Situació
Aspecte d’aquest petit temple des del costat de llevant, amb la capçalera en primer terme.
ECSA - A. Roura
Vista de l’església des del sector de migdia.
ECSA - A. Roura
El petit veïnat de Sant Martí de Fonollar, amb l’antiga església parroquial del mateix nom, és situat al sud del Voló, a l’esquerra de la riera de Morellàs. L’església de Sant Martí té adossada una masia que ara s’ha convertit en casa de colònies.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 30′ 17″ N - Long. 2° 49″ 20″ E.
Per a arribar-hi des del Voló, cal prendre la carretera N-9. Un trencall a mà dreta hi mena directament; és a uns 200 m de la carretera. També s’hi arriba des de Morellàs. (PP)
Història
Aquesta església fou una dependència del monestir de Santa Maria d’Arles. Als segles IX-XI era considerada una cel·la del monestir; més endavant es convertí en una església sufragània, segurament de la parròquia de Morellàs. La cel·la de Sant Martí de Fonollar és esmentada per primera vegada en el privilegi atorgat al monestir d’Arles per Carles el Calb l’any 844: “ecclesia Sancti Martini ad ipsas Felonicas, in via qui discurrit ad ipsas Clusas”. La possessió de l’església fou confirmada posteriorment en nombroses ocasions, pel mateix Carles el Calb l’any 869 (“super fluvium Fullonicas, cella Sancti Martini cum ipso fontanile”), pel rei Lluís el Tartamut el 881, i pel papa Sergi IV el 1011 (“villam Fullonicam cum ecclesia Sancti Martini”). L’any 875, en ocasió d’un plet sobre les possessions de l’abadia d’Arles, els testimonis prestaren jurament sobre les “reliquias sancti Martini confessoris, cuius basilica sita est… in loco qui dicitur Fullonicas”. Aquests primers documents proven que la cel·la de Sant Martí, creada al segon quart del segle IX, en temps dels abats Babilà o Recesind, s’havia instal·lat sobre el seti d’un antic molí draper d’època romana (fullonica), que utilitzava les aigües pròximes del riu (riera de Morellàs, dit fluvium Fullonicas el 881). Al segle XIV —que és quan hi tornen a haver esments documentals de l’església— el topònim original apareix ja profundament modificat i alterat: Sanctus Martinus de Fonolegiis (1351); de Fenoleges, (1368); de Fonolars, (1376); de Fonolariis, (1378); de Fonollar (1388); de Fonolegues (1419). A conseqüència d’una dissimilació, s’originà una falsa etimologia popular del nom del lloc, a partir de la forma medieval fullonarium molendinum i d’aquí funolarium i fonollar o fenollar, “terra on creix el fonoll” (en el sentit de terra erma).
La capella de Sant Martí i la masia que té afegida són avui coneguts pel nom popular de la Maüt, el qual ja intrigava els erudits del segle passat. L’historiador D.M.J. Henry (Guide en Roussillon, 1842) creia que aquest topònim tenia una etimologia àrab: el hama-hound, font mineral. Però P. Puiggarí hi veia, amb encert, el nom d’una antiga propietària o habitant corresponent al francès Mahaut i recordava que aquest era el nom d’una vescomtessa de Castellnou, esmentada el 1157. Aquesta vescomtessa s’ha pogut relacionar, certament, amb l’abadia d’Arles i la capella de Sant Martí de Fonollar. La segona acta de consagració de l’església abacial d’Arles (1157) relata, en efecte, que l’obra, havent restat per acabar després de la consagració del 1046, havia estat acabada finalment pel bisbe d’Elna Udalgar de Castellnou (1130-47), Jaspert II, vescomte de Castellnou (1128-51), germà del bisbe, i la seva mare Ermessenda —vídua del vescomte Guillem III (v 1091-v 1128)—, a instàncies de Ramon, abat d’Arles (1141-1159). A l’acte solemne del 13 d’octubre de 1157, hi eren presents el vescomte de Castellnou Guillem IV, fill i successor de Jaspert II, i la seva mare Mahaut (Mafalda), vídua, doncs, de Jaspert II, els quals, l’un i l’altra, també havien contribuït a l’obra de l’església.
Detall d’una de les figures dels vint-i-quatre ancians que ocupen el registre superior dels tres murs de l’absis.
