La intervenció carolíngia en els afers d’Hispània

Torre del castell de Tona, a la Plana de Vic.

ECSA - F. Vallès

Quan el 720 els musulmans van franquejar els Pirineus i van ocupar la Septimània o Gàl·lia gòtica, van entrar en contacte i en confrontació amb els francs, poble germànic que iniciava llavors un procés de restauració política encapçalada pels pipínides, majordoms de palau d’Austràsia, que van assolir la dignitat reial el 754 i van ser després coneguts amb el nom de carolingis. Després que Carles Martell, encara majordom de palau, aturés els musulmans a la batalla de Poitiers (732), el seu fill Pipí el Breu, ja rei dels francs, els va expulsar de la Septimània el 7591.(*)

Arran de les lluites d’aquells anys les terres septimanes van quedar mig despoblades, la qual cosa feia insegur el domini carolingi a la zona i possibilitava els contraatacs i les ràtzies dels musulmans. Per defensar la nova frontera i satisfer les pròpies ambicions expansives, els carolingis van intervenir llavors en els afers d’Hispània. L’estratègia va consistir a propiciar les sedicions de les autoritats musulmanes de l’anomenda Frontera Superior. Així, governadors de ciutats com ara Girona, Barcelona, Osca i Saragossa, enfrontats per rivalitats ancestrals, tribals i de clan amb les autoritats emirals de l’Àndalus, van viatjar aquells anys a la cort carolíngia per demanar ajut.

En resposta a una d’aquestes peticions, Carlemany va travessar els Pirineus amb el seu exèrcit i va marxar sobre Saragossa, però, potser en contra del que s’havia convingut, la ciutat no es va retre (778). Com que els francs no anaven preparats per a mantenir un setge llarg, al cap d’unes quantes setmanes es van haver de retirar. Va ser llavors quan, al seu pas per Roncesvalles, la rereguarda de l’exèrcit carolingi va ser atacada i derrotada per vascons emboscats que els van robar les provisions(*).

Aquesta intervenció tan directa de Carlemany en els afers d’Hispània no es devia fer sense la col·laboració o connivència de llinatges hispanogots de la Tarraconense, la qual cosa, afegida a la campanya de repressió de les tropes emirals posterior a l’expedició, va motivar que molts hispanogots, que les fonts franques anomenen hispani, fugissin cap a la Gàl·lia, on Carlemany els donà bona acollida: els establí en les terres desertes de la Septimània, sobre les quals els reconegué el dret de fer aprisions, i els eximí de càrregues públiques, llevat del servei militar, imprescindible en aquella zona de frontera. De fet, en aquella època, el monarca franc mantenia contactes amb diverses comunitats mossàrabs de la Península i, segons els seus escrivans, es proposava “alliberar la cristiandat hispànica del jou sarraí”. Els resultats d’aquest projecte tan ambiciós serien, però, més aviat modestos.

Porta de la Plaça Nova, oberta a la muralla del romà tarda de Barcelona, ciutat conquerida l’any 801 als musulmans per Lluís d’Aquitània.

ECSA - M. Catalán

Al final del segle VIII i al principi del IX els francs van iniciar accions de penetració tot al llarg de la serralada pirinenca: a l’extrem occidental, en terres de Navarra, van propiciar la creació d’un poder local a les mans d’un comte vascó de nom Velasco (vers el 799); per la banda d’Aragó, van establir-hi guarnicions comandades per un comte de nom Oriol i van afavorir la creació d’un poder comtal aragonès aliat representat pel comte Asnar Galí (vers el 809); a la zona de Pallars-Ribagorça, els comtes de Tolosa de Llenguadoc van portar la iniciativa de conquesta i submissió dels territoris a la seva jurisdicció, i a l’àrea de Girona, els gironins van lliurar la seva ciutat a l’autoritat de Carlemany l’any 785. Llavors podem donar per descomptat que tot el Pirineu i Prepirineu català van caure en poder dels francs. Els musulmans van contraatacar amb expedicions de saqueig com la d’Abd al-Malik, del 793, però no aconseguiren recuperar les posicions perdudes. Ben al contrari, animat pels èxits aconseguits, Carlemany, que fou coronat emperador a Roma el dia de Nadal de l’any 800, va crear un regne d’Aquitània per al seu fill Lluís el Piadós, aleshores un infant, i n’encomanà la tutela al comte Guillem de Tolosa, que seria l’encarregat de dirigir la política d’expansió a Hispània(*).

