Situació
Façana de ponent, la part més notable de l’edifici de Sant martí de Pau.
F. Tur
L’església parroquial de Sant martí de Pau és al bell mig d’aquesta població, a la plaça Major. Pau és als peus dels vessants occidentals de la serra de Rodes.
Pau es troba entre Roses i Vilajuïga, seguint la carretera que uneix aquestes dues poblacions, després de passar Palau-saverdera.
Història
La villa Pau apareix esmentada en un precepte del rei Lotari de l’any 982, expedit a favor del monestir de Sant Pere de Rodes. En una epístola de l’any 990 del papa Joan XV, també en confirmació de les possessions d’aquesta abadia, es torna a al·ludir a la villa Pavo.
Alguns cavallers del llinatge de Pau, que senyorejà aquest lloc, després cap d’una baronia, són documentats als segles XI i XII: Berenguer de Pau l’any 1073, Guillem Ramon de Pau els anys 1128, 1130 i 1138, i Guillem de Pau el 1154.
L’església és esmentada l’any 1229 en la donació feta per Anglesa de Penardell al monestir de Santa Maria de Roses d’un clos situat justament al lloc de Penardell, dins la parròquia de Sant Martí de Pau.
L’any 1256 el cavaller Ponç Bech reconegué tenir pel bisbe de Girona la meitat del delme de la parròquia de Sant Martí de Pau, que tenia infeudat a Berenguer de Llançà.
L’església de Pau figura en el cens per a recaptar la dècima —Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280. El cavaller Bernat de Pau l’any 1280 havia deixat al benefici que tenien Jaume Bruguer i Joan Armany, clergues de Pau, una part del delme que posseïa en aquesta parròquia.
El cavaller Guillem de Pau, l’any 1320, imposava obligacions a la seva esposa Garsenda respecte al delme de Pau, tal com el seu pare n’havia imposades a la seva esposa Guillema. Aquest mateix any Guillem de Pau reconeixia tenir pel bisbe tres quartes parts del delme de raïms de la parròquia de Sant Martí de Pau. Idèntic reconeixement fou renovat l’any 1351 per Bernat de Pau, fill de Guillem.
Consta que Simó Satrilla, oncle i procurador d’Ermessenda, filla de Berenguer de Llançà, l’any 1324 tenia, subinfeudada, la part del delme de Pau que corresponia a l’esmentada Ermessenda.
Sant Martí de Pau figura entre les esglésies parroquials en els nomenclàtors de la diòcesi del segle XIV i de temps posteriors; ha mantingut aquesta funció fins al present.
La baronia de Pau estigué a les mans del llinatge de Pau durant l’època baix-medieval. Vers l’any 1510 la baronia recaigué en Beatriu-Joana de Pau que, l’any 1524, es casà amb Francesc de Rocabertí i de Bellera, un dels fills del vescomte Felip-Dalmau (II), amb els quals s’originà la branca dels Rocabertí de Pau. L’any 1698 consta que Pau era lloc propi del comte d’Empúries, però el baró Francesc de Rocabertí-Pau-Bellera gaudia de la plena jurisdicció civil. La línia directa es trencà en heretar la seva filla Anna, casada amb Josep d’Armat, marquès de Castellbell, casa que posseí el títol baronial de Pau a partir de l’any 1746.
Al costat de l’església de Sant Martí hi havia el castell dels barons de Pau, llevant per un absis semicircular un edifici totalment renovat als segles XVII i XVIII i que té l’aspecte d’una gran masia, si bé a l’interior hi ha algunes poques restes d’estructures més antigues. És conegut actualment per Cal Marquès.
A la façana de l’església hi ha dues làpides sepulcrals (i una altra de molt esborrada); n’hi ha una altra a l’interior del temple, on també veiem un ossari; són de la primera meitat del segle XIV i pertanyen a clergues, o a personatges de la casa senyorial de Pau.
