Situació
Aspecte exterior de la capella, precedida per un porxo d’època tardana.
ECSA - E. Pablo
És situada al cementiri municipal, en una terrassa sobre la carretera a Santa Creu de Calafell, al quilòmetre 8 de la qual hi ha un camí que hi porta. (MPP)
Mapa: 36-17(448). Situació: 31TDF187754.
Història
La primera menció medieval del lloc és del 986, quan el comte Borrell va fer una permuta amb el monestir de Sant Cugat, al qual donà una terra seva pròpia que li pervingué dels seus pares, situada “in terminio de castrum Eraproniano, in locum quem dicunt Sales”, és a dir, al terme del castell d’Eramprunyà, al lloc anomenat Sales. Aquesta terra afrontava a llevant amb terra seva, a migdia amb l’estrada pública, a ponent amb terra seva i a tramuntana amb terra de Sant Cugat.
És molt interessant que el comte hagués adquirit les terres dels seus pares, perquè això vol dir que la possessió comtal del lloc de Sales s’ha de fer remuntar almenys fins abans de l’any 947, en què el pare de Borrell, el comte Sunyer, deixà els seus estats en mans dels seus fills i es retirà com a monjo a la Grassa. Segurament Sales era una d’aquelles noves unitats agrícoles que, com diu Abadal, els comtes emprengueren pel seu compte, a base d’explotar predis dintre el seu conjunt fiscal, antic o renovat per conquesta, que esdevingueren alous particulars comtals de caràcter familiar. Aquest alou donat pel comte al monestir vallesà va ser confirmat al cenobi per sengles butlles papals de Silvestre II (1002), Joan XVIII (1007 i Benet VIII (1023), ja esmentades. El comte no donà al monestir tot el que posseïa a Sales, com és evident en el text transcrit i, d’altra banda, al lloc posseïen béns altres persones. Així un tal Recosind, vassall del comte i posseïdor de la torre d’Almafar a Sant Climent, que en morir el 1002 deixà la terra que tenia a Sales a Sant Just de Barcelona. També hi posseïa béns un tal Bardina, fill d’Eci i Trasgòncia, petit magnat a la vall baixa del Llobregat; al seu testament del 1058 deixà un mas que tenia a Sales al monestir de Sant Cugat, excepte l’heretat que hi tenia el seu germà Gerbert (“mansum meum de Sales, omne meum directum, exceptus unam ereditatem de Girbertus, frater meus”). Aquest germà, juntament amb la seva muller Ermessenda, el 1060 va fer una evacuació a Sant Cugat de tot l’alou que fou dels seus pares Eci i Trasgòncia, excepte l’heretat que tenia a Sales.
L’església de Santa Maria de Sales és documentada el 1143 al testament sagramental de Guillem Ramon, vicari del castell d’Eramprunyà, el qual llegava a Sant Cugat una parellada de terra del terme de Benviure vora d’una altra parellada, sembla que dels monjos de Sant Cugat, a sota de l’església de Santa Maria de Sales: “…pareliatam I terre que est in terminio de Benevivere, iuxta aliam pariliatam illorum que est subtus ecclesiam s. Mane de Sales”. El 1147 Bernat de Bleda, canonge de la catedral de Barcelona, que posseïa l’església de Sales, la cedí a la canònica. El 1175 el bisbe de Barcelona, Bernat de Berga, i els seus canonges feren donació a l’hospital de la seu de l’heretat i tot l’honor de Sales, amb l’església de Santa Maria que hi havia fundada, que comprenia els masos de Roca i de Sales, amb les seves pertinences, situats a les parròquies de Sant Climent de Llobregat i Sant Miquel d’Eramprunyà.