A Tolosa es devia decidir llavors la tramesa, a la Catalunya central, d’un cos expedicionari, dirigit per un comte de nom Borrell, que potser governava a l’Urgellet i la Cerdanya, i que establí guarnicions a Osona, Cardona, Casserres i altres llocs, al final del mateix segle. Immediatament després, un exèrcit important dirigit pel mateix comte tolosà i altres comtes francs i integrat per combatents de les terres meridionals del regne, entre els quals sens dubte hispani de la Septimània, va marxar sobre Barcelona (800). La ciutat va ser sotmesa a un setge llarg durant el qual es va derrotar una expedició d’ajut tramesa per l’emir de Còrdova. Finalment, la captura del governador musulmà durant una temerària sortida i la fam que s’estenia per la ciutat van forçar els assetjats a capitular en una data insegura que algunes fonts semblen situar al principi d’abril del 801, que coincideix amb la Setmana Santa. Berà, probable fill del comte franc Guillem de Tolosa i d’una dama de la noblesa goda, en fou el primer comte (801-820)(*).

A continuació hi hagué encara expedicions franques cap a la banda de Tortosa, Lleida i Osca, que ja no es traduïren en incorporacions territorials sinó en simples accions de saqueig(*). Els anys següents, i en conjunt durant els segles IX i X, Barcelona seria objecte d’atacs i setges per part d’exèrcits musulmans procedents de Còrdova i de Saragossa, però aquí la frontera creada pels carolingis el 801 resistí(*). No va passar pas el mateix a la Catalunya central. A causa de rivalitats entre famílies de l’aristocràcia meridional i potser entre branques d’una mateixa família (els descendents de Guillem de Tolosa), degudes als diferents criteris respecte de la política que calia seguir amb els musulmans (la guerra o la pau), es produí la destitució del comte Berà de Barcelona (820) i després la revolta del seu fill Guillemó i del seu lloctinent Aissó (826-827). A causa del conflicte, els francs van perdre el control de la Catalunya central, convertida aleshores en terra de ningú, sense guarnicions ni organització política coneguda. Més a l’W, al Pirineu navarroaragonès, també es donà un retrocés: a la mort del comte Oriol (vers el 809) les guarnicions franques es retiraren del Pirineu aragonès. Era el primer pas d’un canvi polític. Pocs anys després, a les valls navarreses, el cabdill vascó Ènnec de Pamplona, dit Aritza, ajudat pels Banü Qasï, família muladí de la vall de l’Ebre, aconseguí el poder i rebutjà la tutela carolíngia (vers el 817). El canvi va afectar quasi immediatament les valls aragoneses al N de Jaca, on el comte francòfil Asnar Galí va ser expulsat i substituït per Garcia Galíndez (vers ei 820), amb què es consumà l’allunyament dels carolingis i l’acostament a Navarra i als musulmans de l’Ebre(*).

Així durant els anys vint del segle IX, ja en temps de Lluís el Piadós, el domini carolingi a Hispània restà definitivament fixat al territori que avui anomenem Catalunya Vella, és a dir, la regió situada al S dels Pirineus i delimitada a l’E per la Mediterrània i a l’W per una línia descendent que seguia la vall del Cinca, tombava cap a l’E per les serres del Montsec i de Boumort fins al Segre, i prenia després una direcció NW-SE pels massissos situats a l’E del Segre (serra de Cadí, Montserrat i Garraf) fins a arribar al mar. Es tractava d’una frontera (limes o marca) vulnerable en la part central, les terres del pla de Bages, el Lluçanès, la Plana de Vic i el Ripollès, desprotegides i mig despoblades d’ençà de l’esmentada revolta d’Aissó i Guillemó (826-827).

