Situació
Antiga església parroquial abandonada entorn del 1644, quan es va construir una església nova a la població de Rigardà.
ECSA - A. Roura
L’antiga església parroquial de Santa Eulàlia de Vilella és situada vora el marge dret de la ribera de Rigardà o de Glorianes, a uns 500 m aigües avall del poble de Rigardà, des d’on s’hi pot anar a peu.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 27’ 56” N - Long. 2° 32’ 21” E.
Per a acostar-s’hi amb vehicle cal situar-se a Rigardà i seguir la carretera D-36a, 1 km aproximadament, en direcció a Glorianes i agafar a l’esquerra el camí asfaltat que va a enllaçar amb la N-116 prop del coll de Ternera. Fets uns 750 m pel dit camí, l’església queda ben visible, a mà esquerra i a uns 100 m.
Història
L’església de Santa Eulàlia, antiga parròquia de l’actual terme de Rigardà, és l’únic edifici que subsisteix del poblat medieval de Vilella. En el paratge s’han identificat restes de fargues i d’hàbitat d’època romana.
D’acord amb Pere Ponsich, el locum de Vilella l’any 939 fou donat al monestir de Sant Pere de Rodes pel comte Sunifred II de Cerdanya, donació que fou confirmada l’any 942 (villa Vilella). R. d’Abadal creia, citant Jeroni Pujades, que l’esmentada donació datava de l’any 954.
La primera menció de l’església, com també del lloc de Rigardà (Rivo Gardano),és de l’any 969, quan la vídua Ermessenda va fer cessió a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà de set vinyes situades al Conflent, a la villa Vilella, amb edificis i olivars que eren davant de l’església de Santa Eulàlia.
La possessió del terme de Vilella per part de Sant Pere de Rodes fou confirmada l’any 974 pel papa Benet VI (“villam Villellam cum terminibus suis”), l’any 982 pel rei Lotari (“in valle Confluente praedium Villelae”) i l’any 990 pel papa Joan XV (“in valle Confluenti villam Villellam cum terminis suis”).
Dins la primera meitat del segle XII l’església de Vilella va passar a ésser domini del priorat de Santa Maria de Serrabona, per donació feta pel bisbe Udalgar de Castellnou, amb el capítol d’Elna, l’any 1145. El bisbe es reservava els drets que hi tenia la seva església i, en contrapartida, el prior Pere Bernat retirava els dos terços del delme d’Espirà que havia cedit a Pere Isarn i els lliurava a l’ardiaca d’Elna. Segons aquesta notícia, reportada per F. Monsalvatje, Pere Bernat ja era prior de Santa Maria de Serrabona a la data esmentada.
En l’acta de consagració de la dita església prioral de Santa Maria de Serrabona, del 25 d’octubre de 1151, és confirmada la possessió per part de la canònica de l’“ecclesia de Vilella cum suis terminis quos habet vel habere debet et primiciis et decimis, oblacionibus et cimeteriis et alodibus”.
A Santa Eulàlia de Vilella tingué importància l’advocació a sant Blai, des d’època baix-medieval. El seu altar ja existia l’any 1365.
Amb data 11 de novembre de 1419, fra Pere de Resa, cambrer de Sant Pere de Rodes, ordenà la confecció d’un capbreu dels drets que el dit monestir continuava tenint en el terme de la parròquia de Santa Eulàlia de Vilella, el qual conté nombroses confessions de censos.
Santa Eulàlia de Vilella fou la parròquia del terme fins al segle XVII, que es construí una nova església parroquial al centre del poble de Rigardà en substitució de l’antiga de Vilella, també dedicada a santa Eulàlia. En projecte l’any 1630, fou beneïda l’any 1644. La data del 1648 esculpida a la llinda de la porta deu indicar l’any d’acabament de l’obra. Aquesta portada prové de l’antiga parròquia de Santa Eulàlia de Vilella i hi va ésser traslladada i reaprofitada al segle XVII.