ECSA - A. Roura
Al seu torn, el Liber feudorum maior ha conservat un codicil del testament de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, datat del 8 de juliol de 1131, en el qual dona a la seva filla Mahaut (Mafalda) tot l’honor que posseïa el comte “de Terrads ad flumen quod vocatur Tech et usque ad Paladda, excepto hoc quod habeo in plano de Corts quod dedi Sancte Marie Arolensi”, per a tenir-lo a perpetuïtat “tu et lui legitimi filii, per filium meum Raimundum, fratrem tuum”. Aquest territori al llarg de la riba esquerra del Tec, des de l’antiga localitat de Terrats (prop de Sant Martí de la Riba, immediatament a ponent d’Elna) fins a Palaldà, incloïa consegüentment, si no la totalitat, almenys una part de les parròquies d’Ortafà, Brullà, Banyuls dels Aspres, el Voló, Vivers, Ceret, Reiners i Palaldà —que els comtes de Barcelona devien tenir des del 1111 com a herència dels comtes de Besalú-. És a dir, aquest honor es trobava comprès, en gran part, en els límits del vescomtat de Castellnou i englobava l’alou de Sant Martí de Fonollar. Raó suficient, per a nosaltres, per identificar Mahaut de Barcelona, dotada el 1131 d’aquestes terres, amb la vescomtessa de Castellnou del mateix nom, esposa de Jaspert II, vescomte del 1128 al 1147, mare de Guillem IV, la qual vivia encara el 1157. Aquesta identificació és corroborada pel fet que aquest document (el número 738 del Liber feudorum maior) és inserit entre tres cartes (núms. 736, 737 i 739), que emanen dels vescomtes Jaspert II i Guillem IV, respectivament espòs i fill de Mahaut. I a més, pel fet que Ramon Muntaner, en la seva crònica, al segle XIV, tenia coneixement del parentiu existent entre Guillem VI, vescomte de Castellnou (besnet de Guillem IV) i el rei Pere el Gran, descendent directe de Ramon Berenguer III. Cal, doncs, considerar versemblant la intervenció de la vescomtessa Mahaut a Fonollar, dependència arlesenca inclosa dins els seus dominis, la qual cosa explicaria perfectament la presència dins la humil capella de les cèlebres pintures murals. (PP)
Església
Planta i dues seccions d’aquest interessant temple, on es remarca la seva capçalera trapezial i els seus arcs ultrapassats, tant a la volta com als arcs torals i d’obertura del santuari.
R. Mallol
La capella és formada per una nau única, llarga i estreta, amb una capçalera trapezial, coberta amb volta de canó ultrapassat i dividida en tres trams per dos arcs torals. La planta presenta un lleuger desviament de l’eix vers el nord a tot el sector de l’absis. Els arcs torals, com l’arc triomfal que comunica el presbiteri i la nau, es caracteritzen també per un relatiu ultrapassament i, sobretot, pel fet que neixen darrere dels brancals, segons el tipus molt conegut de Sant Miquel de Cuixà. Aquesta darrera característica és particularment accentuada a l’arc interior de la porta d’entrada oberta al mur de migdia, en aquest cas, de mig punt.
Originàriament, l’interior de la capella de Sant Martí era arrebossat d’un morter de calç que cobria també el sòl i els bancs laterals de maçoneria. En una segona etapa —que se situaria en el segon quart del segle XII— una decoració pintada al fresc recobrí enterament les parets i la volta de la capçalera, l’arc triomfal i també les parets del primer tram oriental de la nau. (PP)
L’edifici és enterament cobert amb voltes. La volta de l’absis és molt més baixa que a la nau, i ambdues són de canó ultrapassat, com ja s’ha dit. Unes banquetes ben marcades assenyalen els nivells d’arrencada, de manera que la curvatura de les dites voltes s’inicia per darrere dels murs de suport. Els bancs d’obra, correguts a tot el volt de la nau, enllacen a llevant amb els tres graons que guanyen el desnivell entre els paviments de la nau i del presbiteri, aquest més elevat.
Interior de la porta d’entrada, on destaca la característica constructiva de l’avançament dels brancals respecte a l’obertura de l’arc.
ECSA - A. Roura
Interior de la nau amb els graons d’entrada des de l’exterior, un arc toral ultrapassat i l’arc triomfal, també ultrapassat, que dona accés al presbiteri.
