Situació
Absis de l’església, que fou un antic priorat de Sant Miquel de Cuixà, ornat amb quatre lesenes unides per frisos d’arcuacions cegues.
ECSA - A. Roura
L’antic priorat de Riquer és a la riba dreta de la Castellana, prop de la seva confluència amb la Tet.
Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 37’ 50” N - Long. 2° 25’ 24” E.
L’església és situada a 2 km de Prada per la N-619, abans d’arribar al poble de Catllà, a mà dreta.
Història
Aquesta església fou una dependència del monestir de Sant Miquel de Cuixà des del segle X i més tard fou seu d’un priorat del mateix cenobi. En un principi depengué com a sufragània de la parròquia de Sant Andreu de Catllà. Citada com a pertanyent a Cuixà en la butlla de Joan XIII de 968 (ecclesia Beate Mariae) i en la butlla de Sergi IV del 1011, Santa Maria de Riquer s’ha d’identificar amb la “cella” que Bernat Guantà donà a Cuixà l’any 948, juntament amb l’església de Sant Andreu de Catllà.
Fou reconstruïda i consagrada de nou el 5 d’abril de l’any 1073 .
Acta de consagració de Santa Maria de Riquer (5 d’abril de 1073)
Ramon, bisbe d’Elna, consagra l’església de Santa Maria de Riquer, a precs de l’abat Gerbert i dels monjos de Sant Miquel de Cuixà i del seu fundador, Bernat Sunifred, amb la intenció de fundar-hi un priorat o filial del monestir de Cuixà.
"Canonica sancitum est auctoritate ut nemo praesumat coenobium aut monasterium construere sine episcopi proprii consilio aut voluntate. Propterea ego Raimundus, gratia Dei Elenensi episcopus, ad consecrationem ecclesiae Sanctae Dei genitricis Mariae fundatae in loco qui vocatur Richer ab abbate Sancti Michaelis Gerberto et monachis seu a fundatore ejusdem ecclesiae Bernardo Seniofredi evocatus adveni; omnibusque quae ad cultum dedicationis pertinent rite peractis, visum est mihi et praefato abbati ac ejusdem loci fundatore Bernardo Seniofredi ut tantae sanctitatis locus, qui hactenus fuerat solitarius ac desertus, dehinc esset cella et perpetua ac propria habitatio monachorum. Sed ejusdem parrochiae ecclesiae scilicet Sancti Andreae clerici zelo invidiae ac malitiae suae ducti persuaserunt Petro Ysarn, qui praedictam ecclesiam Sancti Andreae tenebat ad fevum dicentes et hanc Sanctae Mariae similiter cum omnibus quae adquirere potuisset suam esse debere. Qui prenominatus Petrus conquestus est de abbate et monachis, ac praecipue de Bernardo ejusdem ecclesiae fundatore, quod injuste sibi ibi tollerent sua. Sed antedictus abbas et praenominati monachi et supradictus Bernardus responderunt quia praedicta nec ecclesiae Sanctae Mariae nec quicquid ad illam pertinuit nec clericus illorum nec alius quiscuam hominum per manum eorum unquam tenuit. Tamdiu haec altercatio inter eos fuit donec res in praesentia ejusdem episcopi et Arnalli Riculfi ceterorumque bonorum hominum venit, qui dederunt consilium ut aec res tam carissimorum amicorum non ventilaretur in publicum, sed ecclesia Sancti Andreae, quae hactenus obtinuerat dominium, loco subjectionis praedictae ecclesiae Sanctae Mariae hoc haberet beneficium, scilicet, vineas octo modiorum cum afan aut quatuor sine afan et praedicto Petro Ysarni quadraginta solidos denariorum Narbonensium, et ut in festivitate Sancti Andreae monachi ejusdem cellae eant ad eandem ecclesiam missam canere, nullamque partem requirant monachi in offerendis vel oblationibus ejusdem loci, sed nec baptisma ibi celebrent, nec partem defunctorum quae ad illos pertinet accipiant, parrochiae ejusdem omnino non accipiant offerendas aut decimas aut primitias. de cetero francus, liber, et sine omni illorum et ecclesiae