El poblament humà de l’alta muntanya

L’escassa presència humana permanent

Les característiques climàtiques de l’alta muntanya (menor pressió d’oxigen, temperatura més baixa, grau d’insolació més elevat i major aridesa), a més de ser causa d’una baixa productivitat biològica, en fan un hàbitat més aviat advers per als humans. Si bé les zones de muntanya situades entre 2 500 i 5 000 m han estat ocupades des de temps remots, la seva densitat poblacional sempre ha estat baixa, ja que amb els seus minsos recursos només es pot sustentar un reduït nombre d’humans. En l’actualitat els pobladors d’aquestes zones representen un petit percentatge de la població mundial, concentrat sobretot als elevats altiplans de l’Àsia central i dels Andes.

Viure a la muntanya, en realitat, més aviat ha consistit en una instal·lació a les valls i als replans de cotes més baixes i una explotació dels boscos i les pastures en altitud, sovint sense arribar a les carenes ni encara menys als cims. L’efecte que ha tingut la topografia en aquests casos ha estat més d’aïllament que no pas d’altra cosa, com posen en relleu els exemples de Caucàsia o de les terres altes de Nova Guinea, on la diversitat lingüística és la més alta del món. Tampoc no han faltat, però, situacions inverses, d’explotació compartida dels recursos dels rasos alpins per part dels habitants de valls veïnes, que ha estat el fonament de la unitat cultural de vessants oposats d’una serralada, de federacions de valls per a la defensa mútua enfront d’un poder exterior (aquest és l’origen, per exemple, de la federació helvètica). En qualsevol cas, hagin arribat a la muntanya a la recerca d’espais nous per colonitzar i ocupar o per trobar refugi, hi ha hagut sempre entre les poblacions montanes un aïllament geogràfic, cultural i biològic més o menys acusat, que ha configurat unes característiques peculiars i una aclimatació a les dures condicions de la vida a muntanya.

D’altra banda, instal·lar-se permanentment a l’alta muntanya significa dependre poc o molt de recursos provinents d’altituds més baixes. Per això el comerç és una activitat completament inseparable de la vida muntanyenca. A la majoria de pobles de muntanya, el traginer (o els seus substituts motoritzats) ha estat tradicionalment una figura important i ho és encara. Les limitacions de la productivitat de l’alta muntanya forcen els seus habitants a organitzar xarxes comercials amb els de zones més baixes i, en algunes zones, fins i tot a migrar segons les estacions de l’any.

Els humans als altiplans tibetans

La població dels altiplans tibetans, com la de moltes altres zones del món, s’ha format després d’un llarg procés de migració de gent de les àrees del voltant i ha resultat tenir una entitat pròpia, cosa que es manifesta clarament en la seva composició genètica. Dins d’aquesta població, però, s’han donat també les condicions d’aïllament, causat per la inaccessibilitat del terreny, perquè hi hagi un elevat grau de diversitat ètnica i cultural.

Des del tercer o el segon mil·lenni abans de l’era cristiana, uns grups humans neolítics ocuparen el Tibet, l’altiplà envoltat per les muntanyes més altes del món. Sembla que eren pastors nòmades centrasiàtics que s’havien encaminat cap a zones més meridionals. Paral·lelament a aquests primers pobladors, que formaren el gruix de la població tibetana i la base cultural més important de l’altiplà del Tibet neolítics, grups de caçadors i recol·lectors mesolítics arribaven als vessants de les muntanyes que encerclen aquest altiplà, però sense arribar-hi a entrar. Així, doncs, cal cercar l’origen dels tibetans en una zona més septentrional que la que ara ocupen, cosa que acaba de confirmar el seu parentiu genètic amb els habitants de la Xina septentrional i la seva morfologia clarament diferenciada de la dels pobles de l’Àsia meridional i sud-oriental.

