Situació
Restes de la capçalera triabsidal d’aquesta església, totalment ensulsiada, amb l’absis central aprofitat com a capella del cementiri.
ECSA - J.A. Adell
Les restes de l’església de Sant Pere constitueixen la capella del cementiri de Salàs de Pallars, situat al sud-est del nucli urbà de Salàs. (JAA)
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG299757.
Història
La primera notícia que coneixem de l’església de Salàs data de l’any 1111, en què es documenta Dalmau, clergue de Salàs. Entre 1237 i 1244 n’era capellà Ferrer de la Sala, i el 1292 n’era rector Pere Blanc. El vicari de Salàs és inclòs en la relació de la dècima papal dels anys 1279 i 1280, dins el deganat de Tremp.
L’església parroquial de Sant Pere de Salàs fou visitada l’any 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. En la dècima del 1391, el capellà de Salàs hi figura amb la quantitat de dos lliures i deu sous.
En la visita pastoral del 1758 l’església parroquial de Salàs era ja la nova església dedicada a Nostra Senyora del Coll, i l’església de Sant Pere era considerada una capella.
Actualment les restes de l’antiga parroquial formen part del cementiri i el seu absis central ha estat transformat i adequat com a capella del fossar. (MLIC)
Església
L’església de Sant Pere de Salàs actualment és reduïda a la seva capçalera, formada per tres absis semicirculars, precedits d’estrets trams presbiterals, i dels quals el central és habilitat com a capella del cementiri, amb la seva obertura tancada per un envà. Les voltes absidals arrenquen d’impostes bisellades, de les quals la corresponent a l’absidiola sud presenta una ornamentació de daus i boles. Als panys de mur situats entre l’absis central i les absidioles es conserven semicolumnes amb capitells esculpits, dels quals devien arrencar els arcs formers de separació de les naus; d’aquests arcs, però, no en roman cap vestigi, com tampoc no resta res dels pilars que els devien sustentar.
Al fons de cada absis s’obre una finestra, d’una sola esqueixada a les absidioles i de doble esqueixada asimètrica al central, que és ornamentada per dues petites columnes i una arquivolta a l’interior.
Als murs de tancament del cementiri s’observen carreus reaprofitats dels murs de l’església i la seva porta, resolta en dos arcs en degradació, situada a la façana de ponent, s’ha d’identificar amb la porta de l’església, i probablement en el seu lloc original.
Les façanes absidals no tenen cap mena d’ornamentació, llevat d’un curiós guardapols a la finestra de l’absis central, que és l’únic que es manifesta a l’exterior, mentre que les absidioles són encastades en el gruix del mur, seguint una tipologia estretament emparentada amb la solució de la capçalera de l’església canonical de Sant Pere d’Àger.
Els murs de l’església són construïts amb un aparell de carreus irregulars treballats amb punxó, molt ben disposats en filades molt regulars, amb carreus més grans i polits a la part baixa del semicilindre de l’absis central, palesant clarament les fórmules característiques de l’arquitectura del segle XII. (JAA)
Capitells
Un dels capitells que es conserven a l’interior de l’església, amb decoració molt estereotipada de fulles i volutes.
ECSA - J. A. Adell
A Sant Pere de Salàs encara resten mostres de la decoració esculpida que ornava l’interior. Així, als pilars de divisió entre l’absis central i els laterals es conserven sengles capitells, mentre que en la línia d’imposta de l’absidiola sud resten mitges boles o semiesferes. Els capitells mostren una decoració molt senzilla i, alhora, estereotipada, consistent en una mena de fulles d’acant definides per incisió i dues petites volutes, que s’acosten més a un lleu cargolament de l’extrem de la fulla, a cada angle. La seva funció era la de suportar els arcs formers que iniciaven la separació de les naus.
Pel que fa a la decoració de les semiesferes, repeteixen un tipus d’ornament habitual en la segona meitat del segle XII i durant el segle XIII en una zona força extensa, com és la de l’Alt Urgell. Dins la comarca del Pallars el mateix element apareix a Santa Maria de Covet, tot i que aquí encara no ha perdut el seu caràcter inicial de representació de caps humans. En el gran conjunt de la Seu d’Urgell, en canvi, ja es troben ambdues variants: petits caps humans i semiesferes. A partir d’aquest gran centre, la fórmula fou repetida arreu de la comarca de manera contínua. Aquest èxit, però, no fou el mateix en territori pallarès; al contrari, són escassos els exemples que n’han pervingut i un d’ells n’és Sant Pere de Salàs.
Vist, doncs, aquest panorama, cal situar la factura d’aquesta ornamentació propera al segle XIII, tot i que si es considera que la datació de l’edifici s’ha situat dins el segle XII potser cal avançar aquella data al darrer quart del segle XII. (CLIU-LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 112, folis 303r-306r
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàgs. 272-273
- ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. V (1314-1315)
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 192 i 213
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 306
- Baraut, 1983, vol. II, doc. 858, pàgs. 212-213
- Puig, 1991, vol. II, doc. 3, pàg. 3; doc. 52, pàgs. 37-38; doc. 92, pàg. 63; doc. 100, pàg. 70; doc. 126, pàgs. 89-90; doc. 138, pàgs. 97-98; doc. 158, pàgs. 114-115; doc. 187, pàgs. 133-134; doc. 235, pàgs. 164-165; doc. 239, pàg. 167; doc. 240, pàgs. 167-168; doc. 277, pàg. 289; doc. 324, pàgs. 218-220; doc. 325, pàg. 220; doc. 336 pàgs. 227-228; doc. 363, pàgs. 246-247; doc. 364, pàgs. 247-248; doc. 419, pàgs. 294-296; doc. 454, pàgs. 311-314; doc. 458, pàgs. 321-322 i doc. 462 pàgs. 325-326.
Bibliografia sobre els capitells
- Rocafort, s. d., pàg. 843
- Gavín, 1981a, pàg. 112.