L’organització política i social carolíngia

Introducció

Vista aèria del castell del Montmell (Baix Penedès), a l’antiga frontera del comtat de Barcelona.

ECSA - J. Todó

La conquesta carolíngia i el període que la segueix fins a l’entorn de l’any 1000 van comportar a Catalunya com a altres indrets de l’imperi Carolingi un ús més recurrent de l’escriptura per a finalitats polítiques, socials i religioses (Nelson, 1996, pàgs. 1-36). També és possible que la renovació de les estructures iniciada pels carolingis impliqués la destrucció dels registres escrits precedents. Sigui com vulgui, en relació amb la penúria d’informacions escrites referents a l’etapa anterior a la conquesta carolíngia, els dos segles que la seguiren es poden resseguir amb molta més minuciositat. La continuïtat institucional de seus episcopals, monestirs famílies comtals va facilitar la conservació en els arxius d’un gran nombre de documents, en unes proporcions del tot excepcionals dins les regions que configuraven l’Imperi, i això paradoxalment en el que n’era una regió relativament marginal.

Document procedent de l’antic arxiu de Sant Climent de Codinet datat l’any 815, en què Bunó, clergue, ven al prevere Sentafred la meitat del canyar del riu Segre i el terç de la vil·la de Codinet, que li pervingué del seu pare.

Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell

Les estructures polítiques i socials d’època carolíngia se sobreposaren damunt la població a diferents nivells. El nivell potser més proper el constituïa la família i el parentiu. Malgrat les tendències comunes al món carolingi, hi havia unes peculiaritats que corresponien a la tradició visigòtica, especialment visible pel que fa als aspectes legals.

Més enllà se situava la comunitat de veïns, però hi ha diverses estructures socials relativament comunes al món carolingi que poden identificar-s’hi: vil·les, parròquies, vegueries, i no sempre són coincidents pel que fa a límits i significació social. Fins i tot dins dels comtats catalans hi ha notables diferències entre les regions pirinenques, les del nord-est i les frontereres amb l’Àndalus, que aquí no es tractaran per no allargar-nos massa. En un àmbit més gran se situarien les demarcacions diocesanes, comtals o les que durant el segle IX les haurien precedit. I això ens permet acabar en l’aristocràcia, laica o eclesiàstica, un grup social que tenia sens dubte una visió diferent dels marcs institucionals que s’han esmentat i que posseïa a més uns dominis amb els seus propis àmbits d’incidència social i política. És a dir, que la vil·la, per exemple, no tenia la mateixa significació social per als seus habitants pagesos que per als nobles que hi exercien el poder. La parròquia era vista diferentment pels bisbes, pels patrons que hi exercien un control o pels homes i dones que hi vivien.

Una lectura massa superficial dels diplomes carolingis ens podria fer creure que els monarques francs van aconseguir imposar ràpidament a Catalunya unes estructures comunes a altres regions de l’Imperi, però la realitat local era més complexa. El vocabulari comú pot amagar una diversitat i unes resistències a la uniformització remarcables. Els canvis iniciats amb la conquesta carolíngia van produir els seus efectes en un llarg període de temps. Una anàlisi breu dels segles IX i X com la que aquí es presenta pot fer l’efecte erroni que no va canviar res durant aquests dos-cents anys d’història, cosa allunyadíssima de la realitat. Però un dels canvis polítics més notables, el declivi del poder central carolingi i la progressiva consolidació del poder dels comtes autòctons, és un fenomen força comú a Europa i no constitueix res de semblant a una “excepció catalana”.

La família i el parentiu

El parentiu era indubtablement un dels principals mecanismes que articulaven la societat carolíngia. D’una banda, perquè la família es confonia sovint amb el grup residencial i amb una unitat de producció i consum entre la pagesia. De l’altra, perquè l’herència era essencial en la reproducció de les estructures socials en tots els àmbits.

L’ús del terme “família” en els documents anteriors a l’any 1000 és rar però, tanmateix, hi ha una gran abundància de referències a grups formats per parelles casades. En les transaccions de béns immobles, donacions, compravendes o canvis, es fa evident el protagonisme dels grups formats per un home i la seva muller, ocasionalment acompanyats dels seus fills. A més, les descripcions de grups més nombrosos en actes judicials o dotalies d’esglésies també demostren aquesta presència massiva de parelles casades. Per exemple, en la famosa acta de reconeixement d’un col·lectiu de més de 400 persones al monestir de Sant Joan de les Abadesses l’alternança de noms d’home i de dona permet identificar-hi més de 200 parelles. Des del punt de vista de la forma, per tant, es tracta de famílies nuclears.

Document original de l’any 913, en el qual els habitants de la vall de Sant Joan fan reconeixença de domini a Emma, abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll, dit més endavant de les Abadesses.

