Situació
No sabem de cap vestigi que ens permeti l’estudi de l’edifici ni tan sols localitzar l’indret on es devia erigir aquesta església, l’existència de la qual no solament consta en els documents, sinó també per una imatge que n’ha pervingut. (CRP)
Història
Aquesta capella ha donat lloc a opinions contra-dictòries. D’una banda s’ha parlat que Santa Fe és la construcció antiga de Santa Maria del Vilaró. De l’altra, Antoni Bach creu que és una església diferent, que no tenia res a veure amb aquesta. Ho afirma basant-se en la consulta d’Olius del segle XVI, en la qual consta que l’any 1561 el rector o vicari d’Olius anava a celebrar missa a Santa Fe i que en tenia cura l’hereu del Vilaró o d’Anseresa. En la consulta també figura l’església de Santa Maria del Vilaró.
En l’acta de consagració de Sant Esteve d’Olius, del 21 de desembre de 1079, surt esmentada com una de les possessions d’aquella església. (CRP)
Talla
Imatge de la Mare de Déu, procedent d’aquesta església i conservada, des d’abans de 1893, al Museu Episcopal de Vic.
G. Llop
Procedent de l’església de Santa Fe, es conserva al Museu Episcopal de Vic una imatge de la Mare de Déu, la qual consta ja ingressada abans del l’any 1893. Actualment és inventariada amb el núm. 1 959.
Aquesta imatge, que fa 85 cm d’alt, presenta la Mare de Déu asseguda damunt un setial, amb el Fill assegut a la falda, bé que no pas al centre, sinó damunt el genoll dret de Maria. Aquesta seu damunt un braç, a manera d’escambell, motllurat. Va vestida amb una túnica de coll rodó, la qual, derivada en multitud de plecs, davalla fins als peus. Mentre al tronc aquests plecs han estat dissenyats de manera que cauen verticalment i són paral·lels, de cintura cap avall, obligats per la forma dels genolls, descriuen una “V”. La túnica deixa caure els seus extrems inferiors a terra, bé que sense cobrir les puntes dels peus, que van calçats amb unes sabates punxegudes a la seva part anterior.
Damunt la túnica Maria porta un mantell de color blau, decorat amb un bordó blanc, el qual li cobreix el cap, tot deixant-li veure una mica els cabells, i davalla, després de cobrir les espatlles, cos avall, per sota el braç esquerre, amb una col·locació un xic forçada, que li tapa el pit i es recull gairebé sota la part inferior damunt la falda, fins a situar el seu extrem sota l’aixella dreta.
Possiblement en època original aquesta imatge devia portar una corona, la qual actualment ha desaparegut, de manera que ara Maria té l’aparença de portar una mena de casquet.
Amb la mà dreta sosté el Fill, mentre amb l’esquerra, amb l’avantbraç avançat, sosté una bola.
Curiosament Maria, que té posat serè i amatent, té col·locat el setial a un nivell més alt que el del sòl, donant lloc a una de tantes arbitrarietats característiques de l’època romànica.
Jesús ha estat representat amb un posat força més estàtic i inexpressiu, tal com correspon a la sensació de majestat de què hom l’ha volgut dotar. Igual com Maria, possiblement damunt el cap duia una corona que actualment ha perdut. Només s’hi pot apreciar una mena de casquet que possiblement devia servir per a suportar-la. Va vestit amb una túnica de coll rodó, llarga fins als peus, els quals es mostren totalment descalços. Mentre el peu dret té una posició força regular, el del costat esquerre ha estat representat d’una manera bastant forçada i irreal. Damunt la túnica un mantell davalla per sobre l’espatlla esquerra, li cobreix el genoll dret i es recull damunt la falda. El mantell, que té una vora a l’extrem, és llis, igual com la part superior de la túnica. No pas així la part inferior d’aquesta, que ha estat resolta a base d’una gran quantitat de plecs, els quals doten aquesta part inferior de la imatge d’un cert realisme. El Fill amb la mà dreta beneeix, mentre amb l’esquerra sosté damunt el genoll el llibre de la Saviesa.
