L’aristocràcia hispanovisigòtica: entre Orient i Occident
La noblesa hispanovisigòtica, el grup dirigent de l’extint regne de Toledo, fou la classe social més afectada per la conquesta àrab. Perdé el poder polític i militar i el nou estat expropià les propietats del caps de la noblesa morts o fugitius. Malgrat tot, trobem nombroses excepcions a aquestes circumstàncies, tant entre les famílies que col·laboraren amb els invasors àrabs com entre aquelles que se sotmeteren al seu domini mitjançant pactes.
El grup que hom ha anomenat “partit vitizià”, els familiars i descendents del monarca que va governar entre els anys 702 i 710 la successió dinàstica del qual va ser interrompuda per l’entronització de Roderic, s’alineà amb els àrabs des del moment mateix de la conquesta, mantenint els seus béns i també bona part de la seva influència política al sud de la Península Ibèrica. És cert, però, que els recursos d’aquest grup serien progressivament “capturats” per l’aristocràcia àrab mitjançant enllaços matrimonials amb dones d’aquestes estirps visigòtiques (Guichard, 1995, pàg. 197), que acabaren diluint-se en el si de la classe dirigent del nou règim. La presència dels “vitizians” a la vall de l’Ebre resulta qüestionable, atès que la filiació d’Àkhila II respecte d’aquell monarca és, a hores d’ara, discutible (Barceló, 1978).
Un altre exemple de ràpida col·laboració amb els conqueridors el trobem en la figura del comte Casius, l’individu que versemblantment comandava la defensa del limes establert enfront dels vascons a la Baixa Navarra. Aquest personatge no solament es devia sotmetre als àrabs sinó que, segons algunes fonts, devia viatjar amb Mūsà a Damasc per tal d’establir amb els omeies un vincle de dependència personal que els seus descendents, els famosos Banū Qasī, servaren envers ‘Abd al-Rahmān I, l’únic dels prínceps de l’antiga família califal que va sobreviure a la revolució abbàssida i que creà un nou estat neoomeia a l’Àndalus a partir del 755.
L’evolució d’aquesta família muladí, que estendria la seva influència vers l’àrea de Lleida durant el darrer quart del segle IX, presenta clars paral·lelismes amb la història dels llinatges dels Banū ‘Amrūs i Banū Šabrīt, originats a partir d’un enigmàtic cap visigòtic anomenat S-.-h, el qual hauria lliurat als àrabs els territoris que estaven sota la seva jurisdicció a l’àrea Osca-Barbastre (Chalmeta, 1994, pàg. 190).
Aquests grups d’estirp visigòtica restaren apartats del govern efectiu de la vall de l’Ebre i de les terres situades a cada banda del Pirineu fins a la darreria del segle VIII. Mentre durà l’etapa expansiva, fins a la dècada del 740, els valís cordovesos van controlar aquests territoris mitjançant els caps de l’exèrcit allí desplegat, normalment membres d’importants famílies sud-aràbigues. Quan a partir del 739 va entrar en crisi el model d’administració de l’Àndalus en qualitat de “sucursal” del govern omeia d’Ifrīqiya, serien aquests mateixos caps militars iemenites, fonamentalment els Banū ‘Abd il-Dār i sobretot Sulaymān ibn Yaqzān al-A’rābī i els seus descendents els qui monopolitzarien el govern d’aquestes terres, llançant-se a una no sempre afortunada política d’enfrontament amb Còrdova, per al manteniment de la qual no dubtarien a recórrer al suport dels francs.
Les carreres d’Amrūs ibn Yūsuf i de Šabrīt, dos cosins germans descendents del ja esmentat S-.-h i epònims dels Banū ‘Amrūs i dels Banū Šabrīt, s’iniciaren a recer d’Aysūn ibn Sulaymān al-A’rābī, fill de Sulaymān ibn Yaqzān i cap de l’estirp iemenita que governava a Barcelona i a Girona durant la dècada del 780. Els vincles que els unien a aquest personatge són definits en aplicar-los els termes waṣīf (esclau) i gulām (serf militar, patge), que testimonien alhora l’establiment de lligams de dependència personal entre els membres d’aquestes importants famílies indígenes de la frontera i els descendents dels antics caps militars àrabs, i la formació al voltant dels darrers de clienteles armades en què no solament s’integrarien els esmentats muladís sinó també grups tribals berbers que havien arribat a la frontera com a integrants dels exèrcits mobilitzats durant l’etapa expansiva (Manzano, 1991, pàgs. 219-223).
Les escasses fonts historiogràfiques andalusines produïdes a l’àrea fronterera o amb notícies provinents d’aquesta remarquen, en el que sembla la fixació per escrit de narracions populars que haurien circulat per la zona, el component de fidelitat personal que presidia les relacions existents entre els caps àrabs i els seus clients muladís. Aquest element, que no és valorat d’una manera especial en el marc dels vincles àrabs de clientela, pren aquí un relleu que denotaria la translació a aquest entorn cultural d’algunes pautes de comportament eixides d’un ambient occidental i protofeudal com fou l’hispanovisigòtic (Guichard, 1995, pàgs. 229-230).