Sobre aquesta base hi ha hagut entrades demogràfiques posteriors des del SW i des del SE. Tal vegada amb una d’aquestes, entre els segles VI i VII de l’era cristiana, arribaren des de l’Índia el budisme, en una variant particular anomenada lamaisme, i també l’escriptura. Cap al 600 aC els tibetans s’havien organitzat en un regne unificat, que, en els cinquanta anys següents, s’expandí per l’altiplà. La següent aportació de gens és la mongolo-uigur que començà al segle XIII, quan els tibetans es declararen tributaris de Genguis Khan, i acabà al segle XVIII, quan el khan mongol de Jungària (al N de l’actual Xinjiang) deposà el sisè Dalai Lama (cap espiritual i polític dels tibetans). La darrera gran aportació demogràfica ha estat la xinesa. Al marge d’intercanvis més antics, documentats des del segle VII, cap al 1720, la dinastia Xing de la Xina liquidà la dominació mongola i establí un protectorat xinès al Tibet que ha durat fins avui. Els darrers 30 anys la immigració xinesa al Tibet ha estat molt important, fins al punt que actualment (1994) el 60% de la població de la capital, Lhasa, procedeix de la Xina.

Els tibetans, tradicionalment, eren pastors nòmades, però actualment el 90% es dedica a l’agricultura. Els poblets esparsos es localitzen al llarg de les ribes del curs superior del Brahmaputra, de l’Indus i d’altres rius que envien les seves aigües cap al SE d’Àsia. Sempre han existit lligams comercials entre l’Índia, el Xinjiang i el Tibet, com ha quedat reflectit en la barreja genètica. Malgrat la seva semblança física amb els habitants de la Xina septentrional, que parlen llengües de la família altaica, els tibetans parlen llengües pertanyents a la família sino-tibetana (llengües del SE d’Àsia). És un cas en què la història de gens i llengües ha anat per camins diferents. Avui dia, el tibetà, el parlen quatre milions de persones al món, principalment al Tibet, és clar, però també al Bhutan, on és la llengua oficial i la més parlada, al Nepal i a l’Índia.

Els humans als altiplans andins

Els Andes, la cadena que recorre la part occidental del continent americà de N a S, poden haver estat poblats pels humans des de fa uns 16 000 anys, si més no, és segur que ho estaven 10 000 anys enrere. Molts dels assentaments andins primitius se situaven per sobre dels 2 500 m d’altitud, i si bé també n’hi havia per sobre dels 4 000 m, hom creu que aquests últims eren només estacionals. El jaciment que dóna testimoni d’ocupació humana pre-hispànica més septentrional és el d’El Jobo, datat del 13000 aC, al NW de Veneçuela, mentre que el més meridional és el de la cova de Fell, datat de l’11000 aC, a la Patagònia xilena. Entre aquests dos extrems hi ha els jaciments de la cova de l’Abra (a Colòmbia), El Inga (prop de Quito, a l’Equador), la cova del Guitarrero (al Perú), la d’Intihuasi (prop de Córdoba, a l’Argentina) i la cova de la Laguna de Tagua (al Xile central).

Els primers pobladors dels Andes eren caçadors i recol·lectors, mesolítics. Aquesta economia durà fins al 2500 aC. Hom suposa que aquestes poblacions primerenques havien de tenir ja algun tipus d’adaptació a la vida a l’alta muntanya. Els darrers anys s’han trobat proves que els indis pre-neolítics dels Andes peruans ja basaven la seva economia en la utilització dels camèlids de muntanya (llames, alpaques, etc.). En tot cas, l’agricultura i la ramaderia arribaren als Andes més tard que en els assentaments costaners, però cap al 2000 aC ja hi havia poblats neolítics a les valls andines; l’explotació més eficient de l’entorn comportà un notable augment demogràfic. Tots aquests factors permeteren que aquests assentaments humans es desenvolupessin fins a ser civilitzacions importants. La civilització andina més antiga és l’anomenada cultura “chavín”, que prosperà entre el 1200 i el 200 aC, amb un apogeu entre el 850 i el 200 aC; el nom prové del temple de Chavín de Huantar, a l’altiplà peruà septentrional.