Les fonts franques es refereixen als territoris hispànics de l’imperi Carolingi amb el nom de “frontera hispànica” (limes hispanicus) i de “part d’Hispània” (portione Hispaniae), expressions inspirades en les divisions administratives del Baix Imperi, que aleshores formaven part de la cultura política de l’aristocràcia i l’Església. Però la cancelleria carolíngia també va emprar les expressions provincia Gothiae i regnum Gothiae, generalment per referir-se als territoris catalanoseptimans, que consideraven habitats per una gent amb unat identitat ètnica, cultural i política semblant. Els cronistes francs, al principi, també van referir-se a aquest espai amb l’expressió “Marca de Gòtia”, però després van preferir reservar-la per a la Septimània i anomenar el conjunt dels territoris hispànics de l’Imperi amb l’expressió “Marca Hispànica”.

Sigui com vulgui, els habitants d’aquests territoris eren i se sentien gots o hispanogots, és a dir, políticament originaris del regne de Toledo, hereus de la seva cultura política i institucional, de què formava part el sistema jurídic plasmat en el Liber iudicum, vigent a Catalunya fins al segle XII. Malgrat aquesta unitat d’origen, la cancelleria carolíngia topà amb la realitat de la divisió introduïda per la invasió musulmana i la conquesta franca, i amb la necessitat de distingir entre el territori de domini musulmà i el de domini franc cristià. Per això, sembla adequada la distinció entre Gòtia i Hispània: Hispània és la pràctica totalitat de la Península Ibèrica, la sotmesa al domini musulmà, i Gòtia és el territori de l’antic regne de Toledo que els carolingis van alliberar del jou sarraí amb què van retornar als seus habitants la goticitat. D’aquí que alguns reis francs es titulessin reis dels gots. I d’aquí també que algun diploma carolingi per a Catalunya distingeixi entre gots i hispani: els gots són els habitants de la Septimània i Catalunya des de temps ancestral i els hispani són els fugitius d’Hispània (de l’Àndalus) refugiats en aquests territoris gots de l’Imperi(*).

Amb finalitats administratives, els carolingis van dividir els territoris conquerits en comtats. Per fer-ho, partien d’elements etnicogeogràfics i polítics preexistents, però no per això deixaven de crear una xarxa de poder pròpia, distinta de l’existent en època visigòtica, la qual cosa explica que el procés fos lent i no exempt de vacil·lacions, com sembla indicar el fet que durant una bona part del segle IX unes mateixes zones s’anomenessin indistintament territorium, pagus i comitatus. De fet, sembla un procés de conversió d’unes divisions que fins a cert punt es podien percebre com a “naturals” en unes divisions administratives. En tot cas, a la segona meitat del segle IX el mot “comtat”, amb el corònim corresponent, s’imposa en la documentació. Llavors podem dir que els dominis hispànics de l’Imperi han estat dividits en deu comtats (Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Peralada, Empúries. Besalú, Girona i Barcelona), als quals a final de segle s’afegí el comtat d’Osona per obra de l’acció restauradora empesa per Guifre el Pelós(*).