Les mateixes fonts frontereres insisteixen, a diferència de la resta de la producció historiogràfica andalusina, a mostrar-nos alguns dels llinatges sud-aràbics que dominaren la frontera durant el segle VIII en comportaments difícilment comprensibles des de les coordenades ideològiques exclusivament àrabs i només justificables a partir d’una certa mimesi “feudalitzant” envers el món visigòtic, que, tot i estar extingit en l’esfera política, sembla encara vigent com a marc de relacions en l’àmbit rural de la frontera. Aquest és el cas del relat que al-’Uḏrī fa del capteniment dels iemenites Banū Salama, senyors d’Osca, els quals mostra no solament exercint actituds prepotents i violentes envers els seus camperols que expressen el seu incontestable poder en tant que grup dominant (atac d’un falcó a un infant i prohibició a la mare de defensar-lo), sinó també imposant prestacions personals de treball als camps (nawa’ib) que s’assemblen sospitosament als serveis personals típics de l’Europa medieval (Manzano, 1991, pàgs. 223-225).
L’adopció de determinats comportaments “senyorials” per part dels llinatges àrabs fronterers, totalment aliens al sistema de relacions tribals i a l’àmbit geogràfic del qual procedien, només es pot entendre si aquestes pràctiques ja hi eren amb anterioritat i si seguien essent vigents dintre del sistema que regia les relacions entre l’aristocràcia hispanovisigòtica que romangué al país i els camperols que, tot i la conquesta islàmica, encara depenien d’aquella en bona part de les àrees rurals.
La continuïtat dels sistemes de domini i extracció de renda té el seu element corresponent en el manteniment de la xarxa castral visigòtica i en el dels visigots mateixos com a tinents d’aquestes fortificacions. Els castells, construccions defensives originàriament públiques la jurisdicció de les quals restava dintre del marc del comitatum, són un dels pocs elements sobre els quals les fonts de l’època de la conquesta ofereixen certa informació. Així, per a Lleida, ens diu Ahmād al-Rāzī: “Et quando los moros entraron en Espania, las gentes que moravan en estos castillos [els de Lleida] fizieron pleytesia con los moros, et fincaron en sus castillos et los moros con ellos, sin contienda.” (Catalán-Andrés, 1975, pàgs. 42-43). Les normes que regeixen el lliurament d’Osca als musulmans resulten similars a les de Lleida: un cop vençuda la llarga resistència oferta per la ciutat, es va optar per “desmantellar totes les ciutats [dels gots] i habitar [aquests] en els castra i vici..” (Chrónica Albeldense, núm. 78; Chalmeta, 1994, pàgs. 218-219).
Hom ha interpretat com una altra evidència d’aquesta continuïtat dels visigots al capdavant de les seves fortificacions, durant els primers temps del domini islàmic, el cas d’un individu anomenat Quintilià que és qualificat com a dominus de Montgrony per un dels martirologis de Sant Joan de les Abadesses. Ens preguntem si és casual el fet que la seva mort, consignada per aquest document l’any 778, coincideixi amb l’expedició comandada per Carlemany contra Saragossa. Formava part aquest individu de l’exèrcit carolingi? S’alçà contra els musulmans aprofitant la presència franca? És impossible assegurar-ho. Tot el que en podem dir és que, un cop consolidada la definitiva ocupació franca, un altre personatge del mateix nom i també senyor de Montgrony serà esmentat en un document del 804 (Manzano, 1991, pàg. 79). Un possible exemple de continuïtat familiar a través de tres règims: visigòtic, andalusí i carolingi.
Tal com els coneixem, els pocs pactes de capitulació que ens han arribat semblen prefigurar una segregació espacial entre camp i ciutat, que tindrà efectes duradors i cabdals per a l’ulterior desenvolupament de les terres frontereres. A les ciutats, hi trobem els bisbes, els quals continuen tenint-hi els seus, i també és possible que hi resideixin els comites, una institució heretada del món visigòtic sobre les funcions de la qual la capitulació d’Osca no deixa cap mena de dubtes: regir els afers interns de la comunitat cristiana i, sobretot, fer-se càrrec de la recaptació dels impostos deguts per aquesta a l’estat islàmic (“que cadascuna d’aquestes gents tingui dret a escollir comtes de la seva raça per tal que els governin i que siguin els encarregats de cobrar els impostos o tributs reials deguts, en virtut del conveni, als sarraïns, per part de tots els habitants del comtat respectiu” Chrónica Albeldense, núm. 78; Chalmeta, 1994, pàgs. 218-219). També els iudices semblen desenvolupar la seva activitat a les ciutats, com prova el fet que l’any 987 van recórrer al prevere Fortuny, resident a Lleida, les comunitats mossàrabs d’Aguilaniu i Jusseu per tal de dirimir cert litigi referent a unes salines (Manzano, 1991, pàgs. 101-102).
Làpida commemorativa de la construcció de les drassanes de Tortosa en època califal.
