El poblament rural i urbà dels temps carolingis

Un país de frontera

Vista aèria del conjunt d’Olèrdola, gran recinte fortificat de l’alta edat mitjana.

ECSA - d. Todó

Per a entendre les característiques que tenia el poblament als comtats de la Catalunya carolíngia al llarg dels darrers segles del primer mil·lenni hem de tenir presents uns quants aspectes. El primer és l’existència d’una frontera amb el món musulmà. La proximitat de la marca —com l’anomenen els documents de l’època— afectà totes les comarques catalanes, des de les conques i les valls pirinenques, on es refugiava la gent, fins a les contrades mig despoblades, que hom considerava —amb raó o sense— que eren ermes, que eren una terra de ningú.

Un segon aspecte és el canvi que significà, en tots aquests territoris que ara anomenem Catalunya Vella, passar a dependre del nou estat carolingi. Hom considera que, vers l’any 759, el Rosselló restà sota la influència dels reis francs. Mentrestant, però, la Cerdanya i l’Empordà van continuar sota control islàmic, per la qual cosa la seguretat al bisbat d’Elna no devia ésser gaire gran. Tanmateix, era un moment d’inestabilitat, en què tot era possible: l’expedició de Carlemany, de l’any 778, a Saragossa, hauria pogut suposar un canvi important en l’equilibri de forces; acabà, però, en un fracàs, que degué comportar l’inici d’importants moviments de població. Malgrat aquest fracàs, abans que s’acabés el segle, els comtats de Girona, de Cerdanya i d’Urgell havien passat a dependre de l’estat franc. L’any 801, Lluís el Piadós, rei d’Aquitània i fill del novell emperador d’Occident, conquerí la ciutat de Barcelona, després de pactar amb els seus pobladors. Els comtats catalans passaren a ésser part de l’imperi Carolingi. Malgrat mantenir les lleis pròpies, els territoris acabats de conquerir hagueren d’acceptar, d’una manera més o menys ràpida, les institucions que existien a tot l’Imperi. Evidentment, aquest fet també tingué una gran repercussió en l’organització del poblament.

Amb tot, si volem entendre les formes de poblament que trobem als segles IX i X, a aquestes dues realitats encara cal afegir-ne una altra, potser menys evident, però tant o més important: les pervivències del passat. Uns canvis pregons, derivats de l’existència d’una frontera o del fet que hi hagués una nova administració, no ens han de fer oblidar la importància de les tossudes continuïtats, sempre presents, en qualsevol societat o amb relació a qualsevol paisatge. És un passat, aleshores encara molt proper, que hem d’intentar conèixer per a poder comprendre la realitat carolíngia. Hi estan relacionats aspectes tan diversos com el fet que la gent que vivia als comtats catalans, al segle desè, redactés tants documents escrits, o bé l’emplaçament on foren bastits molts dels pobles fundats en aquesta època. Certament, tot plegat no es pot pas entendre si no acceptem que el món anterior, el món precarolingi, no era pas tan diferent com pot semblar de bell antuvi. Tristament, a causa del buit documental que hi ha abans del segle IX, tendim massa, ni que sigui de manera inconscient, a considerar l’època anterior a la conquesta franca com una època fosca, gairebé un forat buit que cal saltar per a poder arribar des de l’època romana al moment, molt més conegut i certament ja força divers, en què comença l’edat mitjana. Si estudiem amb profunditat qualsevol aspecte concret del món carolingi, com pot ésser el poblament, ens adonarem, tanmateix, que aquesta visió és insostenible.

Si seguim en part un esquema ja clàssic, recollit per P. Bonnassie, primerament parlarem de la muntanya refugi, dels Pirineus, i més endavant de les zones capdavanteres, les terres de “marca” o frontera de cadascun dels comtats catalans; entremig, volem parlar, d’una manera separada, de les terres litorals, que en aquell moment s’estenien des de Salses fins al congost de Martorell o fins a la boca del Llobregat, terres menys muntanyoses que no serviren de refugi i que tampoc no foren organitzades com a espai fronterer, però on les pervivències del passat clàssic eren molt fortes.

Els Pirineus

Les anàlisis pol·líniques, fetes agafant amb cura el pol·len que any rere any, centímetre damunt centímetre, es diposità en les torberes de les muntanyes pirinenques, ens donen una visió diacrònica molt nítida d’allò que s’esdevingué en aquestes contrades al llarg de, per exemple, la segona meitat del primer mil·lenni. Ens mostren que, vers l’any 800, quan els exèrcits francs arribaren a les nostres terres, hi hagué canvis importants en el poblament que afectaren profundament el paisatge vegetal. Hi hagué una pèrdua de massa forestal, que en part fou cremada, i un increment paral·lel de les pastures i dels conreus de cereals i de la vinya. Només podem entendre aquest fet si considerem que els Pirineus foren una muntanya refugi. Probablement, centenars de famílies provinents de les terres més planes i més seques de la conca de l’Ebre o de la regió de Barcelona, al final del segle VIII, s’installaren a la conca cerdana i en altres valls pirinenques, on portaren els seus costums alimentaris. Al costat dels pagesos pobres hi devia haver també antics grans propietaris (els hispani maiores) i membres de l’influent estament religiós. Amb això volem dir que no sols arribaren pagesos que desitjaven tallar i cremar els arbres o llaurar les terres i plantar-hi ceps de vinya i —sobretot— sègol, ans també membres de la classe dirigent, ben segur empesos per un desig de reorganitzar aquest espai pirinenc, fins aleshores poc o molt diferent, per tal de poder-lo controlar millor. La realitat futura —de després de l’any 1000— ens diu que això, en part, fou aconseguit arreu; moltes de les tradicions culturals anteriors es degueren perdre definitivament en aquest final de mil·lenni. Amb tot, també és cert que en algunes contrades aquestes classes dirigents trobaren molts obstacles —tal com hom pot entreveure en alguns documents— per a aconseguir que es complissin tots els seus desitjos.

També hem de tenir present, a l’hora d’analitzar qualsevol transformació del paisatge i de la societat, les resistències a què s’ha d’enfrontar qualsevol canvi. Moltes de les valls pirinenques han estat, a causa de llur organització social i econòmica, al llarg dels segles, molt refractàries a les transformacions. Cal analitzar, com han fet els filòlegs, els centenars de topònims preromans que trobem arreu d’aquestes terres esquerpes. La realitat té, però, dues cares. No hi ha només continuïtats, ans també novetats. A l’hora de comprendre l’acceptació dels canvis, també cal ésser conscients, per exemple, de la importància que tingué —ja des de l’època romana— l’eix del Segre i l’àmplia conca cerdana i, sobretot, del paper que devia tenir la Seu d’Urgell —ja molt abans de la fi del segle VIII—. Així doncs, a l’alta edat mitjana, als Pirineus, al mateix temps que es creaven centenars de llocs de poblament que portaven noms que J. Coromines interpreta com a preromans o com a bascoides, també foren creats alguns vilatges amb noms llatins o precatalans (potser bastits als segles V i VI, al mateix temps que s’esdevenia la cristianització i la llatinització). Ja fa uns anys, quan férem un aties d’Andorra (Bolòs - Hurtado, 1987), ens adonàrem que, en aquesta “vall” propera a la Seu d’Urgell, al costat de nombrosos noms preromans, n’hi havia d’altres de derivats del llatí tardà o d’un precatalà, com Lòria, Encamp, la Maçana, Engolasters, Enclar, Aixovall o Nagol, creats segurament abans de l’època carolíngia.

La Cerdanya és una bonica conca envoltada de muntanyes i solcada pel Segre. És un bon indret on fer estudis del poblament. Fou habitada en temps dels romans. Alguns topònims recorden llur domini (Llívia, Nerellà, Olià, Montellà, Vià, Queixans, Meranges, Prullans). Al costat d’aquests noms creats en època romana, en trobem d’altres de preromans. Cal tenir present que alguns d’aquests topònims —probablement una minoria— pot ser que ja existissin quan els romans feien vies i ponts o bé organitzaven llurs fundi. Amb tot, ben segur que tots elis ja existien quan, cap al segle VI, es degueren abandonar les vil·les i es degué recuperar un poblament organitzat en petits llogarets. Curiosament, això s’esdevenia al mateix temps que, en aquests verals, hom deixava de sentir parlar una llengua preromana.

