Situació
Vista aèria del cim de la serra d’Almenara amb la torre del castell, en curs de restauració, i l’església de Sant Salvador (o Sant Vicenç).
ECSA-J.R. González
Aquest castell, que rep el nom popular de Pilar d’Almenara, es dreça al punt més alt de la serra d’Almenara, a l’extrem meridional de l’altiplà que la corona. La serra d’Almenara separa pel sud el Sió de les terres planes de l’Urgell.
Mapa: 33-14 (360). Situació: 31TCG394244.
Cal prendre la carretera que d’Agramunt porta directament a Tornabous. Al cap de 4 km s’arriba al coll de la serra d’Almenara. Poc abans d’arribar a aquest punt cal deixar el cotxe i agafar a mà esquerra un corriol que en poc més de cinc minuts permet pujar fins al castell. (JRG)
Història
Aquest castell està molt relacionat amb el castell i terme d’Agramunt, del qual sembla que en un primer moment en fou subsidiari. Com Agramunt, fou un castell que estigué sota el domini superior dels comtes d’Urgell, que l’infeudaren a diferents castlans. El lloc d’Almenara és documentat per primera vegada l’any 1037 en la venda del castell d’Artesa que feren el comte Ermengol II d’Urgell i la seva muller Belasqueta a Arnau Mir de Tost. En les afrontacions del gran terme del castell hom anomena la serra d’Almenara, indret que devia estar encara sota domini sarraí. El topònim, d’origen àrab, significa torre de guaita. El primer esment del castell d’Almenara és de l’any 1061, en fer testament Pere Miró de Ponts, castlà major d’Almenara pel comte d’Urgell, el qual deixà establert que, una vegada morta la seva esposa Sicarda, el castell d’Almenara, juntament amb el d’Agramunt i altres castells, passés al seu fill Arnau. Si aquest moria sense fills legítims, el castell seria per al seu altre fill Bernat, germà d’Arnau. En cas que tant Arnau com Bernat morissin sense fills legítims, una vegada morta la seva esposa Sicarda, el castell d’Almenara passaria al seu germà Ramon. El 1063 el comte Ermengol III d’Urgell i la seva muller Llúcia encomanaren el castell d’Almenara a Arnau Dalmau, un altre castlà, que sols estava obligat a fer un servei d’armes d’un dia de durada en cas de perill. En el testament sacramental de Bernat Pere de Ponts, àlies Vidià, del 1119, s’afirma que aquest deixà dit que volia que el castell d’Almenara, juntament amb la resta pertanyent a la família, passés al seu fill [Pere de Puigverd].
Torre mestra de l’antic castell, coneguda popularment com el “Pilar d’Almenara”.
ECSA-J.I. Rodríguez
El 23 de febrer de 1139 els comtes d’Urgell Ermengol VI i Elvira, el seu fill Ermengol, Pere de Puigverd, Gombau de Ribelles, Ramon Pere i Ramon de Pradell donaren a Ramon Arnau i als seus fills una torre que aquest havia bastit dins el terme d’Almenara, en l’alou de dotze parellades que el pare de Ramon Arnau havia rebut dels antecessors dels donadors, amb l’obligació que hi bastís una fortalesa. El mateix dia Ramon Arnau i la seva muller Arsèn donaren a Guitard Miró, a la seva muller Guilla i a Guitard de Boldú un alou a Fullagrossa, en canvi de fer residència al castell d’Almenara i de no elegir altre senyor que els donadors. Aquest Ramon Arnau potser s’ha d’identificar amb el Ramon d’Almenara que apareix com a testimoni del testament sacramental de Berenguer Arnau d’Altés, del 1157. La família Almenara és ben documentada fins al segle XIV.
En el testament del 1164, Pere de Puigverd deixà els drets que tenia a Almenara al seu fill Pere. Un altre castlà, Ramon de Subirats, féu testament el 1167 i establí que el castell d’Almenara passés a la seva filla Ermessenda.
A partir del segle XIII les notícies sobre el castell són més minses. El rei Pere el Gran feu custodiar el castell per Ramon de Gironella i segles més tard apareix sota domini de baró. Portava el títol de cavaller d’Almenara Alta l’austriacista Carles de Fivaller de Clasquerí i de Torres, capità de la Coronela de Barcelona el 1706.
El valor estratègic del lloc on s’alça el castell d’Almenara feu que durant la guerra civil de 1936-39 es construís una xarxa de trinxeres a l’indret, aprofitant part dels materials del castell.