Institut Amatller d’Art Hispànic

El matrimoni era una institució plenament consolidada i els moralistes carolingis insistien que es tractava d’un vincle únic i indissoluble, per combatre altres formes d’unió menys formals o les separacions i els segons casaments que en derivaven i que eren moneda corrent entre l’aristocràcia. A més, els eclesiàstics maldaven per estendre l’àmbit del parentiu afectat per les prohibicions de l’incest. Tanmateix, l’Església encara no havia elaborat una litúrgia específica per a les noces, que eren fonamentalment un acte públic de lliurament de la núvia al nuvi per part dels familiars d’aquesta. La benedicció d’un eclesiàstic era l’únic element religiós de tota la cerimònia. El consentiment del pare de la núvia era un requisit indispensable, altrament la unió es convertia en un rapte que podia esdevenir matrimoni si el nuvi s’avenia a entregar el dot. En efecte, la promesa davant de testimonis d’oferir públicament un dot era l’element central de les esposalles en les quals s’acordava el casament. Tot i que l’Església considerava indispensable també el consentiment de les núvies, sovint el matrimoni era fruit d’un acord de família.

Els comtes catalans van practicar un tipus de casament endogàmic, o, si més no, entre els grups aristocràtics locals, fins i tot contravenint de manera flagrant a les normes de l’incest fixades per l’Església. S’han pogut comptabilitzar tres casaments del segle IX entre cosins en el si de les famílies comtals. No és casual que, quan els comtes aconseguiren consolidar la transmissió hereditària del poder comtal, a l’inici del segle X, les aliances matrimonials es realitzessin més sovint amb núvies i nuvis de famílies forànies (Aurell, 1995, pàgs. 46-47 i 67-68), sense oblidar els enllaços matrimonials amb les famílies de la noblesa del propi comtat. Per tant, l’àmbit de casament era determinat en part per les estratègies polítiques de les famílies.

En el matrimoni era innegable la preeminència dels homes. Aquests protagonitzen, sols, un bon nombre de transaccions de béns immobles i en les referències a possessors de terres en les descripcions de límits o en les referències a cases habitades acostuma a figurar-hi el nom d’un home sol en proporcions sempre netament superiors a les dones soles. D’altra banda, en actes de judicis i dotalies d’esglésies hi consta una llista d’individus que són majoritàriament homes. Els homes eren considerats els caps de casa, és a dir, des del punt de vista polític i religiós tenien la preeminència dins el grup familiar. Tot i que, a diferència del que succeïa en altres regions d’Occident a la mateixa època, no hi ha constància d’un poder formal dels homes damunt les seves dones expressat en la transferència del mundius.

La preeminència masculina es manifesta més clarament encara si tenim en compte que la major part de les terres adquirides per herència ho eren per part dels homes, els quals, d’altra banda, són clarament majoritaris entre els testadors i entre els beneficiaris de llegats testamentaris, malgrat que les dones no en fossin mai del tot excloses. A Catalunya, la tradició visigòtica sens dubte suavitza l’exclusió total de les dones de l’herència que, per exemple, es dóna entre els francs per al cas de la terra salica (Le Jan, 1995, pàg. 234; Udina, 1984).

Però les dones no tenien un paper merament passiu en la societat dels comtats catalans. Les dones, en virtut del sistema dotal, adquirien en casar-se una desena part dels béns del marit, com a mínim, a més d’altres donacions maritals. En general no es procedia a una separació d’aquests béns, que seguien gestionant-se conjuntament. Per contra, es requeria el consentiment de la muller cada vegada que el marit volia alienar una part del seu patrimoni. Per aquest motiu, des del segle IX moltes dones consten en donacions, canvis o vendes al costat dels seus marits. Aquest sistema dotal encaixa força bé amb un model de casament virilocal en el qual les dones s’integren en casar-se a la casa del marit. En canvi no hi ha gaires dades sobre els dots que les dones podien aportar al matrimoni, però en àmbits pagesos és segur que la seva contribució en treball era força valuosa i en les famílies aristocràtiques la seva participació en l’educació dels fills era un factor important de la seva valoració social.

Per rellevant que hagi estat el paper de les dones casades, és en quedar vídues que assolien el major protagonisme social. En general conservaven els seus drets dotals sobre el patrimoni del marit, ara compartit amb els fills, però a més ampliats amb un usdefruit global que sovint es regulava en els testaments dels homes. Les vídues podien convertir-se llavors en caps de família o, si més no, en les principals responsables de la gestió del patrimoni. Aquest és el cas d’algunes importants comtesses com ara Ava de Cerdanya-Besalú, vídua de Miró II, des del 927 fins al 961, o més tard Ermessenda de Barcelona-Girona. No obstant això, aquests drets de les vídues podien estar limitats per condicions importants com per exemple la prohibició d’un segon casament, que podia comportar la pèrdua de l’usdefruit. I en la vida real les vídues que sovint es trobaven amb fills molt joves podien veure seriosament amenaçada la seva supervivència al capdavant d’una llar independent. La vinculació especial d’algunes vídues a institucions eclesiàstiques pot entendre’s millor en aquest context.

Pel que fa a la submissió dels fills a l’autoritat paterna, Duoda, en el cèlebre manual adreçat al seu fill, ja parla de la fidelitat (fides) que es deu als pares. La feble presencia dels fills al costat dels seus pares en tota mena de documents és un indici de la seva subordinació als pares mentre vivien a la llar familiar. I les referències als hereus d’una persona en descriure una propietat corresponen més al desig de fer constar uns drets que a l’efectiva formació de grups de descendents o llinatges en el sentit antropològic de la paraula.

