Sense esforç aparent, amb llurs enormes i immòbils ales esteses, pugen cel amunt al grat de càlids corrents d’aire ascendent. Volen a vela, deixant que l’esforç el faci el Sol, inflador de la invisible manxa gegantina que els enlaira. De dalt estant, ingràvidament suspesos, albiren horitzons dilatats. Cerquen, amb displicent elegància, la menys honorable de les preses: despulles putrefactes. Són els reis de la carronya, còndors i voltors.
Punts d’observació elevats, des d’on dominar el pas de la gent a través de les valls, han estat sempre utilitzats pels humans com a llocs d’importància estratègica particular. Semblantment, els amplis espais aeris que cobricelen les muntanyes han estat escollits com a zones de guaita pels grans ocells carronyaires, els rapinyaires de carn morta. I, tanmateix, còndors i voltors, els grans velers de les muntanyes, tenen orígens filètics prou diferents, tot i que una evolució convergent els ha dotat d’aspectes similars. Uns i altres, en efecte, pertanyen a famílies distintes (catàrtids i accipítrids, respectivament), però situades ambdues al capdamunt de l’escala tròfica, i per això, a diferència dels rapinyaires pròpiament dits, els manca força a les urpes i tenen nu el cap i el coll, per tal de furgar millor en les despulles.
Temps enrere, els ornitòlegs estaven convençuts de l’estret parentiu existent entre els còndors del Nou Món, d’una banda, i les àguiles i els voltors del Vell Món d’una altra, creença que ha estat desmentida per la biologia molecular: el DNA ha demostrat que els còndors no són sinó àguiles especialitzades a dur una vida semblant a la dels voltors. En tot cas, els còndors són els més imposants dels rapinyaires en sentit ample: llurs ales atenyen els 3 m d’envergadura, dimensió impressionant que, això no obstant, resulta minimitzada per Teratornis incredibilis, un còndor plistocènic nord-americà de 5 m d’envergadura alar!
Es coneixen dues espècies de còndors: el còndor dels Andes i el de Califòrnia. El còndor de Califòrnia (Gymnogyps californianus) és un dels ocells vivents més amenaçats d’extinció: l’any 1987 només en restava un exemplar en llibertat i 27 als zoològics. Gràcies a un atent programa de recuperació de l’espècie, amb la participació del zoològic de San Diego i altres institucions, l’any 1992 ja n’hi havia una cinquantena, dos dels quals foren alliberats en una zona protegida. Per contra, el còndor dels Andes és un animal àmpliament difós per la serralada sud-americana.
El còndor dels Andes (Vultur gryphus), el còndor comú, és el més gran dels ocells voladors, amb un pes d’11-12 kg. És un animal bastant gregari que forma grups d’una vintena d’individus que es reuneixen cada nit per ajocar-se sobre penyals rocosos situats fins a 6 000-6 500 m d’altitud. De dia cerquen carronya en àrees vastíssimes, sovint ajudats pels moviments d’altres carronyaires menors, com el voltor de coll roig (Cathartes aura), o per rapinyaires genuïns, com el caracarà (Polyborus plancus). Sobre la nua roca i a la feble empara d’un relleix, els còndors femella ponen un únic ou a cada posta. Principalment és la mare qui s’ocupa de la incubació, que dura prop de dos mesos; el poll vola a partir dels sis mesos, però durant un temps encara torna al niu i continua depenent dels pares. El còndor, amb la seva característica silueta de vol, és indissociable dels paisatges i del folklore andins.
Bé que no pas exclusiu de l’alta muntanya, cal esmentar encara un altre catàrtid, el còndor reial o “rey de los zopilotes” (Sarcoramphus papa), anomenat així perquè, quan s’abat sobre una carronya, els altres catàrtids (els “jotes” o “zopilotes”) li cedeixen la plaça immediatament. Aquest necròfag d’aspecte estrambòtic, una fantasia policromada, viu des de Mesoamèrica fins al nord de l’Argentina.
Els voltors del Vell Món formen un grup més nombrós i homogeni que els seus anàlegs americans. El seu feu són els massissos muntanyencs, però també els veurem sobrevolar les grans planures d’Àfrica i de l’Índia. Destaquen el voltor negre (Aegypius monachus) de les muntanyes asiàtiques i ibèriques, el voltor comú (Gyps fulvus), difós arreu i símbol de la reialesa a l’antic Alt Egipte, i el més gran voltor del Vell Món, el voltor de l’Himàlaia (G. himalayensis), amb una envergadura de 2,8 m i un pes de 12 kg. Aquests carronyaires, que es nodreixen quasi exclusivament de carcasses de grans mamífers, tenen un bec de vores tallants i una llengua proveïda d’una densa dentició lateral amb què arranen, amb molta cura i ben de pressa, els ossos de la carronya. Són animals gregaris, monògams, que ponen un sol ou per posta, covat per ambdós pares durant quasi dos mesos.
Singular és el cas del trencalòs (Gypaetus barbatus), voltor estrictament muntanyenc, escassíssim i d’una bellesa feréstega, amb el coll emplomallat i un molt particular antifaç negre que va dels ulls al bec i es prolonga en una mena de bigotis característics. El trencalòs duu al màxim nivell l’aprofitament dels recursos, ja que els seus potents sucs gàstrics dissolen els ossos de les carcasses que els altres voltors han deixat ben escurades; trosseja els ossos grossos que no pot engolir llençant-los des de l’aire contra les roques (segons la llegenda, el comediògraf grec Èsquil morí colpejat per una tortuga que li deixà caure un trencalòs ). Habita els Himàlaies i altres serralades asiàtiques, com també alguns massissos africans; gairebé extingit a Europa, presenta una reduïda població pirinenca que mostra indicis de recuperació.
Els còndors i els voltors, doncs, es recuperen a Amèrica del Nord i també a Europa, d’on el desenvolupament industrial els havia fet quasi fora, per manca de carronyes. Que la seva elegant silueta, semblantment, continuï planant per molts anys sobre les muntanyes andines, africanes i asiàtiques, però no pas com a símbol de pobresa, sinó de natura sàviament preservada.