Situació
Vista de l’església des del costat de llevant, amb l’absis o capçalera carrada, modificada en la part superior per una obra de fortificació.
ECSA - A. Roura
El poble de les Illes és situat a poc més d’1 km al nord del límit entre el Vallespir i l’Alt Empordà (frontera francoespanyola), en el sector del coll de Lli i el coll de la Manrella. L’església parroquial de Santa Maria és enfilada en un contrafort a 1, 5 km al nord del petit nucli del poble.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 26′ 20″ N - Long. 2° 47′ 15″ E.
Per a arribar-hi cal partir de la vila de Morellàs (cap del municipi) per la carretera D-13. A 1, 5 km cal deixar la pista que mena a Riunoguers i seguir a mà dreta. La carretera continua entre boscúries, per la vall de la ribera de Morellàs, dita ribera de les Illes en el seu curs més alt. De Morellàs al petit nucli del poble de les Illes (548 m d’altitud) hi ha 11 km. Des del poble encara cal continuar per la carretera D-13f, per la qual, fets 1, 5 km, es troba l’església, en un replà del puig de l’Església (628 m d’alt), isolada en un paratge de masies escampades albirador d’amplis horitzons. La carretera D-13f porta fins a la vila de Ceret, des d’on, en un recorregut més llarg (20 km), pels colls de Miralles i de Fontfreda, també es pot arribar a Santa Maria de les Illes. També s’hi pot accedir, des de l’Alt Empordà, pel poble de la Vajol i el coll de la Manrella. (EBP)
Història
Es coneixen poques dades històriques sobre aquesta església, que mostra elements arquitectònics datables de l’època alt-medieval. Albert Cazes ha recollit una notícia —procedent de l’obra manuscrita de J. B. Alart-, segons la qual l’any 1145 el comte Ramon Berenguer IV confirmà a un personatge anomenat Gausfred de les Illes els drets sobre la parròquia de Sant Martí de les Illes (Cazes afirma que cal llegir Santa Maria de les Illes).
Del 24 de maig de l’any 1148 és el testament de l’esmentat Gausfred de les Illes, el qual elegí sepultura al monestir de Santa Maria de Vilabertran i disposà de les seves nombroses possessions i dels drets que tenia a l’Empordà i el Vallespir. Deixà la meitat dels seus béns mobles a la seva esposa Adelaida, i l’altra meitat repartida entre les esglésies i el monestir de Sant Pere de Figueres, Santa Maria de Vilabertran, Sant Pere de Rodes, Santa Maria de Panissars i Santa Maria de les Illes. Entre els altres llegats hi ha la resta dels honors del lloc de les Illes, que pertocà a Berenguer d’Avinyó, excepte un mas i el delme de les Illes, que deixà a l’església de Santa Maria de les Illes.
Ramon Moragues, que també volgué ésser enterrat al monestir de Vilabertran, atorgà testament pel juliol de l’any 1199. Entre altres béns, deixa al seu fill Guillem les possessions situades a les parròquies de Darnius, Agullana, Sant Julià dels Torts i les Illes.
En les relacions per recaptar la dècima papal o impost per finançar les croades dels anys 1279 i 1280, consta el capellano de Insulis, que havia de contribuir-hi amb 15 sous melgoresos. Es tracta, sens dubte, del clergue adscrit a l’església de les Illes, ja que apareix en la relació del deganat del Vallespir. No hi pot haver confusió: els eclesiàstics de la parròquia d’Illa (Insula) també hi figuren, però en el lloc corresponent; és a dir, en la relació del deganat del Rosselló.
L’any 1579 l’església és esmentada amb el nom de “Nostra Senyora de las Illas”. Aquest any, el seu rector, Pere Fabre, establí el “bosc de l’Església de les Illes”, amb el consentiment dels parroquians.
Francesc Pérez, bisbe d’Elna, l’any 1639 ordenà una reorganització dels serveis religiosos d’algunes parròquies de la zona. Antoni Petit esdevingué rector de la parròquia de Santa Maria (o Sant Nazari) de la Clusa, amb residència al dit lloc, des d’on també havia de servir com a rector de les parròquies de Riunoguers i de les Illes, que esdevingueren sufragànies. Encara amb aquest càrrec, el 10 de març de 1664 Antoni Petit es trobava detingut i tancat a la presó episcopal de Perpinyà, no sabem exactament per quin motiu.
