Situació
Vista del poble d’Estopanyà, amb les imposants muralles de l’antic castell a segon terme.
ECSA - J. Bolòs
Les imposants muralles del castell presideixen el turó on s’esglaonen les cases de la vila d’Estopanyà, que s’emplaça a 730 m d’altitud a la solana d’un contrafort de la serra de la Roca Foradada.
Mapa: 32-13 (327). Situació: 31TBG967525.
De la carretera que va de Lleida a Benavarri (N-230), al Pla de Castillo, surt a la dreta la carretera que porta a Estopanyà. Podem pujar al poble per una carretera que fa una gran volta cap a l’oest. El castell és al cim del poble, envoltat de cases. Cal demanar-ne la clau a l’algutzir. (JBP-JBM)
Història
Estopanyà va ésser conquerit durant una campanya militar que poc abans del 1056 realitzaren conjuntament els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis, i el comte d’Urgell (igual que els castells de Pilzà i Purroi), de manera que en el futur aquest sector de la Ribagorça restà sempre vinculat al comtat de Barcelona. Als segles XI-XII el castell d’Estopanyà fou una peça clau en la política dels comtes barcelonins, car des del punt de vista estratègic els assegurava el control de la frontera, de les paries lleidatanes, i per tant la submissió d’altres comtes i comdors catalans. Això es comprova en el fet que el castell d’Estopanyà, junt amb Camarasa i Cubells, sovint són esmentats a les convinences i homenatges relatius a l’honor dels comtes de Barcelona, fins i tot de senyors tan allunyats com Ponç Hug d’Empúries.
Els Estopanyà.
JBP
Proporciona la primera notícia sobre el lloc un document de la canònica d’Àger, que diu que els dominis d’Arnau Mir de Tost l’any 1056 arribaven a ponent fins a Estopanyà. Vers aquest temps cal datar el jurament de fidelitat prestat per Arnau Baró als comtes de Barcelona pel castell d’Estopanyà, en el qual Arnau Baró es va comprometre davant els comtes a dedicar per a l’obra del castell les rendes dels béns que li havien entregat i a donar-los potestat de la fortalesa sempre que se li reclamés. Hi ha en aquests moments dos altres juraments de fidelitat prestats als comtes de Barcelona sobre el castell d’Estopanyà, un d’Hug Arnau i l’altre de Berenguer Isarn, personatge que originà el llinatge dels Estopanyà-Àger.
Les possessions dels comtes de Barcelona entorn d’Estopanyà representaven un perill per a l’hegemonia dels comtes d’Urgell als territoris del Montsec. Per això l’any 1058 el comte Ermengol III d’Urgell va fer una convinença amb Arnau Mir de Tost i, com a punt central, aquest es va comprometre a no rebre mai en feu el castell d’Estopanyà ni altra terra del comte de Barcelona o de la seva dona sense consentiment del comte d’Urgell. Malgrat aquest acord, el mateix Ermengol fou qui assumí com a feudatari la defensa dels castells —entre ells el castell d’Estopanyà— i propietats barcelonines al comtat de Ribagorça amb llurs paries respectives (1063). Aquest mateix any Ramon Berenguer I cedí a la comtessa Almodis els castells d’Estopanyà, Purroi i Canelles.
Poc després el comte d’Urgell Ermengol III acompanyà el rei d’Aragó a la famosa croada de Barbastre, on perdé la vida. Ramon Berenguer i Almodis optaren llavors per una infeudació en tota regla del castell d’Estopanyà a favor de Gerbert Mir, nebot de Berenguer Isarn. A més a més els comtes es preocuparen de consolidar la posició d’Estopanyà concedint la quadra de Miravet a Mir Isarn, pare de Gerbert Mir, amb l’obligació de edificar-hi una torre de guaita (any 1066).
Els descendents de Gerbert Mir, segons el costum de l’època, prengueren el nom del feu castellà com a cognom familiar. Els Estopanyà foren una de les primeres grans cases importants de la corona catalano-aragonesa al segle XII. Els membres d’aquest llinatge, probablement originari del mateix Montsec, provenien del mateix tronc que els Àger. A partir de la quadra de Miravet llurs dominis es van anar ampliant al llarg del segle XII per la vall de la Noguera i especialment per la Llitera: Natjà (en alou), Pinyana, Sorita, Baells i Castillonroi (en feu pels vescomtes d’Àger), Camporrells (de Sant Pere d’Àger), Albelda (pels comtes d’Urgell) i Tamarit de Llitera (pels comtes reis). Probablement, d’una branca lateral sortiren els senyors de Camporrells.