ECSA - A. Roura
El nivell de la porta de la façana meridional resta enlairat també. Hi ha cinc graons que baixen a l’interior de la nau. Exteriorment, aquesta entrada, amb un arc de mig punt de dovelles petites, sembla haver estat totalment alterada en el seu perfil i factura originaris. En canvi, s’ha conservat intacta l’arcada interior.
L’església és il·luminada per cinc finestres, totes petites i d’una sola esqueixada: dues es troben al costat de migdia de la nau —a cada costat de la porta-, una altra al frontis, a ponent, una altra al mur de llevant de l’absis, i la darrera sobre l’arc triomfal, en el mur oriental de la nau.
La finestra del frontis és molt enlairada, s’obre pràcticament a tocar el punt de la volta de la nau. Aquesta finestra i la situada sobre l’arc triomfal són rectangulars, tenen l’aspecte de sageteres. Les finestres-sagetera són corrents a l’arquitectura preromànica i, per tant, l’estructura d’aquestes obertures segurament no ha estat gens modificada.
Una altra finestra rectangular és la que s’obre al sector occidental de la façana sud. Presenta la curiosa particularitat d’ésser esbiaixada, amb un dels costats rectilini. El marc extern sembla haver estat agençat amb morter i fragments de terrissa, en època tardana.
Les dues finestres restants, per la seva estructura, poden ésser considerades més típicament d’església; tenen els arcs de mig punt (sense escanyament). Els muntants no són verticals, de manera que les obertures s’estrenyen de dalt cap a la base; l’ampit té un fort pendent vers l’interior. El marc extern, fet amb llosetes i rierencs, ha estat modelat amb morter fins a donar-li una forma aproximadament ovalada. Tanmateix, entenem que només la finestra del sector oriental de la façana sud de la nau és totalment autèntica. La del mur de llevant de l’absis deu ser producte de restauració, almenys en bona part, ja que en aquest punt s’hi havia practicat una porta que també va malmetre un sector important de les pintures murals romàniques de l’absis, la qual va ser eliminada durant unes obres de restauració.
Sobre el frontis hi ha vestigis d’un frontó elevat que al centre és coronat per una petita espadanya d’un sol arc, afegida o modificada tardanament.
L’aparell dels murs és visible en els paraments exteriors, sobretot a l’absis, en els espais que no tenen encastades capes d’arrebossats. Hi apareix una construcció feta amb blocs de pedra i rierencs de mides més aviat reduïdes, els quals són encastats en un encofrat de morter molt abundant. Tendeixen a sedimentar-se horitzontalment. A les cantonades, aquest aparell lliga amb lloses llargues o voluminoses, només trencades i col·locades al llarg i través.
L’arquitectura de l’església preromànica de Sant Martí de Fonollar ha estat objecte de consideracions diverses, i fins i tot força oposades, en intentar interpretar les seves estructures i establir-ne una possible datació. Per a nosaltres, és evident que la volta de la nau, amb els arcs torals, és solidària amb els murs de suport i, per tant, tot pertany al moment d’erecció de l’edifici. Per a un temple preromànic d’aquestes característiques no sembla tenir sentit apuntar una datació gaire avançada, fins i tot dins del segle XI. Pot haver influït en aquesta opinió la conservació excepcional de la capella en les seves parts essencials. A les terres dels comtats nordorientals de Catalunya, els temples preromànics totalment coberts amb volta existeixen des de temps reculats. Entre d’altres podem esmentar Sant Climent de Peralta, al Baix Empordà, documentat l’any 844, o Santa Fe dels Solers, a l’Alt Empordà, esglésies amb característiques generals i aparells amb encofratge morterat, semblants a Fonollar. Podem establir, d’altra banda, una clara analogia entre Sant Martí de Fonollar i l’església de Sant Miquel de Riunoguers, dins del mateix municipi de Morellàs i les Illes, que hem considerat del segle X, sense menystenir la possibilitat d’una datació dins del segle anterior.
