe Vilcaire de Sens per a ordenar de bisbe un tal Egila, probablement un got, amb l’encàrrec d’enviar-lo a Hispània a fi que hi prediqués la fe ortodoxa. Això succeïa l’any 782. No es pot pas oblidar, com abans ja hem dit, que l’Església hispana, des de feia un segle, per l’acció de Julià de Toledo, havia esdevingut autocèfala i que la invasió àrab de la Península Ibèrica encara havia contribuït més a aïllar-la de la resta de la cristianitat occidental. Però Ègila era més un aventurer que un veritable apòstol. Aquest personatge trobà una Església, especialment al sud de la Península, ben organitzada, en la qual l’arquebisbe Elipand de Toledo mantenia el prestigi de la seu primada, i acabà aliant-se amb un il·luminat, anomenat Migueci, personatge de doctrines més de tipus extravagants que herètiques. Al final el papa li retirà la missió i l’any 785 fou condemnat per tot l’episcopat hispànic en un concili reunit a Sevilla sota la presidència del mateix Elipand. La professió de fe signada en aquest concili és el punt de partida de totes les baralles de l’adopcionisme, en concret de si l’expressió “fill adoptiu” pot ser aplicada a Jesucrist considerat com a home. L’ocasió serà aprofitada per Beat de Lièbana i pel bisbe Eteri d’Osma, al regne cristià d’Astúries, i per Alcuí de York, a la cort d’Aquisgrà, per a acusar d’heretgia l’episcopat hispà, i la víctima principal en serà el bisbe Fèlix d’Urgell, per ser, per desgràcia seva, súbdit de Carlemany. Les conseqüències més immediates seran l’autodeterminació de l’Església del regne d’Astúries, i el canvi de litúrgia als bisbats dependents de Narbona a banda i banda dels Pirineus.

Lipsanoteca d’alabastre, del segle X, procedent possiblement del monestir de Santa Maria de Lillet.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán,

Elipand, en els seus escrits, per a defensar el vocabulari teològic que utilitzava, féu servir textos trets dels llibres litúrgics de Toledo, afirmant, per a donar-los més valor i autoritat, que eren obra d’Isidor de Sevilla i dels bisbes Eugeni, Ildefons i Julià de Toledo. Són textos veritablement ortodoxos, i la millor prova la tenim en què encara avui són utilitzats a la capella mossàrab de la catedral de Toledo, però el seu vocabulari i la seva cristologia són arcaiques i es presten a ser mal compresos per un teòleg desconeixedor de la tradició teològica hispana. Això ja ho intuí Paulí d’Aquilèia en els seus Tres llibres contra Fèlix bisbe d’Urgell, i el revisor posterior de l’obra que posà títols als capítols féu precedir el capítol X del llibre I amb aquest text: “Paulí no vol discutir les seves intencions —discute re cor et intentionem— sinó les seves paraules”.

Es fa difícil de creure que l’Església hispana, que enfront dels arrians visigots, fins el concili III de Toledo de l’any 589, defensà acèrrimament la divinitat de Jesucrist, de sobte acceptés una cristologia que en la pràctica la negava. Tal com ja havia succeït un segle abans, en temps de l’arquebisbe Julià, era la manera d’expressar el dogma i no el seu contingut el que estava en discussió. Al final, però, l’adopcionisme fou condemnat en el gran concili de Frankfurt de l’any 794 reunit per ordre del papa Adrià I i de l’emperador Carlemany, on participà gairebé tot l’episcopat del regne franc. Els bisbes, en la seva carta sinodal, donaren aquesta resposta a Elipand i als bisbes hispans: “Els textos dels vostres pares que ens heu mostrat indiquen clarament quins pares en la fe heu tingut i la raó per la qual heu estat lliurats a les mans dels infidels”. Després citen pregàries d’un sacramentari romà que atribueixen al papa Gregori el Gran, que són totalment ortodoxes i d’acord amb la veritable fe de l’Església en matèria cristològica i amb el vocabulari tradicional romà per a expressar-la. A més, en el capitular fet publicar per Carlemany després del concili, s’insisteix en què segons els costums litúrgics romans cal recitar els díptics dins el cànon de la missa i donar la pau en haver-lo acabat i abans de la comunió, tal com ja havia estat previst en l’Admonició general de l’any 789. El capitular mostra clarament que el concili havia determinat d’acabar amb cl que quedava en el regne franc de les antigues tradicions litúrgiques hispanogal·licanes. En matèria litúrgica, doncs, els bisbes de la Narbonense i dels bisbats de Girona i d’Urgell es trobaven en fals, amb llibres litúrgics condemnats globalment com a herètics en un concili representatiu de tota l’Església del regne franc i també en desacord amb els ritus litúrgics d’aquestes esglésies. En aquestes condicions és normal que tot seguit prenguessin la decisió de canviar de litúrgia, integrant-se així encara més plenament a l’Església franca i a la seva ortodòxia.