Després del 200 aC, a les valls andines ressorgí un regionalisme que, associat a feblesa de la societat chavín, comportà la seva davallada. Malgrat tot, aquest esmicolament no impedí el desenvolupament de dues civilitzacions importants: la “nazca” i la “moche”. La civilització “nazca” cresqué a la costa sud peruana i es distingí pels teixits i la ceràmica de qualitat decorada amb figures d’animals (sobretot ocells i peixos) i plantes, caps humans i cossos decapitats. Curiosament aquests mateixos motius foren dibuixats sobre el terra, hom pensa que com a ofrenes als déus. El desenvolupament “moche” durà des de l’inici de l’era cristiana fins al 600, entre les valls de Moche i Chicama. En aquests indrets establiren centres urbans i religiosos; un dels més famosos, la piràmide del Sol, feta de toves, fa 350 m de longitud i 40 m d’alçària. Els governants d’aquesta civilització impulsaren un munt d’obres públiques, per exemple, plans d’irrigació capaços de fer produir, sobre la terra desèrtica, blat de moro, cacauets, pebrots i moniatos. També són extraordinaris els treballs de ceràmica i or, els més importants de l’Amèrica pre-colombina. Aquestes dues civilitzacions desaparegueren abans de l’any 600 de l’era cristiana.

Després d’aquesta data, dos imperis creixeren i es desenvoluparen a les valls andines. Un era l’imperi de “tiahuanaco”, en el desèrtic altiplà de Bolívia, del qual resten figures alades de corredors i imatges de felins, a més de pots policrom i teixits multicolors. Per contra, l’altre, l’imperi “huari”, no tingué indústria ceràmica ni tèxtil tan desenvolupades. Ambdós imperis eren centralitzats i els impostos dels seus súbdits eren pagats amb feines a la construcció de grans obres públiques.

Cap al 1300 una tribu s’establí a les valls altes dels Andes i situà la capital a Cuzco: eren els inques. El 1438 ascendí al tron l’inca Pachacuti, el qual, amb l’annexió de territoris, transformà la civilització inca en imperi. El seu fill i successor, Topa, engrandí encara més els territoris, cap a la banda meridional, i assentà fermament un govern oligàrquic. Com en casos precedents, els súbdits pagaven a l’estat tributs en forma de treball. D’aquesta manera, es construïren carreteres, fortaleses estatals, sistemes d’irrigació i drenatge, terrasses per al conreu, s’explotaren pedreres i mines, i s’urbanitzaren ciutats. L’imperi inca imposava actituds marcials i mantenia un exèrcit en disponibilitat permantent. La desenvolupada xarxa viària permetia la ràpida divulgació de les notícies i el repartiment de tropes als punts conflictius de l’imperi. Els pobles hostils foren forçats a migrar i les zones que restaven lliures eren repoblades amb colons lleials. Aquesta estructuració política no permetia el desenvolupament d’una creativitat individual als súbdits dels inques.

Des del començament del segle XVI, quan arribaren els homes de Francisco Pizarro a Cuzco (1532) i els de Gonzalo Jiménez de Quesada als altiplans de Bogotà (1536), la davallada política, demogràfica i cultural dels pobles andins fou, en general, molt ràpida. La insuficient consolidació i el caràcter despòtic del poder inca girà en contra seu moltes poblacions que se sentien injustament sotmeses i que col·laboraren espontàniament amb els conqueridors. En tot cas, l’èxit de la resistència enfront dels conqueridors fou molt variable. Així, la civilització txibtxa, la més important de l’actual Colòmbia, fou ràpidament sufocada i el 1541 tots els habitants ja eren sota domini espanyol. A Xile, la lluita dels maputxes (o araucans) contra els espanyols es prolongà fins al segle XIX i continuà enfront dels xilens després de la independència d’aquests, fins que foren totalment “pacificats”, és a dir sotmesos, el 1881. Encara avui mantenen la reivindicació de les seves terres i formes d’organització social, però de fet no viuen pròpiament a l’alta muntanya. Entre els quítxua també hi hagué revoltes armades contra els espanyols, la més greu de totes, la de Tupac Amaru (1780-81), però resultaren infructuoses. Tot i això, les dificultats d’adaptació dels europeus de terra baixa a la vida a l’altiplà ha preservat aquest com un extens reducte de població majoritàriament ameríndia.