Al nostre entendre, l’església de Sant Martí de Fonollar pot pertànyer a una reconstrucció d’un moment reculat del segle X. Però encara ens sembla més probable que representi una pervivència pràcticament total del temple o cel·la monàstica d’Arles que és documentada al segle IX, des de l’any 844. En el mas afegit actualment a l’església pel costat de tramuntana, un mur proper a l’absis amb aparell de rierencs col·locats en espiga pot ser un vestigi de l’esmentada cel·la alt-medieval. (JBH)
Altar
Les obres de restauració de l’església sota la direcció de l’arquitecte en cap J. C. Rochette van permetre, entre altres coses, restituir al seu lloc original l’altar preromànic, els elements del qual (l’ara i el suport monolític) havien estat encastats a la paret meridional probablement quan, després de la Revolució Francesa, hom obrí una porta a l’extrem oriental de la capçalera (en detriment d’una part de la decoració mural) i es capgirà l’orientació de l’església. És aquest mateix tipus d’altar pedunculat —del qual hom pot citar d’altres exemples— el que apareix reproduït constantment en les miniatures dels Beatus més antics. (PP)
Pintures
Vista general de l’absis que conserva un dels millors conjunts de pintura mural romànica.
ECSA - A. Roura
Decoració mural que ocupa la volta de l’absis, dedicada principalment a la imatge del Crist en Majestat.
ECSA - A. Roura
L’església de Sant Martí de Fonollar conserva un conjunt important de pintures murals, tal vegada el més destacat de la Catalunya del Nord. Els frescs ocupen la major part dels murs i la volta de la capella absidal, per bé que també resten alguns fragments a l’arc triomfal i al primer tram de la nau.
Al centre de la volta cilíndrica és situat el Crist en Majestat, sobre un seti guarnit d’un coixí; beneeix amb la mà dreta, mentre que amb l’esquerra sosté el Llibre dins una màndorla en ametlla formada per vuit bandes (les tres de l’exterior ondulades), de colors alternats: verd, groc, roig (perlat de blanc), groc, roig, blanc, roig, blanc.
A una banda i l’altra de la màndorla es destaquen, sobre un fons cobert d’una xarxa traçada d’ocre roig, quatre àngels que sostenen el Llibre, el cos dels quals forma un angle recte mantenint una postura molt forçada; n’hi ha tres que sostenen el bust dels animals símbols dels evangelistes Marc, Lluc i Joan, segons un tipus de representació bastant rar, del qual es coneixen exemples a Aquitània i Espanya.
Detall de la imatge del Crist en Majestat, assegut sobre un tron i envoltat per una màndorla força ametllada que subjecten els quatre símbols dels evangelistes.
ECSA - A. Roura
La Verge Maria en Majestat, amb els braços alçats i els palmells oberts segueix l’actitud característica de l’orant, ocupa la part més alta de la paret de llevant de la capçalera, dins una màndorla quadrada sobre punta que imita el treball de la pedreria, emmarcada per dos àngels.
Els vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi formen el registre superior sobre un fons de bandes de colors (verd, vermell, groc i vermell), i participen de l’escena com a testimonis de la visió apocalíptica, de la qual són separats per dues franges decoratives: una sanefa i un motiu de vetes contraposades en ziga-zaga, que produeixen un efecte de perspectiva gràcies a llurs colors alternats. Asseguts sobre uns trons, coronats, vestits de llargues robes blanques, un ample mantell flotant sobre les espatlles, branden unes violes i presenten unes copes a l’Altíssim.
A sota, formant un segon registre que es llegeix d’esquerra a dreta, entre dues bandes decorades d’una greca, són figurades escenes relatives al cicle de la Nativitat: l’Anunciació, on es veu només la part superior del cos de l’arcàngel i la Verge dempeus; la Nativitat en dos episodis successius: Maria ajaguda sobre un llit amb baldaquí i els dubtes de sant Josep, i al costat, entre les figures de l’ase i del bou, l’Infant sobre un llit o, com s’ha suggerit, un altar damunt de dues columnes amb capitell que podria fer al·lusió al caràcter redemptor de Crist; l’anunci als Pastors, del qual només resta l’àngel, ja que les figures dels pastors han desaparegut; l’Epifania, que es desenvolupava al mur frontal on hi havia la Verge amb el Nen, avuí pràcticament esborrada, i continua al mur lateral on els Mags ofereixen llurs presents, i finalment, culminant el cicle, el retorn dels reis al seu país. Aquestes escenes es destaquen novament sobre un fons d’amples bandes de color superposades (ocre groc, ocre roig i verd), a la manera de les miniatures dels Beatus. Hom pot notar encara com a element del mateix origen la decoració en escacat, que formen unes rajoles de color darrere del llit de la Verge, proveït d’un arc o baldaquí d’on pengen draperies disposades en fistons. Els Mags, els cavalls dels quals són tractats de manera molt esquemàtica, són coronats i vestits, per sobre les bragues, d’una túnica curta, els ornaments de la qual recorden la representació convencional del “vair” en heràldica; una clàmide és afiblada a l’altura de les espatlles. A la part baixa, de cada costat de la capçalera, són pintades unes draperies blanques, brodades de galons de color, agafades de tant en tant formant fistons.
