Situació
Una vista a l’exterior de l’església des del costat sud-est. Hom hi pot veure perfectament l’estructura simple de l’edifici, fruit de diverses campanyes de construcció.
F. Tur
L’antiga parròquia de Sant Genís d’Esprac és situada vora la riba dreta de la Regarda, en una fondalada de la seva vall.
Mapa: 220M781. Situació: 31TEG008988.
Per arribar-hi cal seguir les mateixes indicacions que hem donat per anar a Sant Martí de Baussitges. Un cop passat el Mas Corbera, a uns 2 km, i a 1,5 km abans d’arribar a Baussitges, hi ha un camí a mà esquerra; seguint aquest camí, a poca distància, hi ha l’església i el mas de Sant Genís. (JBH)
Història
L’església de Sant Genís apareix esmentada en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 amb els noms de “ecclesia de Asparago” i “ecclesia de Spago”, respectivament. Posteriorment, en els nomenclàtors de la diòcesi del segle XIV figura amb el nom d’“Ecclesia parrochialis sancti Genesii de Asperracho” i en un document de l’any 1316 és anomenada “Sancti Genesii Aespracho”.
En algunes obres aquesta església es confon amb la cel·la de Sant Genís, que és documentada com a possessió de Sant Pere de Rodes al segle X, i amb la qual no té res a veure. (JBH-MLIC)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular. Seguint el costum habitual, la porta d’accés s’obre a migjorn.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
Es tracta d’un edifici d’una sola nau amb un absis semicircular a llevant. La nau és coberta amb volta apun tada i la volta absidal té la mateixa forma.
Tots els elements de l’interior resten amagats per capes d’arrebossat. A l’exterior una bona part dels paraments també són arrebossats, concretament és així a la façana de migdia i a l’absis. A ponent un sector de la masia veïna s’adossa a l’església. En conseqüència són diversos els impediments per a una adequada observació de les estructures arquitectòniques.
La porta és situada a migdia de la nau. És de dos arcs o plecs de mig punt que perforen el mur en gradació i tenen un timpà i una llinda, amb absència total de detalls ornamentals. L’arc extern té unes impostes bisellades. Es tracta d’un tipus d’obertura molt corrent i àmpliament difosa a les comarques catalanes nordorientals. La il·luminació de l’edifici s’aconsegueix per mitjà de finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, situades una al fons de l’absis i una altra a migdia de la nau. Hi ha una petita espadanya de dues pilastres sobre el frontis.
Les estructures arquitectòniques que hem esmentat porten a considerar l’església com una mostra del romànic rural del segle XII o ja del XIII. Tanmateix, l’observació dels paraments, on això és possible, permet de sostenir la hipòtesi sobre l’existència d’unes parts constructives força més antigues.
Així, al mur de tramuntana de la nau, que és lliure d’arrebossats, i també a l’escassa part del frontis visible des de dins del mas, hi ha un aparell d’aspecte arcaic. És fet amb pedres sense treballar, en general petites i estretes, unides amb morter molt abundant de gra aspre que resta ben visible arreu. Les pedres s’hi disposen irregularment i, en diferents punts, han estat col·locades inclinades en un sol sentit, i en altres creen filades d’opus spicatum.
Ja hem indicat que els altres llenços i tot l’interior resten amagats. Això no obstant, a la base de l’absis, a l’exterior, hi ha un fragment on la calç s’ha desprès. Hi apareix un aparell de blocs de pedra grans, sense treballar, col·locats sense ordre.
Creiem que hi ha arguments per suposar que les estructures dels segles XII o XIII pertanyen a una renovació molt important d’un edifici més vell, del qual són vestigis els aparells que hem descrit, sobretot dels murs de tramuntana i de ponent. Les esglésies del romànic tardà del país són bastides, gairebé sense excepcions, amb carreus grans i escairats que s’afileren regularment. Én l’arquitectura religiosa, l’obra d’espiga indica, gairebé sempre, una datació alt-medieval força reculada. En aquest cas, com a hipòtesi, podríem situar-la al segle X. Per la insignificança del testimoni observat, és incert que també hi pertanyi l’absis.
Tanmateix, sense prospeccions que permetin un estudi complet dels elements ocults, és impossible de fer cap asseveració. Si aquests treballs es realitzen es podran, possiblement, confirmar o desmentir les suposicions esbossades. (JBH)
Bibliografia
- Pèire de Marca: Marca hispanica…, París 1688, doc. CXXX; c. 928; doc. CCX, c. 1191.
- F. Monsalvatje: Noticias históricas…, vol. XVII, Olot 1909, pàg. 89.
- J. Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-1280), Vol. i, CSIC, Barcelona 1946.
- Josep M. Pons i Gurí: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-1965.
- Joan Badia i A. Recasens: Tres antigues esglésies de l’Albera, “Revista de Palafrugell” VIII, núm. 87, Palafrugell 1969, pàgs. 4-5.
- Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, “Revista de Gerona” núm. 78, Girona 1977, pàgs. 15-16.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 163-164 i 169-170.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 270.
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Textos i Estudis de Cultura Catalana, núm. 3), Barcelona 1983, pàg. 89.