Les drassanes de Barcelona

Vista aèria de les drassanes, un conjunt molt unitari, únic a Europa, que es va començar a bastir durant el regnat de Pere el Gran, al final del segle XIII.

ECSA – J.Todó

Una de les principals creacions del gòtic civil català són, sens dubte, les drassanes reials de Barcelona. Gairebé totes les grans ciutats marítimes europees es van dotar, durant la baixa edat mitjana, d’un espai cobert on construir, reparar i aixoplugar les seves embarcacions. Als Països Catalans van disposar de grada, a més de la Ciutat Comtal, Cotlliure, Sant Feliu de Guíxols, Tortosa, València, Dénia i la Ciutat de Mallorca. Durant l’època moderna, la construcció naval va prosperar especialment a la costa de Llevant, a Mataró, Arenys de Mar, Canet de Mar, Calella i Blanes. D’aquest ampli conjunt només tenen interès arquitectònic, emperò, les mestrances de Barcelona o València, pel fet que van esdevenir, als segles XIV i XV, extensos edificis gòtics. Mentre que la del grau del Túria va ser fortament reestructurada al segle XVI, la de la capital catalana ens ha arribat íntegra i sense modificacions importants.

Les drassanes reials no van ser, tanmateix, les primeres de què va disposar la capital catalana. Durant l’alta edat mitjana, ja s’havia construït una grada al costat de la porta de Regomir, en l’espai delimitat per la muralla romana, al nord, per l’areny, al sud, i pels ulteriors carrers de la Fusteria, a l’est, i de la Plata i del Tonell, a l’oest. El creixement del tràfic naval, arran de la conquesta de les Illes Balears i del País Valencià, i l’avenç del teixit urbà per la façana marítima van col·lapsar, emperò, el funcionament de les velles instal·lacions: Jaume I, el 1243, hagué de reservar un sector de la platja a l’avarament en sec dels vaixells; entre els termes que delimitaven aquest nou àmbit figura una segona drassana, situada “cap a ponent”. D’aquest esment documental –que ha passat gairebé desapercebut–, sembla desprendre’s que aleshores alguns mestres d’aixa i fusters de ribera ja havien desertat de l’estreta mestrança comtal i treballaven a la cala situada entre el desguàs de la Rambla i la falda de Montjuïc, als confins occidentals de la ciutat. Ambdues drassanes devien consistir, tanmateix, en una grada per a construir o reparar els vaixells i en un porxo lleuger on es devien guardar les eines i l’eixàrcia. Durant el regnat de Jaume I només s’hauria delimitat i condicionat l’emplaçament del nou arsenal.

Uns inicis lents i mal coneguts

La viabilitat de l’expansió mercantil i territorial de la Corona d’Aragó a ultramar depenia, en gran part, de la capacitat de creixement de la flota. En vigílies de la guerra de les Vespres Sicilianes, el gran conflicte internacional en el decurs del qual Catalunya emergiria com a potència naval de primer ordre, es van iniciar les obres de fortificació de les drassanes de ponent. El projecte dels assessors de Pere el Gran consistia a transformar-les en un ampli recinte emmurallat, de planta rectangular, amb torres de defensa als angles i obert només pel costat en què la grada penetrava al mar. D’aquesta etapa inicial, després de les successives remodelacions, només s’han conservat dues de les sis torres, les dels angles nord-oriental i nord-occidental.

Durant el primer quart del segle XIV, una època de fort protagonisme de la monarquia catalanoaragonesa a la Mediterrània, es va decidir ensostrar les drassanes per aixoplugar les costoses embarcacions reials. Els treballs, a causa tant de l’envergadura del projecte com dels problemes pressupostaris de la hisenda reial i de les calamitats naturals, progressaren a un ritme molt lent. Alfons el Benigne, el 1328, va consignar a la cobertura de les drassanes les multes generades pel comerç il·lícit amb els territoris islàmics, tot confiant-ne la direcció al drassaner Arnau de Cornellà. La iniciativa reial es degué revelar, emperò, poc operativa, ja que l’ensostrament no va experimentar, durant els vuit anys del seu regnat, avenços considerables. Aleshores, les inclemències del temps havien malmès el conjunt de l’edifici, que necessitava, a més de la teulada, una restauració general. El sobirà, mancat de recursos, només impulsava accions puntuals i poc oneroses.