Al front d’aquests comtats hi havia un nombre canviant de nobles que durant el segle IX portaven el títol de comes sense indicació precisa del nom del comtat o comtats que administraven. D’una banda, això sembla corroborar aquella idea que el comtat encara era llavors una entitat en construcció i, de l’altra, assenyala la feble concreció territorial de la dignitat comtal. En efecte, els comtes del segle IX eren membres de llinatges aristocràtics que per naixença estaven destinats a ocupar els principals càrrecs de govern de l’Imperi, generalment els de bisbe o comte, encara que sense una precisa i prèvia adscripció territorial. De fet, l’imperi s’havia construït sobre la base d’aquest compromís de repartiment de càrrecs entre la família carolíngia i les altres famílies de l’aristocràcia franca, compromís al qual s’afegiren després els llinatges addictes de les regions conquerides. Així, quan un llinatge aconseguia una dignitat comtal o episcopal, entenia que li pertanyia el càrrec amb les rendes inherents, en el sentit que un cop mort el dignatari el llinatge creia tenir dret al mateix càrrec o a un d’equivalent.

Pel que se sap, els carolingis compliren la seva part del compromís. I així no solament construïren el seu imperi sinó que el mantingueren llarg temps (ni que fos dividit en regnes). Hi havia, però, el perill ben real de l’acumulació de càrrecs en les mans d’uns mateixos llinatges i en uns mateixos llocs, cosa que podia crear poders locals potencialment incontrolables. Per evitar-ho, els monarques van tendir a remoure els comtes dels seus llocs de govern i a enviar-los a governar territoris distants de la pàtria d’origen, on els llinatges estaven afincats. Es pot dir que aquest sistema va funcionar bé a la segona meitat del segle VIII i durant el primer terç del segle IX, mentre va durar l’expansió, i els monarques van tenir el suport de l’aristocràcia, disposada a marxar amb les tropes i les missions administratives allà on calgués(*).

Així es creà l’Imperi; però un cop creat, la tendència dels llinatges fou inevitablement la de sedentaritzar-se i patrimonialitzar els càrrecs, per la qual cosa la història política del regne franc occidental durant el segle IX és la d’una lluita pel poder entre llinatges: en una banda, el llinatge carolingi, sostingut en gran part per l’Església, que intentava tenir un control global sobre el regne i per això havia de posar límits als poders i la independència de l’aristocràcia; a l’altra banda, l’aristocràcia, que, ara aliada adés enemiga de la reialesa, buscava sempre acumular càrrecs i incorporar-los de fet als seus recursos patrimonials. És un procés natural, entenedor, que a vegades la complexitat del joc polític i les històries genealògiques fan tornar incomprensible.

Els comtes eren els representants dels monarques als territoris on actuaven i, com a tals, administraven els recursos fiscals, encapçalaven l’exèrcit, mantenien l’ordre públic i garantien la justícia, presidint sovint els tribunals. Per a realitzar totes aquestes funcions disposaven de col·laboradors, sovint també membres de famílies nobiliàries, que equivalien al que avui en diríem funcionaris perquè, com els comtes, eren nomenats pel poder públic (el comte en representació del rei) i remunerats amb recursos del fisc. Entre aquests col·laboradors destacaven els vescomtes, que substituïen els comtes en la seva absència i que a vegades s’encarregaven de representar els comtes de forma més permanent en determinats territoris o ciutats; els veguers, que estaven al front dels castells i dels districtes castrals allà on n’hi havia, sobretot en terres de frontera; els jutges, experts en la llei dels gots, que administraven justícia; els saigs, que feien de policia judicial; els mandatarii ad causas fiscales requirendas, que s’ocupaven de l’administració dels recursos fiscals, etc(*).