Fins al dia d’avui, les poblacions que viuen als Andes mantenen els seus trets característics. El grup majoritari és el dels andins (45%), seguit dels mestissos (30%) i els europeus en tercer lloc (15%). Els indis sempre han ocupat els estrats més baixos en les capes socials, i el mestissatge fou molt lent fins al segle XX, que ha esdevingut important. Tant els indígenes com molts dels mestissos encara parlen les llengües dels seus avantpassats: el quítxua i l’aimara, i rebutgen la imposició de l’espanyol com a única llengua oficial. Aquestes reivindicacions han tingut ressò a Perú, però no a Bolívia. Tot i així, els grups d’amerindis andins no són uniformes ni lingüísticament ni ètnica, però han format associacions i sindicats de defensa de la llengua i la cultura, i emeten programes radiofònics, editen revistes i estudis universitaris en aquestes llengües nadiues majoritàries. Els moviments de reivindicació de la identitat andina també reclamen els drets sobre la propietat de la terra.

Les adequacions i les malalties dels humans a la muntanya

Les poblacions humanes instal·lades des de temps antics en altitud han patit els efectes de la selecció natural pels factors de medi montà i, en particular, per aquell que més afecta els humans: la baixa pressió d’oxigen. El procés de la selecció natural induït per aquest factor ha fet un xic diferents la morfologia, la fisiologia i la bioquímica hematològica de les poblacions montanes respecte de les de poblacions veïnes amb els quals tenen un parentiu filogenètic. Tot i això, no és clar si es tracta d’una veritable adaptació de les poblacions o d’una suma d’aclimatacions individuals fruit de la plasticitat de l’organisme humà.

El tipus humà de muntanya

La morfologia dels habitants de l’alta muntanya és un xic diferent de la dels pobles dels quals provenen: solen ser de talla mitjana i una mica més petits que els pobles veïns i el seu volum toràcic és més gran tant pel que fa a l’amplada com a la llargada, cosa que els fa canviar la relació entre el tronc i les extremitats, relativament curtes. El desenvolupament anatòmic de la caixa toràcica va acompanyat d’una proliferació dels alvèols pulmonars. Als teixits perifèrics hi ha un augment del nombre de capil·lars, amb la qual cosa disminueix la distància que ha de recórrer l’oxigen molecular que ha d’arribar als mitocondris. Les cèl·lules dels teixits perifèrics de l’organisme, amb una taxa de respiració elevada, tenen més mitocondris i l’activitat metabòlica dels seus sistemes enzimàtics es troba modificada, cosa que suggereix un aprofitament millor de la molècula d’oxigen en les vies respiratòries metabòliques.

Els habitants de l’alta muntanya acostumen a menjar aliments rics de carbohidrats, ja que els permet de moure’s millor per l’augment del glicogen muscular. Per una altra banda, moltes cultures tenen el costum de prendre substàncies estimulants: molts nadius andins masteguen fulles de coca (Erythroxylum coca) perquè els fa augmentar la capacitat de treball. La coca, mastegada, a més d’ajudar a defensar-se del fred pel seu poder vasoconstrictor, indueix l’absorció intestinal dels aliments, ajuda a suportar millor la baixa proporció de recursos alimentaris de l’alta muntanya.

La resposta fisiològica davant de l’escassetat d’oxigen

La hipòxia, o aportació insuficient d’oxigen als teixits, és el problema més greu a què es veuen sotmesos els individus que viuen a les muntanyes. Per a compensar la baixa pressió d’oxigen i garantir un aprofitament eficaç d’aquest gas als pulmons i el seu repartiment per l’organisme, hi ha una sèrie d’aclimatacions fisiològiques i bioquímiques que afecten sobretot el sistema respiratori i el càrdio-vascular. Si no es produeix la resposta compensatòria en poc temps (o bé no és eficaç) es desenvolupa un quadre presidit per cefalea, edemes pulmonars i cerebrals, que pot acabar en hemorràgies retinianes, formacions de trombs i, finalment, la mort.