La via de finançament iniciada per Alfons el Benigne va ser continuada pel seu successor, Pere el Cerimoniós, que, el 1336, tot just coronat, ja va assignar a la construcció de les drassanes les sancions econòmiques imposades per tots els consolats de mar sotmesos a la seva jurisdicció. L’escassa capacitat de recaptació del sistema obligà el rei, tanmateix, a redoblar-lo amb aportacions complementàries: el 1352, va constrènyer el batlle general de Catalunya i el veguer de Barcelona a aportar a les obres de cobertura de la mestrança 2 000 sous barcelonins cadascun i exigí igualment al procurador general de Catalunya que n’hi esmercés 4 000 més. Davant la resistència dels agents fiscals a transferir recursos al drassaner, Pere el Cerimoniós, el 1358, va especificar els ingressos que havia anat assignant a la construcció de l’arsenal: les multes imposades tant als fugitius de les armades reials com als infractors dels vets comercials i als reus de pirateria; els beneficis generats per les armades reials i els excedents retornats pels seus còmits i acordadors; els drets de naufragi i de quints, delmes i vigèsims de les captures efectuades pels corsaris, i els béns confiscats arran de contenciosos marítims.

Els dubtes del sobirà sobre la idoneïtat de l’opció efectuada esdevingueren un altre entrebanc prou important: per motius encara no ben esbrinats, entre els quals podria figurar el desig d’apropar-les a l’antic port comtal i a la mestrança vella, el Cerimoniós va resoldre, el 1373, traslladar les drassanes reials al Pla d’en Llull, al sector oriental de la Ribera. Una decidida intervenció del Consell barceloní el va fer desistir, emperò, del projecte. És probable que darrere el lliurament de diners efectuat el 1376 pel sobirà al drassaner Bertran de Sala, per a reparar portes i finestres, hi hagués també una sol·licitud peremptòria del consistori.

La ràpida conclusió de les obres

Malgrat que la mestrança nova pertanyia al rei, eren els consellers –portaveus qualificats dels grans mercaders i dels armadors locals– els partidaris més decidits de la seva construcció. El 9 de juny de 1378, després de deplorar que la drassana “no sia coberta e per açò les galees estiguin dins d’aquella a sol e vent e pluja, perquè són dins breu temps consumides e destruïdes”, oferiren a Pere el Cerimoniós un pla d’acció conjunta –extensible a l’acabada de crear Diputació del General– destinat a assegurar-ne una ràpida conclusió. Els regidors es comprometien a esmerçar, durant els set anys següents, 10 000 florins en les obres, amb l’única condició que el monarca n’hi invertís entretant uns 7 000 més. Amb aquestes aportacions de numerari es van poder acabar el mur i el vall del flanc occidental de la mestrança, el vorà a Montjuïc, es va ensostrar el clos i es van construir unes botigues per a dipositar-hi els ormeigs i les armes. La coberta, tal com havia estat projectada a l’època de Pere el Gran, devia recolzar en “pilars e archs de pedra”, que generarien un conjunt de naus paral·leles, amb sostre de doble vessant. La Ciutat, com a contrapartida de l’esmentada contribució econòmica, va obtenir del sobirà el dret d’aixoplugar-hi les seves galeres.

Del 1378 ençà, encara que la Generalitat no es va adherir al pla d’acció conjunta, les obres, pel fet de disposar d’un canal de finançament menys espasmòdic, van avançar a bon ritme. Pel maig del 1381, ja estaven bastides les naus immediates al mar i es projectaven les del costat de terra. Hom va decidir deixar entre ambdues meitats de la drassana un vast espai obert, destinat a la construcció de galeres grosses, a facilitar els trasllats interns de les embarcacions i a millorar la il·luminació del conjunt de les instal·lacions.