Com que els comtats catalans eren en zona de frontera, molt exposats a les ràtzies musulmanes, s’ha de suposar que disposaven d’una organització militar adequada. Tanmateix, aquest és un aspecte que la documentació conservada no permet conèixer amb prou detalls. És segur que els comtes eren els principals responsables de la milícia, que hi havia contingents militars permanents i que tots els homes lliures (a excepció dels habitants dels dominis immunes) podien ser cridats a la host pel seu comte(*). Aquest devia ser el costum visigòtic, vigent als comtats, si és que no hi regia la normativa carolíngia, que establia una relació entre el valor dels béns familiars i la contribució militar de cada llar. En tot cas, la documentació conservada suggereix que els pagesos, encara que mal armats, posseïen armes per al combat(*). Naturalment, per a expedicions importants calien forces de cavalleria i comandaments per a dirigir l’exèrcit. Sens dubte aquests procedien dels fidels del comte i del rei afincats als comtats, és a dir, membres de llinatges que tenien relacions estretes amb els comtes i els monarques, de qui havien rebut privilegis d’exempció fiscal i a vegades terres en propietat o en benefici, com a pagament de serveis i fidelitats. Aquestes famílies, de què els hispani eren part integrant, formaven l’elit militar i, com en època visigòtica, segurament anaven a la host comtal envoltats dels seus propis fidels(*). Hi havia, doncs, institucions de caràcter feudovassallàtic als comtats catalans i el món carolingi en general, però el sistema social, globalment considerat, no reposava encara en aquestes institucions(*).

Anvers i revers d’un diner d’argent de Carlemany, encunyat a Narbona entre els anys 781 i 800.

ECSA - M. Crusafont

A un nivell políticament comparable al dels comtes hi havia els bisbes, que habitualment procedien del clergat local i eren elegits pels clergues de la diòcesi i consagrats pel metropolità de Narbona, l’arxidiòcesi a què estaven vinculades les diòcesis catalanes d’ençà de la conquesta carolíngia. Es pot suposar que els comtes i les famílies més poderoses dels comtats tenien els seus candidats a les seus episcopals que miraven de promocionar, però aquest comportament polític es manifestà amb més força durant el segle X. Abans va ser la voluntat política dels monarques carolingis mateixos la que a voltes es va imposar trencant la norma canònica d’elecció dels prelats. Sabien per què ho feien. Els bisbes tenien una força moral, política i material enorme, fins al punt que a vegades sembla que el bisbe no era únicament el cap de l’Església de la seva diòcesi sinó també el cap civil de la ciutat on residia(*). Per als carolingis, a més, els bisbes servien de contrapès al poder dels comtes, motiu pel qual convocaven els uns i els altres a les grans assemblees del regne en què es decidia la política que calia seguir i es ratificava o renovava el personal comtal.

Els bisbes es repartien amb els comtes els beneficis dels impostos i de les regalies dels comtats, una part important dels drets de mercat (teloni), dels drets sobre les pastures (pasquer) i dels guanys de l’encunyació monetària. A més, com els abats dels grans monestirs, els bisbes estaven al capdavant de dominis enormes, que eren agregats de béns dominicals (terres) i de béns d’origen fiscal (béns i drets públics) procedents de donacions reials i comtals i de particulars. A més, els dominis tant de les seus episcopals com dels principals monestirs eren agraciats amb diplomes carolingis de confirmació de propietats i de concessió d’immunitat, la qual cosa equivalia a convertir el bisbe o abat del domini immune en un governant autònom que tenia la potestat d’administrar justícia, cobrar impostos i reclutar tropes a les seves terres(*).

De fet, tota l’estructura administrativa, civil i religiosa reposava sobre una sòlida base material, formada de terres, rendes i drets públics. En primer lloc, hi havia immensos dominis fiscals (els fisci), herència del Baix Imperi preservada pels visigots, que, com els grans dominis particulars, devien ser explotats de manera híbrida, directa (amb servi i mancipia) i indirecta: mitjançant pagesos tinents que pagaven rendes dominicals i càrregues públiques. En segon lloc, hi havia els ingressos derivats de l’explotació dels iura regalia: moneda, aigua, mines, muntanyes, boscos i pastures. La seca i les mines podien ser explotades directament pels comtes o arrendades, però les altres regalies (aigües, pastures i boscos) eren domini públic d’ús comunal, és a dir, d’aprofitament de les comunitats que, això no obstant, havien de pagar a l’autoritat pel seu ús. En tercer lloc, es cobraven impostos indirectes i probablement també directes. Els indirectes, que gravaven el comerç, es recaptaven en diferents llocs de trànsit i als mercats. Els documents els anomenen telonis, lleudes, pontatges, portatges, ribatges, etc. Els impostos directes, que alguns institucionalistes prefereixen anomenar tributs, consistien en pagaments per llar de quantitats fixes de cereals, vi i carn, que els documents anomenen tributum, censum i censum publicum. És possible que també es pogués fer front al pagament de l’impost amb alguna mena de servei o treball d’interès públic: els documents parlen de servitium i de servitia regalia, que també podria ser el servei militar. És possible, finalment, que l’obligat allotjament dels funcionaris de pas, especialment dels ambaixadors (missi), a qui s’havien de prestar cavalleries, també es computés com una despesa per a descomptar de l’impost(*).