Podem veure un exemple força clar de creació d’un nou poble i de fragmentació d’un espai pobletà, fets esdeveninguts probablement en aquest moment d’inici dels segles medievals. A l’extrem oest del comtat de Cerdanya trobem els pobles de Bar i de Barguja, els termes dels quals, tots dos junts, ocupen una franja de terra que s’estén des del Segre fins al cim de la serra de Cadí. Aquesta franja unitària es fragmentà en dos espais: un de centrat al poble de Barguja i un altre al poble de Bar. Hem de pensar que quan s’esdevingué això —que resta ben reflectit en els límits actuals— en aquestes terres cerdanes encara es parlava una llengua bascoide, atès que el nom Barguja ha estat interpretat pels filòlegs com a “Bar de Dalt”.

A la Cerdanya, a tots els llocs de poblament que duen un nom creat en època romana o bé preromana, al llarg dels primers segles medievals es degueren afegir altres establiments de població, com Venzilles, Urús, Prats, Palau, Soriguera, Sallagosa, Angostrina, Vilallobent i potser Talló. Amb aquest conjunt de pobles —amb noms romans, preromans o romànics—, que segurament hauríem trobat cap a l’any 800, no arribem pas, però, al final del procés de creació de nous vilatges.

Vers l’any 1000 descobrim un gran nombre de petits nuclis de poblament relacionats amb aquests pobles primerencs, els quals hem de suposar que es crearen en època carolíngia (i potser algun a l’inici del segle XI). En la dotalia de la parròquia d’Urús, de l’any 1037, s’esmenten els vilars o llogarets de Ferreres, Puigfrondí, Vilar, Vilaró, Ventajola, Caselles i Tarterola. Tots són noms romànics o catalans. Més a ponent, al terme de la parròquia de Santa Maria de Talló, hi havia uns dotze vilars més, alguns potser amb una tradició antiga, d’altres creats molt probablement en època carolíngia (Corts, Vilella, “Planet”).

La vall de Son, al Pallars Sobirà, prop de la vall d’Àneu, conserva el topònim preromà.

ECSA - M. Catalán

Al Pallars Sobirà la realitat és una mica diferent. Hem de tenir present que, segons diuen els filòlegs, en aquesta comarca la llengua preromana no es perdé fins a una data propera a l’any 1000. De fet, ens adonem que en algunes contrades gairebé tots els pobles porten un nom precatalà, preromà (bé que possiblement medieval!). Si seguim la vall d’Aneu, de nord a sud, trobem Alòs, Isil, Arreu, Sorpe, Borén, Isavarre, Cerbi, Gavàs, Aurós, Unarre, Esterri, Son, Arrose, Escalarre, Burgo, Llavorre, Dorve, Berros, Estaís, Espot, etc. Els únics pobles vells que no duen un nom preromà són València i Jou (que no han d’ésser necessàriament més moderns). D’altra banda, en aquest conjunt de noms preromans, probablement hi ha noms de lloc més moderns que d’altres. Així, el nom Escalarre potser fou constituït amb el nom del llatí tardà scalare (escala) amb una terminació bascoide; potser és un nom creat en època carolíngia. També, la divisió entre un Berrós Jussà i un Berrós Sobirà podria ser d’un moment ja proper al canvi de mil·lenni. A Espot, els dos nuclis de població que formen aquest poble ja duen noms catalans: Espot Solau i Espot Obago. Potser, d’una manera precipitada, podríem concloure que l’aparició dels dos nuclis d’Espot s’esdevingué vers l’any 1000. Amb tot, segons J. Coromines, el mateix nom Espot pot significar, d’acord amb una llengua bascoide, indret doble, amb dos nuclis de població (que correspondrien als actuals Espot Obago i Espot Solau, situats a banda i banda del riu Escrita).

Com a conclusió, voldríem assenyalar que la base del poblament en aquestes contrades pirinenques ja arrenca d’una etapa ben anterior a la de domini carolingi. Això sembla evident en una comarca com la Cerdanya, on molts noms de lloc duen un topònim preromà i on, d’altra banda, sabem que hom deixà de parlar en llengua preromana al mateix moment en què començà l’edat mitjana. La llatinització definitiva sembla que no restà lligada a la romanització, ans més aviat a la cristianització.

Cal assenyalar també que, d’acord amb els documents escrits, la densitat de poblament als Pirineus en època carolíngia era alta, i hi havia una forma d’hàbitat semidispers. Evidentment, el creixement demogràfic que hi hagué vers l’any 800 degué afavorir més aviat la dispersió. És cert, d’altra banda, que aquest creixement, de vegades, pogué ésser frenat per la forma d’organització social i econòmica, diferent en una plana oberta, com la Cerdanya, o en algunes de les valls més petites. Tanmateix, a les valls d’Andorra trobem una organització del poblament molt semblant a la de la conca cerdana. A més, la Cerdanya i Andorra no són pas uns exemples únics: les anàlisis pol·líniques fetes a nombroses valls de la banda occitana dels Pirineus han mostrat l’existència d’un creixement enorme de les activitats humanes a partir dels segles IX i X; arreu hi ha rompudes que cal relacionar amb un moment d’auge de les activitats agrícoles, pastorals i metal·lúrgiques (Galop, e.p.).

D’altra banda, hem d’ésser conscients que, al Pallars Sobirà, l’arribada de nous pobladors que portaven llur llengua i llurs costums, a part de suposar el desdoblament d’algunes comunitats i la creació d’alguns pobles nous, degué representar el cop de gràcia a la pervivència de la llengua preromana que s’hi parlava, que va perdurar només durant unes quantes generacions més, com la llengua dels pastors, fet que es desprèn, per exemple, de la dualitat entre el nom Espot —nom del poble- i el topònim Espodos —partida de terra propera—; o també entre el nom Berrós —nom de dos pobles— i el nom Barraonse —topònim d’un bosc proper—. A més, potser en part a causa d’aquestes migracions a les comarques pirinenques als segles VIII-X, es degueren bastir diverses esglésies —situades fora dels nuclis de poblament— i algun monestir, que establiren els fonaments de la feudalització que es produí —no a tot arreu amb un èxit total— al segle XI (Bolòs, 1998).

La franja litoral

Si a les muntanyes pirinenques els centenars de topònims preromans són un reflex d’un lligam amb el passat moltes vegades no gaire llunyà-, a les terres properes al litoral, al Rosselló i al Conflent, a l’Empordà i al Gironès o al Barcelonès i al Vallès, els noms de lloc creats en època romana, molt abundosos, també fan de nexe amb el passat, amb allò que hi havia en un moment anterior a l’arribada dels pobles germànics (i que, poc o molt, perdurà després).

En aquestes comarques, els pobles petits també eren la base del poblament. Aquests nuclis, en època carolíngia, eren agrupats en demarcacions judicials i fiscals —algunes potser amb un origen més antic— i també en parròquies. Hom té la impressió que la xarxa d’aquests llocs d’habitatge, si més no en part, com s’esdevenia als Pirineus, tenia el moment d’arrencada precisament en l’època visigòtica. Era una suma dels pobles que eren herència directa de les antigues vil·les romanes, dels poblets nascuts arran de la desintegració d’aquestes vil·les o en espais marginals i dels llocs de poblament que cal relacionar amb centres d’explotacions senyorials creades ja en època medieval. A aquests establiments humans encara caldria afegir els pobles de mida mitjana, herència, en algun cas, dels antics vici de la fi del món romà. A aquesta base anterior, certament, hem de sumar tots els novells poblets creats als segles VIII, IX i X.

Podem agafar exemples de contrades diverses, que ens serviran per a entendre algunes d’aquestes pervivències. Trobem un primer exemple a les ribes del Tec, al Rosselló. Molt a prop d’Elna, on s’alçava la seu episcopal rossellonesa, hi ha el lloc de Palau del Vidre, que l’any 899 rebia el nom de Securinianum sive Palatium Rodegarium. L’espai que depenia d’aquest poble, situat a la riba dreta del riu, d’acord amb els estudis fets en altres països, segurament corresponia a un fundus que ja existia en una època anterior a la carolíngia. Una propietat senyorial, que en un moment inicial —molt antic— era en mans d’un terratinent anomenat Securinius, probablement en època visigòtica esdevingué el centre d’un palatium potser detingut per un funcionari públic, i ja a l’inici de l’època franca passà a les mans d’un senyor anomenat Rotger(*). Tot això ens mostra una continuïtat molt gran ai llarg dels segles, que no expliquen pas directament els documents escrits. Adonem-nos que al costat de Palau del Vidre hi havia, a l’W, els poblets plausiblement vells de Cabanes i de Vilaclara i, a l’E, els dos pobles de Tatzó (topònim que, segons els filòlegs, cal relacionar amb el nom del riu Tec i que té un origen força remot). Al S, els dos monestirs de Sant Genis de Fontanes i de Sant Andreu de Sureda segurament també s’alçaren sobre establiments humans antics. És un poblament semidispers que, en general, té l’origen en un moment força anterior al carolingi.