L’església romànica ha arribat als nostres dies amb algunes modificacions. Cal situar en una època incerta (segles XVII o XVIII) la construcció de dues capelles al costat de tramuntana, de dues més a migdia i la sagristia, afegida al costat meridional de l’absis, que comunica amb dues estances situades darrere aquestes capelles del mateix costat. L’interior és mig cobert per arrebossats i pintures relativament modernes i per un retaule major i uns altres elements de guix. El campanar d’espadanya, dreçat sobre el frontis, ha sofert diverses i complexes reformes i ampliacions fins a convertir-lo en una construcció rectangular, coberta amb teulada, que avui es troba en mal estat.
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau, capçada a llevant per un absis semicircular. Bé que dintre l’època romànica, l’edifici respon a dues campanyes de construcció: la part oriental fou construïda primer; la nau actual respon a una reconstrucció posterior.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
L’església de Sant Martí de Pau és d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. L’edifici presenta dos sectors de datació diversa, pertanyents a dues etapes del romànic ben diferenciades.
Del temple primitiu es manté dreta la part oriental, o sigui, l’absis, cobert amb una volta semisfèrica que comunica per un doble plec de mig punt amb un curt fragment de la nau antiga, cobert amb una volta de canó.
La nau actual, molt més alta i de força més amplada que la primitiva, pertany a la reconstrucció romànica més tardana. La diferència de dimensions afavorí que tot el sector antic conservat restés, enterament, com a capçalera o presbiteri després d’una reforma tan important. El tram de la nau antiga subsistent restà convertit en un cor o espai presbiteral que introdueix l’absis.
L’espai actual de la nau té una volta apuntada i seguida, que es clou a força més alçada que la primitiva.
La marcada diferència formal i estilística entre la nau i el sector de capçalera, més antic, resta palesa també en observar les estructures i els elements restants.
A causa de l’arrebossat de l’interior, els paraments romànics només són visibles a la cara externa dels murs, llevat dels punts on s’afegeixen altres construccions.
L’aparell de la part més antiga —absis i fragment de nau— és rústec, de pedres només escantonades o sense treballar, de mida força petita i escollides per disposar-les amb tendència a formar filades regulars, la qual cosa s’aconseguí només en fragments reduïts. S’hi barreja la pissarra, la quarsita i el granit; entre les pedres és molt visible el morter que les lliga. Les cantonades entre l’absis i la nau són fetes amb carreus no gaire grossos, escairats però sense polir. A l’absis es conserva una cornisa bisellada poc sobresortint i tallada en granit, ja molt erosionada. Sota la teulada actual hi ha els extrems de les lloses de la coberta anterior.
Al fons de l’absis resta, bé que molt malmesa, aparedada, una finestra d’una sola esqueixada, però d’amplada considerable. És visible només exteriorment. Ha restat l’arc de mig punt monolític i alguns carreus, molt grossos, dels muntants. Pels elements que subsisteixen sembla que aquesta finestra pot ésser considerada dins la tradició de la tipologia corrent en els edificis de l’Empordà i el Rosselló, del que hom pot anomenar “cicle de Sant Pere de Rodes”.
Per les característiques esmentades, el sector oriental o de capçalera, més primitiu, de l’església de Pau pot ésser situat probablement en un moment força reculat dins la primera meitat del segle XI.
La nau d’època romànica més avançada fou construïda amb carreus grossos de granit, ben escairats i polits, que foren disposats en filades perfectament uniformes. Una cornisa de quart de cercle incurvat corona els paraments de carreuada. La diferència d’amplada entre els dos sectors d’època distinta fa que al punt d’unió es formin, a cada costat, unes cantonades molt destacades.
La façana, a ponent, és l’element més notable de l’edifici. El mur resta emmarcat per uns ressalts verticals, angulars, a cada extrem; la cornisa assenyala els vessants del frontó; hi ha també un sòcol que ressalta. La porta d’entrada és situada al centre, precedida per quatre graons de pedra. És de cinc arcades de mig punt en gradació, amb una llinda i un timpà; té dues columnes amb capitells esculpits a cada costat. Una motllura incurvada divideix horitzontalment la façana; des dels ressalts angulars esmentats continua, seguida, tot al llarg del mur i també damunt els capitells i la llinda del portal.