Es pot dubtar de l’eficàcia del sistema, sobretot si es compara amb la fabulosa maquinària fiscal del Baix Imperi i els seus sofisticats mètodes de càlcul de l’impost, però no es pot dubtar de la seva existència. És més, hom podria pensar que el llenguatge relatiu a la res publica (béns i drets públics) és una invenció de la cancelleria carolíngia si no fos que és present en la documentació escrita a dins i a fora del món carolingi, per exemple del Roine a Galícia. Naturalment, algú ha remarcat que en època romana l’impost podia emportar-se entre el quart i el terç dels rendiments bruts de les explotacions, mentre que al final del domini visigòtic i en època carolíngia podia estar per sota del deu per cent (no tots els historiadors, però, opinen així)(*). Enfront d’aquesta objecció no s’hauria d’oblidar que van ser precisament els carolingis els qui van introduir el delme, que arribà als comtats catalans a la segona meitat del segle IX i que representava una fórmula molt dura i important de drenatge de recursos(*). S’objectarà que el delme era un tribut eclesiàstic, però abans de la reforma gregoriana la frontera entre l’Església i l’estat (o el poder eclesiàstic i el civil) no era tan clara com després. Més aviat es podria dir que el delme era un tribut públic destinat a finançar el servei públic del culte. No oblidem que Hincmar de Reims, un dels teòlegs més importants de l’Església carolíngia, deia que materialment l’Església depenia de la monarquia: per iura reguin Ecclesia possidet possessiones(*).

De fet, tan bon punt s’introduí el delme als comtats catalans va ser recaptat gairebé indistintament per clergues i nobles. No podem saber bé el com i el perquè d’aquest fenomen, però pot ajudar a entendre-ho el fet que molts llinatges poderosos construïssin i posseïssin esglésies sobre les quals retenien drets de propietats o equivalents, cosa que significava la provisió de càrrecs i la percepció de tributs(*). En tot cas, aquesta “apropiació” del delme per part de llinatges poderosos és un exemple més de la relativa indiferenciació entre poder civil i poder eclesiàstic que abans comentàvem.

Deixem ara de banda la qüestió ben problemàtica i particular del delme, introduït tardanament, i centrem-nos en el conjunt restant de recursos, que anomenem béns i drets públics, emprats per la monarquia per a pagar els seus col·laboradors laics i eclesiàstics. Bisbes i abats rebien l’assignació de terres del fisc i de càrregues públiques, aquestes ja exclusivament sobre les terres del domini episcopal o monacal (preceptes d’immunitat) ja sobre un territori més ampli: terç de la moneda, el teloni i el pasquer assignat, per exemple, al bisbe de Girona en els comtats de la seva diòcesi(*). Els comtes, per la seva banda, en rebre el càrrec, rebien també el conjunt de béns i drets públics del comtat corresponent, fora d’aquells que prèviament els monarques haguessin cedit a institucions eclesiàstiques o a persones fidels (fideles regis). Els comtes fruïen d’aquests béns i drets, com un benefici, mentre durava la possessió del càrrec i, al seu torn, se’n servien per a pagar els serveis dels seus col·laboradors, és a dir, que repartien béns i drets fiscals entre vescomtes, veguers i altres, els quals també els posseïen com a benefici, mentre exercien el càrrec corresponent i vivia el comte que els havia nomenat.