Més cap al N, a les ribes de la Tet, trobem els pobles de Cornellà de la Ribera, Pesillà de la Ribera, després Vilanova de la Ribera —antigament anomenada de Roter—, Baó i Sant Esteve del Monestir o Acutiano i Vernet o Agarani, etc. Molts d’aquests noms coincideixen amb els noms de fundi que devien existir en època visigòtica. Alguns corresponen a possessions que tenen l’origen a l’inici de l’època carolíngia, com ara Baó (Baso, el 843) o la Vilanova de la Ribera (Roter, el 991), llocs relacionats amb dos antropònims, un de fràncic i l’altre gòtic. La continuïtat hi és força gran, tot i que no sabem pas amb una total seguretat si, juntament amb els noms, hi hagué una perduració dels llocs de poblament o, més aviat, dels termes que en depenien o, almenys, dels espais utilitzats pels habitants de cadascun dels vilatges. Aquest dubte, que hem de tenir sempre present i que ara no podem resoldre, no ens ha d’impedir de fer una valoració de la importància de les continuïtats (no totalment incompatibles amb uns certs trencaments).

Al Fluvià, si seguim riu avall, més enllà de Besalú, trobem, a la riba dreta, Esponellà i “Sisterià” (o Vilert) i a la riba esquerra Crespià, Pompià i les Caselles; aquest darrer indret és un agregat de Vilert. Poc més avall, trobem Palol, en un meandre, i després Romanyà i Bàscara. És un conjunt de poblacions que tenen l’origen en el passat i que reflecteixen també una continuïtat al llarg dels segles de l’alta edat mitjana. Trobem reflectida a Vilert una evolució semblant a la que trobàvem en alguns dels vilatges del Rosselló: un antic fundus romà es convertí en la vil·la d’algú que portava un nom germànic. Podem veure també que, en època carolíngia (o potser anterior), s’edificaren, al rerepaís d’aquesta zona més romanitzada —propera al riu i a la via que hi passava—, nuclis de poblament potser nous, com Galliners, Ollers, Viladamí, Vilavenut o Fares. Alguns d’aquests indrets poden correspondre a llocs marginals creats arran de la desintegració dels antics fundi; d’altres es pogueren crear com a nous dominis senyorials o familiars. Segons J. Coromines, per exemple, cal relacionar el topònim Fares amb una comunitat germànica que s’hi instal·là en el moment de les invasions. Si aquesta afirmació és certa, tindríem una bona mostra de la densitat del poblament que hi havia en aquesta comarca i també de l’existència d’unes notables continuïtats al llarg dels segles de l’alta edat mitjana.

Al Vallès trobem una distribució del poblament semblant, que mostra un hàbitat semidispers i l’existència d’una certa perdurado al llarg dels segles, però amb dues diferències amb relació a allò que trobem als bisbats de Girona i d’Elna. D’una banda, sembla que hi hagué uns moments d’abandonament temporal —i potser parcial—, sobretot al llarg del segle IX, arran de les destruccions esdevingudes a causa de les nombroses expedicions dirigides bàsicament contra Barcelona. D’altra banda, al Vallès hi havia el record, encara al segle X, d’una organització dels anys de domini musulmà, no tan visible en terres de la Catalunya més septentrional. Amb tot, malgrat el que pugui semblar, segurament, com esdevingué a Osona, les continuïtats pesaren molt més que els trencaments.

Podem agafar un exemple concret, que ens permetrà de veure moltes coses. L’any 904 es produí la consagració de l’església de Sant Esteve de Parets (Vallès Oriental). Dins el seu terme parroquial, que tenia una superfície semblant a la del terme municipal actual (uns 9 km2), hi havia, segons la dotalia, deu nuclis de poblament. Aquesta quantitat ens mostra un poblament tan dens com el que trobem al comtat de Besalú, al Ripollès, o al comtat de Cerdanya. Si ens fixem en els diversos topònims, ens adonem que alguns poden correspondre a llocs de poblament vells, com per exemple Breda, Palaudàries o “Marçà”. D’altres poden ésser més tardans, com “Sant Esteve”, “Espina”, “Parets”, “Sant Martí”. Finalment, podem relacionar alguns noms de població amb les persones que s’hi establiren amb llurs famílies, en un moment de repoblació: les vil·les de Liuducru (o Liudiviro), de Reudaldi o el vilar d’Ermedeo. Potser el primer d’aquests noms és franc; els altres dos poden ésser gòtics. És ben probable que molts dels vilars que porten el nom d’un possible primer poblador s’habitessin durant el període carolingi, però això no ha de representar necessàriament cap contradicció amb el fet que alguns dels vilars poguessin tenir un origen molt antic. Sigui com sigui, aquest text ens mostra un territori densament poblat (si suposem 5 famílies per vil·la tenim una densitat d’uns 25 h/km2; si suposem, més aviat, unes 10 famílies per vil·la resulta una densitat de 50 h/km2). Aquest superpoblament no és pas compatible amb un despoblament a pocs quilòmetres d’aquest lloc. De fet, si travessem el Besòs, al terme de la Roca del Vallès, ben documentat arran de la dotalia de l’any 932, trobem un espai repartit també entre quatre “vil·les i vilaruncles”.

Aquest poblament dens i semidispers és prou característic de tots els comtats catalans en aquesta època. D’altra banda, arreu endevinem una certa continuïtat del poblament. Hem de pensar que és molt possible que fins i tot aquells llocs amb un nom nou, introduït arran de la conquesta franca —com potser “Sant Martí” o “Liuducro”—, corresponguessin a antics llocs rebatejats arran de l’arribada dels francs o de la reorganització de l’època de Guifre I o dels seus fills.

Per acabar aquest punt, m’agradaria comentar l’existència dins d’aquest terme parroquial del lloc de Palaudàries, establiment que segurament ja existia en època visigòtica i on sembla que, vers l’any 900, encara es cobraven les multes o els impostos (ipsa fredaria). A l’W de Parets del Vallès trobem el topònim Palau-solità, el qual, probablement, com els altres palaus i palols, té l’origen en un antic domini, potser fiscal. Aquest domini, però, tingué un cert paper en època islàmica, tal com es desprèn del nom que rebia als segles IX i X: Palatio Salatan, documentat l’any 955; nom que, segons J. Coromines, podria suposar l’existència d’un qal’a assalatin o palau dels reis. Prop seu, més cap al S, a Ripollet, hi havia hagut un palatio Auzido, documentat el 973, que també duu un nom islàmic. Aquesta zona, al final del segle VIII, es degué organitzar com a frontera, davant l’avenç dels francs; després de l’any 801, però, hem de cercar ja la frontera andalusina a l’W del congost de Martorell (on probablement es construí una ràpita i on es fortificaren nombrosos castells).

La marca dels comtats catalans

Torre del castell de Vallferosa, un notable exemplar d’arquitectura militar del segle X.

ECSA - F. Bedmar

A les marques o fronteres dels diferents comtats, les característiques del poblament eren una mica diferents. Sembla que hi hagué un cert encimbellament i, potser, una certa concentració de la població. Els pobles es concentraren a sota dels castells i sovint foren closos rere unes muralles o foren defensats pels mateixos cingles (pensem en llocs com els castells de Castellví de Rosanes, Gelida, Vespella, Miralles, la Tossa de Montbui, Odena, Coaner, Vallferosa, Ardèvol, Oliana o Llimiana, a sota de tots els quals hi havia un petit nucli de població). Amb tot, una anàlisi més detinguda dels termes d’aquestes fortificacions ens faria adonar de l’existència, dins llur territori, de nombrosos altres poblets que corresponien a un poblament semidispers, que normalment també eren situats en llocs encimbellats.