El nombre de fills per parella que apareix en alguns documents és relativament elevat, entre dos i cinc de mitjana, cosa que hauria de permetre un creixement demogràfic, per bé que ignorem molles altres dades que són rellevants per a poder-ho assegurar, com per exemple el percentatge de cèlibes i de parelles sense fills en el conjunt de la població(*).

D’acord amb el que fixava la llei visigòtica, els fills tenien el dret a heretar la major part del patrimoni familiar, quatre cinquenes parts dels béns dels seus pares o tres quartes parts en cas que fossin fills únics. És a dir, que els pares només podien disposar lliurement d’una petita part dels béns que deixaven en morir, a través d’un testament o per donació. És significatiu en aquest sentit que més d’un terç dels testaments escrits conservats, fins l’any 1025, correspon a clergues o laics sense fills que per tant tenien més llibertat per a poder repartir els béns tal com ells volien.

Per tant, no és estrany que una bona part dels donadors o venedors de terres declaressin haver-les obtingudes per herència, de pares o parents en general. Però una part molt substancial d’aquestes referències indica que van adquirir-les per compra a tercers. En alguns fons d’arxiu les al·lusions a compres representen més d’un terç de les indicacions de procedència dels béns cedits, la qual cosa ens indica, d’una banda, la vitalitat del mercat de béns immobles, de l’altra, pot ser indicatiu de la reticència a despendre’s dels béns heretats de la família mentre que, per contra, no era tan important retenir els que s’havien comprat. A això caldria afegir-hi que el títol d’adquisició per compra era més fàcilment justificable –es podia disposar de l’acta escrita– que no l’heretament dels parents.

En les donacions o vendes de béns immobles rarament es fa explícita una laudatio parentorum més enllà dels familiars més propers, com és el cas dels cònjuges i els fills. Consegüentment, no es pot constatar que hi hagués obstacles per a l’alienació de la terra heretada després del segle IX(*). Ara bé, els drets dels fills legítims a la successió podien xocar amb el dret a la lliure disposició dels seus possessors sobre els béns. Per aquest motiu, se solien fer provisions en contra dels parents que intentessin invalidar una alienació i es donaren casos en què es produïren disputes degudes a aquesta qüestió, per la qual cosa les donacions a l’Església podien comportar successives renúncies dels parents del donador o acords més o menys forçats amb aquells.

No és menys revelador el fet que alguns fills haguessin acabat “comprant” béns als seus pares. Un fenomen que posa de manifest la feblesa dels mecanismes successoris i les dificultats que tenien els fills per a accedir a la gestió dels patrimonis familiars abans de la mort dels pares, o per a obtenir un patrimoni qualsevol al marge de la família. No sabem si realment els preus assenyalats en aquestes vendes de pares a fills van ser mai pagats, però cal tenir en compte que aquestes transaccions rarament afectaven la totalitat del patrimoni i no excloïen cessions paternes ulteriors a través d’un testament. Entre els primers casos, en què es traspassaven vil·les senceres, com per exemple la cessió de diverses vil·les en el si de la família del comte Berà I, la transacció onerosa semblava la millor manera d’assegurar-ne la transmissió als descendents, potser precisament pels dubtes que plantejava la capacitat de deixar-ho en herència o senzillament pel desig d’integrar més ràpidament els fills en la gestió del patrimoni familiar. Potser es tractava d’una reclamació dels fills per a poder disposar de béns propis, però no s’ha d’excloure que fossin els pares els qui volguessin cedir part de les seves responsabilitats sobre els seus dominis.

Els fills heretaven els béns dels seus pares individualment o bé en grup, segons modalitats que es combinaven i variaven en cada cas. Per als pares que tenien més d’un fill, era un recurs normal atribuir certs béns a dos o més fills conjuntament. Aquesta estratègia contribuïa a evitar fragmentacions excessives del patrimoni i a forçar col·laboracions entre els germans que d’aquesta manera compartien la gestió del patrimoni. En alguns casos, grups de germans reforçaven la seva cooperació amb noves adquisicions conjuntes. Però el percentatge de béns en mans de grups de germans no va ser mai gaire important, ni tan sols es pot constatar una tendència cap a la seva disminució que faci suposar que en un passat més o menys remot aquesta pràctica hagués estat més general. Només podem constatar una presència més important de grups de germans en determinats llocs i moments. En seria un exemple la dotalia de l’església de Sant Joan les Fonts, de l’any 958, on vinti-vuit participants d’un total de quaranta-sis formen grups de germans i altres parents col·laterals. Però la copossessió entre germans solia ser una estratègia passatgera que s’acabava amb la mort d’algun d’ells o un repartiment pactat. D’aquesta manera es poden interpretar les transaccions entre germans, encara que fos sota la forma de compravendes, i l’existència de gent que disposava de parts d’alous o béns diversos. Les copossessions en cap cas no duraven més enllà d’una generació. És a dir, no es troben mai exemples de copossessió entre grups de cosins.

Entre l’aristocràcia que disposava de dominis, sovint fragmentaris o molt dispersos en l’espai, la col·laboració entre germans tenia potser la virtut de facilitar-ne un control més eficaç. Sobretot si hi afegim la possibilitat que alguns germans ocupessin càrrecs importants a l’Església, com és el cas de bisbes i abats germans de comtes. A la llarga, però, la transmissió hereditària dels comtats permetria la segmentació de branques comtals separades en diversos indrets en lloc del cogovern entre germans, abans predominant.