Se sap també que l’empresa va ser obra personal dels dos personatges eclesiàstics més importants del moment a la Narbonense, Benet d’Aniana i el seu amic l’arquebisbe Nebridi de Narbona. Benet hi col·laborà personalment dotant l’antic Sacramentari gregorià d’ús exclusivament papal, que Adrià I havia enviat a Carlemany, d’un extens suplement a fi de convertir-lo en un llibre d’altar apte per a totes les esglésies episcopals, parroquials i monàstiques, on, entre altres elements romans i gal·licans, incorporà textos litúrgics hispànics trets dels llibres que tenia a mà. Se l’anomena el Sacramentari gregorià d’Aniana i és el fonament de tots els missals romans utilitzats fins a la reforma recent del concili II del Vaticà. Sembla que l’obra fou feta els anys 810-815.

També de la màxima importància és el treball litúrgic realitzat a la catedral de Narbona pels seus clergues, que segurament actuaven per mandat del mateix arquebisbe Nebridi. És aquí on segurament cal col·locar una altra revisió dels antics sacramentaris romans, que per còpies posteriors sabem que portaven el títol de Llibre dels sagraments publicat pel papa Gelasi i esmenat i abreujat pel benaurat papa Gregori. Aquest títol és molt interessant perquè ens transporta a la perplexitat dels liturgistes carolingis del voltant del 800, en trobar-se que havien rebut de Roma dos sacramentaris força diferents, els ja citats gregorià i gelasià, aquest últim molt més extens i ric que el gregorià, que només contenia els textos que feia servir el papa quan, com a bisbe de Roma, havia d’oficiar a les basíliques romanes. Mostra l’interès per saber conjuminar les dues tradicions litúrgiques romanes, donant, però, la preferència al sacramentari papal. Tots els sacramentaris i missals que porten aquest títol, de fet, són Sacramentaris gregorians on el suplement de Benet d’Aniana es troba ja fusionat amb l’antic text papal i, aquesta és la seva característica principal, han substituït els textos repetits per antigues oracions del Llibre de les Misses de Julià de Toledo, reduïts i adaptats als esquemes romans.

Manuscrit romanofranc narbonès, de l’Arxiu Arxidiocesà de Tarragona (22-1), que conté un lliçoner antifonari de la missa.

Museu Diocesà de Tarragona - J. Farré

El mateix problema de les diferents tradicions litúrgiques romanes es trobava en els antifonaris de la missa i de l’ofici que arribaven a les esglésies del regne franc. 1 com que entre els liturgistes narbonesos encara no devia haver-hi bons músics, Nebridi demanà ajuda al seu amic Helisacar, canceller de Lluís el Piadós. La revisió fou feta al mateix palau imperial d’Aquisgrà, i en la carta que Helisacar li dirigí els anys 819-822, junt amb l’exemplar esmenat, explica detalladament els mètodes que els liturgistes imperials seguiren en el seu treball de revisió. En aquest llibre litúrgic, com és lògic, no es reutilitzaren pas els antics textos musicats hispans, perquè els liturgistes aquisgranesos no els tenien a mà ni en coneixien les melodies. A més, el seu objectiu primordial era obtenir, com en el cas del sacramentari, el veritable i autèntic antifoner romà.

De més importància és el treball litúrgic portat a terme pels clergues narbonesos en els ordes d’administració dels sagraments i dels sacramentals. Aquesta és veritablement la part més interessant i característica dels manuscrits litúrgics de les esglésies de l’antiga Narbonense i de l’actual Catalunya. Vers l’any 800, a Roma i també al regne franc els llibres litúrgics que en la litúrgia romana actual s’anomenen el ritual i el pontifical, no eren encara gaire desenvolupats, si n’exceptuem l’orde del baptisme, l’anomenat Orde Romà XI, del qual sabem que ja a mitjan segle VI, tal com anteriorment hem dit, havia estat implantat oficialment a totes les esglésies del regne sueu de Braga, mentre que, segons sembla, l’ordinari hispànic ja havia assolit un grau d’organització i d’evolució força remarcable. Per això, a Narbona, hom optà per completar i enriquir els ordes del ritu romà amb elements —ritus, textos i cants— trets de l’ordinari hispànic. A més, en aquests ritus —baptisme, matrimoni, enterrament, etc.— la relació entre el sacerdot oficiant i els fidels és molt més personal i directa que no en la mateixa celebració eucarística, i això fa que aquests ritus també siguin molt més coneguts i apreciats pels fidels que els reben, i per això és molt plausible que no s’intentés una ruptura total amb la tradició en què aquests s’havien format.