En canvi, és molt possible que, en contrades que durant molts anys foren terres de frontera, es produís l’abandonament dels pobles i dels poblets de tradició antiga, situats al costat dels rius i de les vies. AI Vallès, el lloc de “Parets” —nom que devia recordar unes construccions velles— fou habitat novament, almenys al segle X. En canvi, al Penedès hi havia una villa antiqua, documentada l’any 917. A l’Anoia, l’any 960, una villa antiqua restà abandonada; era situada en una plana, a l’W de Miralles, molt a prop de la frontera. Una mica més tard (l’any 1015), hi havia a la Segarra una villa herema, també rònega, que rebia el nom de Vulvigia. Al mateix temps, però, en aquestes terres de frontera s’habitaven turons, on es construïa una torre i un conjunt de cases. En podem veure un bon exemple en un document de l’any 1016, també relacionat amb l’Anoia. Un home anomenat At va rebre la coma de Riquer, situada al N del castell de Tous, amb un puig, per a edificar-hi una torre i les seves cases, i amb una terra per a conrear. Una mica abans, l’any 958, hauríem trobat, prop d’Olèrdola, unes cases i unes corts bastides al costat d’una torre i d’un ampli clos. Són dos exemples que reflecteixen una forma de poblament característica de les terres de frontera.

Torre del castell de Coaner, al Bages, centre d’un districte castral en època medieval.

ECSA - F. Bedmar

Si volem establir una comparació, hem de relacionar aquest “preencastellament”, aquesta forma de poblament semidispers però encimbellat, no amb el veritable encastellament —esdevingut després de l’any 1000—, sinó, potser, amb la forma d’hàbitat que hauríem trobat a l’altra banda de la frontera, a les contrades controlades pels musulmans —per exemple, prop de Guissona, al Mascançà o ja al Segrià—(*).

Esmentarem un darrer exemple, que és més aviat una excepció. Una zona com la Plana de Vic, situada de fet a mig camí entre les terres de marca i les terres litorals, fou organitzada en termes castrals, com tota la frontera, però encara hi trobem un poblament molt dispers en poblets no necessàriament encimbellats, com els del Vallès. Això segurament és degut al moment primerenc en què hi hagué la reorganització del poblament o a l’allunyament de la primera línia de frontera. Podem veure’n un exemple. Al terme castral de Gurb, al NW de Vic, hi havia les vil·les de Quadres, “Ros”, Vilanera, “Pestanyes”, Oms, “Sesnanda”, Terrades, Granollers, Vilagelans, etc. Fixem-nos també que l’únic nom preromà és el del castell o lloc central; la resta de topònims són catalans o romànics o bé formats a partir d’un nom germànic.

Qui eren els pobladors?

Cara lateral de la lipsanoteca de Sant Miquel de Vivers (Rosselló), amb nombroses inscripcions dels noms dels fidels que participaren en la consagració d’aquesta església.

ECSA - J.L. Valls

L’estudi dels antropònims als segles IX i X difícilment pot permetre d’assegurar la procedència exacta de la població d’un lloc. Amb més o menys seguretat, però, sí que ens pot permetre de proposar en certs casos l’origen que tenien alguns individus, o fins i tot algunes comunitats. Actualment, la base que ens permet de fer aquesta recerca és el Repertori d’antropònims catalans (RAC I). A part dels estudis que vam incloure en aquest llibre, després hom ha publicat alguns altres treballs que fan possible d’aclarir encara algun aspecte amb relació al Rosselló, el Conflent i l’Alt Urgell. Amb tot, cal ser conscients que encara es pot avançar molt més en aquest tema. Amb paciència, amb un bon coneixement de l’antroponímia germànica i establint el màxim de comparacions, podem intentar que els antropònims diguin més coses sobre l’origen dels pobladors i sobre les possibles migracions internes que hi hagué entre els diversos comtats catalans.

Una de les aportacions més notables al coneixement de la població de l’època carolíngia és l’estudi dels antropònims de la vall de Sant Joan de les Abadesses. L’any 913 s’hi celebrà un judici en què s’esmentaven tots els adults que vivien en les diverses vil·les i vilars de la vall. Aquesta gent ha de correspondre a les persones que s’hi instal·laren —o hi vivien— vers l’any 885, o bé a llurs fills o néts (cap a l’any 885 s’esdevingué la fundació del monestir i la reorganització d’aquesta vall per part del comte Guifre el Pelós). El territori de la vall era ocupat per 21 vil·les o vilars. Correspon a un tipus de poblament semidispers, que, com hem dit més amunt, era molt normal en aquesta època, tant a les terres pirinenques com a les terres de repoblació. Allò que és més sorprenent en analitzar aquest impressionant conjunt de noms de persona és trobar que el percentatge de noms fràncics és molt elevat en alguns d’aquests vilatges. En el vilar de Vedellar, situat en una petita vall que s’estén al SE de l’abadia, vivien 28 persones (més alguns infants). D’aquestes persones adultes, 10 portaven un nom fràncic, 11 un de gòtic i 7 un de no germànic. La importància del primer grup és notable. Cal tenir present que aquells que portaven un nom amb aquestes característiques gairebé segur que provenien de terres molt més septentrionals. Assenyalem que un dels pobles de la vall rebia precisament el nom de Francones. En aquest indret, 4 de les 19 persones duien un nom fràncic. Al poble de Rodebaldencos trobem una proporció encara més aclaridora: 10 noms fràncics, enfront de 8 de gòtics i 3 de no germànics.

Aquest fet reflecteix, d’una banda, l’existència de moviments de comunitats franques, fet que fins fa pocs anys havia estat molt menystingut. D’altra banda, reflecteix un fort lligam dels comtats catalans amb el regne franc, fins a l’època de Guifre el Pelós, en consonància amb les relacions polítiques que hi havia. El coneixement d’alguns aspectes demogràfics ens pot ajudar a entendre aspectes polítics. Cal tenir present que aquest no és pas un exemple únic.

En la primera època després de la conquesta carolíngia, als comtats catalans eren força nombrosos els noms fràncics, portats per gent que venia del nord de l’imperi de Carlemany. S’instal·laren, com a senyors o com a pagesos, en diversos llocs del bisbat d’Elna i d’Urgell. En un grup de testimonis relacionats amb la població de Baó, al Rosselló, l’any 843, trobem que un percentatge elevat, un terç, és format per gent que duia noms fràncics (Aldomarus, Dagobertus, Angafredus, etc.). Aquesta comunitat era una barreja de gent vinguda del nord de la Gàl·lia i de gent del país. Prop de la Seu d’Urgell es creà, fins i tot, una Vilanova habitada sobretot per francs. Si fem un buidatge dels noms del Repertori que poden tenir un origen fràncic, trobem que on n’hi ha més és al Rosselló, després al Vallespir i a la Cerdanya, als comtats de Besalú i d’Empúries, a Girona i Berga, etc.

De fet, al costat d’aquest element extern, en estudiar els antropònims dels segles IX i X veiem l’existència del que hom pot anomenar un “fons comú” d’antropònims. A tot arreu hi ha una certa quantitat de població que duu noms que trobem normalment a tots els comtats catalans. Aquest fons comú pot representar més de la meitat del conjunt de noms conservats. Aquest fet és important, ja que pot servir per a afirmar, com a hipòtesi, que almenys aquest percentatge correspon a gent que no es mogué del territori. De fet, aquest fons comú ha de correspondre bàsicament al conjunt d’antropònims que hi havia abans de l’arribada dels musulmans (Bolòs-Morán, 1994, pàg. 47). A causa de la moda, més de la meitat d’aquests noms tenia un origen gòtic.