A Santa Eulàlia de Vilella actualment no hi ha culte.
Església
Interior de la nau de l’església, coberta amb volta molt apuntada, avui en un estat d’abandonament total.
ECSA - A. Roura
Antiga porta d’aquesta església, reaprofitada a la nova església del poble de Rigardà.
ECSA - J.A. Adell
Església d’una sola nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular.
L’absis és cobert amb una volta ametllada, gairebé tan alta com la volta de la nau, la qual és apuntada i seguida i té molta elevació de punt. La comunicació entre ambdós sectors és marcada per un doble plec, també apuntat. Al nivell d’arrencada de les voltes corre una cornisa motllurada de perfil de pla i bisell que també crea les impostes dels plecs o arcs esmentats.
A l’interior hi ha vestigis d’un banc corregut, a la nau. El paviment és molt destruït, i només es pot veure un fragment d’enllosat, a base de petits còdols, al sector de ponent de la nau. També hi ha rastres d’un esglaó fet amb carreus, d’accés al presbiteri.
L’única porta d’entrada es troba al costat meridional de la nau, a la meitat de ponent de la façana. La portalada original que aquí hi havia va ser traslladada i muntada al segle XVII a la façana principal de la nova parròquia del poble de Rigardà. L’esvoranc que hi va quedar es va agençar amb maons. La portada que ara és a Rigardà és de dimensions força grans i consta de tres arcs de mig punt, en degradació. Té una grossa llinda i el timpà, peces monolítiques i llises, sense decoració. Una imposta de secció de pla i bisell crea un fris corregut al nivell de l’arrencada dels arcs, a cada costat. Les dovelles d’aquests arcs no són molt llargues i, en general, són poc amples, si bé l’amplada varia força. Els carreus dels brancals són, en canvi, voluminosos. A la base d’aquests muntants hi ha uns sòcols sortints. Tots els elements de la portada han estat tallats en pedra calcària de color clar, de forma acurada i amb un poliment perfecte. Al centre de la llinda es va esculpir un rebaix rectangular, dins del qual, en baix relleu, figura l’any 1648, que correspon a l’època del trasllat i la construcció de la nova parròquia.
L’edifici és il·luminat per tres finestres. Hi ha una finestra sagetera situada al centre del frontis o façana de ponent. La seva obertura és rectangular i d’una sola esqueixada, amb una petita llinda monolítica i carreus als muntants que són disposats al llarg i de través.
A la façana sud de la nau, vers l’extrem de llevant, hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt, molt alta i de gran amplitud d’obertura (molta més al vessant extern). Ha estat aparellada amb una diversitat de materials de certa singularitat. L’arc extern té onze dovelles, curtes i estretes, que han estat tallades en marbre rosat; els carreus dels brancals són de granit i a l’ampit hi ha una sola i llarga llosa de pissarra. A l’intradós d’aquesta finestra s’observen les empremtes deixades en el morter per les llates de fusta del cindri emprat per construir-la.
La finestra que s’obre al centre de l’absis no és gaire diferent, també de doble biaix, d’arcs de mig punt i de mida gran. El seu arc extern és fet amb nou dovelles de marbre rosa. En els muntants alternen carreus del dit marbre, de granit i llosetes de pissarra. En el punt intern d’unió dels dos vessants d’aquesta finestra, filtra la llum un arquet monolític sobre brancals arrodonits en el caire. És tallat en pedra calcària de color gris clar.
El mur de tramuntana és completament opac.
Sobre la façana de ponent es dreça un campanar d’espadanya, de dos arcs de mig punt sobre tres grossos pilars. És coronat, al centre, per un altre arquet, molt petit.
Tot i l’estructura arquitectònica ben simple i l’absència de decoració escultòrica, l’església fa un gran efecte, tant per l’esveltesa de l’interior com per la imatge austera de l’exterior.