Com que els manuscrits litúrgics d’aquestes reculades èpoques pràcticament tots han desaparegut, cal reconstruir els nous ordes creats a Narbona per mitjà de manuscrits posteriors queja són dels segles XI-XII, especialment el Pontifical de Roda d’isàvena, al Pallars (Lleida, BCap., ms. 16), escrit a la Seu d’Urgell vers l’any 1000, al Col·lectari-ritual de l’abadia de la Grassa (París, BN, lat. 933), escrit a la mateixa abadia a mitjan segle XI; el Pontificial de Vic (Vic, BCap, ms. 104), escrit a la mateixa catedral de Vic a la primera meitat del segle XII; el Pontifical de Narbona, ara perdut, segurament de mitjan segle XI, conegut parcialment pels extractes publicats pel maurista Dom E. Martène, i el Sacramentari de Vic (Vic, Bcap, ms. 66), fet escriure pel bisbe Oliba l’any 1038 per ser usat en la cerimònia de consagració de l’antiga catedral romànica. entre altres manuscrits. Amb aquests manuscrits i alguns fragments de manuscrits dels segles X-XII, l’ordinari narbonès es pot reconstruir força fàcilment.

Així, pels estudis fets fins ara s’han pogut restituir amb força versemblança els ordes del baptisme, dels ordes sagrats, de la benedicció dels sants olis el Dijous Sant i de la consagració d’esglésies. En tots, com ja hem dit, es veu una obra de síntesi feta partint dels nous ordes romanofrancs que arribaven a Narbona, completats amb els més importants textos i cants dels corresponents ordes hispànics. Per exemple, en les ordenacions sagrades, entre altres elements, s’intercalen les oracions de benedicció de l’ardiaca, del primicer, del sagristà i de l’arxiprest tretes del Liber Ordinum. Alguns d’aquests són textos que havien estat escrits per a ús de l’església palatina dedicada als apòstols sant Pere i sant Pau, annexa al palau reial de Toledo.

En el del baptisme, organitzat bàsicament a partir de l’antic Orde Romà XI, en una adaptació pròpia dels sacramentaris gelasians francs, afegiren tots els textos més importants de l’orde hispà, com ara els exorcismes, les pregàries d’admissió al catecumenat, passatges catequètics del lliurament del símbol de fe, les fórmules del ritu de l’“Epheta” i de la confirmació, les pregàries de la deposició dels vestits baptismals i, barrejades amb el text romà, la triple renúncia al diable, als seus àngels, a les seves obres i al seu poder. Només amb aquests elements gairebé ja es podria reconstruir fàcilment el ritu baptismal hispà si no el coneguéssim prou bé pel Liber Ordinum i per les rúbriques de l’Antifonario hispánico de León.

Això mateix es pot dir de l’orde de consagració d’esglésies, on el compilador utilitzà un orde romanofranc en ús a les províncies eclesiàstiques de Reims i de Sens que, segons que sembla, havia estat compost entre els anys 750-800, època de l’entrada massiva de textos litúrgics romans a les esglésies del regne franc, i hi inserí totes les antífones, especialment les de consagració de l’altar, i totes les oracions de l’antic orde hispànic. Les antífones ja eren conegudes per l’esmentat Antifonario de León; en canvi, les oracions eren desconegudes, perquè els Liber Ordinum conservats, per desgràcia, no porten aquest orde.