A part d’això, a partir de l’anàlisi dels noms de persona conservats, hem arribat a la conclusió de l’existència, pel que fa als antropònims, de tres grans zones als comtats catalans: una de pirinenca, una de litoral i una d’interior: corresponen si fa o no fa amb les àrees esmentades més amunt, en estudiar els diferents tipus de poblament. A tall d’exemple, podem dir que, a l’àrea dels Pirineus, sobretot al bisbat d’Urgell, trobem noms com Centullus, Asenarius, Asterius, Cardello, etc., que no trobem gaire en altres contrades i que sí que podem trobar més a ponent (a Aragó, Navarra o la Gascunya). A la zona litoral, notem que hi ha més abundor de noms de tradició romana o grega, que trobem també en terres llenguadocianes o provençals (Alexander, Vincemalus, Primas, Basillius, Leo, Virgilius, Flavius, etc.). Finalment, a les contrades interiors, de vegades trobem antropònims com Nunnus o Nunna (al Pallars-Ribagorça i a Osona-Manresa), Munna (a Osona-Manresa), Iunici (al Vallès), noms força usuals a Castella i Lleó, però molt rars al conjunt dels comtats catalans. Hom s’adona que la majoria de les coincidències d’aquests noms ibèrics són, precisament, amb noms de gent de la zona de marca (Osona-Manresa, Vallès, Berguedà, Barcelona i Penedès), on els processos de repoblació i les migracions foren més importants.

L’organització del territori a l’època carolíngia

Abans de passar a parlar d’aspectes concrets, val la pena d’intentar de tenir una visió general de la manera com s’estructurava l’espai abans de la feudalització de la societat esdevinguda cap a l’any 1000. El territori s’organitzava en un nivell superior amb relació a la ciutat. En aquesta ciutat tenia una possible residència el comte i també —i això moltes vegades encara era més important— el bisbe. Depenia d’aquesta ciutat un territori ampli, que rebia el nom de territorium, de pagus o, més endavant, de comitatus.

Per sota, aquest territori urbà restava repartit en circumscripcions, que en el món carolingi rebien el nom de “vegueries” o de centenes. Aquestes demarcacions, que tenien una funció bàsicament jurisdiccional, eren el marc del poblament rural. En parlarem més àmpliament en l’apartat següent.

A més, com hem vist en les darreres pàgines, el poblament era repartit en petits poblets —vil·les i vilars—, on s’agrupaven diverses famílies. Algunes d’aquestes vil·les esdevingueren més importants i de vegades passaren a ésser la seu d’una parròquia.

A un nivell diferent, hem de situar les senyories de la terra, o fins i tot les senyories jurisdiccionals, posseïdes per senyors immunistes, que havien rebut un precepte reial. Ara no en tractarem pas, tot i que potser en algun cas són a l’origen d’algun nucli de poblament.

El marc del poblament rural. Vegueria, vall i castell termenat

A mesura que hom es dedica a analitzar l’organització de l’espai en una etapa anterior a l’any 1000 s’adona de la importància que tenien les demarcacions de mida mitjana en l’organització de l’espai carolingi. Algunes d’aquestes circumscripcions potser es crearen en el moment de la conquesta franca, però sabem del cert que moltes tenien l’origen en un moment anterior i que s’adaptaren perfectament al nou marc administratiu imposat pels nous funcionaris de Carlemany. Primerament parlarem de la “vall”, després dels castells termenats, tant a les terres de repoblació més interiors com a les terres clarament frontereres, i finalment de les vegueries comtals.

La paraula “vall” surt d’una manera insistent en la documentació de la Catalunya carolíngia, a l’hora de situar uns béns seents en un territori determinat, sobretot a les terres pirinenques. Aquesta “vall” podia representar una realitat geomorfològica, però era sobretot una entitat lligada a les relacions socials i econòmiques de la gent que hi vivia (i també a la jurisdicció). Cal relacionar l’existència d’una vall amb l’existència d’uns lligams estrets entre els seus habitants, en relació sobretot amb la realització de certes activitats econòmiques i amb un aprofitament poc o molt col·lectiu de l’espai. La realitat econòmica d’aquests indrets, d’una banda, podia suposar una limitació al dret de propietat i, d’altra banda, comportava la necessitat d’una coordinació de tots els habitants de la vall. Aquest fet va motivar que, més endavant, la gent d’aquestes valls estigués molt més preparada per a fer front a les noves circumstàncies produïdes amb l’adveniment de la societat feudal. Cal tenir present també que l’origen d’aquesta “vall” és certament molt anterior a l’època carolíngia; amb tot, no hi fou pas un element estrany, car encaixà perfectament en el marc administratiu, relacionat amb la jurisdicció, organitzat en aquesta època. D’altra banda, cal tenir present que dins d’aquesta vall hi podia haver diversos vilatges o comunitats rurals (vegeu, més amunt, per exemple, l’esment dels pobles de la vall d’Aneu). Un element distintiu també de gairebé totes aquestes valls és l’existència d’un castell refugi, situat al bell mig de la demarcació o, més sovint, en un dels extrems.

Podem veure diversos exemples de valls. Als Pirineus catalans hi ha dues grans valls, que, en part, a causa de llurs mides, pogueren tenir prou força per a mantenir l’organització interna sense grans canvis al llarg dels segles: Andorra i Aneu (a part de la vall d’Aran, al vessant nord). Al costat d’aquestes valls, altres valls més petites foren molt més transformades, sobretot arran de la feudalització. En podem veure algun exemple.

A les valls de Lord i de Bas, valls de mida mitjana, trobem els trets característics que hem esmentat més amunt. A la vall de Lord hi havia un lloc central, una església central i un territori on hi havia nombrosos poblets, que trobem documentats al segle IX, amb relació al procés de reorganització esdevingut en època de Guifre I. En aquesta contrada, però, la construcció d’un monestir a Sant Llorenç de Morunys degué afavorir la feudalització. A la vall de Bas hi havia uns castells (Gurn i potser Castelló de Sant Miquel) i un conjunt de poblets. Vers l’any 1000, esdevingué el centre del vescomtat de Bas. La feudalització hi fou molt profunda. Les velles poblacions es clogueren dins les sagreres (Sant Esteve d’en Bas, les Preses), se’n crearen de noves (el Mallol) i hi hagué una important dispersió dels llocs de poblament.

Des de fa molts anys s’ha valorat la importància dels castells termenats. R. d’Abadal, en el seu llibre fonamental Els primers comtes catalans, ja feia esment del paper que tingueren els castells en la reorganització de la Plana de Vic, en època del comte Guifre I el Pelós. Si ens fixem en les característiques d’aquests termes castrals, veiem que coincideixen en certs aspectes amb les de les valls. Tenen una fortificació que serveix de refugi i un terme on hi ha nombrosos poblets, que els documents anomenen vil·les o vilars. En podem veure uns quants exemples a les comarques d’Osona, el Penedès —recentment estudiats per C. Batet—, l’Anoia, el Bages, el Solsonès, la Noguera, l’Alt Urgell, el Pallars Jussà i la Ribagorça.

Aquests eren fins fa pocs anys els dos models de circumscripcions administratives més coneguts, que hauríem trobat representats sobretot a les terres pirinenques i a les terres frontereres. Restaven molts territoris on semblava que no hi havia res o bé on reconeixíem que no sabíem quin podia ésser el marc de la vegueria comtal que crèiem que, en teoria, havia d’existir, ni sabíem quines característiques podia tenir. De fet, gràcies a dos treballs fets darrerament s’ha pogut avançar bastant amb vista a saber com eren aquestes vegueries. D’una banda, volem assenyalar el treball d’A. Constant, centrat en la reconstrucció de les possibles vegueries de la zona de l’Albera, tant a la banda rossellonesa, com a la banda de l’Empordà. D’una forma independent, arran de la realització de l’Atles del comtat de Besalú, hom ha arribat a unes conclusions semblants.

Trobem un bon exemple de demarcació o vegueria comtal a Montagut de Fluvià, on hi ha uns quants dels elements característics d’aquest tipus de demarcacions: un castell central i un territori on hauríem trobat diversos vilars, alguns dels quals ben documentats ja abans de l’any 1000.

Entre l’hàbitat concentrat i el dispers

Ara és fàcil de fer una contraposició entre el poblament dispers de les comarques de l’anomenada Catalunya Vella i l’hàbitat concentrat de les terres de la Catalunya Nova (per exemple, entre els pobles de la comarca de l’Urgell i els masos disseminats d’Osona). A l’època que estudiem, els segles IX i X, la situació no era pas tan evident.

A la vall de Sant Joan de les Abadesses hi havia 21 vil·les o vilars, amb una població que variava de les 22 i les 19 parelles dels vilars Enculatos i Vinea fins a les tres parelles del vilar Calvello, de la vil·la Scluvane i de Roverbello o, àdhuc, fins a la parella única del vilar Miralles. Aquesta forma de poblament —unes quantes famílies, de vegades emparentades entre elles, apinyades en un lloc—, com hem vist més amunt, era normal en bona part de les terres de la Catalunya Vella. Ens hem de plantejar, però, quin paper tenia, en aquest ambient on predominava un poblament semidispers, l’hàbitat dispers.