En algunes famílies aristocràtiques es marcava una preferència per un dels fills, que rebia una part sensiblement superior de l’herència, l’anomenada “millora” regulada pel dret visigòtic que fixava un límit del terç del patrimoni patern. Però d’aquestes famílies no és fàcil seguir-ne una genealogia clara, i fins i lot entre les famílies comtals les ramificacions són importants. L’antroponímia, basada quasi exclusivament en el nom únic, no facilita gens les coses. Si bé és plausible que es busquessin per als nadons noms que haguessin dut abans avantpassats i parents, aquests no eren solament el pare o l’avi, sinó un grup relativament ampli de persones. Per tant, una primera impressió és que la tendència a la primogenitura era menys forta que la necessitat de cooperació entre germans o parents en general. Al món carolingi la successió patrilineal i la tendència a la primogenitura eren una especificitat de la família reial que a partir de la fi del segle IX s’estengué a altres famílies aristocràtiques en la mesura que aquestes adquirien la capacitat de transmetre els seus honores per herència. Però això no significa excloure els fills segons de la successió familiar.

Per altra banda, les famílies tendien a marginar les filles en la successió. Com a mínim aquesta és la conclusió que es desprèn de l’anàlisi dels testaments més antics conservats, tot i que la tradició visigòtica més aviat tendia a protegir els drets de les filles. Ara bé, encara que fos en proporcions més baixes, les filles rebien llegats en terres dels seus pares. En les transaccions, nombroses dones disposen de béns immobles que diuen haver heretat dels seus parents. Però entre les famílies comtals no es preveia mai que les filles heretessin el títol i els drets sobre els comtats, tal com feien els seus germans. Entre els estrats superiors de l’aristocràcia, les filles tampoc no heretaven les funcions vescomtals o vicarials i ni tan sols els castells que eren la seu principal d’aquestes.

Es podria interpretar que les filles rebien una part molt més petita del patrimoni perquè en casar-se havien rebut la seva part en forma de dot. Però les referències explícites a aquest dot són molt rares abans de l’any 1000, i probablement es limitava a objectes o diners. En general, els béns cedits a les filles queien irreversiblement a les mans de la família dels seus cònjuges. La mateixa lògica justificava un relatiu desheretament dels fills i de les filles que havien ingressat en institucions eclesiàstiques. Això no obstant, les dones de la família complien una funció important en la transmissió de la memòria familiar que es manifesta en la seva participació en la fundació i dotació d’establiments eclesiàstics(*), malgrat que els monestirs de dones van ser comparativament força menys nombrosos que els d’homes i ben poques vídues de les famílies comtals van convertir-se en monges durant els segles IX i X.

Les possibilitats d’adquirir terres al marge de l’herència paterna eren relativament grans durant el període carolingi. Molts individus cedien terres que declaraven haver adquirit per compra o, en proporcions més petites, per aprisio, lot i que, com s’ha vist, la distinció entre terres adquirides per compra i terres adquirides per herència pot ser molt poc clara. L’exercici de la guerra contra els territoris de l’Àndalus devia ser una font important d’ingressos que permetia a alguns joves de famílies més o menys aristocràtiques obtenir recursos sense haver d’esperar l’herència familiar. Entre els primers testaments escrits conservats n’hi ha una colla que corresponen a joves solters que emprengueren el camí cap a l’Àndalus i altres territoris, encara que disposaven d’armes insuficients per a fer de guerrers. Les fabuloses riqueses obtingudes pels comtes i tan sovint destinades a l’embelliment de les esglésies devien servir en nivells inferiors de la milícia perquè els joves trobessin els recursos necessaris per a constituir la seva pròpia llar.

Més enllà de la família entesa com a comunitat domèstica, els homes i les dones de l’època carolíngia tenien relacions de parentiu amb un cercle més ampli d’individus. Aquestes relacions incloïen també les que generava el fillolatge. En els testaments no són rares les al·lusions a padrins i fillols, i a llegats que els primers destinen als segons.

La terminologia del parentiu era imprecisa i en general no hi havia termes específics per a distingir els parents per la banda paterna i materna. Tampoc no s’utilitzaven termes específics per a designar parents a partir dels cosins i no és gens segur que els termes consanguineus, parens o propinquus es refereixin només als parents més llunyans. Però indubtablement les famílies nuclears s’inserien en una xarxa de parents per consanguinitat o per aliança que devia servir en determinades circumstàncies per a obtenir ajuda o simplement per a garantir la pròpia seguretat. La solidaritat entre parents, més enllà del grup familiar, devia ser força útil entre els aristòcrates.

Les poblacions pageses

La majoria de la població era constituïda per pagesos que vivien en petites comunitats, que en els documents d’època carolíngia reben majoritàriament el nom de villa o algun dels seus derivats, com ara villare. Per contra, als territoris fronterers de la riba occidental del Llobregat i del Cardener, on des del segle X ja hi havia una sòlida xarxa de castells ben documentada, els termes castrals eren l’estructura fonamental d’organització del territori. Les modestes dimensions de les fortificacions no eren obstacle perquè els seus detentors, veguers dels comtes, tinguessin prou autoritat per a exercir un control eficaç sobre els habitants del terme i obtenir-ne rendes. Tot i la presència d’esglésies en molt diverses contrades des de feia segles, la delimitació dels termes parroquials era encara imprecisa o si més no secundària amb relació a d’altres formes d’enquadrament de la població pagesa.