Al primer quart del segle XIV a la capella de Sales hi havia donades, la governadora de les quals i administradora i majoral de la capella, com l’anomena el bisbe, era Gueralda de Queralt. La capella també tenia alguns servidors. Tanmateix, el 1331 ja no tenia cap servei, de la qual cosa es dedueix que ja no hi havia donades. A partir del 1337 hi hagué ermitans. Del 1585 data una capitulació sobre unes obres que s’havien de fer a la capella, que el document, inacabat, no detalla. La capitulació fou realitzada pels honorables senyors de Viladecans, ço és Joan Torrent, batlle, Joan Bertran de les Canals, Jaume Pujons, curat, i d’altres amb Montserrat Ginestar i Joan Ferrer, mestre de cases, el primer habitant a Sant Just i el segon a Sant Llorenç de Llobregat. Aquestes obres sembla que es podrien relacionar amb l’absis que encara resta, construcció gòtica molt tardana.
Les notícies posteriors fan referència a l’erecció del cementiri municipal a Sales, la qual cosa originà una mena de contenciós entre la parròquia i l’ajuntament de Viladecans, el qual s’apropià de l’ermita i substituí l’ermità per l’enterramorts del poble, que hi va ser fins l’any 1900; aleshores el bisbe recuperà la capella ermitana i la va tancar al culte. El contracte més tardà de nomenament d’un ermità és del 1913, fet pel bisbe Joan Laguarda. (MPP)
Església
La capella de Santa Maria de Sales és una petita construcció d’una nau romànica coberta amb volta de canó, precedida d’un porxo amb teulada de bigues amb doble vessant, que segurament és de l’època en què es va construir la porta actual, situada també a ponent: “ALLS [sic] 9 DE FABRER DE 1694”, segons una inscripció de la seva llinda. L’absis, reconstruït segurament el 1586, té una volta de creueria de cinc panys i és obert a la nau per un arc de mig punt, però no hi enllaça directament, sinó per mitjà d’una prolongació d’obra de la nau.
De l’obra romànica es conserva la nau (3,80 × 11 m, amb parets de 90 cm de gruix), coberta amb volta de canó. La façana de ponent, on s’obre el portal del XVII, també és, això no obstant, romànica, com ho prova el fet que s’ha conservat sobre la teulada del porxo la línia d’impostes de la cornisa romànica, amb una motllura tallada al biaix. La porta romànica primitiva (1,40 m d’amplada) és situada a migdia. Va ser reaprofitada en època moderna per a encabir-hi un altaret, aixoplugat sobre un arc trilobulat molt tardà. La nau ha conservat, a més, restes molt escasses de pintures romàniques.
L’excavació anterior a les campanyes oficials (1985-86) buidà tot el subsòl de l’absis actual. Els antics paviments que hi ha havia al dessota han aparegut tots tallats, no sabem si pels constructors de l’absis del XVII o per l’excavació clandestina. No hi ha, però, estructures arquitectòniques que es puguin identificar o relacionar amb l’absis romànic que presumiblement havia de tenir la capella. Només al centre de l’absis actual, seguint l’eix de la nau, es descobriren dos grans basaments de mur (entre 1,30 i 1,40 m d’amplada) tallats entre si. (MPP)
Pintura
Fragment de pintura mural, amb restes d’una sanefa, situat sobre l’actual porta de la sagristia.
ECSA - E. Pablo
Sobre la porta de la sagristia es conserva un fragment de pintura romànica, en molt mal estat. Mostra una sanefa de greques en vermell i blau que alternen en alguns punts amb unes cintes més primes. És emmarcada per una ratlla vermella, sobre la qual s’endevinen uns altres motius geomètrics en els mateixos colors, i per una ratlla blava gruixuda amb una ziga-zaga apaisada en groc, que en la part superior retalla la línia blava. La greca sembla una variant simplificada dels temes 149 i 151, estudiats per E. Carbonell (1981); la ziga-zaga es trobaria entre els temes 42 i 48 que recull el mateix autor.
