Sant Martí de la Nou de Berguedà

Situació

L’església de Sant Martí de la Nou centra un petit nucli de cases que formen el poble de la Nou de Berguedà, a 876 m d’altitud, en una vall afluent al Llobregat, i voltada d’altes muntanyes com el puig del Reu, les Rovires, Sobrepuny, la Baga Negra, Tastanós i la costa de Viladomat. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 08,1 — y 69,0 (31 TDG 081690).

Una vista de l’exterior de la capçalera de l’església amb l’absis central i l’absidiola del costat de migjorn.

R. Viladés

Una vista general de la població presidida per l’edifici de l’església.

R. Viladés

Per arribar-hi cal agafar la carretera de Berga a Guardiola de Berguedà. Després de passar el branc que va a Sant Corneli i a Fígols, a mà dreta hi ha la nova carretera, ben marcada, que traspassa el riu pel nou pont i enllaça altra vegada amb la carretera anterior, ben asfaltada, la qual condueix al peu mateix de l’església. (JVV)

Història

L’església de Sant Martí de la Nou, a l’antic comtat de Berguedà, fou des de la seva construcció una església parroquial del bisbat d’Urgell. L’any 948, en l’acta de consagració de l’església de Sant Andreu i Sant Miquel de Paradís, es fa menció al lloc de la Nou i concretament a una peça de terra i de vinya que és cedida a l’església del Paradís en aquest lloc (et in ipsa Noce petia ·I· decima...).

Fragment de pergamí, molt deteriorat, trobat, juntament amb les lipsanoteques, l’any 1967 durant els treballs de restauració de l’església.

R. Viladés

Al lloc de la Nou hi tenia propietats el monestir de Santa Maria de Ripoll, car, segons les notes manuscrites del monjo de Ripoll Roc d’Olzinelles, el comte Oliba cedí, l’any 1003, entre altres béns, l’alou de la Nou, al comtat de Berga, al monestir de Ripoll.

Sant Martí és una de les moltes esglésies que apareix esmentada en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document datat l’any 839, però que cal considerar del final del segle X o del començament de l’XI. (illa Noz).

El segle XI l’església de Sant Martí pagava a la Seu de Santa Maria d’Urgell tres modis d’annona, quatre pernils, cinc sexters de vi i quatre fogasses (Et de ipsa Noze modios ·III· de annona et pernas ·IIII· et sesters ·V· de vi et fogages ·IIII·).

En una data imprecisa del segle XI el comte Ramon Guifré de Cerdanya va vendre dos masos al vicari i senyor de la Portella, Guifré, per una espasa amb el cap d’argent i un elm; el tracte d’aquesta compra-venda fou establert en presència del germà del comte, Guillem Guifré bisbe d’Urgell, el jutge Salomó, Miró Riculf i altres prohoms clergues, monjos i laics, davant l’església de Sant Martí de la Nou (ante ecclesia sancti Martini).

Les notícies referents a Sant Martí continuen al llarg del segle XI; l’any 1003 el vescomte Bernat de Conflent publicava el seu testament en presència d’Oliba i un seguit de prohoms; entre les moltes deixes atorgà a l’església de Sant Martí de la Nou, el camp que tenia al lloc de Clarà (Et a sancto Martino de ipsa Noze suo campo qui est in Clerano).

El segle XII fou bastida la nova església de la Nou, dedicada també a sant Martí; l’any 1196 era consagrada la nova església i el bisbe Bernat de Castellbò de la Seu d’Urgell, després d’invocar els llibres sagrats, col·locà a l’altar de l’església de la Nou, les relíquies de sant Martí i també les d’altres homes sants i màrtirs (Suntque hic recondite reliquie sancti Martini et aliorum plurimorum sanctorum Martirum et confesso atque virginum, et corpus Domini et incensi et panis in honore predicti confessoris).

Acta de consagració de l’església, conservada a l’arxiu de la rectoria de la Nou.

R. Viladés

El caràcter parroquial de l’església de la Nou quedà confirmat en la visita al deganat del Berguedà l’any 1312; en la dècima del 1371, pagada a la Seu d’Urgell, el capellà de la Nou aportava a les rendes de la seu espiscopal vint-i-cinc sous.

Consta que l’any 1380 hi havia 14 cases.

El segle XVIII l’església parroquial de Sant Martí tenia com a sufragània l’església veïna de Sant Sadurní de Malanyeu. Avui l’església conserva aquesta categoria.

Hom desconeixia la data de consagració d’aquest temple fins que el 31 de gener de 1967, en ésser restaurada l’església, hom desféu l’altar barroc del començament del segle XVIII i hi foren trobades unes lipsanoteques amb relíquies i un pergamí explicatiu d’aquest acte, a més de moltes monedes de la primera època comtal de Barcelona i posteriors. (RSR)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rematada vers llevant per un absis central i dos de laterals, disposats en forma de creu llatina trevolada.