La descripció més detallada d’aquest orde, que serví per a consagrar totes les esglésies de la Narbonense i dels bisbats catalans des de les primeres dècades del segle IX fins al segle XII, quan fou substituït per l’orde del Pontifical Romà d’aquest segle, ens permetrà veure com treballaven els liturgistes narbonesos. El ritu s’inicià amb una vetlla nocturna, amb el rés de les matines i de les laudes, davant la caixeta que contenia les relíquies dels sants que havien de ser col·locades en el petit sepulcre excavat al centre de l’altar. Al matí, en iniciar la cerimònia, s’encenien dotze ciris a l’interior del nou temple, davant dels llocs on després es farien les uncions amb el crisma, mentre el bisbe i la clerecia, revestits amb els corresponents ornaments sagrats, recorrien l’exterior del temple, escrivint les lletres de l’alfabet llatí a les parets. Durant aquesta part del ritu els clergues canten reponsoris bíblics amb al·lusions a l’antic temple de Jerusalem. En arribar a la porta més important, que ha d’estar tancada, el bisbe cantava aquesta antífona treta del salm 23: “Portals, alceu les llindes, que ha d’entrar el rei de la glòria!”, a la qual els clergues tancats a l’interior responen: “Qui és aquest rei de la glòria?”, i els de fora responen dient: “És el Senyor valent i poderós, és el Senyor victoriós en el combati”. El ritu es repeteix tres vegades i, en acabar, la comitiva episcopal entra a l’interior de la nova església.

Segueix el cant d’una extensa lletania, cl ritu d’escriure dues vegades l’alfabet llatí en forma de creu aspada sobre el paviment, i la benedicció de l’aigua lustral que ha de servir per a purificarla, tant els murs exteriors com els interiors, i especialment l’altar. Després es fa la benedicció del temple, en la qual, darrere els textos romanofrancs, amb tota claredat —clara voce, diu la rúbrica— s’ha de pronunciar l’antiga oració hispana de benedicció d’esglésies “Oh Déu, que malgrat que no habiteu en edificis fets per mans humanes, no obstant això, beneïu les obres dels homes”. La rúbrica clara voce i el fet de posar-la al final de tots els textos de benedicció mostra clarament que els liturgistes narbonesos donaven molta més importància a aquest text que als de la tradició romanofranca que acabaven de rebre.

Després ve la unció de l’altar feta al mig en forma de creu i en els seus quatre angles, mentre un clergue l’encensa i la clerecia canta l’antífona “Dreça Jacob la pedra!”. La cerimònia es repeteix tres vegades, i després té lloc la unció de les dotze creus gravades o pintades en els murs interiors del temple, davant de les quals, abans, s’havien col·locat dotze candeles. Després es diuen les oracions romanofranques de benedicció de l’altar, seguides de la pregària hispana “Oh Déu, que per a santificar el teu poble primogènit” que també cal dir clara voce.

El ritu continua amb la benedicció dels objectes —tovalles, corporals, calze, patena, la creu d’altar, etc.— que han de servir per al culte i amb la processó d’anar a buscar les relíquies al lloc on s’ha celebrat la vetlla nocturna a fi de col·locar-les en el petit sepulcre de l’altar. És en aquest moment central de la cerimònia on els liturgistes narbonesos conservaren més elements de l’antic orde hispà. La comparació dels llocs corresponents, tal com es troben en l’Antifonario hispánico de León i de l’orde de Narbona, que ací presentem, és força interessant:

Per les rúbriques de l’Antifonario de León es pot seguir molt bé aquesta part de la cerimònia. Primer es col·loca la caixeta de les relíquies en el forat que la base de l’altar té a la part superior, en l’orde narbonès encara anomenat “confessió”. Després presenten l’ara i els diaques la col·loquen sobre la base, tapant el sepulcre, i el bisbe fa una unció de l’altar amb el crisma. Al final “vesteixen” l’altar, que vol dir col·locar el frontal al davant i les tovalles i la creu que abans havia estat beneïda a sobre, i pengen la cortina en l’arc triomfal que separa el presbiteri, reservat a la clerecia, de la nau, lloc propi dels fidels. I una oració conclusiva, que només ens és coneguda per l’orde de Narbona, beneeix conjuntament el temple i l’altar. Després segueix la celebració eucarística feta, com diuen les rúbriques, amb la màxima solemnitat.

