El 1969 arribà al Port de Barcelona un vaixell cisterna, el Laietà, procedent d’Algèria amb gas natural extret del subsòl del desert del Sàhara i liquat a 160 sota zero per a fer-ne possible el transport. El 1972, s’inaugurà la central nuclear de Vandellòs, situada a la vora de la Mediterrània catalana, als termes municipals de l’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs, que va començar tot seguit a produir electricitat. El 1974, a la Pobla de Mafumet, es posà en marxa la primera refineria de petroli de grans dimensions situada al Principat de Catalunya. Uns anys abans, el 1967, havia començat a funcionar la refineria del Grau de Castelló de la Plana. Aquests complexos, en molt poc temps, van suposar una veritable revolució energètica.
L’empresa que introduí el gas natural a tot Catalunya –i, més tard, a tot Espanya– era nova: Gas Natural, creada el 1965 per iniciativa de Pere Duran Farell. Es tractava, de fet, de la continuadora de la centenària Catalana de Gas, que havia estat creada l’any 1843. Però el polifacètic enginyer de camins i pensador social Duran Farell li donà una nova dimensió.
El 1962 s’instal·là a l’Escola d’Enginyers Industrials, situada a l’avinguda Diagonal de Barcelona, el reactor nuclear Argos. Deu anys després, l’empresa Hifrensa (Hispano Francesa d’Energia Nuclear, SA), amb Pere Duran Farell al capdavant, posà en marxa la central Vandellòs I.
El 1986, l’estat espanyol creà una empresa petroliera, Repsol, amb l’objectiu de privatitzar CAMPSA, l’empresa pública espanyola que tenia, per llei, el monopoli de la distribució del petroli. La participació de l’estat espanyol aniria baixant, mentre Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (i Caixa de Catalunya, entre d’altres) en compraven accions. El 2004, fou elegit com a president de la petroliera un membre de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona.
De CAMPSA a Repsol, passant per CEPSA
CAMPSA, la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petroli, SA, fou creada per l’estat el 1927, amb la participació de dos bancs catalans: Banc de Catalunya i Banc Hispanocolonial. Qui subministrava petroli a CAMPSA eren algunes grans petrolieres nord-americanes i nord-europees, i una petroliera d’iniciativa catalana: CEPSA, la Companyia Espanyola de Petrolis, SA, creada el 1927 per Eduard i Francesc Mercader, i el Banc de Catalunya. CEPSA va crear la primera refineria de petroli a l’estat espanyol (el 1930, a Tenerife) i, en territori britànic, un dels complexos petroquímics més importants d’Europa (des del 1969, a Gibraltar). Més tard, la companyia fundada pels germans Mercader construí dues grans instal·lacions industrials petroquímiques al Quebec (a Bécancour, el 1995, i a Mont-real, el 2001) i al Brasil (a Salvador de Bahia, el 1999), operadores i instal·lacions de distribució a Agadir (Marroc), Matosinhos-Leixões (Portugal), Milà (Itàlia), Balboa i Cristóbal (Panamà), i pous de petroli i de gas al Sàhara algerià.
El 1986, l’ingrés de Portugal i Espanya a la Unió Europea implicava la desaparició dels monopolis legals i, per tant, de CAMPSA (i no de CEPSA). Es féu necessària la creació d’una nova empresa, més independent del poder polític central, que fou Repsol, la qual, en poc temps, esdevingué completament privada. Entre els seus accionistes, però, hi ha empreses col·lectives com ara “la Caixa” i Caixa de Catalunya.
El 1999, Repsol va comprar els Yacimientos Petrolíferos Fiscales (YPF), la gran petroliera argentina. El 2004, Antoni Brufau, com a responsable del major paquet d’accions de Repsol, el paquet de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, fou elegit president de Repsol.
Petroli de vint-i-quatre estats de quatre continents
Les rutes del petroli (2007)
Com a resultat d’un procés obert especialment dinàmic i, en molts moments, controvertit, Repsol es dedica a l’exploració, producció, refinatge, o liqüefacció, distribució i comercialització de petroli i de gas natural. El 2006, aquest procés tenia com escenari principal vint-i-quatre estats, situats als quatre continents, tot i que les vendes es realitzaven a molts més estats.
Les activitats productives de Repsol es localitzen, el 2006, a nou àrees geogràfiques situades en els dos hemisferis: 1. Amèrica central i el Carib: Mèxic, Cuba, Trinitat i Tobago. 2. Andes-Amazònia: Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia, Brasil, Surinam, Guaiana, Veneçuela. 3. Con Sud: Argentina. 4. Magrib: Algèria, Líbia, Marroc. 5. Àfrica equatorial: Sierra Leone, Guinea Equatorial. 6. Golf Pèrsic: Dubai, Aràbia Saudita, Iran. 7. Àsia central: Kazakhstan. 8. Sud-est asiàtic: Indonèsia. 9. Península Ibèrica: Estat espanyol.
Des que, el 1930, la petroliera d’iniciativa catalana CEPSA subministrava a CAMPSA petroli extret a Veneçuela, el salt ha estat espectacular. La Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona i Caixa de Catalunya són al capdavant de Repsol, que ha esdevingut una de les deu grans petrolieres del món. L’empresa pot tenir problemes, com sol ser habitual, amb alguns governs dels països que tenen petroli i gas al seu subsòl.