Les villae constitueixen als segles IX i X termes territorials ben delimitats. Precisament alguns dels judicis d’aquesta època conservats es relacionen amb problemes de límits de vil·les i descriuen en actes judicials el procés de fixació dels seus límits. La majoria dels elements patrimonials transferits en actes de compravenda o donacions se situen amb relació a les vil·les.

Però vil·les i vilars són abans de res un territori habitat per una població pagesa que altera i modifica el paisatge amb les seves activitats productives. De vegades, en ocasió de conflictes interns o externs, en la documentació apareixen col·lectius d’habitants d’aquestes vil·les, de manera que es pot tenir una idea aproximada de la seva població. La representació dels habitants de vil·les i vilars podia variar entre les menys de vint famílies que consten en un reconeixement a l’abadessa de Sant Joan de les Abadesses o el centenar d’individus que apareixen en litigis que afecten les vil·les d’Artés, al comtat d’Osona, o la de Vilamacolum, al d’Empúries, en ambdós casos al principi del segle X.

Aquests petits col·lectius pagesos es corresponen, a més, amb la tipologia de les esglésies rurals de l’època, amb capacitat per a acollir només una petita comunitat (Bonnassie, 1993, pàg. 119).

Malauradament, les dades de l’arqueologia són encara massa imprecises i no permeten descriure amb precisió la morfologia dels pobles dels segles IX i X. Però no hi ha gaires proves arqueològiques que avalin la hipòtesi d’una continuïtat de les formes d’explotació de les grans vil·les romanes fins a una època tan tardana. És poc probable que algunes d’aquestes vil·les carolíngies fossin grans explotacions unitàries, latifundis: tots els indicis fan pensar que hi predominava la petita explotació de tipus familiar. La lliure disposició de terres en transaccions de tota mena per part d’individus o parelles al si de les vil·les confirmen aquesta hipòtesi.

En aquest mateix sentit, la presència massiva d’individus en alguns litigis que afecten les vil·les suggereix que hi podrien ser representades diverses famílies, les quals podrien funcionar com a unitats socials i polítiques en el si de la comunitat. Les decisions relatives als usos agrícoles o a l’aprofitament dels espais de bosc i pastures devien condicionar en molts casos la necessitat que els habitants de la vil·la es posessin d’acord. Però aquesta col·laboració entre els membres de les diverses famílies apareix també en les relacions que els oposen als poders exteriors: comtes, bisbes, abats o individus que exercien un poder delegat sobre el conjunt de la vil·la. Precisament, els conflictes solen tenir a veure amb l’ús d’espais que no són de propietat individual, aprisions en els marges erms de les vil·les, les pastures o l’ús de l’aigua, béns que pertanyen als comtes com a representants de l’autoritat sobirana però sobre els quals les comunitats pageses intenten fer-se reconèixer la capacitat de fer-ne ús, l’"empriu”.

Les immunitats concedides pels monarques carolingis o les vendes dels mateixos comtes havien contribuït vers la fi del segle X a disseminar notablement aquesta mena de poders d’origen públic. L’autoritat damunt els habitants de la vil·la podia tenir nombrosos vessants: militar, polític i judicial, però també fiscal, en la mesura que tots els seus habitants podien veure’s obligats a pagar una renda o a fer un servei (Salrach, 1993, pàgs. 49-96). Malgrat això, les evidències documentals il·lustren menys el compliment efectiu d’aquestes prestacions que la seva cessió en privilegis d’immunitat a favor d’institucions eclesiàstiques o persones privades. En determinades regions la introducció del delme, vers l’any 900, pot esdevenir un element fonamental de les prestacions que de manera general s’exigien a tots els habitants d’una comunitat pagesa. Legitimats per les autoritats comtals i episcopals, els beneficiaris directes podrien ser-ne ben aviat les aristocràcies locals que ocupaven els llocs de veguers o altres. A l’entorn de l’any 1000 al comtat de Besalú ja es poden documentar judicis impulsats pels bisbes contra els usurpadors d’algunes parròquies.

Antiga porta d’accés a la torre del castell de Ribes (Garraf), del segle X.

ECSA - M. Raurich

A les zones frontereres algunes comunitats locals podien gaudir, a més, de privilegis especials. Malgrat les diferències que s’aprecien en les cartes de franquesa de Montmell, Ribes o Cardona, de la darreria del segle X, totes consideren els habitants d’aquestes poblacions com a persones immunes i, per tant, sota la jurisdicció directa del comte, vescomte o bisbe (Bonnassie, 1979-81, vol. I, pàgs. 49-96). Aquest privilegi ajudava a prevenir les arbitrarietats d’altres intermediaris del poder de menor entitat, com els veguers, i, per tant, conferia a les elits locals un major marge de maniobra.