Dels llibres d’obra de la construcció de les drassanes, només ens n’ha arribat un, el corresponent al període comprès entre l’11 d’abril de 1383 i el 15 d’agost de 1384. Durant aquests setze mesos, es van construir –sota la direcció d’Arnau Ferrer, picapedrer, i de Joan Gener, fuster– quatre magatzems i es van iniciar els treballs d’ensostrament de la meitat septentrional de la drassana. El 22 d’abril es va celebrar l’aixecament del primer pilar; cinc mesos després, el 23 de setembre, es festivava la conclusió del primer arc. Pel que fa als materials utilitzats, mentre que la sorra s’extreia del mar, gairebé a peu d’obra, i els carreus provenien de les pedreres de Montjuïc, les rajoles i el cordam es van adquirir a València i el gros de la fusta va arribar del Baix Ebre i de les Gavarres.

Pere el Cerimoniós, incapaç d’aportar els 7 000 florins convinguts, va haver de consignar a les obres les dues terceres parts dels ingressos fiscals produïts pel comerç legal amb Egipte, les multes imposades als defraudadors dels impostos “de porgar el blat” i “del pes de la farina”, i una part dels impostos pagats anualment per l’aljama dels jueus de Barcelona. El sobirà, malgrat la seva gairebé crònica manca de liquiditat, aconseguí, tanmateix, veure acabades, al final del seu llarg regnat, les drassanes noves.

La primera ampliació

Planta de les drassanes, amb indicació de les diferents fases de construcció. Escala 1/1 000.

CDM – MMB - E.Terradas, R.Terradas i A.Riera, 2001

L’agressivitat comercial dels homes de negocis catalans, el redoblament de la concurrència en els mercats internacionals més rendibles i els projectes intervencionistes de la Monarquia a ultramar van incrementar, al darrer quart del segle XIV, la demanda, a Barcelona, de galeres grosses, un tipus de vaixell que pels seus elevats costos de construcció i de manteniment només estava a l’abast dels poders públics. Joan I i la Ciutat de Barcelona, interessats a posar al servei dels comerciants catalans embarcacions ràpides i segures, van decidir, l’any 1390, ampliar el nou arsenal, a fi d’encabir-hi trenta galeres, amb tots els seus accessoris, i annexar-li un conjunt d’immobles prou grans i decorosos per a allotjar la família reial durant les seves freqüents estades a la capital catalana. El sobirà, incapaç d’assumir la restauració del vell palau comtal, intentava, doncs, que la Ciutat n’hi construís un de nou a la platja. La drassana i l’alcàsser delimitarien una plaça, oberta al mar, destinada a convertir-se en la principal porta d’accés a Barcelona. El model inspirador d’aquesta reordenació de la façana marítima devia ser el Palazzo Ducale i la Piazzetta di San Marco de Venècia, encara en construcció.

Per executar aquest ambiciós projecte, ambdues parts van subscriure un segon concert. El gros dels recursos l’aportaria una altra vegada la Ciutat, ja que el sobirà només va comprometre el terç que s’havia reservat el seu pare dels drets que gravaven el comerç legal amb els països islàmics. Arran del nou conveni, els consellers, en la correspondència amb el monarca, van substituir el terme “la vostra daraçana” pel de “la daraçana de Barcelona”. Els treballs d’engrandiment, que degueren prolongar l’edifici pel costat de terra, van implicar algunes reformes importants de la part ja construïda, com la cobertura de l’espai obert central. Les obres no es van donar per acabades fins a la segona dècada del segle XV. Si aquesta hipòtesi –bastida en el decurs de la darrera intervenció arquitectònica– és encertada, datarien de la baixa edat mitjana la meitat meridional del cos, la més pròxima al mar, i l’annex nord-oriental. L’atribució cronològica s’ha fet bàsicament, encara que no exclusivament, a partir d’una anàlisi dels elements heràldics dispersos pels arcs i les façanes del conjunt de l’edifici; només en els d’aquests dos àmbits, l’escut reial alterna amb el de la ciutat.