Gas Natural Internacional: xarxes i clients
Les rutes del gas natural del nord d’Àfrica
Des dels anys 1992-94, l’empresa Gas Natural, en què “la Caixa” ocupa la presidència del consell d’administració, va iniciar una expansió internacional en dues direccions: l’Europa mediterrània i l’Amèrica Llatina.
La xarxa de gasoductes algeriana té com a punt de partida Hassi R’mel i dues branques: la Gasline Pere Duran Farell (GPDF) fins a Arzew i la Gasline Enrico Mattei (GEM) fins a Skirda. D’aquesta manera, Sonatrach, l’empresa estatal algeriana, ret homenatge a dues grans “capitals d’indústria” europees estretament lligades a l’esdevenidor d’Algèria.
D’una banda, Gas Natural arriba i distribueix el seu producte a clients localitzats en quatre estats de la Unió Europea (Espanya, Portugal, Itàlia i França), i a un estat del Magrib (Marroc).
D’altra banda, l’empresa Gas Natural Internacional distribueix gas a algunes de les grans ciutats de l’Amèrica Llatina: 1. A l’àrea Nord de Buenos Aires (amb 1,3 milions de clients familiars o empresarials). 2. A Rio de Janeiro i al sud de l’Estat de São Paulo (uns 700.000 clients). 3. A Bogotà i a l’Estat colombià de Santander (amb 1,5 milions de clients). 4. A Mèxic DF i altres punts de Mèxic, com Aguascalientes, Guanajuato, Nuevo Laredo, Monterrey, Saltillo, San Luis Potosí, Toluco i Zacatecas (amb 1,1 milions de clients).
Des del 2003, Gas Natural té el 47,5% d’EcoEléctrica, que produeix electricitat a Puerto Rico, i dessalinitza aigua, a partir d’una central de producció alimentada amb gas.
Les empreses de l’energia nuclear
El 1972, la primera central nuclear dels Països Catalans, Vandellòs I, fou una iniciativa d’una empresa mixta: Hifrensa. El 25% del capital, i la tecnologia, eren d’Electricité de France, la gran multinacional energètica francesa amb seu a París. El 23% era de FECSA, el 23% d’ENHER, el 23% d’HECSA i el 6% de Hssa. L’empresa HECSA, és a dir, Hidroelèctrica de Catalunya, SA, havia estat creada per Pere Duran Farell. Enher, l’Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana, era resultat del treball d’un altre enginyer de camins excepcional: Victorià Muñoz Oms, l’home del Pla General d’Obres Públiques (1935) de la Generalitat de Catalunya.
La central nuclear de Vandellòs I, però, va presentar, aviat, molts problemes de funcionament, avaries, fuites, i el 1990 fou tancada. Tres anys abans, el 1987, havia estat inaugurada Vandellòs II. I, encara abans, el 1982, el 1984 i el 1985, tres centrals productores d’energia elèctrica més: la d’Ascó I, la de Cofrents i la d’Ascó II, que utilitzen com a refrigeració no l’aigua del mar, sinó l’aigua de l’Ebre o el Xúquer (com succeeix amb les nuclears instal·lades al costat del Roine o del Loira).
Les centrals d’Ascó foren impulsades per FECSA, amb la col·laboració tècnica de la multinacional multisectorial Westinghouse, amb seu a Monroeville, a prop de Pittsburg. La central nuclear de Cofrents és al 100% de l’elèctrica basca Iberdrola, amb seu a Bilbao. El projecte tècnic, del 1973, fou realitzat per General Electric, la multinacional nord-americana amb seu a Fairfield, als Estats Units. Iberdrola, el 2007, té, també, el 15% d’Ascó II i el 28% de Vandellòs II. Més tard, FECSA i ENHER van ser absorbides per Endesa, una empresa pública espanyola privatitzada el 1998, amb seu a Madrid. El 2007, el seu equip dirigent, oblidant que el seu primer director havia estat, el 1944, Esteve Terrades, va rebutjar l’oferta de compra de Gas Natural i va cedir davant la multinacional italiana, Ente Nazionale per l’Energia electrica (Enel), amb una important participació de l’estat italià.
El 2006, el 54% de l’electricitat produïda a Catalunya i el 56% de la produïda al País Valencià és d’origen nuclear, i, bàsicament, produïda a les quatre centrals nuclears dels Països Catalans, que estan en mans de dues empreses: la basca Iberdrola i la italiana semipública Enel.
L’AIE
El 1974 fou creada la IEA, o AIE, l’Agència Internacional de l’Energia, per encarar l’anomenada crisi del petroli originada pels increments de preus establerts pels països productors i exportadors organitzats a l’OPEP, amb seu a Viena. Els membres de l’AIE són estats d’Europa: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Noruega, els Països Baixos, Portugal, el Regne Unit, Suècia, Suïssa i Txèquia. I també d’Amèrica: el Canadà i els Estats Units. I d’Àsia: Turquia, Corea del Sud i el Japó. Finalment, d’Oceania: Austràlia i Nova Zelanda. El 2008, Eslovàquia i Polònia entraran a formar part de l’AIE, de la qual la Comissió Europea també n’és membre.