ECSA - d. Colomé
Tot i l’esmentada presència visigòtica en els àmbits urbans, el control efectiu d’aquests canviarà de mans. Desmantellades les muralles en aquelles ciutats que havien ofert resistència, el domini àrab s’hi afermà mitjançant la instal·lació de les estructures administratives lligades als governadors militars, que establiren llur residència a Tortosa, Barcelona, Girona i Narbona. Alhora, algunes van servir com a punts d’estacionament i aprovisionament de l’exèrcit, encara que també es crearien noves ciutats campament (am sār), com ara el Pla d’Almatà de Balaguer, espais inicialment quasi urbans destinats a allotjar-hi les tropes desplaçades i a mantenir segregats conqueridors i conquerits.
Per contra, a les àrees rurals, l’element predominant era l’indígena, sigui aquest convers o no. Els camperols sembla que majoritàriament eren cristians fins a l’època del califat, un moment en què van coincidir el triomf del model d’estat islàmic proposat des de Còrdova, el desenvolupament del fenomen urbà a la frontera i l’afebliment, no pas la desaparició total, de les grans nissagues muladís que fins llavors havien governat aquell territori.
Aquests grups aristocràtics d’origen hispanovisigòtic i sobretot els Banū Qasī mostraven pautes de comportament divergents de les que ja durant la segona meitat del segle IX començà a assumir el conjunt de la població andalusina. Enfront de la tendència generalitzada cap a l’arabització cultural i la islamització, les esmentades famílies mantenien un comportament religiós que, sense arribar a l’extrem dels seus coetanis els Banū Hafsūn, deixaria lloc a l’apostasia i la militància en corrents heterodoxos d’alguns dels seus membres. A tall d’exemple, al recull genealògic fet per Ibn Hazm sobre els Banū Qasī consten quatre individus que van apostatar i es convertiren al cristianisme, així com un altre que abraçà la causa xiïta dels fatimites nord-africans (Granja, 1967, pàgs. 87-88).
Així mateix, hom pot considerar aquests grups una mica refractaris a l’assumpció de pautes onomàstiques inequívocament islàmiques, ja que predominen en la seva onomàstica els ism ‘alam que poden ser tant bíblics com alcorànics. Així, sovintejaren noms com ‘Isà (Jesús), Mūsà (Moisès), Yūsuf (Josep), Isma’īl (Ismael), Yahyà (Joan), Zakariyyā’ (Zacaries) o Yūnus (Jonàs), majoritaris entre els Banū Qasī i una mica menys importants entre els Banū ‘Amrūs. Tot i això, el seu tret veritablement característic és una arrelada tendència al manteniment de formes d’origen llatí, com ara Lubb (del llatí Lupus), Furtūn (de Fortunius), Yuwārtaš (del romanç Fuertes), ‘Amrūs (d’Ambrosius) o Šabrīt (de Saporitus).
Tots aquests aspectes, combinats amb uns sostinguts i fructífers vincles familiars amb les famílies governants a Navarra, Aragó i Pallars, contribueixen a formar una imatge d’aquestes nissagues muladís doblement fronterera, tant en l’aspecte geogràfic com en el cultural i religiós. Aquesta indefinició, alhora cultural, política i religiosa, els beneficià mentre a l’Àndalus hi va haver dues societats juxtaposades, una d’“oriental” i una altra d’"occidental” (Guichard, 1995, pàg. 223), però tan aviat com la situació es decantà i el camí vers la islamització esdevingué majoritari, el poder d’aquestes famílies va començar a disminuir i el seu lloc va ser ocupat per l’estat o per altres grups més ben adaptats als nous temps.
Bibliografia
- M. Barceló: El rei Àkhila i els fills de Witiza. Encara una altra recerca, “Miscellanea Barchinonensia” (Barcelona), XLVII (1978), pàgs. 59-77.
- D.Catalán - M.S. de Andrés: Crónica del Moro Rasis, ed. Gredos, Madrid 1975.
- P. Chalmeta: Invasión e islamización. La sumisión de Hispania y la formación de al-Andalus, ed. Mapfre, Madrid 1994.
- F. de la Granja: La Marca Superior en la obra de al-Udrī, “Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón” (Saragossa), VIII (1967), pàgs. 447-545.
- P. Guichard: Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, Universidad de Granada, Granada 1995.
- E.Manzano: La frontera de al-Andalus en la época de los Omeyas, CSIC, Madrid 1991.
- J. McWilliam: The Context of Spanish Adoptionism: a Review, dins Conversion and Continuity. Indigenous Christian Communities in Islamic Lands. Eighth to Eighteenth Centuries, Pontifical lnstitute of Mediaeval Studies, Toronto 1990, pàgs. 75-88.
- P. de Palol: El Bovalar (Seròs, Segri. Conjunt d’època paleocristiana i visigòtica, Generalitat de Catalunya, Barcelona 1989.
- M. Riu: Revisión del problema adopcionista en la diócesis de Urgel. “Anuario de estudios medievales” (Barcelona), I (1964), pàgs. 77-96.
- Ph. Sénac: Présente musulmane en Languedoc. Réalités et vestiges, dins Islam et chrétiens du Midi (XIIe-XIVe s.), “Cahiers de Fanjeaux”, VIII, 1983, pàgs. 43-57.