En algunes poblacions la consagració d’esglésies i la delimitació de les parròquies en presència dels bisbes corresponents sembla permetre que les elits locals consolidin la seva preeminència social, en la mesura que són aquestes elits les que participen activament en la construcció i la dotació de l’església, i les que finalment s’adrecen al bisbe perquè vingui a consagrar-la. Sovint els clergues que es fan càrrec de la cura animarum procedeixen de les mateixes famílies que han tingut un paper tan actiu en la constitució de la parròquia. Els mateixos clergues de les parròquies rurals tenen un paper de líders de la comunitat local. Per aquest motiu no s’ha de subestimar l’autonomia que manifesten aquestes primeres parròquies amb relació al poder episcopal, que durant segles s’esmerçarà a obtenir la part de les rendes que li són degudes. Al mateix temps que alguns bisbes carolingis es mostren preocupats per la manca de control canònic sobre els clergues d’esglésies pròpies —Hincmar de Reims els acusava de ser corruptes amb els ingressos de les parròquies—, al concili de Tolosa del 844 es recollien les queixes del clergat parroquial davant les exaccions dels bisbes (Nelson, 1996, pàg. 148).

Els boni homines poden correspondre també a una mena d’elit local, present en diverses comunitats pageses. El seu àmbit d’actuació és força ampli. Especialment actuen com a experts en la valoració de béns empenyorats o que han estat objecte d’una complantació (Bonnassie, 1979-81, vol. I, pàg. 271). En la resolució de conflictes poden ser considerats una mena de mitjancers o àrbitres, i sovint actuen com a testimonis privilegiats dels litigis que es veuen en els judicis públics. Aquest model, amb les seves variants, es repeteix arreu del món carolingi.

Però els boni homines no són un cos instituït amb un procediment clar que en reguli l’elecció o la designació. En cap cas se’ls pot atribuir un poder polític damunt la col·lectivitat (Font i Rius, 1991, XXIII, 1, pàgs. 491-576). En aquest sentit, és prou significatiu que els boni homines no hagin estat els únics encarregats de defensar els interessos comunitaris en els litigis.

El cas dels boni homines s’emmarca en el fenomen més general de la participació pagesa en les institucions, i en particular en els tribunals judicials. Tot i que els tribunals només hagin estat un últim recurs i que el resultat dels judicis els sigui generalment desfavorable, és evident que grups de pagesos són presents a les instàncies judicials, fins i tot per presentar-hi les seves demandes i els seus testimonis.

A més, malgrat que l’escriptura és un fenomen que s’associa amb el poder polític i religiós, els pagesos poden accedir als serveis d’escrivans que redacten per a ells els documents d’acord amb uns formularis i seguint una tradició certament molt antiga.

L’aristocràcia laica i eclesiàstica

Al capdamunt de la societat carolíngia hi havia la noblesa laica i eclesiàstica. Els termes genèrics amb els quals es designa aquesta noblesa són diversos, sovint els mateixos que podem trobar en altres indrets de l’Imperi: nobiles, potentes, proceres… No hi ha, però, un epítet que identifiqui de manera invariable els nobles individualment. Sovint cal refer la genealogia dels personatges per tal de poder incloure entre els nobles un individu aïllat. En efecte, la noblesa es transmetia per herència, tant per la banda paterna com per la banda materna. En aquest sentit, la noblesa desenvolupa ben aviat un culte als avantpassats que es pot concretar en el seu lloc d’enterrament, tal com succeeix al monestir de Ripoll, convertit en panteó dels comtes.

Però els nobles es defineixen a més per la seva fortuna. La riquesa es manifestava d’entrada amb signes ben visibles, com ara els vestits luxosos, els cavalls i els seus arreus, i sobretot les armes. La destresa en l’exercici de les armes pot haver estat una característica ben notòria dels nobles des d’època carolíngia. Les altes jerarquies eclesiàstiques poden posseir elements d’ostentació semblants, com ara joies, objectes de metalls preciosos o llibres ben relligats. Ara bé, amb relació als seus models orientals o en comparació amb els seus successors del segle XI, en general es tracta d’una aristocràcia modesta.

A més d’objectes i animals, la riquesa dels nobles es tradueix en la possessió d’un patrimoni territorial. Sobretot tenim dades referents als grans dominis aristocràtics, és a dir, als dels comtes i als de les grans institucions eclesiàstiques, que es caracteritzen per la dispersió i l’heterogeneïtat dels seus elements. Monestirs com Sant Miquel de Cuixà, Sant Cugat del Vallès o Sant Pere de Rodes posseïen béns repartits en un gran nombre de vil·les de diversos comtats, cosa que sens dubte n’afavoria la gestió indirecta. La mateixa formació d’aquests dominis a partir d’una multitud d’adquisicions pot explicar aquesta dispersió, accentuada pels repartiments successoris en el cas dels laics. És possible que es busqués la complementarietat dels territoris o que es pretengués estendre la influència social damunt una àrea geogràfica més extensa, sobretot en el cas dels comtes. Per contrarestar els inconvenients de la dispersió es podia comptar amb les relacions de parentiu i les aliances matrimonials. Alguns nobles posseïen vil·les senceres o vilars als quals potser van donar el seu nom —és notòria l’existència de diverses vil·les que duen per nom un antropònim—. Però els grans dominis aristocràtics no sempre s’estructuren en explotacions agràries coherents, sinó que poden incloure una munió de parcel·les que són treballades per diversos pagesos.