J. Pons

Aquesta església, força modificada al llarg de la seva història, té una planta, a base d’una nau rectangular, rematada vers llevant per una interessant capçalera trevolada. La nau, que no té cap arc de reforçament ni cap pilar adossat, fou coberta amb una volta lleugerament apuntada. Els absis es cobreixen amb una volta de quart d’esfera. Al centre dels absis s’obre una finestra de doble esqueixada. Els seus murs són llisos i mancats completament d’ornamentació, la qual cosa, a la vegada que dota la capçalera d’un gran pes i austeritat, fa l’edifici molt desmillorat, bo i més tenint en compte les seves proporcions. L’aparell ha estat fet amb blocs desiguals, escantonats a cops de maceta i disposats en filades uniformes, llevat d’algun indret en el qual la regularitat ha estat alterada.

La nau és l’element que ha estat més transformat. Els seus murs exteriors han restat molt tapats quan els segles XVII-XVIII hom construí unes capelles laterals a banda i banda i al costat de tramuntana fou aixecat el campanar, robusta torre quadrada.

A ponent hi ha el mur frontal en el qual hi ha oberta la porta d’entrada. Aquesta porta consta de tres arcs en degradació amb els muntants i els arcs fets amb boniques dovelles, molt ben aparellades. Els arcs arrenquen d’una petita imposta la qual depassa l’espai de la portalada i a manera de sòcol s’estén per tota l’amplada del mur; aquesta imposta és una senzilla ménsula llisa i contínua. Corona la porta una arquivolta simple, la qual és posada a manera de guardapols.

El mur de ponent, l’altura del qual depassa el nivell de la teulada de la nau, té obert al centre i a la seva part superior una finestra, coberta amb un arc de mig punt en degradació i, fent joc amb la porta d’entrada, coberta amb una arquivolta simple.

Després de la notable campanya de restauració que hi fou duta a terme al final de la dècada dels seixanta, l’estat de conservació d’aquest temple és molt bo. (JVV)

Forja

Porta d’entrada, dotada d’un conjunt de ferros forjats de mèrit divers, amb el típic tema de les cintes amb els extrems derivats en volutes.

R. Viladés

Un detall de la ferramenta de la porta.

R. Pons

Ja hem apuntat que al mur de ponent s’obre la porta d’entrada a l’església. Aquesta ha estat complementada amb una bonica ferramenta d’època romànica, actualment força malmesa.

Els ferros forjats aplicats a la porta responen a diversos elements. D’una banda hi ha unes tires llises i sense decoració de cap mena, les quals han estat fixades a la porta en sentit horitzontal. En alguns indrets han estat col·locades ferradures, sense seguir cap ordre ni cap mena de simetria. A cadascun dels batents ha estat col·locat, tampoc sense cap simetria, un pom del qual penja una anella a fi de facilitar el tancament dels batents esmentats. I, finalment, com a element més tradicional, hi ha tres jocs a cada batent, formats cadascun d’ells per un parell de cintes llises, paral·leles, juxtaposades i llargues, col·locades horitzontalment; cadascuna d’aquestes cintes fa derivar els seus extrems en unes volutes, les quals es cargolen cadascuna vers el cantó oposat al de la seva veïna. De vers el centre d’aquestes cintes horitzontals neixen a dalt i a baix un parell de cintes més, semblants, bé que més curtes, les quals, al punt d’arrencada es troben separades, es van acostant fins a unir-se just al punt on hi ha un petit cenyidor a partir del qual cadascuna d’elles comença a cargolar-se vers el cantó oposat a la del seu costat. Aquestes cintes més estretes tenen un petit solc central, el qual constitueix l’únic detall ornamental.

Bé que aquests sis jocs han estat dissenyats d’acord amb un mateix esquema, el desenrotllament del treball i les mides que n’han resultat no són pas iguals. La disposició, però, d’aquests jocs sí que obeeix a una simetria.

Deixant de banda els altres elements que cal considerar com agafats per tal de farcir les superfícies buides que restaven de la fusta, aquests darrers elements constitueixen un motiu genuí i força usual en el ferro forjat d’època romànica, el qual ens ha deixat, partint d’un esquema bàsic uniforme, tot un conjunt de variants.

Es tracta d’un típic treball de forja de la segona meitat del segle XII, elegant de dibuix i ben aconseguit. (JVV)

Lipsanoteca 1

Lipsanoteca núm. 1 trobada a l’altar major de l’església l’any 1967, durant els treballs de restauració. És guardada actualment a la casa rectoral de la parròquia.

R. Viladés

A la casa rectoral de la Nou es conserva una lipsanoteca trobada, com ja hem apuntat, el gener de 1967, quan fou desfet l’altar barroc. En direm lipsanoteca núm. 1.

Aquesta lipsanoteca és molt malmesa. No creiem pas que al moment d’ésser posada a l’altar l’any 1195, fou utilitzada per primera vegada, puix que és un xic impensable que un objecte tan deteriorat sigui utilitzat així per primera vegada. Més aviat ens inclinem a pensar que es tracta d’un element reaprofitat.