EI primer que cal dir en estudiar aquest tipus d’hàbitat totalment disseminat és que, pel que fa a l’alta edat mitjana, no s’ha de relacionar d’una manera automàtica la realitat del poblament dispers amb els noms que el poden designar, si no sabem en cada cas quin és llur significat exacte. Vèiem, per exemple, que el “vilar” de Miralles era en realitat una casa unifamiliar. Si mirem altres documents, també veurem que moltes vegades les cases de pagès disseminades podien rebre el nom de domus, de casals, de casa i també de mansus. Més endavant també van rebre el nom d’ostaldad(*). Rebessin el nom que rebessin, sembla, però, que abans de l’any 1000 ja hi havia algunes cases de pagès esparses al territori de la Catalunya Vella.

El nom mansus, mot importat per als carolingis, mereix, però, un paràgraf a part. Tot i que és cert que algunes vegades és molt evident que un mansus, fins i tot abans de l’any 1000, era una explotació tinguda per part d’un pagès per a un senyor —massus que tenet Galito, al Ripollès, any 957; maso de Lobeta, any 977— i que, fins i tot, alguna vegada podia correspondre a un mas actual (a Llaés encara hi ha un mas Galitó), això no era pas, però, sempre així a l’alta edat mitjana. Així mateix, tot i que els quatre mansi de Vilosiu, documentats l’any 980 (quatuor mansos constructos), disseminats per una coma, hagin estat localitzats (i dos d’ells excavats), no tots els masos de la darreria del primer mil·lenni eren esparsos com aquests. És possible que moltes vegades aquesta paraula, mansus, s’apliqués, en aquest moment d’abans de l’any 1000, a una casa situada dins d’un poblet (una vil·la o un vilar); de fet, de vegades es parla de terris ad ipsos iamdictos domos —uns masos situats en un vilar— pertinentis (any 889). O bé, fins i tot, que el mas prefeudal correspongués únicament a una unitat de cobrament del census i d’altres impostos públics que havia de pagar cada vil·la. Com assenyala J.M. Salrach (1997), el mot mansus, en aquesta època carolíngia, podia tenir diversos significats: a part del d’unitat de residència pagesa o del d’unitat de producció i d’explotació dominical, també podia tenir el sentit d’unitat de sostracció fiscal o jurisdiccional.

Recordem, per acabar, que, com és prou sabut, el gran desenvolupament de l’hàbitat dispers es produí a l’edat mitjana central, quan, sobretot a la Catalunya Vella, es crearen molts masos esparsos, nombroses bordes i força masoveries (vegeu nota 2 i Bolòs, 1995b i 1996).

Del vilar a la “vil·la”

Podríem suposar que abans de l’època carolíngia hi havia almenys dos nivells, pel que fa a l’organització de l’espai: un terme ampli (que correspondria a una vall, un territori o una vegueria), on s’exercia la jurisdicció, i diversos llocs de poblament que rebien el nom de “lloc”, de “vil·la” o de vilar (locum Kaldense, villare de Anlani, al Vallès, any 944). De fet, aquest és, si més no, un esquema semblant al que hom pot trobar al món musulmà (on hi havia el hisn i les alqueries, almúnies o burdjs).

A més, hom té la impressió que, en època carolíngia, es produí l’aparició —o potser només la consolidació— d’unes demarcacions intermèdies, destinades sobretot al cobrament dels impostos (que certament ja existien abans). Diversos factors afavoriren la concreció d’aquests nous espais pobletans i administratius. D’una banda, el creixement demogràfic i els processos de repoblació, que portaren a la creació d’un gran nombre de petits llocs de poblament (que sovint reberen el nom de vilars). Aquesta nova situació afavorí la necessitat que tot un conjunt de vilars —alguns creats de bell nou— restessin agrupats dins un terme d’una “vil·la” única. Aquesta vil·la segurament devia ésser un dels llocs de població més antics i més grans. D’altra banda, i en primer lloc, cal relacionar aquest procés molt probablement amb la necessitat de mantenir o d’ordenar el sistema de recaptació del censum i d’altres impostos fiscals, que tenien un origen segurament molt més remot. Així mateix, com veurem més avall, segurament aquest procés també fou afavorit per la constitució de nombroses noves parròquies, que normalment no s’instal·laren en els novells vilars ans en els establiments més antics, sovint en les anomenades “vil·les”.

A Bàscara, a l’extrem sud-est del comtat de Besalú, hi ha diversos nuclis de població: un de vell (Bàscara) i uns quants de més nous (Abdirama, Amidon, Cassinyola, Espolla, Terradelles). Bàscara va esdevenir el centre d’una “vil·la” (villa Bascara cum suis villaribus et suo terminio, any 834) i, al mateix temps, la seu d’una parròquia. Més amunt, hem vist altres exemples semblants, a la “vil·la” de Parets (Vallès Oriental) o a la “vil·la” d’Urús (Cerdanya). De fet, potser, en tots aquests casos, allò que acabà pesant més, com a element aglutinador, als segles X o XI, fou la parròquia.

La difusió de la xarxa parroquial

Podem suposar que a Catalunya hi hagué, com a la resta de l’imperi de Carlemany, un important creixement del nombre de parròquies, d’acord amb les noves directrius carolíngies. Les dotalies de les esglésies esdevingudes al llarg dels segles IX i X en són un bon reflex.

Si intentem reconstruir la xarxa parroquial del sector occidental de la Garrotxa, hom pot assenyalar l’existència d’unes parròquies més grans i segurament més velles i d’unes altres de més petites, pobres i més marginals, que segurament s’afegiren al llarg de l’època carolíngia a la xarxa original. Entre les primeres podem esmentar, per exemple, la de Sant Esteve d’en Bas o la d’Olot; entre les segones, en aquest mateix territori, podem fer esment de les de les Preses, de Joanetes, de Sant Privat, dels Balbs, etc. Més cap a l’Est, a la vall de Santa Pau, mentre que la parròquia de Santa Maria dels Arcs és vella, les parròquies del Sallent, de Sacot, de Sant Martí, etc. són almenys d’època carolíngia (o potser alguna ja d’època feudal).

D’altra banda, si bé als segles IX i X a l’hora de situar una terra normalment s’esmenta el terme de la “vil·la”, a partir del segle XI moltes vegades s’esmenta en primer lloc el terme parroquial, fet que reflecteix la importància que adquirí, en aquesta època plenament feudal, aquesta unitat eclesiàstica i la pèrdua del paper de la “vil·la”, antiga unitat de cobrament dels impostos públics, prefeudal. Podem veure’n algun exemple, relacionat amb el bisbat d’Urgell: unes peces de terra, el 1011, eren in apendicio Sancti Stephani; el 1013, una vinya era in apendicio de Sancto Stefano de Elas, o el 1015, un alou era in apendicio Sancti Stephani, in villa que vocant Aravell, etc.

El terme del lloc de poblament

Quan volem conèixer un establiment humà, hem de tenir present que un poble no sols era format per les cases que hi havia apinyades en un lloc, ans també pel terme que en depenia. Cal dir que algunes vegades s’han mantingut més bé, al llarg dels segles, els límits d’un indret que no pas el mateix lloc, que ha pogut abandonar-se, traslladar-se o disgregar-se. Això ha estat afirmat amb relació a moltes vil·les romanes de l’Europa atlàntica; no sabem pas si, en algun cas, al nostre país passà el mateix i hi hagué una forta continuïtat en els límits, però no necessàriament en els establiments humans —tal com podem proposar, com a hipòtesi, en parlar d’alguns pobles de les ribes del Tet, la Tec o el Fluvià—. També hi hagué un manteniment del terme quan, ja molt més tard, a la baixa edat mitjana, es produí, per exemple, el trasllat de la població que hi havia al poble de frontera de Vilademàger (Anoia), encimbellat al costat del castell de l’alta edat mitjana, fins al poble actual de la Llacuna.