L’explotació d’aquests dominis es basa, doncs, en tinences que eren treballades per pagesos en canvi de rendes fixes o proporcionals a la collita, especialment la tasca, que equival a una onzena part dels fruits. També hi havia reserves, en els textos anomenades dominicaturas o laborancias, de mida molt diversa. Però no tenim gaires indicis de serveis personals o treball servil que en permetés l’explotació. Al contrari del que s’ha pogut constatar en altres indrets, els esclaus eren molt poc presents als grans o petits dominis catalans, i els pocs que apareixen en els testaments semblen ser quasi sempre domèstics.

És més difícil conèixer l’origen i l’evolució dels dominis aristocràtics. Alguns poden tenir un origen remot en els temps anteriors a la conquesta, especialment on els invasors havien establert pactes amb les poblacions locals, com seria el cas de Girona. A més, sabem que els seus predecessors, els invasors musulmans, havien fet una cosa semblant en moltes de les regions ocupades durant el segle VIII, en què s’havien limitat a mantenir guarnicions a l’entorn dels principals nuclis urbans. Però com a mínim durant el període carolingi es produïren alguns canvis importants en aquest sentit.

Làpida sepulcral del bisbe Servusdei de Girona, de l’any 907 i làpida del comte Guifre II de Barcelona, mort l’any 911.

J. Camardons

Pel que fa a les famílies comtals, el patrimoni ancestral heretat constituïa només una petita part dels recursos. Els seus dominis es completaven amb béns i drets d’origen públic o fiscal, els quals els provenien de la potestas que exercien com a delegats de la monarquia carolíngia. Per tant, en els seus orígens eren beneficis, que més tard s’anomenarien feus. Aquests mateixos drets d’origen fiscal requeien sovint en institucions eclesiàstiques, seus episcopals i monestirs, que rebien privilegis d’immunitat de la cort carolíngia. Això els conferia una autoritat particular damunt els boscos, les pastures, les aigües, els camins i en general damunt els erms que no havien estat objecte d’apropiació particular. Els detentors de la potestas, com a retribució de les seves funcions de govern, podien obtenir, a més, rendes concretes: peatges, impostos en els mercats, i fins i tot un cens en espècies que s’exigia potser al conjunt d’homes lliures de les comunitats vilatanes. Encara caldria afegir a aquesta variada gamma de recursos fiscals els serveis, que per exemple permeten exigir tasques de vigilància o de tipus militar.

El que justifica l’obtenció d’aquests recursos fiscals és l’exercici d’una funció de govern per part dels proceres, és a dir, els comtes, els eclesiàstics i els seus delegats, principalment vescomtes i veguers. Aquesta era, doncs, una altra característica dels nobles, juntament amb l’herència i la riquesa: eren els detentors del poder. Al món carolingi el poder tenia dos vessants fonamentals: el militar i el judicial. Els monarques carolingis disposaven dels nobles de tot l’Imperi per a dur a terme les seves empreses militars. En l’àmbit local, des del segle IX els comtes catalans són capaços de liderar expedicions de la host i d’encapçalar l’ocupació de nous territoris a la frontera. En la terminologia de l’època, d’això se’n deia “repoblar”. També van ser ells els responsables d’entaular negociacions amb els poders veïns, musulmans o cristians, per a establir treves o fer front comú contra altres enemics. Els nobles eren al capdavant de les fortaleses urbanes o rurals per a la teòrica defensa del territori. Els castells solien ser la seu d’un veguer, que en nom de la potestas organitzava la protecció armada dels homes i les dones que vivien en el seu districte vicarial, però també era ell qui els convocava a la host o els exigia contribucions diverses per al sosteniment de la guerra.

Durant els segles IX i X van proliferar els castells i les clienteles armades, especialment a les zones de frontera on els enfrontaments militars eren freqüents. En general, però, els comtes van continuar exercint el control sobre els seus fidels, que rebien d’ells el dret a exercir el poder des d’un castell (Zimmermann, 1991, pàgs. 111-135).

Finalment els nobles exercien el poder per mitjà de les institucions judicials. Aquestes institucions eren un element important per a garantir la pau i l’ordre i per a exercir l’autoritat política damunt el conjunt de la població. Hi havia judicis reials, certament, però a partir del segle IX la majoria dels placita tenen lloc davant dels tribunals comtals, vescomtals, episcopals o abacials. Són sobretot els comtes qui els presideixen i vetllen per la justa aplicació del dret. Els processos judicials eren sens dubte un darrer recurs quan els mecanismes de negociació o arbitratge tradicionals no eren suficients per a posar fi a un conflicte. En els judicis destaca la presència dels jutges, normalment eclesiàstics, que s’encarregaven d’escoltar les parts i examinar les proves escrites o orals, i també de redactar la sentència d’acord amb els principis legals.