La importància del castell d’Estopanyà va fer que la seva tinença estigués regulada per tota una complicada xarxa de relacions feudals i vassallàtiques. La jerarquia senyorial seria la següent: al capdamunt els comtes de Barcelona, tal com ho van fer constar en llurs testaments (1076 i 1131), després venien els Cabrera, vescomtes d’Àger, que trencaren el jurament de no rebre’l mai en feu que havia fet Arnau Mir de Tost (del qual descendien els Cabrera per línia materna), i en tercera posició els castlans, representats en principi pel cavaller urgellès Galceran Erimany (1094) i, finalment, pels esmentats Estopanyà. En diverses ocasions els vescomtes d’Àger renovaren als comtes reis l’homenatge i el jurament de fidelitat (1087, 1106, 1196, 1199), i igualment ho van fer els Estopanyà respecte als vescomtes d’Àger (1174).
L’any 1094 féu testament Galceran Erimany. Deixava al seu fill Galceran els castells d’Àger, Estopanyà i Camporrells amb tota l’honor que tenia pel vescomte Guerau, pel bisbe de Roda i per l’abat d’Àger, però, mentre aquest assolia la majoria d’edat, ho tindria en batllia Ramon Berenguer d’Àger amb la meitat dels esplets que sortissin dels dominis senyorials, i respectant el feu de Berenguer Mir d’Estopanyà, que tenia el dit castell per ell. Aquesta minoritat, l’adversa fortuna en les guerres i el mateix declivi biològic —Galceran II moria ja l’any 1110—, probablement expliquen el ràpid ascens dels antics feudataris Estopanyà-Àger a la noblesa mitjana; de fet, l’any 1096 Berenguer Mir es titula ja senyor d’Estopanyà. Mentrestant, amb motiu de preparar la conquesta definitiva de Balaguer, el 17 de febrer de 1106 Guerau Ponç de Cabrera, vescomte de Girona i d’Àger, renovà al comte Ramon Berenguer III de Barcelona el jurament de fidelitat que li havia fet el seu pare Ponç Guerau pels castells del vescomtat, afegint-hi els ponentins de Camarasa, Cubells i Estopanyà. Guerau Ponç I deixà en testament (1131) el castell d’Estopanyà al futur vescomte Ponç Guerau II, però disposà de la meitat dels dominis senyorials a favor de l’altre fill, Guerau Ferrer.
La promoció social dels Estopanyà-Àger es consolidà a partir de l’empenta militar que en tot moment demostraren. Pere II d’Estopanyà gaudí de gran fama i fortuna en el seu temps com a protagonista de la recuperació definitiva del castell de Montsó, que segons els annals d’Alaó s’escaigué el 1142. Poc després el nou príncep del regne, Ramon Berenguer IV, li va donar en canvi el veí Castillo del Pont amb la seva lleuda, Alins de la Sosa, i els castells de Tamarit i Saidí que encara s’havien de conquerir (1149); tot això, però, a fur d’Aragó. El prestigi del llinatge féu possible el matrimoni de Bernat d’Estopanyà amb Valença d’Erill.
Una segona branca dels Estopanyà estigué representada per Guillem I, que el 1160 lliurà a l’abat Ponç l’heretat que tenia a Andaní, juntament amb les pastures, molins, vinyes i un hospital; en canvi l’abat es va comprometre a celebrar anualment un aniversari pel donant i els seus parents. L’any 1172 deixà en testament al seu fill Guillem II els feus que tenia als castells d’Estopanyà, Camporrells, Baells, Castillo i Calladrons, pels seus senyors Bernat d’Estopanyà i Ramon de Camporrells; disposà també que tant la muller i els fills com la seva honor restessin sota la protecció i la batllia dels seus senyors; finalment va pregar al vescomte Ponç III, a Arnau d’Anglesola i a Ramon de Casserres que ajudessin el seu nebot Ramon de Claramunt i la seva muller Agnès a mantenir, conservar i defensar aquesta honor fins que els fills fossin majors d’edat.
Pere III d’Estopanyà compareix com a testimoni a les esposalles de la reina Sança el 1187 i també el mateix any al conveni entre Alfons el Cast i Ermengol VIII d’Urgell sobre el castell d’Albelda, com a feudatari d’ambdós senyors.
Sembla que els Estopanyà foren molt perjudicats pels reiterats enfrontaments i guerres que s’encetaren al final del segle XII i al principi del XIII entre llurs respectius senyors, els comtes reis i els vescomtes d’Àger, per la successió al comtat d’Urgell. D’ençà del segle XIII observem una considerable pèrdua de protagonisme polític a favor d’altres llinatges com els Casserres o els Peralta, i fins i tot de la branca dels Tamarit.