Els béns i drets públics estaven dispersos i es percebien en el marc de les vil·les, que eren ensems el lloc de residència de les comunitats rurals (amb els seus termes) i d’assentament i càlcul fiscal(*). Així l’assignació o donació de vil·les que comtes i monarques feien a particulars i institucions eclesiàstiques equivalia quasi sempre a l’assignació dels béns del fisc que hi havia i de les càrregues públiques que s’hi percebien. Com és lògic, aquesta forma de retribució de serveis era dissociadora tot al llarg de la cadena de comandament, en el sentit que tothom, des del comte fins al col·laborador més modest, tendia a sedentaritzar-se i patrimonialitzar el càrrec i el benefici corresponent. El procés d’emancipació comtal n’és l’exemple més pregon, però el fet que de quasi tots els grans llinatges nobiliaris medievals se’n puguin rastrejar els orígens, vinculats a algun topònim (castell o vil·la), fins al segle X demostra que el fenomen dissociador va ser propi de tota l’estructura de poder. Amb tot, ha de quedar clar que al segle IX el futur estava per escriure. L’estructura política s’esquerdava, però hi havia encara una sola potestat pública, encarnada pel monarca carolingi, de qui derivaven per delegació tots els altres poders(*).

D’aquest esquerdament els comtats catalans en donen testimoni(*). L’època dels dos primers monarques carolingis, Pipí el Breu i Carlemany (768-814), fou d’expansió, és a dir, de creació de l’espai territorial de l’imperi Carolingi: la Gàl·lia, la Germània, Itàlia i la Marca Hispànica. L’expansió va permetre mantenir la cohesió i l’hegemonia de l’aristocràcia franca, com també associar al poder i als seus profits llinatges de pobles incorporats a l’Imperi. Tanmateix la posició dominant dels francs, la inicial desconfiança respecte dels pobles incorporats i la importància de la funció comtal expliquen que els monarques carolingis, sobretot Carlemany, Lluís el Piadós (814-840) i Carles el Calb (840-877), vacil·lessin i canviessin de política en els nomenaments comtals per a la Marca. Després de Berà, comte de Barcelona (801-820), que era mig got i mig franc(*), van ser francs quasi tots els comtes importants de la Marca fins el 878 (Rampó, Berenguer, Bernat de Septimània, Aleran, Odalric, Unifred i Bernat de Gòtia), llevat de Sunifred, el pare de Guifre el Pelós(*). La mateixa desconfiança i la voluntat d’assegurar la plena incorporació d’aquesta “frontera hispànica” a l’imperi així com la importància del culte devien ser també la causa que els carolingis volguessin controlar l’Església dels comtats i anul·lar-ne la identitat: van posar els bisbes catalans sota l’autoritat de l’arquebisbe de Narbona i van eliminar els signes goticistes de la litúrgia, la reflexió teològica (persecució de l’adopcionisme de Fèlix d’Urgell) i les regles monàstiques.

Amb Lluís el Piadós (814-840), fill de Carlemany, van cessar les conquestes, i els esforços es van invertir en l’organització i reproducció del sistema. Ja hi va haver, però, pèrdues territorials i dissidències. Els comtes francs, que entre el 801 i el 878 van governar els comtats catalans, no van deixar d’intervenir —i fins i tot alguns les van dirigir— en les lluites civils de l’Imperi o del regne franc occidental. Generalment ho van fer en bàndols aristocràtics oposats al monarca regnant, i per això alguns comtes van ser destituïts o expulsats (Odalric, Unifred i Bernat de Gòtia) i algun, executat (Bernat de Septimània i el seu fill Guillem)(*).