Damunt la porta hi ha un finestral de doble biaix, amb el vessant extern degradat per un doble arc de mig punt.
La nau de l’església de Sant Martí de Pau, amb la seva façana, és una obra romànica que, pels elements descrits, pot ésser considerada bastida a la segona meitat, avançada, del segle XII o, potser, ja dins el segle XIII.
El campanar que es dreça damunt l’extrem occidental de la nau és el resultat d’afegitons i refeccions diverses. La part emplaçada sobre el vessant de tramuntana del frontis és la que presenta una estructura més antiga. Ésuna espadanya de pilastres grosses i de dues arcades de quart de cercle, feta amb grans carreus com els dels paraments de la nau. Tanmateix, per la manera d’integrarse en l’obra romànica, sembla poder-se deduir que l’espadanya fou bastida amb posterioritat. La part restant de l’actual campanar consta d’altres arcs de rajols i murs; la teulada que té actualment és mig esfondrada i exigeix una intervenció, igualment que —amb menys urgència— el conjunt de les cobertes de l’església.
En construir-se les capelles laterals, sobretot les del costat de tramuntana, foren utilitzats els grossos carreus i altres elements dels fragments dels murs romànics que s’esbotzaren, la qual cosa resta ben evident en aquests cossos afegits.
Portada
Porta d’entrada a l’església, oberta a la façana de ponent. Consta de cinc arcades de mig punt en gradació i és flanquejada a cada banda per un parell de columnes, amb els corresponents capitells.
F. Tur
Planta, alçat i secció de la porta d’entrada a l’església, oberta al mur de ponent.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
La porta romànica, situada al frontis de Sant Martí de Pau, és formada per un conjunt de cinc arcs de mig punt que perforen el mur de gradació; té quatre columnes amb els corresponents capitells, una llinda monolítica i un timpà sense ornamentació.
Tots els elements de la porta són de granit, excepte els capitells —dos per banda— que foren esculpits en pedra calcària. Actualment també una de les columnes és de calcària, però correspon a una refecció moderna.
El segon arc —des de l’exterior vers l’interior— té perfil de mitjancanya, i el quart, de bocell; els altres tres són simplement adovellats. Aquestes arquivoltes arrenquen de la motllura o imposta, que divideix horitzontalment la façana i continua per sobre dels capitells i de la llinda de la porta.
L’esmentada imposta presenta una particularitat que cal destacar. No es fragmenta en angles rectes per crear els àbacs dels quatre capitells, com seria el més normal en aquest tipus de porta. En aquest cas, aquesta motllura corre, rectilíniament i transversalment, damunt la cara superior dels capitells. És un detall que sorprèn, dins el conjunt, per la seva singularitat.
Les dues parelles de capitells són sostingudes per columnes cilíndriques de fust força llarg. La columna exterior de la dreta (de l’espectador) és ornada amb canaletes grosses, verticals i paral·leles. A la columna exterior de l’esquerra el mateix tipus de canaletes es disposen en estries salomòniques o entorcillades. Les dues columnes interiors són completament llises, però només és antiga la del costat dret. L’altra és la ja esmentada, fruit evident d’una restauració, la data de la qual hom no ha pogut esbrinar. És tallada en pedra calcària; fou treballada amb buixarda. Aquesta columna potser s’hagué de refer a causa de l’erosió que afectà, sobretot, les quatre bases, actualment convertides en blocs de granit gairebé informes. És impossible de saber la forma exacta que tenien aquestes bases romàniques; només resta clar que tenien un plint força alt.
L’escultura dels capitells de la porta té un interès molt notable; aquests capitells són força grossos, tots amb tendència a la forma troncocònica.
Parell de capitells del costat esquerre, segons l’espectador, de la porta d’entrada.