Les reaccions de l’organisme que miren de compensar la baixa quantitat d’oxigen ambiental segueixen dues tendències. D’una banda hi ha un increment del ritme respiratori per tal d’afavorir l’arribada de més oxigen als alvèols pulmonars; de l’altra, una acceleració del ritme cardíac per garantir l’intercanvi gasós als pulmons. Aquests dos mecanismes fisiològics, però, comporten un elevat cost per a l’organisme.

En l’àmbit bioquímic, la hiperventilació ocasiona una alcalosi sanguínia, perquè l’increment de captació d’oxigen va acompanyat d’augment en l’expulsió de diòxid de carboni, amb la qual cosa el pH es fa més elevat. Per a retornar als nivells fisiològics, l’organisme posa en circulació bicarbonat, que tampona l’alcalosi. Ja en el terreny citològic i histològic hi ha una secreció d’eritropoietina, que incrementa l’eritropoiesi en el moll d’os, és a dir, la formació d’eritròcits. Aquest augment de cèllules sanguínies, policitèmia o eritrocitosi, desencadenat per a possibilitar una circulació superior d’oxigen, però, té un efecte secundari indesitjable: la sang esdevé més densa i, per tant, més difícil de fer circular. En efecte, a l’inevitable acceleració del ritme cardíac, s’afegeix l’augment de treball que ha de realitzar el cor per a assegurar el bombeig correcte d’una sang més viscosa. Tot plegat fa pujar el risc de formar trombs, d’infart de miocardi, i de la instauració d’una hipertensió arterial. Per contra, la baixa pressió d’oxigen dels habitants acostumats a viure a l’alta muntanya fa que el comportament bioquímic i fisiològic de l’hemoglobina sigui diferent de la dels habitants de zones més baixes, cosa que coopera en un transport més eficient de l’oxigen molecular.

El cost físic d’aquestes reaccions reflexes és molt onerós per a l’organisme, per això ha de ser, en certa mesura, provisional. Quan les condicions es van acoblant, es reestableix el ritme respiratori; aquesta regularització, en el cas dels nouvinguts a l’alta muntanya, mai no serà com en el dels nadius, i en el cas dels nadius mai no serà com en el dels habitants de les terres baixes; sempre es manté instaurat un augment crònic del ritme respiratori.

Hi ha hagut molta controvèrsia per a determinar si els mecanismes d’adaptació a les condicions d’hipòxia en els grups nadius d’alta muntanya podrien ser considerats adaptatius o bé si es tractaria d’una resposta condicionada per la plasticitat individual. En principi semblava que sí que es podia parlar d’adaptació del grup, ja que, comparant-los amb poblacions de terres baixes emparentades, fins i tot la morfologia era diferent: la capacitat toràcica sol ser superior en els habitants d’alta muntanya. Aquest fet, considerat abans com a determinador, ara és qüestionat, ja que l’increment en el volum respiratori podria ser només un fenomen secundari a la hipòxia, instaurat des dels primers mesos de la gestació. La controvèrsia continua també a altres nivells, perquè, si bé d’una banda s’ha detectat una policitèmia manifesta en fills d’andins nascuts a la costa, per contra, algunes persones d’ascendència muntanyenca poden no adaptar-se mai a viure en ambients amb baixa concentració d’oxigen i només tenen l’opció d’emigrar a terra baixa. Per augmentar la confusió, els xerpes que viuen entre els 2 000 i els 4 000 m d’altitud no presenten ni policitèmia, ni una hemoglobina especial a la sang.

La resposta fisiològica davant del fred

A més de la hipòxia, el fred és també un factor antagònic per als humans de l’alta muntanya. Com que la majoria dels habitants de l’alta muntanya viuen a latituds no gaire elevades, on la insolació és considerable, el problema principal d’hipotèrmia el solen tenir a la nit, quan el sol no escalfa.

Algunes de les aclimatacions enfront de la hipòxia, com ara l’increment de la xarxa capil·lar també són efectives contra el fred. Com que les adaptacions enfront el fred es fan més efectives amb l’edat, els problemes més grans els tenen els infants, que tenen, però, més quantitat de teixit adipós marró (TAM), cosa que els facilita la generació de calor metabòlica.

