Situació
Façana de ponent d’aquesta església parroquial.
ECSA - M. Catalán
L’església parroquial d’Albesa és situada al mig del nucli antic de la població.
Mapa: 32-14(359). Situació: 31TCG055249.
Història
La primera notícia que tenim sobre les esglésies d’aquesta població data del 1091, any en què el comte d’Urgell Ermengol IV i la seva esposa Adelaida donaren a la canònica de Santa Maria de Solsona les esglésies que es construïssin als castells de Llorenç, Castelló i Albesa.
Pocs anys després, el 1102, el comte d’Urgell Ermengol V feu una àmplia donació a Santa Maria de la Seu i al bisbe Ot i els seus successors. Entre els béns que concedí hi havia les mesquites d’Albesa, un cop es poguessin anomenar esglésies.
Sembla, però, que finalment seria la canònica de Solsona la que ostentaria la potestat de l’església, ja que, el 1128, Ermengol VI feu una donació a la canònica de Santa Maria de Solsona de l’església d’Albesa. El temple d’Albesa apareix entre les possessions de Santa Maria de Solsona en la butlla del papa Eugeni III adreçada a aquesta canònica l’any 1151. Al segle XIV aquesta església pagava dècima a la diòcesi d’Urgell.
Església
De l’antiga església romànica, en queda molt poca cosa, ja que es troba completament desfigurada per l’església dels segles XVII-XVIII, que evidentment per necessitats litúrgiques va canviar tota l’estructura antiga. Del que era la nau de l’església antiga es conserva la façana de ponent amb una espadanya superior escapçada i una cornisa llisa lleugerament sortida que marcava l’arrencada de la coberta, un tram d’uns 5 m de nau a continuació de la façana i un tros de la paret exterior de l’absis, situat al cantó N de l’actual capçalera. Pel poc que conservem es pot dir que exteriorment l’església tenia un sòcol sobresortit del pany vertical. A la tardor de l’any 1980, efectuant una reforma de l’interior de la parròquia, va aparèixer sota el presbiteri el fonament d’un mur semicircular d’uns 180 cm d’amplada construït a base de carreus ben treballats per les dues cares i farciment de còdols de riu a l’interior. L’extrem S estava perdut, però pel N es conserva perfectament la unió amb el mur lateral. No s’hi va fer una excavació arqueològica, però sembla, per les notícies que en tenim, que podia tractar-se de l’absis de l’església romànica.
Bibliografia
- Riu, 1979, vol. II, pàgs. 211-256
- Balagué, 1983
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1200, pàgs. 30-32