De vegades, els termes d’un poble podien coincidir amb ei límit d’un espai on un senyor tenia uns drets dominicals (domini senyorial), d’un territori on s’exercien unes activitats administratives (cobrament d’uns tributs fiscals o ésser marc d’una circumscripció judicial) o bé d’un terme on es cobraven uns drets eclesiàstics (delmes i primícies). Però el més interessant és veure el terme del poble com un espai on els habitants d’aquest lloc de poblament feien ús del sòl, per a obtenir cereals, pastures, llenya, hortalisses, etc. Cal que ens adonem que, molt sovint, els termes parroquials, administratius o senyorials s’adaptaren a la realitat de l’economia de la gent que hi vivia. Això ho veiem clarament en analitzar els límits dels pobles de muntanya, que moltes vegades coincideixen amb uns límits imposats per unes necessitats econòmiques relacionades amb la pastura.

Les ciutats

Vista aèria de la vila de Besalú, capital del comtat del mateix nom, nucli nascut a redós d’un castell esmentat en la documentació al segle X.

ECSA - J. Todó

En una societat bàsicament rural com la que hi havia a l’alta edat mitjana, ens hem de plantejar quines eren les funcions de les diverses ciutats que existien —ciutats que, d’altra banda, ara ens semblarien poca cosa més que un simple poble—.

Una primera funció era ésser el lloc central d’un territori, anomenat pagus o comtat. Aquesta funció devia comportar, lògicament, l’assumpció d’unes activitats fiscals. Els impostos públics que eren cobrats a cadascuna de les “vil·les” havien d’anar a parar a la ciutat que feia de capital. Això és evident en ciutats com Girona o Barcelona: no sabem, però, què devia passar en capitals comtals més petites, com Besalú o Berga, on no hi havia cap seu episcopal.

La ciutat també tenia una funció política i judicial. A la ciutat hi tenia la seu el comte —de tant en tant— i el vescomte —permanentment—. Aquest fet, certament, era important, ja que suposava que un bon nombre de persones, que els acompanyaven o servien, vivia a la ciutat.

La ciutat, també, era el lloc on vivia el bisbe. Com s’ha dit moltes vegades, a l’alta edat mitjana van perdurar aquelles ciutats que eren seus episcopals. Molt sovint, el pes polític del bisbe en una ciutat podia ésser tant o més gran que el pes dels governants laics. Aquesta realitat, de fet, arrenca del moment de les invasions germàniques, quan els bisbes representaven la tradició cultural romana i també l’aristocràcia no germànica. Les funcions que reberen dels mateixos reis de vegades eren molt importants. D’altra banda, cal tenir present que, en una ciutat, a part del bisbe, hi havia un gran nombre de clergues i de persones que en depenien. J.C. Russell (1972) va calcular que el simple fet d’haver-hi en una localitat un bisbe suposava directament o indirectament que en aquesta ciutat visquessin unes 280 persones més (i el fet que hi hagués una catedral, unes 140 persones més). Cal tenir en compte que les funcions purament religioses que es desprenien de l’existència d’una seu episcopal ja eren molt grans. Podem dir també que les ciutats, pel fet de tenir una seu episcopal, eren, juntament amb els monestirs, un dels principals fogars culturals de l’època.

La ciutat, al mateix temps, tenia una funció militar. Hem vist el pes que tenien els castella o oppida en l’organització del territori rural. La ciutat era també un lloc de refugi, amb relació a la població que vivia en la seva contrada. Quan, als segles IX i X, es produïa una expedició contra el territori barceloní, la gent es refugiava a la ciutat emmurallada. Moltes vegades les muralles foren una bona protecció; altres vegades pogueren esdevenir, per contra, un parany (tal com passà, per exemple, a Barcelona l’any 985).

La ciutat era també centre de l’activitat econòmica, sobretot mercantil. És cert que, abans de l’any 1000, la importància del comerç no era gaire gran. Amb tot, també és cert que existia un comerç de curta distància i un limitat comerç de llarga distància i que s’hi celebraven mercats, els quals van motivar molt sovint la creació de ravals o burgs bastits fora de les antigues muralles. També hem de pensar que les ciutats eren un lloc de trobada de gent vinguda de lluny, com podia ésser, en el cas català, de grecs, hebreus, etc.

Encara que potser no caldria dir-ho, s’ha de tenir present que una de les principals activitats dels ciutadans devia ser, en aquesta època, la dedicació a les tasques agrícoles i ramaderes. Els camps, els horts, els vergers i les vinyes s’estenien a l’entorn de qualsevol ciutat.

A part d’aquestes funcions, i això no ho podem oblidar, la ciutat tenia una llarga tradició, que arrencava de l’època clàssica. Normalment posseïa unes muralles, diverses construccions i un parcel·lari originats a l’època romana. EI prestigi derivat d’aquesta herència sovint havia estat un dels factors que n’havien assegurat la continuïtat. Amb tot, també cal tenir present que, al llarg de l’alta edat mitjana, es feren molts canvis en aquesta ciutat, els quals hem de relacionar precisament amb les diverses funcions esmentades més amunt.

A més, l’escàs control municipal féu que hi hagués transformacions importants en el traçat d’alguns carrers, al llarg dels segles de l’alta edat mitjana. Una de les modificacions més greus del parcel·lari i de la trama urbanística de les ciutats derivava precisament de la necessitat d’implantar una catedral a l’interior de les muralles. A Barcelona la seu episcopal s’instal·là a l’extrem nord-est. A la ciutat de Girona, també a l’extrem nord-oriental. Una altra modificació moll important fou motivada per la creació de diversos palaus de les autoritats (comtes i vescomtes), situats molt sovint prop de les portes. A Barcelona el palau comtal era al NE; als portals nord-est i sud-oest hi havia sengles castells. Així mateix, l’existència d’una activitat mercantil fou el motiu de la creació dels primers ravals i burgs exteriors. A Barcelona, al costat del Castell Vell, fora del portal nord-est, hi havia el mercat, que ajudà a la constitució d’un burg exterior(*).

Malgrat tot això, no podem oblidar que les ciutats en època carolíngia encara eren molt petites. Les ciutats més importants dels comtats catalans, Girona i Barcelona, tenien només uns pocs milers d’habitants. Al costat d’aquestes ciutats, altres capitals de comtat, com Besalú, Vic, Manresa o Berga, encara devien ésser més reduïdes. De fet, cal recordar que en algun cas es produí la diferenciació entre la seu episcopal i la capital del comtat (Urgell i Rosselló), fet que no afavorí pas l’augment de pes de les dues poblacions. Així mateix, la ciutat d’Empúries, que en època carolíngia deixà d’ésser seu episcopal, lentament també decaigué. Tarragona restà mig abandonada durant els segles anteriors al canvi de mil·lenni. Més enllà de la “marca”, les principals ciutats ja eren Tortosa i Lleida, que continuaren en poder dels musulmans fins al segle XII.

Els vici i les petites ciutats

Els canvis de l’any 1000 van comportar l’aparició d’un nou tipus de població, que pel fet d’ésser el centre d’una senyoria laica o eclesiàstica, i a causa de les seves funcions mercantils, adquirí un paper central al mig d’una contrada més reduïda que no pas els antics comtats, que tendiren a desaparèixer. Pensem en poblacions amb uns orígens tan diversos com Banyoles o Ripoll, com Figueres o Puigcerdà, com Martorell, Sant Celoni, Vilafranca del Penedès, Organyà o Tremp. A l’alta edat mitjana, abans de l’any 1000, potser no hi havia tantes poblacions de mida mitjana —situades a mig camí entre la “vil·la” o poblet i la ciutat— i potser llurs funcions eren diferents de les viles de l’edat mitjana plena; amb tot, n’hauríem pogut trobar algunes.

Al final del món romà, hom contraposa els vici (plural de vicus), agrupacions de pagesos lliures, a les vil·les (villae) o grans dominis senyorials. Amb el temps, en avançar l’edat mitjana, potser podem contraposar a les vil·les i els vilars —que era, com hem vist, la forma normal de poblament—, unes poblacions amb una certa antiguitat, on hi havia una església parroquial des d’una època anterior a la carolíngia, que podien tenir una funció de lloc de refugi o una funció administrativa, en relació amb un territori ampli, i on es desenvolupaven unes activitats mercantils mínimes. Pensem en dos casos que trobem ben documentats: Ceret, a l’extrem oriental del Vallespir, i Atsat (vico Adsat, any 965), a la punta occidental de la Fenolleda. A aquests dos exemples podríem afegir, sense intentar ser exhaustius, algunes altres poblacions com Besalú o Peralada (Toló), que arribaren a esdevenir capitals de sengles comtats en època carolíngia. Talló (Cerdanya), que era considerat el centre d’un “pau” o pagus, Elna, Ègara i Roda d’Isàvena, que foren en algun moment seus episcopals, Cardona i Gerri, importants centres productors de sal, potser Moià o Artés, etc.