Fris superior del mur de llevant de l’absis, ocupat per la imatge de la Mare de Déu orant, sota la imatge central de Crist i flanquejada per dos àngels.
ECSA - A. Roura
Unes inscripcions explicatives de cadascuna d’aquestes escenes apareixen en algunes de les sanefes que separen els registres dels murs laterals i de la volta i que, a hores d’ara, estan en part esborrades. Les del marc rectangular de la volta han estat identificades com a corresponents a quatre versos del Carmen Paschale del poeta Sedulius (segle V):
MATEUS NATUM DE VIRGINE PR[ED]ICAT A[G]NUM
[MARCjUS U[T] A[L]T[A] [F]RE[MIT VOX PER] DESERTA [LEONIS]
[IURA SECARDOTIS LUCAS TEN] ET [O]RE IUV[ENCI]
[MORE VOLANS AQUILAE VERBO PETIT ASTRA IOHANNES]
La traducció és: “Mateu proclama l’Anyell nascut d’una Verge. Marc crida com la veu poderosa del Lleó en el desert. Lluc, sota la figura del Brau, deté el dret sacerdotal. Joan, volant a la manera de l’Àguila, per la virtut del Verb, guanya les altures celests.”
Fris superior del mur nord de l’absis, amb la representació d’un grup dels vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi que alcen les seves copes a manera d’ofrena.
ECSA - A. Roura
En realitat, el vers que es refereix a sant Mateu és diferent del text de Sedulius, el qual diu: “Hoc Mathaeus agens hominem generaliter implet” (“Fent això, Mateu realitza la plenitud de la humanitat”).
És interessant subratllar aquí que la versió de Fonollar es llegia igualment —prova evident d’una font comuna— sobre els frescs romànics més antics del Rosselló, a Sant Salvador de Casesnoves (prop d’Illa), on hom encara pot desxifrar: “[MATH]EU[S] NAT[U]M [DE] VIRGINE [PREDI]CAT AGNUM”, Mentre que el text veritable de Sedulius figura en les pintures murals de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà) —ara al Museum of Fine Arts de Boston, EUA— per bé que hom hagi pogut remarcar llur parentiu estilístic amb les de Sant Martí de Fonollar.
D’altra banda, el text pintat al davant de l’escena dels Reis Mags, extret de l’Ofici de l’Epifania, ha estat restituït per L. de Bonnefoy:
SELLA ORIENS
ET VE[NIMUS]
CUM MU[NERI]
BUS [ADOR]
ARE DOM[INUM]
Que vol dir: “Estrella d’orient i venim amb presents a adorar el Senyor”.
Pel que fa a la inscripció per sota de l’escena dels vint-i-quatre ancians de l’Apocalipsi, que quedava indesxifrada, hi hem pogut llegir:
[ET CUM AP]ERUISS[ET] LIBRUM [QUATU]OR AN[IMALIA ET VIGINTI QUATUOR]
[SENIORES CE]CID[ERU]NT CORAM A[GNO] HABENTES [SINGULI CITHARAS ET]
[PHIALAS AUREAS PJLENAS [ODORAMENTORUM QUAE SUNT ORATIONES SANCTORUM]
Que traduït vol dir: “I quan el llibre fou obert, quatre animals i els vint-i-quatre vells es prostraren davant l’Anyell, tenint cadascun citares i copes d’or, plenes de perfums, que són les oracions dels sants.” Era, evidentment el verset 8, capítol Vè, de l’Apocalipsi, que descriu la visió dels ancians prostrant-se davant l’Anyell.
Dibuix de les pintures que ornen la major part dels murs i la volta de la capella absidal.
