Situació
Una vista exterior de l’edifici, a la part inferior del mur de la qual és visible l’aparellat alt-medieval, amb arcades fetes amb blocs de pedra posats a plec de llibre.
A. Benet
Aquest santuari es dreça a la riba esquerra de la Noguera Pallaresa, als vessants meridionals de les muntanyes de Bandolèrs i d’Eth Trau dera Esca, prop del poble d’Eth Dossau.
Mapa: 149M781. Situació: 31TCH368365.
S’hi va per una pista forestal que, amb inici a Bagergue, travessa el pla de Beret i avança seguint el curs de la Noguera Pallaresa fins a arribar al santuari.
Actualment, és preferible anar-hi per una carretera asfaltada que s’inicia al complex esportiu de Vaquèira-Beret, la qual, posteriorment, té continuació en una pista que mena fins al santuari. (FJM-AMB)
Església
Tot i que l’actual església és un edifici totalment renovat el segle XVI al mur de tramuntana hom aprofità una part de la paret de migdia de l’església primitiva. A l’exterior es veu l’antiga part interior de la nau, de la qual es conserva un portal amb un arc de mig punt tapiat, diversos arcs torals i l’inici de la volta, que encara conserva un arrebossat antic.
A l’interior de l’actual església hi ha la porta tapiada amb tres arcades de gradació amb les corresponents columnetes sense ornamentació en els capitells.
Una bona excavació posaria al descobert una gran part de l’antic temple romànic, que, sens dubte, es troba cobert per la terra i la vegetació. (ABC)
Talla
Creu amb la figura de Crist, procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu Frederic Marès, de Barcelona.
G. Llop
Al Museu Frederic Marès, de Barcelona, es conserva una creu processional o d’altar, de fusta policromada, amb la figura de Crist de 44 × 46 cm, clavada amb quatre claus damunt una creu de 124 × 67 cm, probablement contemporània. Porta el núm. 1 427 d’inventari, i el núm. 769 del catàleg de l’any 1979, que és el darrer que s’ha publicat.
En els catàlegs dels anys 1955 i 1958 consta procedent de Montgarri, d’una manera molt determinant, si bé aquesta seguretat no apareix documentada a les poques guies antigues que hem consultat, com les de Juli Soler i Santaló (dues edicions) o la de Josep Bertrans i Solana. És, tanmateix, una procedència ben acceptable, tant per la data del santuari primitiu (1117-1119) com per les poques característiques que es desprenen de la seva extrema vaguetat estilística.
La imatge té més amplada que alçada, particularitat molt rara en el romànic català, però no única, ja que també l’hem observada a la Majestat nua de Boi i a la sense cap de Taüll, així com a la Majestat vestida de Sant Romà de la Clusa.
És una imatge molt poc documentada, però ha estat especialment estudiada en un article titulat La Majestat de Montgarri, publicat als “Quaderns d’estudis medievals”, i també, naturalment al llibre El Museu Marès. Romànic català.
De factura popular i d’execució molt simple, és tan esquemàtica i elemental que no sembla altra cosa que un volum dotat dels indispensables elements per suggerir la idea d’un crucifix; i probablement només fou aquesta l’ambició del seu autor.
Malgrat la manca de detalls general que pateix tota la imatge, observem que els pectorals són ben indicats, així com l’apòfisi xifoide, i que les costelles són ben marcades; les cames i els peus, per contra, no són més que uns volums rectilinis, gairebé informes. Les mans són més ben acabades i mostren el dit gros caigut com, qualitat a part, els del Crist de Salardú, tan proper.
El cap és el fragment més acurat, com és normal, però no mostra aquí altres accidents remarcables que els petits relleus del nas i de les orelles, i els detalls de la barba (amb un parell de cargols sota el mentó i un altre a mitja galta), que no podem pas comparar amb la barba del Crist de Mijaran, la qual, però, probablement no era desconeguda de l’ingenu autor d’aquesta petita imatge. Aquesta coincidència estructural de la barba, l’apòfisi xifoide remarcada i arrodonida, i el polze caigut, són detalls que la relacionen (cal dir que molt pobrament) amb el concepte estètic del taller d’Erill.