Sancti Andreae subjectione sit predictus locus Sanctae Mariae; excepto quod in omnibus festivitatibus Sanctae Mariae sint omnes clerici Sancti Andreae apud Sanctam Mariam, dentque eis monachi medietatem de offertis, sed in Assumptione sanctae Mariae nullam partem in omnibus quae offerentur vel quocunque modo ecclesiae tribuuntur clerici non praesumant requirere, qui sicut monachi in die Sancti Andreae, ita et clerici in die Sanctae Maria gratis debent illis servire. Sed nec Bernardus Seniofredi, nec uxor, nec filius ejus, nec posteritas illorum ibi dominium nec seniorium accipiant aut requirant, nec clerici nec ullus seniorum ecclesiae Sancti Andreae, nec ullus omnino hominum, excepto abbate Sancti Michaelis et monachis, qui etiam potestatem non habeant dandi nec vendendi nec camiandi ad damnum Sanctae Mariae, sed sit semper cella et monasterium monachorum. Quod si abbas aut monachi aut ullus homo monachos ejecerit, aut ea quae hodie habet vel inantea annuente Domino adquisierit, alteri dederit vel tulerit, licitum sit filiis Bernardi aut ipsi aut posteritati suae et abbati et monachis et cunctis aliis ea quae dederunt recuperandi, et post hoc ecclesia Sanctae Mariae in subjectione ecclesiae Sancti Andreae redeat ut antea erat.
Facta est haec libertas et exvacuatio hujus ecclesiae nonas aprilis anno XIII regni Philippi, regis.
Raimundus, gratia Dei Elenensis episcopus. Gilbertus, abba. Arnallus Riculfi. Raimundus Udalgarii. Bernardus Gauzberti. Petrus Ysarni. Bernardus Seniofredi. Petrus Suniarii. Bernardus Suniarii. Guillelmus Suniarii. Berengarius Guifredi.
Arnallus Mironi scripsit die et anno quo supra.
Sunt suprascriptae vineae peciae quae in loco qui vocatur Gorgner, qui fuerunt de Mir Seniofredi et de Guillelmo Macode, et in Grameners pecia una, qui fuit de Mir Seniofredi. In eodem loco pecia una, qui fuit de Bernardo Seniofredi et de Oliba Seniofredi."
[O]: Perdut.
[A]: Còpia del segle XII al Cartulari major de Cuixà o del segle XIV al Cartulari menor de Cuixà: perduda.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. CCLXXXII, cols. 1162-63, ex A.
b: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 24, Olot 1915, ap. XXXIV, pàgs. 386-388, ex a.
c: Ponsich: L’église Sainte-Marie de Riquer et son tympan peint, “Études roussillonnaises” (Perpinyà), V (1956), pàgs. 51-74, apèndix, ex a.
Traducció
"És una cosa sancionada per l’autoritat canònica que ningú intenti construir un cenobi o monestir sense el consell o assentiment del propi bisbe. Per això, jo Ramon, per la gràcia de Déu bisbe d’Elna, vaig venir a consagrar l’església de Santa Maria, mare de Déu, fundada en el lloc anomenat Riquer, cridat per Gerbert, abat de Sant Miquel i pels monjos i pel fundador de l’església. Bernat Sunifred; havent fet totes les coses que pertanyen al ritu de la dedicació, em va semblar a mi, a l’esmentat abat i a Bernat Sunifred, fundador del lloc, que un indret de tanta santedat, que fins ara havia estat solitari i desert, en endavant podia ésser una cel·la i una habitació perpètua de monjos. Però els clergues de la parròquia de dita església, és a dir, de Sant Andreu, portats per un afany d’enveja i de malícia, van persuadir Pere Isarn, que tenia en feu l’esmentada església de Sant Andreu, que també havia de posseir aquesta església de Santa Maria amb totes les coses que pogués adquirir. Per això, l’esmentat Pere es va queixar contra l’abat i els monjos i d’una manera especial contra Bernat, fundador de dita església, que injustament li prenien el que era seu. Però l’abat, els monjos i Bernat li van respondre que ni ell ni