Per la seva part, els vescomtes d’Àger, Ponç III i la seva muller Marquesa, el 1196, i Guerau IV de Cabrera, el 1199, reteren homenatge i jurament de fidelitat als comtes reis pel castell d’Estopanyà. Aquest darrer, essent al castell d’Estopanyà i titulant-se ja comte d’Urgell (1224), concedí diversos privilegis als llocs del comtat (Calassanç). En el seu segon i definitiu testament, de l’any 1223, deixà el castell d’Estopanyà i el de Falç amb els seus termes al seu fill Àlvar, a condició que respectaria el feu reial i, a més, no podria vendre’l i alienar-lo sense l’aprovació dels germans primogènits, és a dir, Ponç I d’Urgell i Guerau V. Àlvar I es casà amb la castellana Elionor de Lara, i d’acord amb la contraposició d’interessos, la corona catalano-aragonesa procurà recuperar Estopanyà. En aquest sentit Jaume I lliurà la batllia reial a Pere de Vilamajor (1266) i poc després aprofità la minoritat d’Àlvar III (1268-1299) per a fer valer la seva autoritat.
La integrado d’Estopanyà com a domini directe de la corona durà poc temps, puix que Jaume II el desvinculà del patrimoni reial més d’una vegada. L’any 1292, en crear-se una important baronia a favor de Felip de Saluzzo, cosí del rei per part de la mare, Estopanyà esdevingué centre d’aquesta senyoria, que comprenia a més els llocs ribagorçans de Jusseu, Llaguarres, Lasquarri, Lluçars i Viacamp. Aquest noble italià s’havia instal·lat a la cort dels seus parents catalans, gaudint del favor reial i destacant en el seu servei. Es casà primerament amb Sibil·la de Peralta (1292), per la qual cosa la major part dels seus dominis anaren a parar a la baronia de Castre-Peralta. Tanmateix, el feu d’Estopanyà seguí una evolució diferent i se separà de l’anomenada senyoria dels Quatre Castells, car, amb motiu d’un segon matrimoni amb Galvors de Cervera, primerament, garantí el dot d’esposalles amb el castell d’Estopanyà (65 000 sous jaquesos), segons els usos i costums de la ciutat de Lleida (1317), i, finalment, el vengué a Guillem de Casserres (1321).
Al llarg dels segles XIV i XV la història del domini sobre el terme i el castell d’Estopanyà és molt complicada. Passà per diverses mans abans que el 1360 el comte Pere IV de Ribagorça recuperés la senyoria i la jurisdicció d’Estopanyà. Joan I de Ribagorça (1425-28) empenyorà el castell i la vila d’Estopanyà al cavaller castellà Rodrigo García de Villalpando, amb el qual s’inicia el domini d’aquest llinatge senyorial. Per enllaç matrimonial, passà als Funes, barons de Quinto de Ebro i Gelsa. Al segle XIX consten diversos episodis i fets d’armes a Estopanyà, especialment amb relació a l’explotació de les mines de sal tocant a Tragó que són documentades des de l’any 1064. (JBP)
Castell
El castell s’estén al llarg d’una penya. La paret llisa i vertical de la roca natural gairebé es fon amb el mur que s’hi construí al damunt. Hi ha una bona conjunció entre la defensa natural del lloc i la fortificació feta pels homes, tal com trobem en molts dels castells més vells d’aquestes contrades (com als de Soriana o Cornudella o al del Vilot de Finestres).
Les muralles del castell s’estenen al llarg d’un serrat, sobre una cresta rocosa. La longitud de tota la fortificació és d’uns 100 m i la seva amplada oscil·la entre els 10 i els 15 m. Observant les restes conservades veiem l’existència de nombroses etapes constructives i de diverses reconstruccions. Això fa que sigui més difícil de ferne una anàlisi, si aquesta no va precedida d’un estudi acurat dels diversos aparells constructius i de les diferents modificacions sofertes per aquesta fortificació.
Tot i que un estudi més detingut podria permetre d’establir una descripció més precisa, en principi, podem diferenciar tres grans sectors. Un primer sector de la fortalesa correspon a l’extrem més septentrional, el situat en l’indret més alt. Fa uns 17 m de llarg i té una amplada d’uns 10 m. El seu mur té un gruix de 110 cm. Hi veiem, per exemple, a l’angle nord-oest, un cos que sobresurt lleugerament, fet amb carreus treballats i ben col·locats en filades. A la paret de llevant, en canvi, l’aparell és molt més irregular, potser a causa d’haver estat refeta en un moment posterior. Enmig d’enderrocs i esbarzers, s’endevina l’existència d’un mur transversal que partia aquest sector d’est a oest.