Al catàleg del Museu Episcopal de Vic de l’any 1893, en la descripció hom diu que mancava a la imatgela bola de la mà esquerra de Maria i se suposa que la peça havia estat novament policromada el segle XVI. Tot plegat voldria dir que aquesta imatge, que després d’haver entrat al Museu, sofrí una restauració, en la qual li fou col·locada la bola del món, deixa veure als vestits i al setial uns pocs vestigis d’una policromia que no li és original, cosa que acceptem plenament, tenint en compte les característiques d’aquesta. Quant a la resta, l’estat de conservació és bastant bo.
Ens trobem davant una imatge que recorda, bé que sigui un xic llunyanament, la idea, tan estesa en època romànica, de Maria com a Sedes Sapientiae, és a dir, com a setial del Fill, que és presentat, a manera d’Epifania, per tal d’ésser adorat per la humanitat, una idea l’origen de la qual cal cercar-lo en la iconografia de la Kyriotissa bizantina.
Cal fer notar el fet del desplaçament del Fill del seu lloc habitual del centre de la falda, tal com és propi dels models més usuals d’època romànica. A mesura que avancem en el temps, la figura de Jesús es va desplaçant vers el costat esquerre de Maria fins a perdre, d’una banda, la seva frontalitat genuïna, i, de l’altra, a aparèixer dempeus damunt el genoll de la Mare, coses que no veiem en el nostre exemplar. Sí, però, que podem veure un desplaçament, el qual, sorprenentment, ha estat vers el costat dret de Maria, fet que ha obligat Maria a sostenir la bola amb la mà esquerra i no pas amb la dreta, tal com és habitual, i presentar un model amb uns traços invertits, cosa que hom també pot observar en algunes imatges, com és ara la de Durro i també la que, procedent de Santa Maria de Veciana, és conservada al mateix Museu Episcopal de Vic, catalogada amb el núm. 800.
Hem trobat, a més, moltes coincidències formals i iconogràfiques entre la imatge de Veciana i la de Santa Fe. Pel que fa al Nen, per exemple, les dues imatges s’assemblen tant en la forma dels vestits com en llurs plecs, i en la manera de beneir i sostenir el llibre. En la Mare les concordances són el tipus de mantell, l’evolució dels plecs de la túnica i la posició de les mans. Es tracta d’unes similituds que ens les porten a situar molt properes cronològicament.
Pel que respecta al fet que Maria sostingui la bola del món, repetirem aquí el que fa notar Manuel Trens, segons el qual, la Mare sosté aquesta esfera, símbol del poder de Jesús sobre la humanitat, quan el Fill té les mans ocupades, com en el nostre cas, en què beneeix amb l’una i sosté el llibre amb l’altra.
Un conjunt de característiques ens fan pensar en un model força avançat cronològicament. Així, al mantell de Maria, la bola del món que porta com a atribut i la manera com ha estat dissenyat l’escambell, afegirem les proporcions i l’estilització que podem observar en la imatge, l’estudi de l’evolució dels plecs, sobretot a la túnica del Nen, i el perfeccionament que, en general, hom ha assolit en els rostres, afinats i classicitzants, amb tendència a la manera de fer popular. Hom pot observarhi també una certa tendència a trencar el hieratisme i a humanitzar el conjunt. Així la Mare protegeix el Fill amb la mà dreta, mentre aquest té la cama i el peu esquerre de costat, cosa que trenca la rigidesa i l’encarcarament convencional que comporta l’habitual frontalitat de les imatges plenament romàniques.
Per tot plegat creiem que es tracta d’una imatge del segle XIII, bé que de la primera meitat. (MGM-JVV)
Bibliografia
- Josep Morgades i Gili: Catalogo del Museo Arqueológico Artístico Episcopal de Vich, Vic 1893, pàg. 194.
- Manuel Trens i Ribas: Maria. Iconografía de la Virgen en el arte español, Ed. Plus Ultra, Madrid 1946.
- Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, vol. VI, Ed. Plus Ultra, Madrid 1950.
- Antoni Noguera i Massa: Les marededéus romàniques de les terres gironines, Artestudi Edicions, Col. Art Romànic, núm. 5, Barcelona 1977. (MGM)