L’església de les Illes actualment té com a advocació principal la Mare de Déu del Remei, nom amb el qual es coneix popularment. (JBH)
Església
Interior de l’església, molt modificat, amb el santuari o presbiteri de base rectangular, al fons, i unes capelles tardanes afegides a banda i banda de la nau.
ECSA - A. Roura
És una església medieval que consta d’una nau i un absis de planta rectangular al costat de llevant. Ha estat molt transformada en èpoques tardanes. Les principals intervencions responen a l’afegitó d’una capella lateral per banda, en els extrems orientals de la nau, i de dues sagristies, una a cada costat de l’absis.
Aquest absis és cobert amb una volta de canó i comunica vers la nau per un simple plec de mig punt, amb funció d’arc presbiteral. La volta de la nau també és de canó.
Els paraments interiors i els arcs han estat repicats; hom ha aplicat abundant ciment entre les pedres; les voltes resten cobertes d’arrebossat. L’arc presbiteral és fet amb llosetes llargues i primes, poc treballades. L’aparell dels murs de l’absis és fet amb blocs de granit només trencats, de diferents mides, que tendeixen a sedimentar-se horitzontalment, però sense uniformitat. A la nau, els mateixos blocs són una mica més regulars i escairats, a manera de carreuons, i es disposen amb certa regularitat. Aquesta minsa diferència també apareix en els aparells externs, que són ben observables a la nau, en els murs de ponent i als sectors no ocupats per les capelles, a migdia i tramuntana (molt més ben conservats en el darrer parament). En canvi, l’aparell de l’absis resta molt amagat per la calç, igual que tota la seva estructura, entre les dues sagristies i un altre afegitó al damunt de la coberta, que n’alteren completament la volumetria originària.
Només s’identifiquen, i encara malmeses, dues finestres originals. De la situada al centre del frontis —ampliada modernament— només resta la part inferior, just per comprovar que era d’un sol biaix, com la situada al fons de l’absis, al centre del mur de llevant. Aquesta ha estat convertida en una fornícula a l’interior i resta amagada per la calç en el parament exterior.
La porta s’obre a la façana meridional, prop de l’angle SW. Consta d’un arc de mig punt de dovelles ben tallades, amb un timpà llis i una llinda monolítica. Els brancals són en forma de pilastres i tenen decoració classicitzant en els capitells simulats. A la llinda hi ha estat gravat l’any 1754 dins un emmarcament coronat per una petita creu, tot incís. A la clau de l’arc hi ha un element semblant, però l’any ha estat esborrat per l’erosió. La portada, tan senzilla, té tots els elements de granit, ben tallats i polits; pertany, evidentment, al segle XVIII. Tanmateix, l’arc, el timpà i la llinda, per la tipologia, podrien haver estat perfectament recuperats d’una obertura més antiga, romànica tardana.
La nau també fou sobrepujada posteriorment per una obra de fortificació, segurament força antiga. És una mena de parapet, que té uns rengles d’espitlleres petites a cadascun dels murs laterals. Potser pertany al mateix moment que la torre o edifici fortificat en avançada ruïna, situat a tocar l’església, al NE.
Damunt del capcer oriental de la nau es dreça un campanar d’espadanya, que consta de tres grossos pilars de carreus, sense arcs.
L’afegitó de les sagristies és datat per la inscripció que figura a la llinda-arquet de la finestra del costat de migdia, en la qual hi havia gravada una creu i l’any 1698; les dues capelles laterals semblen haver estat construïdes anteriorment.
És difícil apuntar una datació per a les parts primitives d’aquesta església sense una exploració dels paraments i elements poc o gens observables, sobretot a la capçalera. Aquest absis carrat podria correspondre a una pervivència d’època preromànica i datar del segle X. La nau, bastida amb un aparell més regular, de carreuó, podria pertànyer ja al segle XI. Val a dir, però, que no sembla gens impossible que ambdues parts de l’edifici siguin coetànies, construïdes al segle XI seguint unes formes tradicionals i arcaïtzants. Són uns dubtes que segurament restarien esclarits, com ja hem indicat, amb l’adequada exploració dels elements avui amagats que encara subsisteixen. (JBH)
Bibliografia
- Alart, 1874, pàgs. 103-104
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàg. 183
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 44 i 56
- Cazes, 1990, pàg. 64
- Marquès, 1995, pàgs. 215-216 i 283