Morfologia
El tritó meridional (Pleurodeles waltl) és un animal gros, de color bru, proveït d’unes característiques prominències costals molt marcades i sovint de color taronja (com en el cas de l’individu de la fotografia), i amb el cap gros i deprimit.
Javier Andrada.
També anomenat, ben impròpiament, peix marí, és un tritó comparativament enorme, molt robust, que pot tenir una longitud total de 30 cm, per bé que habitualment és més petit. El seu cap és molt deprimit, més llarg que ample, amb el musell arrodonit; els ulls són petits, en posició dorsilateral. Hi ha un plec gular. El cos és fort i robust, el coll no és gens marcat, el tronc és una mica deprimit i no hi ha cresta dorsal. És característica la filera de protuberàncies glandulars disposades al llarg dels flancs, perforades sovint per les costelles. Té la cua molt comprimida, tant o més llarga que la resta del cos i amb la punta roma. Les carenes caudals són baixes, encara que més marcades en el mascle reproductor. Les potes són curtes i robustes. La pell és molt berrugosa, menys a la part central del ventre, on és llisa. L’obertura cloacal és longitudinal. La mà del mascle reproductor presenta una mena de plomalls ceratinitzats, útils durant l’amplexus. La coloració dorsal varia del gris groguenc al verd oliva, amb taques castany fosc i punts negres a la punta de les berrugues. Els exemplars més vells esdevenen més foscos. Les protuberàncies dels flancs, en nombre de vuit a deu per banda, són blanquinoses, grogues o taronges. La part ventral és d’un verdós clar, blanquinós o groguenc, amb taques o jaspiat negres, i la part inferior de la cua varia del groc al taronja.
La larva és molt robusta, amb cresta dorsicaudal molt llarga, des de la part posterior del cap fins a la cua, que és afilada, però no acabada en filament; la membrana és, per altra banda, molt alta. Els ulls són petits i els dits llargs. La larva pot arribar als 80 mm de longitud.
Biologia i ecologia
L’alimentació dels amfibis és variada. Els adults són quasi exclusivament carnívors, com el tritó meridional (Pleurodeles waltl), que a la fotografia consumeix un oligoquet.
Javier Andrada.
Hom considera el tritó meridional una espècie de plana, força termòfila i sovint capacitada per a viure en medis ben secs. Escull, per a la reproducció, aigües ben estancades, fins i tot tèrboles, d’una certa profunditat, d’1 m o fins i tot més profundes, amb vegetació aquàtica densa, preferentment, i, sovint, àcides per la molta matèria orgànica en descomposició que allotgen. En època de reproducció, es troba, doncs, a pous, petits embassaments, basses d’abeurar bestiar i indrets similars. És bon nedador. Si l’aigua s’evapora, pot passar a terra ferma, sota pedres o a esquerdes, en una mena d’estivació.
S’alimenta d’invertebrats diversos, crustacis d’aigua dolça, cucs i insectes aquàtics i terrestres; no sembla discriminar les preses i mostra una gran voracitat. Les larves consumeixen cladòcers, copèpodes, ostràcodes, larves d’insecte i nematodes.
L’aparellament té lloc en període humit o plujós, a l’aigua, després del corresponent festeig, i és diferent del dels altres urodels. La posta comença ja als dos dies de la fecundació. L’ou mesura 1,7 mm de diàmetre i presenta una càpsula gelatinosa de 7 mm de diàmetre, amb la part superior fosca i la inferior blanquinosa. La femella en diposita fins a 700 o 800 en petits paquets d’una dotzena aproximada, adherits a plantes aquàtiques o a pedres submergides. L’espècie és fàcil de criar al laboratori i el desenvolupament embrionari és molt ben conegut. La larva es desclou al cap de dotze dies i fa 11 mm de longitud; es troba a l’aigua entre l’abril i el juliol a les comarques de Castelló. La metamorfosi té lloc, normalment, uns tres mesos més tard de la desclosa i dóna individus que mesuren uns 7 cm i que, al cap d’un any, arriben als 14 cm. Als setze mesos ja poden començar a reproduir-se i poden viure de vuit a dotze anys o més.
Corologia
Mapa de distribució del tritó pirinenc (Euproctus asper, en taronja) i del tritó meridional (Pleurodeles waltl, en verd), als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
El tritó meridional és present al NW d’Àfrica i a la península Ibèrica, llevat de la banda septentrional. Les poblacions del llevant ibèric, per tot el País Valencià fins a l’extrem meridional de Catalunya, no són massa ben conegudes; han estat més estudiades les comarques de Castelló i de la vora N de l’Ebre, prop de la Mediterrània, que no pas les d’Alacant i València, sobre les quals existeix poca informació. És una forma típica de plana, que exigeix aigües en quantitat suficient per a poder romandre-hi quasi tot el període actiu (per bé que, si l’aigua desapareix, pot estivar o esdevenir d’hàbits nocturns i terrestres) i que, al mateix temps, demana una temperatura relativament elevada. La seva presència als Països Catalans, pel fet que són a la vora N de l’àrea de distribució de l’espècie, és més aviat dispersa. Els animals poden ser, però, a les localitats on es coneixen, molt nombrosos; les poblacions se situen preferentment en terres baixes, prop de la costa, i llur presència pot haver resultat afavorida per l’activitat humana, com sembla demostrar la presència d’aquest animal en basses abeuradores o de regadiu, pous, cisternes, embassaments i altres llocs d’aquesta mena, més que no pas en rius i estanys de tipus natural, almenys en el límit de l’àrea.