L’interès de Josep Ball i Armengol, propietari de la zona i al qual es deu el primer aixecament planimètric del castell, i de l’Ajuntament d’Agramunt, que recuperà de la ruïna la construcció, feu que el castell s’inclogués en el conveni sobre patrimoni entre la Diputació de Lleida i la Generalitat de Catalunya. L’any 1987, segons el projecte de l’arquitecte Jaume Fresquet, es realitzà l’obra de restauració de la torre, amb un seguiment arqueològic efectuat per Joana Xandri, del Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. (CPO-JRG)
Castell
Plantes i seccions de la torre, amb una indicació de l’enderroc de la part superior abans de la restauració.
J.R. González, segons dibuix del projecte de J. Fresquet
D’aquest castell resta fonamentalment la torre mestra (“el Pilar d’Almenara”). Es tracta d’una torre de planta cilíndrica, de 14 m d’alçada abans de la restauració i actualment d’una mica més de 15 m. L’aparell és de petits carreus ben escairats; per la part exterior són apreciables dues seqüències de forats que envolten la torre a 3 i 7, 5 m de terra respectivament. Foren utilitzats per a recolzar la bastida en el moment de construir l’edifici; 4 m per sobre de la filada central de forats, n’hi ha alguns més. El gruix de les parets és de 2, 10 m a la part inferior, si bé es van estrenyent a mesura que l’obra guanya alçària; pedres de talla més irregular barrejades amb morter formen el reble que dona fortalesa a la paret.
La porta és a 6 m d’alçada, a la banda sud. Presenta un arc de mig punt que es projecta formant una mena de petita volta de canó a través del mur. La torre té tres nivells. L’inferior, que és cec, era cobert per una volta semiesfèrica o cúpula, avui en gran part derruïda, i tenia un ull de bou central que permetia accedir-hi. El segon nivell, on s’obria la porta, té una cúpula semblant, feta amb pedres més allargassades que les dels murs que cobreix. Aquesta cúpula serveix de base al terra del tercer nivell, el qual era de petites lloses en part cobertes amb calç. L’accés al tercer nivell es fa per un forat de forma triangular situat al costat nord de la cúpula. En aquest pas estret (30 cm) es feren quatre graons, situats a l’extradós de la cúpula, que permeten de superar els 90 cm de desnivell que hi ha; un petit forat a manera de desguàs situat al nivell del terra pel costat oest és l’única obertura de la cambra del tercer nivell, als murs de la qual hi ha buidats un petit armariet i una renglera de forats de la bastida que trenquen en part l’austera monotonia de les parets. La volta del tercer nivell i l’accés a la terrassa superior —que abans de la restauració estava perduda— són idèntics als de la planta de sota. L’obertura d’accés a la terrassa, en aquest cas, és a la banda occidental.
Les obres de restauració van consistir a tapar els diferents esvorancs oberts als murs; fer còmode l’accés a l’interior de la torre mitjançant uns esglaons de ferro clavats en espiral al mur exterior; cobrir amb una plataforma metàl·lica l’espai cobert abans per la primera volta; i construir unes escales verticals per pujar a l’àmplia terrassa, on es feu una barana esglaonada. El seguiment arqueològic va permetre conèixer acuradament molts detalls constructius. Recuperar alguns fragments ceràmics i metàl·lics i trobar restes de fauna que ens parlen sobre la utilització de la torre als segles posteriors al moment de la seva construcció, al darrer terç del segle XI. Exteriorment es documentà un mur radial a la torre, que caldria relacionar amb alguna obra que facilitaria el seu accés a l’interior, probablement quan el valor defensiu de la porta enlairada no era necessari.
Cal citar finalment l’existència d’un fossat semicircular que aïlla la fortalesa de la resta del petit altiplà on està construïda, el qual completaria la defensa de la torre, sense que s’hagin descobert altres elements murats del castell. (JRG)
Bibliografia
- Xandri-González, e. p.; Monreal-Riquer, 1955-65, vol. III, pàg. 75; Sanahuja, 1961, doc. 6, pàgs. 318-319; Pita, 1964-65, XXVI-XXVII, pàg. 286; Miró, 1972, 105, pàg. 9; 1973, 118, pàg. 8; Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàg. 116; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 957-963; Baraut, 1992-93, XI, doc. 20, pàgs. 89-91; Altisent, 1993, vol. I, doc. 16, pàgs. 33-34, doc. 18, pàgs. 35-36, doc. 62, pàgs. 67-69, doc. 87, pàg. 89, doc. 88, pàg. 90, doc. 268, pàgs. 211-213, i doc. 318, pàgs. 245-246.