Situació
Angle sud-oest de l’església actual de Sant Andreu de Catllà, amb el portal barroc, i al fons el campanar romànic, amb els dos primers pisos decorats amb arcuacions llombardes
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Sant Andreu presideix el poble de Catllà, a l’esquerra de la Castellana.
Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 38’ 7” N - Long. 2° 25’ 27” E.
Per arribar-hi, cal seguir el mateix itinerari descrit en la monografia precedent. (CPO)
Història
Aquesta església fou una possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà des de mitjan segle X. Per una carta del 13 de setembre de l’any 948, Bernat, fill de Guantà, donà al monestir de Cuixà “l’església consagrada en honor de sant Andreu apòstol, amb la seva cel·la i la seva finca (cum ipsa cella et cum ipsa curte)” que es trobava en la villa de Catllà, amb el seu alou i els delmes. Aquesta “cella”, dependent de l’església parroquial de Sant Andreu de Catllà, s’ha d’identificar amb Santa Maria de Riquer.
Al segle XI l’abat Oliba (1008-46) assignà els rèdits de Sant Andreu de Catllà i de Santa Maria de Riquer al cavaller Sunyer Arnau, a títol vitalici, en recompensa dels seus serveis. Els seus descendents, però, no retornaren l’església de Catllà amb els seus rèdits al monestir de Cuixà i compraren successivament el consentiment d’aquesta apropiació als comtes de Cerdanya Ramon Guifré (1036-68) i Guillem Ramon (1068-95). L’any 1100 —com a efecte de la reforma gregoriana, aleshores al màxim de la seva eficàcia— l’abat Pere Guillem de Cuixà obtingué del comte Guillem Jordà una ordre de restitució íntegra del conjunt dels béns donats al monestir de Cuixà.
Nogensmenys —exemple encara de les dificultats a les quals els reformadors havien d’enfrontar-se—, després de la mort del comte Bernat Guillem, germà i successor de Guillem Jordà (1117), Bernat Sunyer i els seus, descendents de Sunyer Arnau, s’apoderaren una vegada més de la parròquia de Catllà. Calgué finalment que l’abat Bernat I, successor de Pere Guillem, arribés a un acord amb Ramon Isarn i Bernat Isarn, hereus de l’anterior, els quals acceptaren d’abandonar l’església de Sant Andreu a canvi del fruïment vitalici dels delmes (21 de juny de 1117).
Des d’aquell moment, o més exactament després de la mort de l’un i de l’altre, l’església restà com a possessió de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà fins a la fi de l’antic règim.
Fou engrandida i en bona part reconstruïda a partir de l’any 1662, segons la data inscrita a la façana sud, on s’obrí el nou portal, a l’esquerra de la porta romànica primitiva. En aquest moment es canvià l’orientació de l’església, que ara és nord-sud. (PP)
Església
Planta de l’església, amb indicació de la part romànica integrada en l’ampliació feta el 1662.
R. Mallot
De l’església romànica, subsisteix únicament la façana meridional, amb el portal romànic, d’arc de mig punt, amb llinda i el timpà esculpit amb una creu grega; els dos primers nivells d’un campanar de planta quadrada, adossat a la paret meridional, a la unió de la nau i la capçalera; i la capçalera mateixa, interiorment convertida en capella lateral de l’església nova.
La capçalera, semicircular, presenta un aparell de pedres de granit rogenc local, escalabornades amb el martell i disposades en filades horitzontals, les quals han conservat parcialment al costat nord les juntes solcades característiques del segle XI.
En canvi, la paret sud de la nau (i també l’angle nord-est, a l’indret d’unió de la nau amb l’absis), com també la base del campanar, presenten un bell aparell de granit tallat, de color daurat, de mida gran o mitjana. És el testimoni d’una reconstrucció de la nau a mitjan segle XII, que coincideix probablement amb la recuperació de l’església per l’abat Bernat i dels delmes parroquials a la mort de Ramon Isarn i Bernat Isarn, potser en temps de l’abat Gregori, successor de l’abat Bernat, del 1120 al 1146, o dels seus successors immediats. Hi ha un sòcol motllurat a la base de la paret sud, i una cornisa també motllurada ressegueix el ràfec.
El campanar té tres pisos, els dos primers són romànics i decorats exteriorment —com el campanar de Prada, també del segle XII— amb arcuacions de tradició llombarda. El tercer pis sembla de construcció recent. Una estreta finestra d’arc de mig punt s’obre a la paret sud del primer pis. Hi ha un sòcol motllurat de bisell a la base del campanar, que continua el de la paret sud de la nau. El bell aparell de la torre és encara en gran part amagat per una capa moderna de ciment. (PP)
Portada
Portal romànic de la façana meridional, amb un timpà decorat amb una creu grega.
ECSA - A. Roura
Detall del timpà de la portada romànica amb una creu grega esculpida.
ECSA - A. Roura
A la portada romànica del mur meridional de l’església parroquial de Catllà, al centre del timpà, hi ha esculpida, com ja s’ha esmentat, una creu grega.
La creu és inscrita dins un cercle i amb un peu, que ocupa tota la seva alçada. Tant els pals de la creu com el cercle són figurats a base d’uns ressalts llisos, de relleu ben destacat. (JBH)
Grafits
Davant de la portada d’època barroca de l’església de Sant Andreu de Catllà, situada al mur de migdia, hi ha unes escales en les quals han estat reutilitzats nombrosos carreus de granit de mida gran. Segurament procedeixen de sectors de l’església romànica destruïts (murs i paviments).
Un d’aquests carreus dels esglaons destaca pel seu color, entre els de granit, d’un to torrat força clar. Es tracta d’una pedra fosca, gairebé negra i molt dura, potser basalt. Precisament en aquest carreu hi ha gravat un conjunt de minúscules concavitats o cassoletes.
La pedra fa 55 × 38 cm i el seu gruix és de 13 cm. A la seva superfície hi ha 18 cassoletes distribuïdes formant un rectangle, a base de cinc línies horitzontals de quatre cassoletes cadascuna, i quatre línies verticals, cadascuna de les quals té cinc cassoletes. El rectangle fa 30 × 25 cm. Les cavitats, poc profundes, tenen un diàmetre que varia entre 2,5 i 3 cm.
En el carreu hi ha estat gravat, evidentment, un joc; va ser convertit en un tauler de joc. De jocs gravats a les pedres de les entrades dels temples i edificis civils importants en tenim exemples des de l’antiguitat i mostres nombroses en època medieval.
Aquest tauler de l’església de Catllà és proper a algunes pedres antigues, de diferents èpoques, que tenen gravat el joc de renglereta o marro (tres en rengle), també d’origen antiquíssim, però amb perduració fins als temps actuals. Els jocs exactament com el de Catllà, a base de rengles paral·lels de petites cassoletes, es troben, per exemple, en esglaons de temples i edificis importants, al Fòrum i al Palatí de Roma, a Delos i a Eleusis. Sense anar tan lluny en el temps, els retrobem en els paviments i els pedrissos de claustres medievals, com per exemple a Sant Pere de Rodes. (JBH)
Bibliografia
- Abadal, 1954-55, VIII, doc. 71, pàgs. 289-290 i doc. 94, pàgs. 313-315
- Cazes, 1990, pàg. 27
- Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68