El bosc boreal que recobreix l’escut canadenc precambrià no és gaire acollidor. El sòl és prim i els arbres esparsos. Els hiverns són llargs, foscos i rigorosos. A l’estiu, que és breu, els mosquits i la mosca negra ho infesten tot. Poblat escassament durant segles per pobles aborígens que subsistien caçant i pescant, i visitat esporàdicament per traficants de pells, a la darreria del segle XIX la situació començà a canviar: s’hi descobriren or i altres minerals valuosos. Amb l’esclat de la mineria aparegueren poblacions de circumstància, sotmeses al vaivé de les explotacions.
Uranium City, al N de la província de Saskatchewan, ha estat una d’aquestes poblacions. Fou fundada l’any 1952 pel govern provincial a fi d’evitar els conflictes associats als poblats bastits per les mateixes companyies mineres, que eren simples prolongacions administratives dels propietaris de les explotacions. En tot cas, l’objectiu final era garantir mà d’obra per a les mines de la regió uranífera de Beaverlodge, prop del llac Athabasca. L’any 1960, però, la demanda d’urani per a usos militars disminuí, perquè el mercat estava saturat, de manera que les mines més petites hagueren de tancar. En quedaren dues de grans, Gunnar i Eldorado, però la primera també acabà tancant l’any 1963, i les seves explotacions a cel obert s’inundaren. Només quedà Eldorado, una companyia estatal. El primer “boom” havia passat. Semblava que es repetia el model d’auge i depressió comú a les poblacions mineres de temps passats i que Uranium City anava camí d’esdevenir un poble fantasma.
Però això encara trigà. La mina Eldorado es beneficià d’un programa del govern federal canadenc destinat a acumular existències per mantenir la indústria de l’urani fins que la producció d’energia nuclear no arribés al món occidental. Acaparà contractes de petits productors, inicià mesures d’estalvi i reduí la plantilla. L’any 1968 la primera crisi havia quedat superada, l’esperança tornà al poble, les botigues obriren novament i fins n’aparegueren de noves. L’optimisme pujà de grau quan William Gilchrist, el president d’Eldorado, predigué una escassesa mundial d’urani per a l’any 1973 i un consegüent augment de la demanda.
Eldorado en començà a notar els efectes l’any 1975, però aleshores ja havia començat a tenir pèrdues per primera vegada, havia reduït la plantilla a la meitat i havia començat a explotar només el mineral més ric. L’any 1975, tanmateix, amb els preus en augment i unes previsions energètiques favorables a llarg termini, semblà justificat llançar-se a un programa d’ampliació. Entre el 1975 i el 1980 el projecte rebé una injecció de 115 milions de dòlars. Com que s’apreciaven signes aparents d’estabilitat i d’expansió, tant el govern provincial com el federal construïren noves instal·lacions, s’obriren esglésies i escoles noves i la gent del poble, seguint l’exemple, referen cases i botigues.
Aquest segon “boom” fou encara més curt que l’anterior i la bombolla no trigà a rebentar. Com que la major part del mineral de més qualitat ja estava exhaurit, es féu palès que calia extreure moltes més tones de baixa qualitat, si es volia allargar la vida de la mina. Els costos s’havien de reduir augmentant l’eficiència i la planta de tractament s’havia de tornar a posar al dia. Perquè l’explotació rutllés, calia una plantilla estable i experimentada. Per atreure aquesta mà d’obra qualificada s’oferiren incentius: cases de luxe i viatges amb avió per a anar de compres ‘a fora’.
Aquestes mesures només funcionaren durant quatre anys més. L’any 1979 el preus del mercat tornaren a caure, i l’any 1981 Eldorado ja perdia 75 dòlars per cada tona d’urani que produïa. Per a cobrir despeses hauria calgut que el preu de l’urani es doblés o bé que els costos de producció es reduïssin a la meitat. Era una situació insostenible. El 3 de desembre de 1981 Eldorado anuncià que la mina tancaria al juny següent. El poble estava condemnat a desaparèixer. Els habitants quedaren esgarrifats i no s’ho acabaven de creure. Hi hagué una onada d’indignació. Es llançaren acusacions contra la companyia estatal, que es negava a acceptar cap responsabilitat del desastre que havia causat pel fet de no explicar públicament les raons del desemborsament efectuat.
Sorgiren diferents idees perquè el poble continués existint, però Uranium City era un indret massa remot perquè cap d’elles pogués reeixir: ni carretera, no hi havia! Al final, la gent se n’anà de casa seva deixant la porta oberta i en poc temps el poble quedà pràcticament buit. Avui (1996) només hi viuen unes 200 persones, allà on abans havien arribat a ser-ne més de 5 000. Les que hi queden formen part dels equips dels serveis geològics i de prospecció; tenen cura dels campaments per a pescadors que hi arriben amb avió, o es dediquen a altres feines semblants. L’hospital encara és obert, però constantment es parla de tancar-lo. Si això passés, la població minvaria encara més.
Uranium City comparteix amb altres ciutats mineres l’experiència del seu cicle d’auge i depressió, d’haver existit sobretot com una comunitat de mà d’obra per a la mina, i de tenir una població predominantment jove. Altres nuclis miners del Canadà s’enfronten avui dia a problemes semblants: Sudbury, a Ontàrio, ha de reduir la plantilla a causa dels baixos preus del níquel, i Elliot Lake, que havia estat una població pròspera gràcies a la seva producció d’urani, és ara una àrea deprimida que mira de trobar altres opcions anunciant-se com a poble ideal per a jubilats.
El destí de Uranium City ha influït en els nous sistemes de gestió minera. En efecte, ha confirmat el principi que edificar pobles en zones mineres remotes no té viabilitat econòmica si l’esperança de vida de l’explotació és inferior a 20 anys. A partir dels anys setanta, la Gulf Minerals, a la seva explotació d’extracció i processament del llac Wollaston, al SE de Uranium City, féu arribar mà d’obra amb avió rotativament des de ciutats pròximes, i des d’aleshores altres companyies mineres de Saskatchewan l’han imitada. El bosc boreal del N de Saskatchewan torna a ser la llar de la seva població aborigen, exclusivament. Deu ser millor així.