cap altre home per mà d’ells no havia tingut mai l’església de Santa Maria ni res del que li pertany a ella o els seus clergues. Aquest altercat va durar entre ells fins que van portar la qüestió en presència del bisbe, d’Arnau Riculf i altres bons homes, els quals van aconsellar que aquesta qüestió entre amics tan caríssims no es ventilés en públic, sinó que l’església de Sant Andreu, que fins ara havia tingut el domini del lloc, en comptes de la subjecció de l’esmentada església de Santa Maria hi tingués el següent benefici, això és, vuit modis de vinya amb afany o quatre sense afany i l’esmentat Pere Isarn quaranta sous de diners de Narbona; i en la festivitat de Sant Andreu els monjos d’aquesta cel·la vagin a cantar la missa a aquella església i que no exigeixin cap part en les ofrenes o les oblacions de dit lloc, no celebrin aquí cap baptisme, ni rebin la part dels difunts que els pertoca, ni tampoc rebin les ofrenes, els delmes o les primícies de la seva parròquia. Per la resta, el lloc de Santa Maria estigui franc i lliure de tota subjecció a ells i a l’església de Sant Andreu; excepte que en totes les festivitats de Santa Maria tots els clergues de Sant Andreu vagin a Santa Maria i els monjos els donin la meitat de les ofertes; però el dia de l’Assumpció de Santa Maria els clergues no presumeixin de demanar res de les coses que es donen a l’església de Santa Maria. D’igual manera, que els monjos el dia de Sant Andreu no demanin res als clergues, igual com aquests han de servir de franc el dia de Santa Maria. També que ni Bernat Sunifred, ni la seva muller, ni el seu fill, ni la seva descendència, no rebin d’aquí cap domini ni senyoratge, ni els clergues ni cap dels senyors de l’església de Sant Andreu, ni cap home, excepte l’abat de Sant Miquel i els seus monjos, els quals, però, no tenen potestat de donar, vendre ni permutar res en perjudici de l’església de Santa Maria, sinó que sempre ha de ser cel·la o monestir de monjos. I si l’abat o algun altre home tragués els monjos, o prengués o donés a algun altre tot el que té avui dia o en endavant amb l’ajuda del Senyor adquirirà, que sigui lícit als fills de Bernat o als seus descendents de recuperar de l’abat, dels monjos o de qualssevol altres les coses que haguessin donat, i en endavant l’església de Santa Maria tornés a la subjecció de la de Sant Andreu tal com estava abans.
Es va fer aquesta llibertat i alliberament d’aquesta església el dia de les nones d’abril de l’any tretze del regnat de Felip, rei.
Ramon, per la gràcia de Déu, bisbe d’Elna. Gerbert, abat. Arnau Riculf. Ramon Udalgar. Bernat Gausbert. Pere Isarn. Bernat Sunifred. Pere Sunyer. Bernat Sunyer. Guillem Sunyer. Berenguer Guifré.
Arnau Miró ho ha escrit el dia i l’any abans esmentats.
Es troben les esmentades peces de vinya en el lloc anomenat Gorgner (Gorg Negre), que foren de Mir Sunifred i de Guillem Macod, i a Grameners una peça que fou de Mir Sunifred.
I en el mateix lloc una peça que fou de Bernat Sunifred i d’Oliba Sunifred."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
L’acta de consagració detalla el conflicte que suscità la seva reconstrucció, a iniciativa d’un laic. Bernat Sunifred, exclusivament amb les seves despeses, amb la intenció de constituir-la en un estatge permanent de monjos, independent de l’església parroquial de Sant Andreu. Aquest fet motivà les protestes dels clergues de Sant Andreu de Catllà, els quals persuadiren Pere Isarn, que tenia en feu l’església de Sant Andreu, de no acceptar una reforma que el desposseïa, al mateix temps que els clergues de Sant Andreu.