Les dependències centrals consten de vuit naus de divuit trams, delimitades per pilars quadrats de 77 cm de costat i 6 m d’alçada. De cada pilar arrenquen dos arcs torals de 8,40 m de llum i dos arcs formers una mica més estrets, de 5,35 m de llum; tant els uns com els altres són de mig punt. Els arcs torals suporten carcanyols triangulars amb permòdols a les vores superiors, damunt dels quals recolzen les bigues del sostre. Cada una de les naus gaudeix d’una coberta individual de dos vessants, amb el carener disposat en l’eix longitudinal i els canalons de recollida d’aigües situats a les interseccions. Ni els arcs ni els pilars no presenten cap mena de motllura ni decoració. Malgrat el domini absolut de les superfícies llises i les arestes vives –com convé a un edifici utilitari–, el conjunt de les naus produeix un efecte grandiós, per la regularitat de la planta i l’encert de les proporcions, que li confereixen lleugeresa, per la uniformitat de la talla i la qualitat de la pedra, i també per la disposició de les bigues de la coberta, paral·lela a l’eix major, que en prolonguen òpticament la longitud.

El conjunt gòtic de la drassana, ben dissenyat i millor construït, s’ha conservat admirablement, i ha resistit sense escletxes importants les sotragades sísmiques i les agressions ambientals. La seva època de major activitat va ser el regnat d’Alfons el Magnànim. El 1423 s’hi van construir dotze galeres alhora. Per poder fer front a les despeses de manteniment de l’arsenal es va crear aleshores un impost específic, el “dret de la Dreçana”, la recaptació del qual va ser assumida, el 1438, per la Ciutat. Els rendiments del nou tribut degueren ser, però, força oscil·lants, ja que, setze anys després, va ser derogat en canvi de la consignació de 25 lliures del dret del pariatge a les obres de les drassanes. Del 1470 ençà, la conservació del conjunt va anar a càrrec del Consolat de Mar.

La construcció del palau reial, com a conseqüència de la prioritat concedida pels edils a la drassana, va avançar, en canvi, a un ritme força més lent que la de la mestrança. Com han demostrat unes recents excavacions, se’n van bastir, tanmateix, els fonaments, bé que els vestigis que se n’han localitzat no han permès reconstruir la planta. El 1401, el rei Martí, conscient que les dificultats pressupostàries de la Ciutat feien inviable l’empresa, va consignar –en un gest d’alt contingut simbòlic i propagandístic– a les obres del nou hospital de la Santa Creu sengles partides de pedra i de sorra adquirides per a l’alcàsser. Alfons el Magnànim, unes quantes dècades més tard, intentà –infructuosament– que el Consell reprengués les obres del palau.

Els annexos i les reutilitzacions moderns

El desenllaç, el 1472, de la guerra civil catalana, amb el triomf de Joan II sobre la Diputació del General i el Consell de Barcelona, va repercutir damunt la gestió de l’arsenal. La monarquia moderna, força més autoritària i solvent que la medieval, va assumir un protagonisme sense paral·lel en la defensa dels mars i en la construcció naval, tot relegant la Ciutat a un segon pla. Ferran el Catòlic, en la seva correspondència amb les institucions catalanes, havia substituït el terme “les dressanes de Barcelona” per l’inicial de “les nostres dressanes”. Al darrer quart del segle XVI, tanmateix, la prioritat concedida per la política exterior hispana a l’oceà Atlàntic i l’augment de la pirateria turcomagribina obligaren Felip II a delegar la direcció de l’arsenal i la defensa de les costes catalanes en la Generalitat. La transferència no va implicar que la Ciutat de Barcelona recobrés protagonisme. El 1576, la Diputació ja supervisava les obres de les drassanes; en va gestionar l’acabament del cos i la construcció d’un segon annex, l’oriental. Aquest darrer bastiment, curt i ample, consta de tres naus, de disseny i materials idèntics als de les medievals, però de dimensions diferents. La llum dels arcs torals ha passat de 8,40 a 11,67 m a les dues naus laterals, i a 12 m a la central. Els treballs continuaven encara el 1612. Als arcs d’aquesta tercera fase apareix gravada sovint la creu de sant Jordi, que formava part de l’escut de la Generalitat. Posteriorment, en una època encara no ben delimitada, que alguns autors han situat a l’inici del segle XVIII, es va decidir dotar el nucli gòtic d’una gran nau central, de 13,15 m d’amplada, mitjançant la supressió d’una filera de pilars. La pressió dels nous arcs va obligar a eixamplar-ne considerablement els suports. L’increment de l’amplària i de l’alçària de les naus va ser imposat per les dimensions dels vaixells que s’hi construïen aleshores.