Tot aquest treball de recreació dels ordes romanofrancs, inserint-hi els més importants elements dels corresponents ordes hispànics, fou fet a Narbona, com ja hem dit, en les primeres dècades del segle IX, amb posterioritat al concili de Frankfurt de l’any 794, on els ritus hispans quedaren globalment condemnats com a herètics, i segurament, almenys pel baptisme, abans del 813, any en què en el concili d’Arle, presidit pels arquebisbes Nebridi de Narbona i Esteve d’Arle, s’insistí en el tema de la catequesi baptismal. Aquesta magna assemblea sinodal, juntament amb les simultànies de Maguncia, Reims, Tours i Chalons-sur-Saona, formava part d’un ampli programa de reforma eclesiàstica, i se sap per l’Admonitio imperial prèvia que contenia els temes que calia tractar en aquests concilis que s’intentava, entre altres ob-jectius, que el baptisme s’administrés “uniformement en totes les parròquies segons l’orde dels romans”. L’Admonitio imperial també fou seguida i aplicada en les actes del concili d’Arle i, contràriament al que es podia esperar, en el cànon 3, on es parla de la catequesi baptismal, no hi ha cap esment als ritus amb què aquest sagrament ha d’ésser administrat. Aquest és un senyal inequívoc que l’orde romà, en la versió narbonesa de què hem parlat, ja s’havia difós a la Narbonense i als bisbats catalans.

Pel que sembla, però, el canvi de litúrgia a les terres catalanes no degué comportar cap gran enrenou ni ocasionar protestes ni cap mena de refús, si considerem els pocs llocs de culte que devia haver-hi. Malgrat que l’existència de basíliques rurals, especialment en les vil·les romanes tardanes de la costa, ja devia ser cosa força normal al primer quart del segle VI, segons deixen entendre les actes dels concilis de Tarragona de l’any 516 i de Girona de l’any següent, on fins i tot es precisa que totes les esglésies de la Tarraconense han de seguir els costums litúrgics de la catedral de Tarragona, és molt possible que tota aquesta xarxa de llocs de culte quedés pràcticament abandonada quan la jerarquia episcopal, en arribar les tropes àrabs, s’exilià al regne franc i a Itàlia. Aquest és un altre punt de la nostra història religiosa que, mancats com estem de documentació directa, només podrà resoldre l’arqueologia.

Per a resoldre aquesta dificultat tampoc no ens ajuden gaire les poques restes de manuscrits de l’antiga litúrgia hispànica de les nostres esglésies que s’han conservat. Deixant a part el venerable Oracional festiu de Tarragona, ara a la Biblioteca Capitolare di Verona, del qual ja hem parlat, només en tenim aquests quatre testimonis: el Liber Commicus palimpsest de la catedral de Carcassona, ara a París, BN, lat. 2269; la Bíblia ms. 6 de la Biblioteca Municipal de Montpeller, amb notes marginals referents a lectures de la missa; el fragment de Salteri amb oracions sàlmiques de la Biblioteca Episcopal de Vic, ms. 259; i el fragment d’Oracional festiu de l’Arxiu Capitular de Barcelona, ms. 187-14, que conté part de l’ofici de sant Vicenç màrtir.

El Liber Commicus palimpsest de Carcassona, segons el seu editor, el professor A.M. Mundó, és del final del segle VIII i segurament és obra de l’escriptori de la catedral de Narbona, abans del canvi de ritu. La Bíblia de Montpeller, segons A. Wilmart, que ha editat les notes marginals esmentades, sembla que n’és coetània. El Salteri de Vic és del final del segle VIII, també ha d’ésser obra dels escriptors de la catedral de Narbona, i hauria estat portat a Vic durant l’efímera restauració carolíngia de 799-826, anys en què les tropes del rei Lluís d’Aquitània s’instal·laren a l’antic temple romà transformat en castell i hi construïren l’església de Sant Sadurní, el bisbe màrtir de Tolosa de Llenguadoc. El fragment d’Oracional festiu de la catedral de Barcelona, de molt poca categoria cal·ligràfica, no sembla pas una producció narbonesa. És del voltant de l’any 800 i podria ser obra local barcelonesa. Aquests fragments de llibres litúrgics hispànics, globalment, semblen indicar una prompta recuperació de l’escriptori de la catedral de Narbona a fi de fornir els llibres litúrgics per a la restauració del culte cristià entre altres esglésies a Carcassona i a Vic, i la persistència del culte i d’un escriptori de poca categoria a la mateixa catedral de Barcelona.

Dels primitius llibres romanofrancs narbonesos encara en tenim menys restes, perquè el fragment més antic fins ara identificat, el manuscrit Tarragona, Arxiu Arxidiocesà frag. 22-1, que conté un lliçoner antifonari de la missa, segons el seu editor A.M. Mundó, ja és del voltant de l’any 900. Per això, com ja hem dit, per a refer-los cal recórrer a manuscrits dels segles XI-XII.