El mal de muntanya

Els pobladors que antigament es desplaçaren als altiplans i les serralades més elevats del planeta patiren amb tota seguretat els efectes de l’altitud tal com avui dia els sent qualsevol persona habituada a viure a terra baixa que es desplaça a l’alta muntanya.

Fins al segle XVII no se sabia que l’aire era pesant i que la pressió atmosfèrica minvava amb l’altitud, i fins al final del XVIII se’n desconeixia la composició. De tota manera, sí que se sabia des d’antic que les condicions montanes comportaven una minva de les condicions físiques dels individus que s’aventuraven a afrontar-les, els quals experimentaven, com a mínim, una simptomatologia d’incomoditat: l’anomenat després mal de muntanya. La notícia històrica més antiga del mal de muntanya, per exemple, correspon a un text xinès del 403 aC, i descriu l’afecció en alguns individus que feien un recorregut per l’Àsia central, en el que més tard es coneixeria com la Ruta de la Seda. Hi ha descripcions posteriors que daten del segle XIII, quan els mongols conqueriren l’altiplà tibetà.

Aquestes descripcions, tanmateix, no podien ser correctament interpretades sobre la base dels coneixements de l’època, i encara avui el mal de muntanya no és completament comprès. El terme s’utilitza des de mitjan segle XIX, per a descriure una síndrome que consisteix en mareigs, vòmits, insomni, cansament i anorèxia, que afecta molts individus en atènyer grans altituds. Hom creu que la simptomatologia pot ser deguda a una alteració en el flux sanguini del mesencèfal, ja que és allí on es controlen les reaccions descrites, però el mecanisme concret del mal de muntanya, i per què afecta determinats individus i no altres, a unes altituds i sota determinades condicions i no en unes altres, encara és objecte d’estudi.

Les disfuncions reproductives

Altres fenòmens d’hipòxia en l’espècie humana poden donar-se durant el desenvolupament uterí. L’hemoglobina fetal té una finitat superior per l’oxigen que l’hemoglobina dels adults, ja que, durant l’embaràs, els fetus han de veure garantida l’aportació d’oxigen als seus teixits molt allunyats dels pulmons pels quals respiren, que són els materns. Al llarg dels primers mesos de vida, el tipus d’hemoglobina sintetitzada canvia. S’ha demostrat que l’hemoglobina fetal dura uns quants mesos més en els nounats andins que no en els altres, si bé tampoc no la mantenen d’adults.

La hipòxia afecta també la reproducció, especialment per dificultats en l’espermatogènesi i en la menstruació. Ja alguns dels primers metges castellans establerts a les terres altes de l’Amèrica del Sud observaren que cap de les dones vingudes de la metròpoli podia dur un embaràs a terme. En efecte, les dones de la terra baixa que es traslladen a viure a zones d’alta muntanya poden veure afectades les seves capacitats en totes les etapes del cicle reproductiu: sovint se’ls produeixen pertorbacions del cicle menstrual i de l’ovulació i els resulta molt difícil de quedar embarassades; si l’embaràs arriba a produir-se, es fa difícil dur-lo a bon terme, a causa de la incapacitat de satisfer els elevats requeriments d’oxigen del fetus, sobretot els tres darrers mesos, i per això el nombre d’avortaments és molt elevat. Finalment, també hi ha una mortaldat neonatal més elevada perquè els nounats neixen més petits, amb menys pes i amb un desenvolupament de l’esquelet endarrerit, sense comptar les desfavorables condicions d’hipòxia en què es troba només abandonar el claustre matern.

Entre les dones embarassades aclimatades o adaptades a l’alta muntanya, la placenta els creix més que a les dones de la terra baixa, de manera que el fetus no pateix d’hipòxia. El desenvolupament de la placenta, però, va en detriment del creixement fetal i els petits de muntanya en néixer pesen, de mitjana, menys que els nadons de la terra baixa. En els primers també es dóna un creixement més alentit i, fins després dels setze anys, no s’aprecia clarament el dimorfisme sexual.