L’estructura dels braços, sempre remarcable perquè en sol dependre el caràcter més o menys penjant del Crist, mostra aquí una lleugera inclinació que comença a l’avantbraç, és a dir, al colze, mentre que la part superior (els braços pròpiament dits) es manté horitzontal.
Una tovallola o perizoni cobreix la imatge de la cintura fins als genolls. És llisa i sense plecs, però té el complement d’unes gires sobre els malucs, les quals fan la volta damunt el cenyidor i cauen, fent un plec curt al costat dret, i un plec llarg fins al genoll, al costat esquerre. L’exemplar correspon a un dels tipus típicament romànics, però molt simplificat.
Conserva una policromia molt rudimentària, que potser no és l’original sinó deguda a repintats posteriors. Es limita a indicar els ulls, la boca, els cabells i la barba amb uns tocs de color elementals, així com gotes i regalims de sang en gran profusió, sobretot al front, detall que pressuposa la presència d’una corona d’espines, segurament no original, que actualment no porta. El perizoni és blanc, amb un filet vermell a dalt i a baix, completat amb unes poques estrelles també vermelles.
Però la característica més remarcable, la dona una fotografia que descobrirem l’any 1982 a l’Arxiu Serra, on veiem la imatge sense la creu, quan formava part de la col·lecció dels antiquaris Costa i Carbajal, i abans de sofrir la restauració que dissimulà i revalidà l’errònia posició inclinada i caiguda del cap, que no és l’original, sinó conseqüència d’una manipulació per tal de transformar un Crist triomfant en un Crist sofrent.
Aquesta fotografia mostra clarament els talls realitzats per fer caure el cap; i àdhuc es pot afirmar que el fragment de coll, suprimit al costat dret, és exactament el mateix que serveix de falca o tascó al costat esquerre.
Aquesta fotografia no era, tanmateix, necessària, ja que el caràcter de la imatge deriva de la seva estructura rectilínia i simètrica, amb els braços tendents a l’horitzontalitat. I la descentrada col·locació del cap, així com l’estranya deformació del coll (en una imatge molt simple, però no incorrecta) ja delataven la manipulació soferta. Ara, però, en tenim una prova documental que permet de catalogar-la, amb seguretat, dins el grup de les majestats nues, i refermar l’atribució tardana, pel fet d’ésser situada dins l’àrea occidental, on el concepte triomfant no penetrà sinó tard, escassament i amb poca intensitat.
Aquesta imatge és situada damunt una creu potençada, amb els angles del braç superior lleument escapçats, i té un peu afuat que prolonga el braç inferior. Porta un complement dentat, poc regular, i un eixamplament quadrat a l’encreuament. Conserva la policromia, que potser és l’original, consistent en una faixa vermella tot al volt i uns dibuixos geomètrics lineals, també vermells, sobre un fons negrós, o blau ennegrit. Damunt el quadrat central hi ha pintada una creu de braços triangulars, igualment vermella. I el cantell de la creu mostra unes dents triangulars, contraposant el negre i el vermell, en forma de fris regular.
Aquest tipus de creu potençada sol tenir decorats els rectangles dels quatre extrems, i també el dors. Potser una neteja d’aquests fragments mostraria el seu contingut, actualment inapreciable.
És una creu clarament atribuïble al segle XIII, i l’acoblament amb el Crist és ben acceptable. L’existència d’una fotografia amb la imatge solta permet de fer dubtar de la seva relació original, però no demostra res. (RBP)
Bibliografia
- Catalogo de las nuevas salas del Museo Marés, Barcelona 1955, pàg. 10, sala I, núm. 26.
- Catalogo del Museo Marés, Barcelona 1958, pàg. 41, sala VI, núm. 101.
- Museu Frederic Marès i Deulovol, Barcelona 1979, pàg. 18, sala II, núm. 769.
- Rafael Bastardes i Parera: La Majestat de Montgarri, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 10, Barcelona desembre de 1982, pàgs. 630-634.
- Rafael Bastardes i Parera: Les majestats nues a Catalunya, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 11, Barcelona març de 1983.
- Rafael Bastardes i Parera: El Museu Marès. Romànic català, Artestudi S-4 (en premsa). (RBP)