Les drassanes, malgrat la complexitat de la planta i la dissemblança de les magnituds de l’alçat, presenten un palès caràcter unitari; la uniformitat tant de les estructures –arcs de mig punt sobre pilars quadrats– com dels materials –carreus regulars de pedra de Montjuïc i bigues de fusta– les han preservat de discordances lumíniques i cromàtiques, han esvaït els eixos d’articulació dels annexos amb el cos i les altres barreres òptiques, i n’han prolongat les perspectives.

La solidesa, la funcionalitat i les dimensions van permetre que els espais que lliurava el declivi progressiu de la construcció naval es poguessin dedicar a altres serveis. El 1659, una part va ser habilitada com a llatzeret. Poques dècades després doblaven la seva funció originària amb la de caserna i magatzem d’armes. La seva llarga –i infructuosa– resistència davant les tropes borbòniques durant la guerra de Successió va accentuar els recels de la nova dinastia envers la capital catalana. Els assessors de Felip V van decidir flanquejar la ciutat, per assegurar-ne la submissió, amb dues ciutadelles: la de la Ribera i la de les Drassanes. Mentre que la primera es va portar a terme, la segona no va passar de la fase de projecte, ja que l’extens immoble va ser destinat finalment a mestrança d’artilleria. Després d’algunes dècades de degradació, com a conseqüència tant del fum i les escòries com de les altes temperatures de les foneries, el 1936, les drassanes reials va ser recuperades per a la ciutat. La Generalitat republicana en va iniciar la restauració, amb la finalitat d’instal·lar-hi el Museu Marítim. El projecte, avortat per la Guerra Civil Espanyola, va ser reprès el 1941 per la Diputació de Barcelona, però no es va concloure fins el 1974. Dos anys després, el 5 de març de 1976, les drassanes van ser declarades monument historicoartístic de caràcter nacional. Des d’aquesta darrera data, tot coincidint amb una renovació generacional al capdavant del museu, els treballs de restauració de l’immoble cobraren nova volada: l’estudi de Robert i Esteve Tarrades redactà, el 1985, un pla director en què, a més de definir les intervencions arquitectòniques que calia emprendre per a neutralitzar-ne les patologies estructurals, es dissenyava una innovadora reordenació dels espais interiors de l’edifici, mitjançant l’enderroc de barreres visuals. Es revalorava el conjunt de les naus, dotant-lo d’un sistema d’il·luminació natural. L’objectiu d’aquesta darrera reforma consistia a convertir les drassanes, de simple marc espacial, en element important del museu. El resultat constitueix un binomi insòlit a escala mundial: unes col·leccions de portolans, maquetes i reproduccions de mida natural de vaixells històrics instal·lades a les drassanes medievals més extenses, completes i ben conservades d’Europa. Contingut i continent presenten, doncs, una forta concordança, ja que ambdós constitueixen dos importants llegats de la cultura marítima creada per Catalunya a la baixa edat mitjana.

Bibliografia consultada

Capmany, 1779; Bofarull i Sans, 1901; Carreras i Candi, s.d. [1916] i 1928; Florensa, 1935b, 1949a, pàg. 14 i làm. 30-36, 1953a, pàg. 15 i 21-22 i làm. 13-15 i 33-40, 1953b i 1964; Aragó, Costa, Udina, 1971; Duran i Sanpere, 1973; Garcia i Sanz, 1977; Institut…, 1982, pàg. 1-22; Mutgé, 1989; Riera Melis – Feliu, 1992; Riera Melis, 1995; Diversos autors, 2001b.