R. Mallol
Ultra les pintures descrites, els recents treballs de restauració han permès descobrir alguns fragments de decoració pictòrica a l’arc triomfal (atlants sobre els pilars sostenint les impostes) i al tram oriental de la nau, particularment al mur meridional: dos quadrúpedes de peus proveïts d’urpes —lleons probablement— afrontats a banda i banda d’un arbre de doble tija (tal vegada l’Arbre de la Vida), sobre un fons de draperia i representats a una escala molt més gran que l’adoptada a la capçalera. Hom pensa aquí en una imitació de les estofes decoratives vingudes de l’Orient, amb les quals s’ornaven habitualment les parets dels castells i de les grans esglésies. Podem assenyalar un motiu molt semblant, en mosaic, a les parets de la cambra del rei de Sicília (1130-54) en el seu palau de Palerm (Roger II, besnet de Robert Guiscard, era el cosí de Mahaut de Barcelona, l’àvia de la qual, Mahaut de Sicília, era filla de Robert Guiscard).
Dos detalls de les figures dels vint-i-quatre ancians que ocupen el registre superior dels tres murs de l’absis.
ECSA - A. Roura
Les pintures de Fonollar han estat executades seguint la millor tècnica del fresc —el color ha penetrat profundament dins l’arrebossat fresc— amb alguns retocs al tremp. La gamma de colors és d’una relativa riquesa; destaquen, a més del blanc, l’ocre groc i roig dominants, un bonic verd i el blau. S’ha utilitzat el negre o el blanc per als plecs dels vestits, uns trets negres per als contorns, blanc per a les parts en relleu de les cares (aresta del nas, arcs de les celles, llavi superior, mentó), taques vermelles per figurar les ombres (galtes, mig del front). La impressió dominant és la gran vivacitat dels colors i també el vigor, l’energia i fins la rudesa expressiva dels rostres, tractats amb procediments simples i arcaics.
Dins la hipòtesi, per a nosaltres molt probable, de la intervenció de la vescomtessa Mahaut per a l’embelliment de Sant Martí de Fonollar, hem de considerar que la unió de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença, en terceres núpcies, no remuntava sinó al 1112, unió de la qual havien eixit dos fills (el seu futur successor Ramon Berenguer IV i Berenguer Ramon, hereter del comtat de Provença) i quatre filles: Berenguera (esposa d’Alfons VII de Castella), Eiximena (casada amb Roger III de Foix), Mahaut i Almodis (aquesta raptada i esposada, vers el 1148, per Ponç de Cervera; del testament es dedueix que les dues darreres no eren encara casades al juliol del 1131, quan el comte de Provença, Berenguer Ramon, és encarregat de trobar-los un marit; en aquesta data, Mahaut, la penúltima, devia tenir una quinzena d’anys). S’ha de pensar, doncs, que el 1131 és una data termino ante quo i, en conseqüència, s’han de datar els frescs al segon quart del segle XII: la qual cosa corroboraria curiosament les conclusions de W. W. S.
Cook i J. Gudiol i Ricart i ens acostaria a les primeres datacions proposades per P. Deschamps i M. Thibaut.
D’altra banda, el problema de la datació de les pintures de Fonollar està lligada íntimament al de les fonts iconogràfiques i a l’evolució del tema i de l’estil.
Detall de la figura de sant Josep en l’escena de la Nativitat, situada al registre intermedi de l’absis.
ECSA - A. Roura
Escenes de l’Anunciació a la Mare de Déu i la Nativitat, situades al registre intermedi de l’absis, i detall de la figura de sant Josep.
ECSA - A. Roura
El programa iconogràfic de Fonollar és també el del timpà de Moissac, generalment datat entre el 1115 i el 1135, una obra mestra que era policromada i ha pogut ser definida com una transposició “del pictòric al monumental”, sigui a partir de la miniatura (cicle del Beatus), sigui, més probablement, a partir de la pintura dels absis o de les cúpules. Ara bé, convé recordar aquí que l’abadia d’Arles, propietària de Fonollar, depenia de Cluny per l’intermediari de Moissac des de l’any 1078, moment en el qual Bernat II de Besalú havia concedit als abats de Moissac el dret de nomenar els abats d’Arles: això fa possible una relació efectiva entre les dues obres (on els Ancians de l’Apocalipsi també són representats asseguts i en actitud d’agitació i on figura igualment la veta perlejada plegada en forma de greca).