Els canvis de l’any 1000

Els grans canvis en el poblament es produïren, però, precisament després de l’any 1000. Ara no ens hi podem estendre. Amb tot, volem assenyalar que quan s’acaba el límit cronològic d’aquesta obra que teniu a les mans és just el moment en què es consolidà la xarxa de pobles i s’establí la morfologia de molts vilatges que, amb poques variacions, ha arribat fins a l’actualitat. D’una banda, als segles XI i XII es crearen una bona part dels pobles actuals, arredossats al costat d’una església o bé al voltant d’un castell. Així nasqueren els pobles sagrera o pobles cellera, molt abundosos als bisbats d’Elna, de Girona, de Vic i de Barcelona. Poc després, en aquestes mateixes terres i sobretot a la Catalunya Nova, es desenvoluparen els pobles castrals. És en aquesta època que hom pot parlar dels processos d’ensagrerament o bé d’encastellament, que tanta importància han tingut al nostre país i en bona part de l’Europa mediterrània. També fou als segles de l’edat mitjana central que es bastiren les vilanoves, les vilafranques i les “pobles” (vegeu la nota 2 i Bolòs, 1998b).

Al mateix temps, també s’esdevenia la fragmentació dels antics vilars en masos, que nasqueren sovint a causa del creixement de la població o bé de l’interès dels senyors per crear unes explotacions que agrupessin diverses parcel·les marginals de terra o que ocupessin zones poc productives.

Amb tot, no podríem entendre aquesta realitat, que trobem en l’època feudal plena, sense conèixer bé allò que hi havia abans. Adonem-nos també que la realitat anterior a la feudalització de l’any 1000 sols perdurà sense gaires canvis en les terres pirinenques, on podem trobar fins a l’actualitat un poblament semidispersi on no s’esdevingué, en algun cas, un procés d’ensagrerament ni un d’encastellament (o bé tingué una importància molt secundària).

Al llarg de les darreres pàgines hem intentat de veure com era el poblament en diferents zones de la Catalunya Vella, com s’organitzava el territori —als Pirineus, a la marca i als comtats litorals— i, sobretot, hem intentat de proposar camins nous per a entendre les característiques de l’hàbitat dels segles de l’alta edat mitjana, que hem de conèixer bé si volem comprendre tot allò que es produí després de l’any 1000.

Bibliografia

• R. Agache: Typologie et devenir des villae antiques dans les grandes plaines de la Gaule septentrionale, dins W. Janssen - D. Lohrmann: Villa-curtis-grangia. Landwirtschaft zwischen Loire und Rhein von der Römerzeit zum Hochmittelalter, Munic 1983, pàgs. 17-29.
• C.Batet: Castells termenats i estratègies d’expansió comtal. La marca de Barcelona als segles X-XI, Institut d’Estudis Penedesencs, Vilafranca del Penedès 1996.
• J. Bolòs: Anàlisi pol·línica i història medieval. Aportació al coneixement del paisatge pirinenc durant l’edat mitjana, “Quaderns d’estudis medievals” (Barcelona), 10 (1982), pàgs. 635-638.
• J. Bolòs: Poblament i societat. Transformacions en el tipus d’hàbitat a Catalunya a Vedat mitjana, “IV Congrés d’arqueologia medieval espanyola. Actes”, vol. II, Alacant 1993, pàgs. 331-340.
• J. Bolòs: Organització del territori i poblament a l’edat mitjana als Pirineus catalans, dins Muntanyes i població. El passat dels Pirineus des d’una perspectiva interdisciplinària, Govern d’Andorra, Andorra 1995, pàgs. 221-233.
• J. Bolòs: Parròquia i organització del territori. Una aproximació cartogràfica, “1 Congrés d’història de l’església catalana. Des dels orígens fins ara”, Solsona 1993, vol. I, pàgs. 259-284.
• J. Bolòs: Onomàstica i poblament a la Catalunya septentrional a l’alta edat mitjana, dins P. Sénac (ed.): Histoire et archéologie des terres catalanes au moyen âge, P.U.P, Perpinyà 1995a, pàgs. 49-69.
• J. Bolòs: El mas, el pagès i el senyor. Curial, Barcelona 1995b.
• J. Bolòs (ed.): Un mas pirinenc medieval: Vilosiu B (Cercs. Berguedà), Universitat de Lleida. Lleida 1996.
• J. Bolòs: El territori i els seus límits. El poble, la parròquia i el castell a l’alta edat mitjana, dins J. Bolòs - J.J. Busqueta (eds.):
• Territori i societat a l’edat mitjana, 1, Lleida 1997. pàgs. 41-82.
• J. Bolòs: Le rôle du château et de l’église dans la structuration de l’habitat dans les Pyrénées catalanes. Deux exemples différents: le Pallars Sobirà et la Garrotxa, dins Les villages pyrénéens du moyen âge à nos jours. L’habitat et l’eau, Tolosa de Llenguadoc, en premsa.
• J. Bolòs: Formes dels pobles i societat al Pallars Sobirà a l’edat mitjana, dins Solidaritats pageses, sindicalisme i cooperativisme. Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida, 1998a, pàgs. 123-155.
• J. Bolòs: Els pobles de Catalunya a l’edat mitjana. Aportació a l’estudi de la morfogenesi del llocs de poblament, dins Territori i societat a l’edat mitjana, II, Lleida 1988 b. pàgs. 61-138.
• J. Bolòs - V. Hurtado: Atlas històric d’Andorra (759-1278), Conselleria d’Educació i Cultura, Andorra 1987.
• J. Bolòs - V. Hurtado: Aties del comtat de Besalú (785-988), Rafael Dalmau, editor, Barcelona 1998.
• J. Bolòs - J. Morán: Repertori d’antropònims catalans (RAC), vol. I. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1994.
• P. Bonnassie: Catalunya mil anys enrere, 2 vols., Edicions 62. Barcelona 1979-81 (edició francesa: 1975-76).
• A. Constant: Chateaux et peuplement dans le Massif des Alhères et ses marges du IXe siècle au début du XIe siècle, “Annales du Midi” (Tolosa de Llenguadoc), 219-220 (1997), pàgs. 443-466.
• J. Coromines: Estudis de toponímia catalana, vol. I, Barcelona 1965.
• J. Coromines: Onomasticon Cataloniae, vols. II-VII. Curial. Barcelona 1994-97.
• D.Galop: La role du Moyen Age dans l’anthropisation du massif pyrénéen: le témoignage de la palynologie, dins Les villages pyrénéens du Moyen Age à nos jours. L’habitat et l’eau, Tolosa de Llenguadoc, en premsa.
• D. Kremer: Zur Urkunde A. 913 des Archivo Condal in Barcelona, “Beiträge zur Namenforschung. Neue Folge” (Heidelberg), 9 (1974), pàgs. 1-82.
• R. Martí: Territoria en transició als Pirineus medievals (segles V-X). “La vida medieval als dos vessants del Pirineu. Actes del 3r curs d’arqueologia d’Andorra”. Andorra 1995, pàgs. 37-83.
• R. Ordeig: Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII), vol. I, Vic 1993-94.
• J.C. Russell: Medieval regions and their cities, Newton Abbot 1972.
• M. Rouche: L’Aquitaine des wisigoths aux arabes (418-781). Naissence d’une région. París 1979.
• M. Rouche: La destinée des biens de Saint Remi durant le Haut Moyen Àge, dins W. Janssen - D. Lohrmann: Villa-curtis-grangia. Landwirtschaft zwischen Loire und Rhein von der Römerzeit zum Hochmittelalter, Munic 1983, pàgs. 46-61.
• J.M. Salrach: Mas prefeudal i mas feudal, dins J. Bolòs - J.J. Busqueta (eds.): Territori i societat a l’edat mitjana, I, Lleida 1997, pàgs. 13-40.