Els carolingis van tenir cura de reforçar els placita per tal de posar fi al mecanisme de les venjances privades. En la mesura que aquestes venjances servien per a regular les relacions entre les diferents famílies aristocràtiques, podem deduir que l’èmfasi en la justícia pública permetia als monarques convertir-se en intermediaris imprescindibles. Una cosa semblant podia succeir a escala local en els tribunals comtals. En les notícies de plets que es coneixen molt sovint el procés s’aturava abans que fos necessari pronunciar una sentència. La pressió que suposava la presentació de proves i testimonis favorables sovint era suficient per a fer que una de les parts en el litigi renunciés a les seves pretensions (Salrach, 1997, LVII/3, núm. 197, pàgs. 1 009-1 048). En els tribunals judicials no es fa esment de la legislació carolíngia, però sí de la llei dels visigots, que sembla haver estat el text de referència durant tot el període carolingi a Catalunya. Ara bé, només trobem citacions d’uns pocs articles de la llei, i en molts casos amb relació al procediment o la validesa de les proves. La llei dels visigots, doncs, s’utilitzava sobretot com a garantia general. Cal destacar també la presència de diversos col·lectius en els judicis: nobles laics, clergues o boni homines que sobresurten de la massa d’assistents a aquests actes. El seu paper és força passiu, però important en la mesura que amb la seva presència es limita el recurs a l’arbitrarietat i s’obliga al compliment de determinades formalitats.

Els primers carolingis havien tendit a reforçar l’autoritat règia amb una vinculació de tots els nobles, inclosos els bisbes, que esdevingueren vassalls reials. Els monarques es van posar a governar amb el seu consilium. Alhora que es reforçaven els lligams verticals es procuraven limitar les solidaritats horitzontals. Aquest és un dels motius que justifica l’extensió de les prohibicions d’incest per part de l’Església de l’època. Però vers la darreria del segle IX les coses van canviar ràpidament i els reis van perdre la capacitat d’imposar la seva autoritat a la noblesa dels diversos regna o regions de l’Imperi.

Com succeïa en altres indrets, els comtes catalans van poder aprofitar la conjuntura per a apropiar-se els drets o dominis d’origen fiscal. A l’entorn de l’any 900 els beneficis van esdevenir alous comtals, i durant el segle X els comtes van poder transmetre per herència el seu càrrec. Aquest moment coincideix amb la definitiva delimitació geogràfica dels comtats (Martí, 1995, pàgs. 37-83). El sòlid control de les seus episcopals també els va permetre apropiarse els seus immensos recursos i utilitzar-los per a retribuir els seus agents o parents. El canvi va anar acompanyat d’una major èmfasi en la retòrica que acompanyava els títols: els comtes ho eren per la gràcia de Déu o rebien senzillament l’apel·lació de prínceps.

Però la consolidació del poder comtal no es va fer sense tensions, particularment agudes entre les diferents dinasties comtals. Eren evidents també en la designació de bisbes, que comportà fins i tot intents fracassats de segregar nous episcopats de Girona o nous arquebisbats amb relació a Narbona. És més difícil valorar les conseqüències de l’ascens social dels comtes amb relació a la noblesa local dels seus comtats: en alguns casos es poden detectar enfrontaments, com el que es produí al comtat de Besalú a mitjan segle X i que comportà l’assassinat d’un comte. Potser no és casual que el seu successor. Miró Bonfill, acumulés el càrrec comtal i l’episcopal, una solució freqüent en el món carolingi però inèdita a Catalunya. Tanmateix, en general, la institució comtal va mantenir forta la seva autoritat durant tot el segle X, ni que fos al preu de reconèixer l’existència dins dels seus comiats de grans dominis laics o eclesiàstics amb una gran autonomia fiscal i fins i tot de petites comunitats franques. La seva contribució en serveis de caràcter militar era del tot imprescindible en un país que continuava essent de frontera.

Bibliografia

  • M. Aurell: Les noces du comte. Mariage et pouvoir en Catalogne (785-1213). Publications de la Sorbonne, París 1995.
  • P. Bonnassie: Catalunya mil anys enrera. Creixement econòmic i adveniment del feudalisme a Catalunya, de mitjan segle X al final del segle XI, 2 vols., Edicions 62, Barcelona 1979-81.
  • P. Bonnassie: Del esclavismo al feudalismo en Europa occidental Editorial Crítica, Barcelona 1993.
  • J.M. Font i Rius: La comunitat local o veïnal, “Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona” (Barcelona), XXIII, I (“I Symposium internacional sobre els orígens de Catalunya segles VIII-XI”), (1991), pàgs. 491-576.
  • R. Martí: Territorio en transició al Pirineu medieval (segles V-X), “La vida medieval als dos vessants del Pirineu. Actes del 3r curs d’arqueologia d’Andorra”, Andorra 1995, pàgs. 37-83.
  • J. Nelson: The Frankish World 750-900, Londres 1996.
  • J.M. Salrach: Bases materials de l’estat a l’època carolíngia. L’exemple dels comtats catalans, “lles Jornades de debat. El poder de l’estat: evolució, força, raó”. Reus 1993, pàgs. 49-96.
  • J.M. Salrach: Prácticas judiciales, transformación social y acción política en Cataluña (siglos IX-XIII). “Hispania. Revista española de historia”, LVII / 3, núm. 197 (1997), pàgs. I 009-1 048.
  • A. Udina: La successió testada a la Catalunya altomedieval, Fundació Noguera, Barcelona 1984.
  • M. Zimmermann: Naissance d’une principanté: Barcelona et les autres comtes catalans aux alentours de l’an Mil, “Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil. Actes del col·loqui internacional Hug Capet”, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1991, pàgs. 111-135.