El conflicte finalment va ser portat davant del bisbe d’Elna Ramon d’Empúries, Arnau Riculf de So, cunyat del comte Ramon Guillem de Cerdanya, i d’altres bons homes i s’arribà a una convinença amical: l’església de Sant Andreu, la qual havia tingut realment el patronat de Santa Maria, obtindria en compensació vuit modis de vinyes amb afany o quatre sense afany; Pere Isarn percebria una indemnització de 40 sous de diners de Narbona; els monjos de Santa Maria anirien per Sant Andreu a cantar missa a l’església de Catllà i no reclamarien delmes, oblacions, primícies ni exèquies, ni celebrarien baptismes. Altrament, el lloc de Santa Maria de Riquer i la seva església serien lliures de tota subjecció, bé que a cada festa de la Verge Maria, la comunitat de clergues de Sant Andreu vendria a Santa Maria, on els monjos els donarien la meitat de les ofertes, excepte el 15 d’agost, per l’Assumpció, dia en què els clergues, com els monjos el dia de Sant Andreu, haurien d’oficiar de franc.
A més d’aquestes condicions, s’especificà que ni Bernat Sunifred ni els seus no podrien rebre o reclamar cap patronat o senyoria sobre l’església de Santa Maria ni sobre cap altra, sinó sols l’abat i els monjos de Sant Miquel de Cuixà. Aquests, però, mai no podrien cedir l’església, la qual havia de restar per sempre una cel·la i un monestir de monjos. Si no fos així, Bernat Sunifred o la seva descendència la podrien recuperar i retornar-la a la subjecció de l’església de Sant Andreu de Catllà.
Tenim aquí un bon exemple de les accions i les reaccions que podien suscitar en el darrer quart del segle XI els esforços de l’Església romana per fer triomfar les idees cluniacenques de reforma monàstica i eclesiàstica, tot lluitant contra les invasions, esdevingudes generals, de les institucions feudals sobre els béns i els drets de l’Església.
Bé que sembla que a partir de I’any 1073 s’hi establí una comunitat de monjos, no és fins al segle XIII que es documenten els priors de Riquer. El prior de Riquer fou un dels tretze oficials claustrals de Sant Miquel, dotat amb terres i drets al territori de Catllà (llocs de Perafita i l’Illa), d’una casa a Espirà de Conflent i, a la Cerdanya, del mas de n’Oliba, a Saga, i de dos masos més a les adjacències de Sant Bartomeu de Bajande.
El priorat de Riquer seguiria el destí de l’abadia de Cuixà fins a la fi de l’antic règim. El darrer prior, Miquel Ribes, autor de pastorals i adaptacions en versos catalans de tragèdies clàssiques franceses, morí exiliat a Sant Cugat del Vallès l’any 1799.
Priorologi de Santa Maria de Riquer
| Pere d’Aixat | 1249 |
| Guillem de Mornac | 1268, 1275 |
| Adam | 1300 |
| Berenguer Bordanell | 1341 |
| Guillem de Castellet | 1370, 1382 |
| Bernat Lorda | 1387, 1414 |
| Bertran Juer | 1457, 1461 |
| Berenguer Rodon | 1480, 1507 |
| Pere Arnau de Banyuls | 1529, 1549 |
| Antoni Jaquí | 1574 |
| Francesc d’Orós | 1580 |
| Francesc Bes | 1587, 1601 |
| Pere Nebot de Perpinyà | 1606, 1637 |
| Francesc Guerau | 1646, 1647 |
| Guillem Costa | 1651-1668 |
| Salvador Balaguer | 1668, 1670 |
| Josep Soler (elegit aquest any abat d’Arles) | 1672, 1684 |
| Josep Cabaner | 1686, 1695 |
| Bonaventura de Rocabruna i de Vilallonga | 1696-1724 |
| Gaietà de Perarnau | 1728-1737 |
| Josep de Reard i de Taquí | 1738, 1739 |
| Ramon Rovira | 1740, †1772 |
| Miquel Ribes | 1775-1791 |
Església
L’església de Riquer és de nau única, capçada per un absis semicircular, i és ben bé l’església consagrada el 1073, que ha pervingut quasi intacta fins als nostres dies.