La lipsanoteca és tallada toscament en un tros de fusta de pi. Originàriament havia d’ésser una capsa petita i rectangular, buidada toscament a fi de deixar-hi hàbil un reconditori per a les relíquies, amb una ranura a la part alta apta per a adaptar-hi una tapa, que havia d’anar o bé estampida, o bé posada i lligada, o potser, més probablement, posada i lacada amb cera o algun altre element que la segellés.

Avui només resta un fragment d’aquesta capsa, que té un aspecte molt tose i és tapat per una petita pedra.

Aquest objecte que fa 11,5 cm de llarg per 8 cm d’alt per 5 cm d’ample, és un treball eixit d’alguna persona del poble més o menys traçuda. No té altre valor que la seva antiguitat. (JVV)

Lipsanoteca 2

Lipsanoteca núm. 2 trobada a l’altar major de l’església l’any 1967, durant els treballs de restauració. És guardada actualment a la casa rectoral de la parròquia.

R. Viladés

Procedent de l’església de Sant Martí de la Nou, hi ha també una altra lipsanoteca (lipsanoteca núm. 2), la qual igual com l’anterior, fou trobada durant els treballs de restauració duts a terme l’any 1967 a l’interior de l’altar barroc que fou desmuntat. És conservada també a la casa rectoral.

És també una petita capsa de fusta de pi, treballada força millor que l’anterior i més polida, amb les parets llises i fines. Té una forma rectangular i fa 10, 5 cm de llarg per 5,5 cm d’ample i 4,5 cm d’alt.

El seu interior també fou buidat per tal de deixar-hi una cavitat apta per a contenir les relíquies. Al marge superior de les parets de la capsa hi fou practicada una ranura que havia de servir de guia i d’element d’ajust per a la tapa, plana i llisa, adaptada a la manera d’una capsa de dòmino.

Encara avui l’interior d’aquesta lipsanoteca guarda algunes relíquies, naturalment molt malmeses.

Aquesta lipsanoteca, força ben conservada, segueix un tipus molt freqüent en èpo ca romànica. Bé que amb algunes variants de mides, de la forma que hom donà a la cavitat, de la manera com fou dissenyada la tapa, Catalunya conserva molts exemplars d’aquest tipus. Era un objecte molt simple, treballat molt rudimentàriament i fàcilment obtenible, tant si hom l’havia de fer, com si s’havia d’adquirir, segurament a un cost molt accessible.

Si tenim en compte la data de consagració de l’església, coetània del moment en què fou feta aquesta lipsanoteca, cal datar aquest exemplar del final del segle XII. (JVV)

Lipsanoteca 3

Lipsanoteca núm. 3 trobada a l’altar major de l’església l’any 1967, durant els treballs de restauració. És guardada actualment a la casa rectoral de la parròquia. Fou en aquesta lipsanoteca on fou trobat el pergamí amb l’acta de consagració.

La casa rectoral de Sant Martí de la Nou guarda encara una altra lipsanoteca (lipsanoteca núm. 3), que també fou trobada l’any 1967 en ésser desmuntat l’altar barroc, durant els treballs de restauració duts a terme al temple.

Aquesta lipsanoteca és totalment diferent de les anteriors. Consisteix en un pot de fusta de forma cilíndrica, bé que amb els costats abombats, fent panxa cap enfora, treballada al torn, de manera que n’ha restat un exemplar molt regular. Les cares d’aquesta peça són totalment llises, de manera que no formen cap motllura ni tampoc no deixen veure cap motiu ni dibuix incís. És possible que originàriament aquesta lipsanoteca hagués estat pintada amb faixes de diversos colors que resseguien el perímetre, almenys aquesta és la decoració que presenten alguns exemplars similars. Però aquí no és possible tampoc veure cap vestigi de pintura, de manera que apareix com un exemplar d’una austeritat total.

La tapa fou també treballada al torn en forma de cúpula un xic aixafada, damunt la qual hi ha un pom que en facilitava la manipulació. Aquesta tapa té també una ranura que facilita l’encaix amb el pot.

El Museu Episcopal de Vic conserva també alguns exemplars, els quals, amb algunes variants, tanmateix no pas importants, fan pensar en aquest de la Nou.

A l’interior d’aquesta lipsanoteca, que fa 10,5 cm d’alt per 7 cm de diàmetre màxim, fou trobat el pergamí de l’acta de consagració de l’església de Sant Martí i uns altres trossos de pergamí que hom no sap si corresponen a una llista de noms de persona o més aviat d’una pregària dels fidels. Com en l’anterior, encara conté alguns fragments de relíquies.

Tenint en compte la data del pergamí de consagració de l’església, cal datar aquesta lipsanoteca del final del segle XII. (JVV)

Bibliografia

• Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” vol. 1, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 52, 56 i 88
• Cebrià Baraut: Set actes de consagració més del bisbat d’Urgell “Urgellia”, vol. 2, la Seu d’Urgell 1979, pàgs. 488-489
• Roc d’Olzlnelles: Donaciones de reyes, papas y condes al monasterio de Ripoll, Biblioteca de Catalunya, manuscrit núm. 430
• Joan Santamaría: Memòries del Monestir de la Portella i de tot el seu abaciat i baronia, Solsona 1935, apèndix VIII pàg. 9
• Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 275-277