Pergamí original atorgat per Carles el Calb, datat entre el 875 i el 877, pel qual fa donació a l’Església de Barcelona de 10 lliures d’argent per a la restauració de la catedral.

R. Manent

Durant els conflictes que a partir del 840, aproximadament, van enfrontar els fills de Lluís el Piadós (Lotari, Lluís el Germànic i Carles el Calb) entre ells i també contra bàndols aristocràtics, l’autoritat reial va restar allunyada dels comtats, i la frontera hispànica va ser defensada contra els musulmans pels seus habitants i comtes. En aquella època, de predomini de comtes francs al territori actual de Catalunya, i potser a causa de les revoltes i traïcions de l’aristocràcia franca, Lluís el Piadós i Carles el Calb van encomanar excepcionalment el govern d’una part dels comtats catalans (Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona) i septimans (Narbona, Agde, Besiers, Lodeva, Magalona i Nimes) a un magnat d’un llinatge got: Sunifred (834-848), fill, segons R. d’Abadal, de Bel·ló, comte de Carcassona al principi del segle IX i hisendat del Conflent. Segons la llegenda (anomenada de Guifre el Pelós), que sembla basada en fets històrics, Sunifred va encapçalar una facció reialista i, en lluita contra potents francs rebels, va morir vers el 848(*).

Anys després, entre el 870 i el 878, el fill de Sunifred, Guifre el Pelós, va obtenir de la monarquia, potser com a premi a la fidelitat del seu llinatge i pel costum de l’acumulació de càrrecs en el si de les famílies aristocràtiques, el govern dels comtats catalans que el seu pare havia regit trenta anys enrere: Urgell, Cerdanya, Barcelona i Girona. Entenent que la dignitat comtal (la potestat i els béns i drets públics inherents al càrrec) era com una part del patrimoni del llinatge, Guifre va associar al govern els seus germans, Miró i Radulf, va donar protecció militar al moviment colonitzador de les terres centrals de la Marca (Ripollès, Plana de Vic, Moianès, Guilleries, Bages), va fundar els monestirs de Ripoll i Sant Joan (d’on va ser abadessa la seva filla Emma), va restaurar el bisbat de Vic i va donar forma administrativa al comtat d’Osona. En resum, va establir les bases d’un poder familiar sòlid perquè va crear i finançar una bona xarxa de vincles de fidelitat, i el patronatge de monestirs el va convertir en el cap civil que l’Església catalana devia necessitar en aquell moment(*).

La mort de Guifre, el 897, en lluita contra els musulmans que atacaven la frontera dels comtats, serviria finalment per a consolidar la seva obra i convertir-lo per al futur en el pare de la pàtria, conqueridor de Catalunya (com a repoblador de les terres osonenques) i defensor de la seva independència (contra els musulmans). Però aquesta imatge de Guifre, que la història i la llegenda han teixit, també deu molt a la conjuntura política exterior, caracteritzada per la decadència de l’autoritat reial carolíngia i les usurpacions temporals del poder reial, que va permetre als seus descendents succeir-se hereditàriament en el càrrec comtal.

En aquells moments del final del segle IX i principi del X el poder reial, per delegació o apropiació, era exercit a la Marca per tres llinatges representats pels seus caps: als comtats de Pallars i Ribagorça, per un comte de nom Ramon (v. 872-v. 920), potser originari de Bigorra; als comtats d’Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Osona, pels fills de Guifre el Pelós, i als comtats d’Empúries i Rosselló, pel comte Sunyer II (862-915), probablement cosí germà de Guifre i, com ell, potser també nét de Bel·ló de Carcassona(*). Durant el segle X, aquests llinatges van retenir, de fet, la dignitat comtal i, davant l’absència a la pràctica del poder monàrquic, cada cop més incapaç de dictar la seva voluntat a la “frontera hispànica”, van consolidar la plena incorporació de la potestat sobirana i dels seus recursos al patrimoni familiar.