La capçalera presenta exteriorment quatre lesenes unides per frisos d’arcuacions cegues. Els plafons laterals tenen sis arcuacions cadascun i set el central, que arrenquen de mènsules en forma de trapezi allargat. L’absis és il·luminat per tres finestres de mig punt, de doble esqueixada, coronades per una arquivolta que sobresurt.
El tram del cor, entre la capçalera i la nau, és marcat a l’exterior per dos ressalts i un engruiximent de la paret d’uns 20 o 30 cm, i interiorment per dos arcs, el de l’est més ample i reforçat per dos contraforts. Les parets d’aquest tram són lleugerament desviades vers llevant i no tenen cap traça aparent de represa de la maçoneria. En elevació, una mena de pinyó, d’alçada intermèdia entre el teulat de la nau, més alt, i el de l’absis, més baix, se situa a la intersecció de l’hemicicle absidal i del tram del cor i al davant d’un campanar d’espadanya primitiu, que tenia almenys una arcada.
Uns contraforts reforcen exteriorment la nau pròpiament dita, dos al llarg de les parets laterals i dos a la façana de ponent. Aquesta és actualment coronada per un campanar d’espadanya de dues arcades, el qual succeí, als segles XIII o XV, el primitiu campanar d’espadanya situat a llevant. Aquesta façana, en origen, sols tenia una senzilla i estreta finestra rectangular amb llinda i muntants monolítics. La porta d’arc de mig punt, amb dovelles més llargues que amples, no és anterior al segle XIII o XIV, i la gran finestra oberta a mitja alçada és obra del segle XIX i era destinada a introduir el fenc dins la nau, aleshores transformada en graner.
Planta de l’església, que presenta sis contraforts laterals.
R. Mallol
La porta principal, avui aparedada, s’obria a migdia, a l’interior de la clausura, entre els dos contraforts de la nau. Presenta una llinda de granit, sota un arc de descàrrega de mig punt amb dovelles aparellades, coronat com les finestres per una arquivolta que sobresurt.
Hi ha una segona porta amb llinda, molt estreta, igualment avui aparedada, al mur nord de la nau, al costat del tram del cor, la qual s’obria probablement al cementiri, a l’interior de la clausura. No té cap arc de descàrrega visible a l’exterior i presenta un arc de mig punt al costat interior.
Quatre finestres —sols tres són actualment visibles—, obertes a la paret meridional, il·luminaven la nau, una a cada tram interior. Són idèntiques a les tres de la capçalera i, com elles, les dovelles de l’arc són de pedra calcària fina i daurada, que contrasta amb el to grisenc de la maçoneria.
L’edifici és enterament construït amb palets de la Tet, oblongs o escalabornats amb la martellina, disposats en filades horitzontals negats dins un morter blanc molt dur, deixant nogensmenys les cares ben aparents. Unes falses juntes traçades amb la paleta, que es conserven bé quasi pertot arreu, emmarquen cada còdol, exactament com a Sant Miquel de Cuixà en les darreres obres de l’abat Oliba (capella Trinitat), executades entre el 1020 i el 1035, i també en l’interior del campanar. Però aquí, les juntes, profundament i acuradament solcades, han estat pintades a l’ocre roig, i això és visible arreu (a l’interior, són simplement pintades de blanc). La qual cosa acabaria de demostrar —si calia— que aquesta mena de fals aparell, que donava un aspecte més regular a la maçoneria de còdols simplement escalabornats, era destinada a ser vista i que els arrebossats que els han recobert a la major part de les esglésies del segle XI són sempre posteriors.
A l’interior, la nau, coberta de fustam, és dividida en quatre trams per tres arcs de diafragma de mig punt rebaixat i lleugerament de ferradura, tres dels quals es corresponen als contraforts exteriors. Contràriament a una hipòtesi de Brutails, aquest tipus de coberta és l’original. La nau mai no ha estat coberta de volta. Els contraforts exteriors eren destinats a reforçar els arcs de diafragma de 5,60 m d’obertura i de 8 m d’alçada sota clau; les parets (d’una amplada d’un metre o mitja cana) eren considerades insuficients per a sostenir els arcs. El procediment de coberta de fustam sobre arcs de diafragma fou corrent al segle XI en aquestes comarques nord-catalanes, com ho demostren els exemples de les naus laterals de Cuixà del 1035, de l’església abacial d’Arles del 1046, de la catedral d’Elna de mitjan segle XI, i de les esglésies abacials de Sant Genis de Fontanes i de Sant Andreu de Sureda del segle XI.