A continuació ve un sector d’uns 58 m de llarg. En aquest sector hi ha actualment l’entrada —a l’extrem nord-oest— i els dipòsits d’aigua de la població. Al costat dels dipòsits, a la banda occidental de la fortificació, s’endevina l’existència d’una volta, que s’acaba a 14 m del mur nord d’aquest sector central; devia correspondre a una sala, semblant a les que trobem, per exemple, al castell de Pilzà.
Per la cara exterior del recinte, al mur oest, podem distingir diverses etapes constructives. Al costat de l’indret on hi ha l’accés (molt modificat amb el temps), hi ha un tram de mur, amb una alçada de 2 a 4 m, fet amb carreus poc o molt treballats i col·locats en filades; per les seves característiques pot correspondre a una construcció del segle XI. Més cap al sud, veiem un llarg tram potser en part refet, on s’endevina l’existència d’unes 7 petites espitlleres. Seguint cap al sud, veiem que, al llarg d’uns metres, el mur sobresurt una mica, tot formant una espècie de bestorre. En general els carreus són col·locats en filades, damunt d’una roca tallada verticalment i que en aquesta banda pot arribar a fer més de 3 m d’alt respecte del carrer que passa per sota la muralla. A l’interior del clos de muralles també es veu un marge rocós a la banda sud-est.
Els prop de 25 m de l’extrem meridional potser foren afegits en un moment posterior a l’original. El mur que hi ha a l’extrem est és més alt. Ací, d’altra banda, la roca que fonamenta el castell també és encara més alta. Els murs que s’alcen al seu damunt tenen un aparell més irregular i poden ésser fets, per exemple, cap al segle XIII. Hi veiem diverses espidieres.
En conjunt, podem assenyalar, en primer lloc, el fet que la punta nord és més alta que la meridional. Si haguéssim de cercar una torre mestra en algun lloc, ho hauríem de fer en aquest sector. També podem cridar l’atenció sobre el fet que el sòl rocós baixa cap a ponent, cosa que fa que en aquesta banda oest hi hagi uns potents estrats on es podrien fer excavacions arqueològiques (malgrat que hi hagi el dipòsit d’aigua i el pas d’accés).
Amb relació a això darrer, cal subratllar també l’existència d’un gran espadat rocós a la banda oriental (amb uns 10 m d’alt en alguns indrets), més alt que el que hi ha a la façana oest, on calgué fer unes muralles més fortes. L’espadat de la façana est només és tallat per un replà amb pocs metres d’amplada, que va pujant lentament de sud a nord; és possible que tingués alguna finalitat pel que fa a l’accés a la fortificació.
La datació d’aquest castell és difícil. Hi veiem, com ja hem assenyalat, diverses etapes constructives. Segurament té precedents en època islàmica. Després degué ésser reconstruït i utilitzat arran de la conquesta del comte de Barcelona, a mitjan segle XI. Alguns panys de mur amb un aparell petit i regular, amb els carreus ben arrenglerats en filades, sovint amb formes quadrades, poden ésser perfectament del segle XI. Més endavant encara degué adaptar-se a les noves necessitats de cada època i, mentre fou en ús, es degué reconstruir allò que s’ensorrava. És un castell molt espectacular. Potser no té una gran torre, com d’altres d’aquesta contrada, però sí que hi veiem encara bona part de les muralles d’un clos ampli, fàcilment defensable. Aquest clos és semblant, tot i que a causa de les característiques del relleu sigui molt més estret, als recintes que trobem, per exemple, en altres castells, com els de Lluçars, Viacamp o Monesma. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Monfar, 1853, vol. IX, pàg. 418 i vol. X, pàg. 15
- Moner, 1878-80, vol. III, pàgs. 248 i 334; 1884, docs. 12, 31, 32, 39 i 40
- Miret, 1900, pàg. 105
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 26, pàg. 36, doc. 39, pàgs. 55-56, doc. 40, pàgs. 56-57, doc. 41, pàg. 58, doc. 42, pàg. 58, doc. 43, pàgs. 58-59, doc. 45, pàgs. 59-60, doc. 149, pàgs. 146-150, doc. 405, pàg. 427, doc. 407, pàgs. 429-430 i doc. 492, pàgs. 524-527
- Chesé, 1972, docs. 36, 41, 232 i 239
- Castillón, 1978, núm. 85, pàg. 101
- Guitart, 1979, vol. 1, pàgs. 132-133
- Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1119, pàgs. 44-46
- Cots, 1988, doc. 26
- Fité, 1988, vol. III, 3, pàgs. 1019-1021