L’excursionisme és un producte de les revolucions liberals i romàntiques del segle XIX. Els nous mitjans tècnics, per exemple les màscares d’oxigen, i els materials més moderns faran possible les seves diverses variants: l’escalada, l’espeleologia, les marxes de regularitat, el senderisme, l’acampada a alta muntanya, el ràfting, l’esquí. Els excursionistes poden esdevenir fàcilment naturalistes, etnòlegs, cartògrafs, historiadors o filòlegs, amateurs.
Els sostres del món
L’excursionisme català
En l’excursionisme català conflueixen com a mínim tres factors. En primer lloc, l’interès pel coneixement directe –sense mediacions– del món de la natura i dels hàbitats muntanyencs que han estat el bressol històric de la societat catalana. En segon lloc, la passió per una pràctica esportiva, no exempta de risc, l’esperit d’aventura, doncs, i de superar reptes. I, finalment, la voluntat d’afirmació, en positiu, dels valors d’una societat nacional, la catalana, que és o ha de ser competitiva també en aquest camp, i, per tant, tan potent com les que, per raons diverses, ho són més, com la britànica. Aquest darrer factor ha dut, per exemple, els excursionistes i muntanyencs catalans a assajar de pujar, primer, als cims de les serralades dels Pirineus i, ràpidament, dels Alps. I així, el 1935, va tenir lloc a la ciutat de Barcelona, la segona Assemblea mundial de la Unió Internacional d’Alpinisme. Una editorial catalana especialitzada en llibres dedicats al món de l’excursionisme es dirà, justament, Editorial Alpina. I una altra, Montblanc.
L’Everest
A partir d’un cert moment, que alguns situen exactament al dia 29 de maig de 1953, els centres excursionistes dels Països Catalans van participar en expedicions per a arribar a l’anomenat sostre del món, la muntanya de l’Everest, al massís de l’Himàlaia, i fins alguns dels seus membres van organitzar-ne. El 1982, una expedició amb Òscar Cadiach i Xavier Pérez-Gil al davant gairebé ho aconseguí, igual que el 1983, una altra, amb Nil Bohigas i Enric Lucas. El 1985, la 42a expedició a l’Everest, l’expedició catalana, amb Toni Sors i Carles Vallès, va assolir tots els objectius. Amb l’expedició, hi viatjava un poema que Joan Brossa havia creat expressament per a ser plantat al cim del món. El 1996, Araceli Segarra fou la primera catalana que conquerí l’Everest.
Els set cims
Els anys 1980, els aires de la Segona Globalització arribaren, també, a l’excursionisme i el mun-tanyisme. Alguns experts (com Richard Bass o Reinhold Messner) van confeccionar les llistes dels cims muntanyosos més alts de tots els continents. Seguint els criteris de l’Enciclopèdia Britànica, van fer catalogar els punts de més altitud dels set continents: els Seven Summits o set cims del món.
A Àsia, l’Everest, sense discussió. A Àfrica, hi hauria acord, el sostre del continent era el Kibo (5.895 m) de la serralada del Kilimanjaro, a Tanzània. A Europa, també, però el cim més alt no és el Montblanc (4.808 m) als Alps, considerat des de sempre el punt culminant del continent, sinó l’Elbrus (5.642 m) del Caucas, on, també, quatre cims són més alts que el Montblanc. A l’Amèrica del Nord hi ha coincidència: el punt més alt és a Alaska, el mont McKinley (6.194 m). I, a l’Amèrica del Sud, igualment, l’Aconcagua (6.962 m) als Andes. A l’Antàrtida, el mont Vinson (4.892 m) de les muntanyes Ellsworth és el cim més alt del continent. A Oceania, Bass el situa a Austràlia, al Kosciuszko (2.228 m). Però Messner considera que Indonèsia no és Àsia, sinó Oceania, i aleshores el cim més alt és el Jaya (4.884 m).
Un metge escalador
El barceloní Josep Antoni Pujante i Conesa, metge d’hospital i muntanyenc, va començar, a 30 anys, a fer els set cims del món. Primer, el Kilimanjaro (1986), després, el mont Vinson (1992), el Jaya (1993), l’Everest (el mateix any), l’Elbrus (1994), l’Aconcagua (també el 1994) i, finalment, el McKinley (1995). Aquest català nascut a la ciutat de Barcelona ha estat el setè ciutadà del món que ha superat amb èxit la prova de la globalització de l’excursionisme.