Pintura
Detall de la pintura mural conservada a la porta meridional, amb la representació de l’Agnus Dei.
ECSA - A. Roura
Vista general de les pintures murals que decoren la porta meridional.
ECSA - A. Roura
L’església de Santa Maria de Riquer conserva unes pintures murals in situ. L’any 1955 es descobriren les pintures del timpà de la porta meridional. L’estudi de la maçoneria que hi ha entre la llinda i l’arc de descàrrega feu possible l’aparició de la decoració pintada al fresc, del timpà, protegida pel mateix arc de descàrrega, el qual determina un nínxol profund de 44 cm. La pintura cobria el timpà, l’intradós de l’arc i també parcialment la cara exterior de l’arcada.
La del timpà és desgraciadament la menys ben conservada. La Mare de Déu ocupa el centre del timpà, asseguda dins una màndorla oval que és definida per una banda blanca, a l’interior de la qual hom pot llegir una inscripció en lletres blaves:
...EC. E... EPN. BMA (a dalt a l’esquerra)
...EF (a dalt a la dreta).
A cada costat de la màndorla hi ha un àngel, amb una mà en la màndorla i en l’altra un encenser.
La conservació de la pintura de l’intradós és molt millor. Al centre de la creu, dins un clipi veiem l’Agnus Dei portador de la creu; l’emmarca una banda, on hi ha inscrit en lletres blaves S(i)GNO SAB.AR..C…(n) OBIS (a dalt, d’esquerra a dreta).
Una banda vermella emmarca el timpà i una altra del mateix color —de la qual subsisteix sols un fragment— la cara de l’arc (recobrint una junta pintada de vermell de les dovelles).
El fons general del timpà i de l’intradós és blau, l’interior de les màndorles de la Mare de Déu i de l’Anyell és roig.
La Mare de Déu, amb nimbe d’ocre groc, té el cap cobert amb un vel i no porta corona. Du roba blanca que transparenta en blau el dibuix de les cames. L’Infant va vestit amb una túnica vermella i una roba ocre, els plecs de la qual són dibuixats també en vermell. El setial és ocre groc, com la roba dels àngels, amb plecs vermells o blancs. Hom distingeix l’encenser que té l’àngel de la dreta.
L’Anyell, aureolat d’ocre, és blanc, i com els àngels, és situat sobre fons vermell.
L’àngel a l’esquerra de l’intradós, aureolat d’ocre, va vestit amb roba blanca de plecs blaus i un mantell vermell, drapat a manera de toga. Mentre que el seu braç esquerre es destaca en vermell sobre una ala blanca, el braç dret és blau amb plecs blancs sobre una ala vermella. La part baixa de la roba oneja.
L’àngel de la dreta és aureolat i vestit d’idèntica manera, excepte que una de les mànigues és blanca sobre l’ala vermella. La cara també és rosenca, però sense punt vermell als pòmuls, i el seu aspecte és més juvenil.
Les pintures de Riquer pertanyen certament al que hom pot anomenar l’escola del Rosselló del segle XII, on el hieratisme rigorós dels mestres italo-bizantins passa per l’estil dels artistes catalans del nord. La comparació amb les pintures de Sant Martí de Fenollar, datades al primer terç del segle XII, i les de Santa Maria d’Arles, de l’any 1157, ens inclina a datar les de Riquer, més lliures i emancipades de les estrictes normes bizantines de mitjan segle XII, en el tercer quart del segle XII.
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Brutails, 1901, pàgs. 35-36
- Ponsich, 1956, V, pàgs. 57-72
Bibliografia sobre la pintura
- Durliat, 1954, pàg. 6
- Ponsich, 1956, pàgs. 51-73
- Durliat, 1961, pàg. 6
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 37
- Sureda, 1981, pàg. 307