Les pintures són del segle XII, segurament molt poc anteriors al 1147, moment en què la capella fou cedida a la canònica. (MPP)
La datació d’aquestes pintures dins el segle XII recolza sobre el fet que tant aquest tipus de greca com el de ziga-zaga apareixen en molts altres conjunts romànics del segle XII, principalment, i també del XIII (Carbonell, 1981, pàgs. 198 i 203). Però precisar la seva anterioritat al 1147 resulta d’altra banda un xic arriscat. (LCV)
Excavacions arqueològiques
El Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya va promoure unes campanyes d’excavació entre els anys 1981-83 al lloc de Sales, on s’alça l’ermita. La direcció d’aquests treballs fou encarregada a l’arqueòleg Josep M. Solias. Els resultats de les excavacions, segons l’esmentat arqueòleg, determinaren que en aquest indret hi havia hagut antigament una vil·la romana, la qual devia fundar-se en època republicana, bé que l’època de major prosperitat, apreciable per les importacions de ceràmica italiana i del sud de França, l’assolí al llarg del segle I dC i es prolongà durant tot l’Alt Imperi. Durant el Baix Imperi la vil·la continuà habitada i es tornà a habitar en època medieval; sembla, però, que després d’uns anys d’abandonament.
En les excavacions de Sales aparegueren a llevant de l’ermita cinc tombes medievals, dues de les quals eren, segons Solias, de tipus antropomorf, i les altres tres cobertes per lloses de llicorella. Una d’aquestes trencava un paviment romà d’opus spicatum i, també, un paviment contigu de signinum. Uns 50 cm per sobre d’una de les altres tombes cobertes amb lloses, en un estrat que no havia estat ni remogut ni alterat, va aparèixer quasi sencera (bé que trencada en tres grans padellassos) una gerra oxidada similar a una que es trobà a Bellvitge dins una tomba, en un context clar de la primera meitat de l’XI. Així doncs, aquestes tombes cobertes amb lloses de llicorella s’haurien de datar en aquest moment, mentre que les antropomorfes deuen ser una mica anteriors, probablement de la fi del segle X. (MPP)
Ceràmica
Per les dades que aporta la memòria publicada de l’excavació podem pensar que els fragments de terrissa comuna medieval trobats en aquest jaciment es poden datar entre el segle XII i el XIV; d’època medieval també hi ha ceràmiques vidrades i decorades, però d’un moment tardà.
Els objectes més remarcables són fragments de diverses olles, d’algunes cassoles dels segles XII o XIII, una amb bec i l’altra amb nansa, d’una alfàbia o gerra gran, de diverses gerres i gerretes, d’algunes setres (gerra amb un broc) i d’un suport de fogó. Trobem, doncs, un conjunt bastant representatiu dels atuells que hom sol trobar en jaciments d’aquesta època. En relació a les pastes, Josep M. Solias assenyala l’existència d’un tipus de ceràmica vermella a l’exterior i grisa a l’interior —que recorda la del segle XII— d’una ceràmica de color gris fosc de cap al segle XIII i d’una de més compacta, també grisa, de cap al segle XIV o d’una mica abans. A més, va aparèixer també una terrissa de color vermell o rosat difícil de datar: d’una banda, l’autor la compara amb la trobada a altres llocs de la mateixa comarca i creu que pot ésser dels segles XI o XII, mentre que en comparar-la amb la del mateix jaciment la data més aviat als segles XII o XIII. L’autor assenyala també, en algun cas, una possible relació, si més no formal, amb la terrissa musulmana. Pel que fa a la decoració podem indicar la incisió suau ondulada o bé lineal que hi ha al coll d’una gerra rogenca o la trama que trobem en una gerreta rosada de cap al segle XIII. (JBM)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Fort, 1978; Pagès, 1992, en premsa
Bibliografia sobre la pintura
- Pagès, 1991, s.p
Bibliografia sobre les excavacions arqueològiques
- Solías, 1983, pàgs. 77-78
Bibliografia sobre la ceràmica
- Solías, 1983, pàgs. 16 i 74-77
- Coll-Puig, 1986, pàgs. 283-293