Al llarg d’aquestes notes hem seguit a grans trets el camí que portà les nostres comunitats cristianes a integrar-se a l’Església carolíngia, deixant de formar part de l’Església hispana, i a substituir la seva litúrgia primitiva pels ritus romanofrancs, en la seva versió narbonesa. Fou una veritable recreació d’aquestes comunitats i un canvi substancial que les marcà profundament tot al llarg de l’edat mitjana, i que encara, en certa manera, les marca.

Bibliografia

• R. d’Abadal: Catalunya carolíngia, II: Els diplomes carolingis a atalunya, 2 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-52.
• R. d’Abadal: La batalla del adopcionismo en la desintegración de la Iglesia visigoda, discurs llegit en l’acte de recepció pública de R. d’Abadal de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 18 de desembre de 1949, Barcelona.
• R. d’Abadal: La pre-Catalunya (segles Vlll-XI), dins Història dels Catalans (dir. F. Soldevila), Barcelona 1961.
• C. Baraut: Diplomatari del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles (segles IX-XIII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), XII (1994-1995), pàgs. 7-414.
• J.R. Barriga: El sacramentari, ritual i pontifical de Roda, Barcelona 1975.
• L. Brou - J. Vives: Antifonario visigótico-mozárabe de la catedral de León, Barcelona-Madrid 1959.
• E. Dümmler: Epistolae Karolini Aevi, II, MGH. Berlín 1895.
• E. Ewig: La Iglesia latina en la transición a la alta edad media, dins H. Jedin Manual de la historia de la Iglesia II, Barcelona 1980, pàgs. 697-814.
• E. Griffe: Histoire religieuse des anciens pays de l’Aude, I: Des origines chrétiennes à la fin de l’époque carolingienne, París 1933.
• M.S. Gros: Las órdenes sagradas del pontifical ms. 104 de la Biblioteca Capitular de Vic, dins “Miscel·Ianea Férotin”, Barcelona 1965. pàgs. 99-133.
• M.S. Gros: El ordo romano-hispánico de Narbona para la consagración de iglesias, “Hispania Sacra” (Madrid), 19 (1966), pàgs. 321-401.
• M.S. Gros: L’orde catalano-narbonès per a la benedicció dels sants olis, “Revista Catalana de Teologia” (Barcelona), 1 (1976), pàgs. 231-258.
• M.S. Gros: La liturgie narbonnaise témoin d’un changement rapide de rites liturgiques, dins Liturgie de l’Eglise particulière et liturgie de l’Église universelle, Roma 1976, pàgs. 127-154.
• M.S. Gros: El antiguo ordo bautismal catalano-narbonense, “Hispania Sacra” (Madrid), 28 (1975), pàgs. 37-101.
• M.S. Gros: El fragment del Liber Psalmorum hispànic, Vic, Mus. Episc., ms. 259, “Revista Catalana de Teologia” (Barcelona), 2 (1977), pàgs. 437-452.
• E. Junyent: Las iglesias de la antigua sede de Egara, Terrasa 1951.
• E. Martène: De antiquis Ecclesiae ritibus libri tres, Angers 1736-37.
• R. Martí: Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100), Barcelona 1997.
• A.M. Mundó: El commicus palimpsest París lat. 2269, amb notes sobre litúrgia i manuscrits visigòtics a Septimània i Catalunya, “Liturgica” (Montserrat), 1 (1956), pàgs. 151-275.
• A.M. Mundó: Un fragment molt antic de litúrgia romana a Catalunya, “II Congrés litúrgic de Montserrat. Secció històrica”, vol III. Montserrat 1967, pàgs. 173-191.
• L. Nicolau d’Olwer: Fèlix, bisbe d’Urgell (segle VIII), “Revista de Bibliografia Catalana” (Barcelona), 6 (1906), pàgs. 88-144.
• A. Olivar: El Sacramentarlo de Vich, Barcelona 1953.
• R. Ordeig: Els orígens històrics de Vic, Vic 1981.
• J. Orlandis: Estudios de historia eclesiástica visigoda. Pamplona 1998.
• J. Vives: Oracional Visigótico, col. “Monumenta Hispaniae Sacra”, sèries litúrgica, 1, Barcelona 1946.
• A. Wilmart: Un lectionnaire d’Aniane, “Revue Mabillon” (Abbaye de Ligugé), 13 (1923), pàgs. 40-53.