De tota manera, el mestre de Sant Martí de Fonollar representa, com tots els historiadors han reconegut, una relativa ruptura amb els procediments rígids dels mestres catalans del nord-oest, els de Taüll, Pedret, Urgell, fortament impregnats de les fórmules italo-bizantines; per contra, a Fonollar les escenes narratives assoleixen un paper més destacat, la seva iconografia denota un fort regust popular (com el dubte de sant Josep), i alhora el seu estil manifesta un tractament més lliure dels plecs dels vestits. El hieratisme tradicional dels personatges es converteix a Fonollar en una agitació, particularment sensible a la representació dels vinti-quatre Vells molt semblant a la de Moissac. Com han subratllat W. W. S. Cook i J. Gudiol i Ricart, hom constata en el “Mestre del Rosselló” (així anomenat el mestre de Fonollar) una barreja sorprenent “del lirisme francès amb la plàstica inflexible de les pintures italo-bizantines”, però és evident que el primer ultrapassa la segona. El Mestre de Fonollar apareix per la zona catalana com el representant més característic, i primerenc quant a la data del corrent franco-bizantí, eixit potser del focus peitaví.
Els Reis a cavall, tema contraposat, quant a situació, als de l’Anuncia-ció i de la Nativitat.
ECSA - A. Roura
Les influències de la França meridional que es palesen en l’àmbit artístic es corresponen, a partir del segon quart del segle XII, a determinats esdeveniments històrics com el casament de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença, la presència de Berenguer Ramon de Barcelona com a hereu, a partir del 1131, de la dinastia catalana de Provença; les figures d’Eimeric II, vescomte de Narbona i Berenguer de Narbona, arquebisbe d’aquesta ciutat, el 1156, germans uterins de Ramon Berenguer III de Barcelona per llur mare Mahaut de Sicília, esposa en segones núpcies del vescomte Eimeric I de Narbona, i, finalment, el pas de la major part dels monestirs catalans a la dependència de Cluny a partir de la reforma gregoriana, tenint per intermediaris les grans abadies del migdia de França, com Sant Ponç de Tomièras, Sant Víctor de Marsella, Moissac, la Grassa o Sant Ruf d’Avinyó. (PP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Brutails, 1886, pàgs. 443-449
- Tachard, 1907-08, pàgs. 229-232
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. I, pàgs. 379-381
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 203-207
- Abadal, 1926-50, vol. II(I), pàgs. 20-39
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 738, pàg. 246
- Thibout, 1955, pàgs. 299-314
- Durliat, 1958, pàg. 106
- Cazes, 1979*, pàgs. 25-32
- Barral, 1981, pàgs. 189-190
- Ponsich, 1983, núm. 14, pàgs. 22-44
Bibliografia sobre les pintures
- Bonnefoy, 1856-63, 12, pàgs. 41-44
- Brutails, 1886, 4, pàgs. 443-449; 1901, pàgs. 150-152
- Pijoan, 1907-1921, II, pàgs. 11-16; 1911-12, pàg. 686
- Richert, 1926, pàgs. 17-18, 4b
- Gudiol i Cunill, 1927, pàgs. 318-335, figs. 111-118
- Kunh, 1930, pàgs. 36-37, XXVIIII-XXX
- Post, 1930, I, pàgs. 122-127, figs. 15-16
- Pijoan-Gudiol, 1948, pàgs. 154-144
- Durliat, 1948-54, vol. IV, pàgs. 16-22
- Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 79-80
- Anthony, 1951, pàgs. 172-173, 417-419
- Deschamps-Thibout, 1951, pàgs. 144-146
- Thibout, 1956, pàgs. 339-346
- Cook, 1956, pàgs. 27-28
- Ainaud, 1957, pàg. 14
- Durliat, 1958, pàgs. 84-113, figs. 27-35, 1961, pàgs. 4-8
- Michel, 1961, pàg. 220
- Ainaud, 1962a, pàg. 17, 1962b, pàg. 26, fig. 3
- Deschamps-Thibout, 1963, pàg. 98
- Ainaud, 1964, pàg. 9
- Gudiol, 1965, pàg. 23, fig. 9
- Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 84
- Demus-Hirmer, 1970, pàg. 133
- Bousquet, 1974, pàg. 16
- Carbonell, 1974-75, vol. I, pàg. 49, fig. 51-53
- Durliat, 1974, pàgs. 102-103
- Gudiol-Reglà, Vila, 1974, pàg. 181
- Ponsich, 1974, pàgs. 117-129
- Barral, 1979, pàg. 199
- Sureda, 1981, pàgs. 305-306
- Corpus des inscriptions de la France médiévale, 1986, vol. 11, pàgs. 91-94