F. Tur
El capitell exterior de la parella del costat esquerre (de l’observador), presenta unes fulles grosses als angles que ocupen gairebé tota l’alçada, les quals es cargolen a la part alta, on formen unes volutes o uns rínxols voluminosos i molt sobresortints; la resta de l’espai és llisa, sense marcar-s’hi els nervis. A les cares frontals del capitell, les separacions de les fulles són formades per unes tiges verticals, trenades, que es divideixen i deriven en altres volutes situades als angles superiors, damunt les fulles. El centre de cada cara té una flor de relleu molt destacat. El collarí és, també, trenat.
El capitell interior del mateix costat esquerre presenta, situats en els tres angles visibles, uns grans caps de lleó de relleu molt destacat i de fesomia força estrafeta; de llurs boques, molt obertes, surten un parell de potes, també felines, que ocupen el registre inferior i s’arrapen amb les urpes, al collarí. Unes cintes uneixen els caps i d’elles sorgeixen els ressalts que es desenvolupen en volutes a la part superior, sobre cada cap de lleó; una flor grossa sobresurt al centre i al cim de cada cara frontal del capitell.
Capitell exterior del costat dret, segons l’espectador, de la porta d’entrada.
F. Tur
El capitell exterior del costat dret es desenrotlla en dos registres sobreposats. Al superior, als angles, hi ha tres grans caps de lleons, molt prominents, en els quals destaca la boca, molt grossa i mig coberta, ensenyant les dents. Entre cada cap hi ha una flor en alt relleu. El registre inferior és ocupat per un rengle de fulles que es cargolen lleument, com una palma, a la part alta. Les fulles situades a les cares frontals del capitell són totalment llises; les angulars —sota els caps de lleó— tenen un fruit a l’interior en relleu, en forma de pinya invertida, que simula penjar de llur extrem superior. El collarí és trenat.
El capitell interior del costat dret és l’únic del conjunt de la porta que ha arribat als nostres dies molt degradat, amb parts importants del relleu desaparegudes. Aquest és el capitell situat sobre la columna que fou refeta modernament. Hi ha representada una lluita entre lleons, els cossos dels quals ocupen enterament les cares del capitell, mentre que els caps són als angles. Els animals apareixen enllaçats i agafant-se amb les potes, en clara acció de lluitar. En un d’ells s’observa el detall de la cua cargolada sobre el cos. Només un dels caps ha conservat el relleu. També unes parts del cossos i de les potes són força destruïdes. La part inferior del capitell ha desaparegut totalment, i s’ha perdut el collarí.
Hom ha remarcat el parentiu temàtic entre els dos capitells inferiors d’aquesta porta i els altres dos capitells en marbre, procedents de Sant Pere de Rodes, obra del Mestre de Cabestany o del seu taller. En un d’aquests capitells hi ha representada una lluita de lleons; es trobava al Port de la Selva quan en publicà una fotografia J. Puig i Cadafalch(*). Avui es guarda en una col·lecció particular. L’altre capitell, amb el tema de caps de lleó amb potes de felí que els surten de la boca, forma part de la col·lecció del palau de Peralada (es troba a l’església del Carme d’aquesta vila). Amb aquest darrer capitell també s’hi pot relacionar un dels capitells de la porta de Sant Pere de Navata. Com les altres portades de la mateixa regió, la porta de Pau deu respondre també a l’expansió dels tallers d’escultura rossellonesos, expansió que hom creu que es produí vers l’any 1168.
Els temes d’aquests capitells són força corrents en el romànic i la coincidència no ha d’ésser necessàriament significativa. Tanmateix, com que es troben dins la rodalia del monestir de Sant Pere de Rodes, no és impossible que aquests capitells de Pau responguin a una probable influència del pas per l’Empordà del gran artista medieval anònim que hom designa amb el nom de Mestre de Cabestany. Si de cas, aquesta possibilitat reforçaria l’apreciació cronològica que feia considerar la nau —i, en conseqüència, també la porta i la seva decoració— de Sant Martí de Pau d’un moment avançat dins la segona meitat del segle XII.
Els batents de la porta són protegits amb planxes de ferro clavetejades. Hi ha també dos poms amb argolles decorats amb forats i fines incisions, els quals podrien haver format part d’un conjunt de ferramenta la tradició romànica.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs 307-308.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1986, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 571.