L’aparell dels murs es pot observar bé en els paraments externs. Es caracteritza per l’ús de còdols i blocs de pedra de mida petita i mitjana, sense cap retoc o només trencats. S’han col·locat en filades força seguides, inclinats en molts punts, o bé formant rengles d’espiga de peix, i lligats amb un morter sorrenc que resta visible en els junts. El predomini de la pissarra o llicorella motiva que l’edifici aparegui amb una coloració molt fosca, gairebé negrosa.
Ja hem assenyalat que les finestres tenen els marcs fets amb peces de marbre rosa i de granit, totes d’un color molt clar. La portada —que avui no veiem al seu lloc— és feta enterament amb pedra calcària de color gairebé blanc. A més, a les cantonades de l’edifici també s’han emprat, en bona part, carreus de granit del mateix to gris. Tots aquests elements destaquen de l’aparell negrós de manera aparent, en un contrast cromàtic força singular. Resta evident la voluntat d’aconseguir un efecte decoratiu per part dels constructors, amb l’únic recurs de combinar els diferents tipus de pedra de què disposaven.
Cal esmentar altres particularitats dels dits paraments. L’aparell dels murs de la nau amb predomini de filades d’espiga (opus spicatum) arriba fins a una alçada d’uns 6,50 m. A sobre, en una alçada de més d’1 m, hi ha les mateixes pedres, però col·locades planes, sense inclinació. Al costat nord, unes llargues filades d’espiga, gairebé de cap a cap del mur, fetes, sens dubte, per anivellar, assenyalen el punt d’unió entre ambdós sectors de parament.
A l’absis l’esmentada diferència no és tan clara, si bé a l’exterior també es pot apreciar. A l’interior de la nau hi ha rastres de capes d’arrebossat en els murs i les voltes. Tanmateix, al nord de la nau es pot observar en alguns sectors l’aparell d’espiga, que arriba fins a una distància de 0,50 m de la cornisa que marca l’arrencament de la volta.
A l’interior de l’església i en el mur de tramuntana de la nau, just davant de la porta d’entrada, hi ha una fornícula o armariet rectangular. Per la seva integració en el parament, podria ser-ne coetani.
A la façana de ponent crida l’atenció la presència de dues lloses de pissarra, escairades, d’unes dimensions enormes. Destaquen dins l’aparell de petits còdols. Són situades vers els extrems del mur i a la seva part inferior. La més gran fa 2,10 m de llargada i l’altra és una mica més petita. Aquestes peces i alguna altra pedra ben tallada, no és impossible que hagin estat reutilitzades, procedents d’algun edifici antic. Cal tenir en compte l’existència comprovada de llocs de poblament d’època romana a la rodalia de Vilella.
L’església ha estat construïda amb una tècnica arcaica (l’ opus spicatum), però per les seves altres característiques formals —voltes apuntades, tipologia de les obertures—, entenem que s’ha de considerar datable vers la segona meitat del segle XII. Es un edifici representatiu del romànic de caràcter rural, ja evolucionat. En aquest sentit, sembla que la inexistència d’obra d’espiga a la part alta dels murs probablement no és indici de cap diversitat cronològica d’importància. No s’hi veu un trencament clar entre dos aparells gaire distints. D’altra banda, les finestres, que són ben pròpies del romànic dels segles XII i XIII, estan ben integrades i són solidàries amb l’esmentat aparell d’espiga.
L’edifici ha estat objecte d’obres de consolidació fa alguns anys. La coberta de teules, sobre les antigues lloses de pissarra que sobresurten en el ràfec, es troba en relatiu bon estat. Alguns espais dels paraments han estat afermats amb ciment. Tanmateix, el temple roman sense culte, obert i força abandonat, igual que el seu entorn, on hi ha restes de la tanca del vell cementiri parroquial.
Bibliografia
- Marca, 1688, cols. 908, 929 i 944
- Monsalvatje, 1911, vol. 21, pàg. 177; 1915, vol. 24, pàgs. 84-85 i ap. XXXIV, pàgs. 394-396
- Abadal, 1954-55, VIII, doc. 96, pàgs. 317-318