L’arquitectura modernista està definida pels estils personals com els d’Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner o Josep Puig i Cadafalch, els quals marquen un dels períodes més brillants de l’art català. Però paral·lelament a aquests arquitectes tan reconeguts, van treballar molts altres artistes, que amb les seves obres van col·laborar a l’expansió i la consolidació del moviment modernista a Catalunya. Aquests és el cas de l’arquitecte Jeroni F. Granell i Manresa, un artista d’un estil molt personal i amb una extensa obra. El podem considerar un dels arquitectes més originals dins el Modernisme barceloní, amb un estil personal fàcilment recognoscible.
Els primers anys. La seva formació
Jeroni Francesc de Paula Granell i Manresa va néixer a Barcelona el 7 de gener de 1868. Era el tercer fill del conegut mestre d’obres Jeroni Granell i Mundet i de Josefa Manresa i Sagarra. La família Granell i Manresa ja tenia dues filles més, la Mercedes i la Teresa.
Els seus anys d’infantesa transcorregueren dins un ambient de creació artística. Dels seus anys escolars, no se’n conserven dades fins al 1870, quan va ingressar a l’Institut de Barcelona per fer els estudis de batxillerat i on restà fins al 1884 quan obtingué el grau de batxiller. Aquell mateix any es va matricular a la Universitat de Barcelona per iniciar els seus estudis d’arquitectura, seguint l’ofici familiar. Complementà els seus estudis d’arquitectura matriculant-se a l’Escola Oficial de Belles Arts, on cursà les assignatures de pintura, escultura i gravat, paisatge, còpia d’estampes, teoria estètica i història de les belles arts. També es va matricular de l’assignatura geometria analítica i descriptiva a la Facultat de Ciències Fisicomatemàtiques, Fisicoquímiques i Naturals de Barcelona. Jeroni F. Granell va obtenir el títol d’arquitecte el 19 de setembre de 1891. De la seva mateixa promoció era Josep Puig i Cadafalch, i d’una posterior Lluís Muncunill.
Una part fonamental de la seva formació com a arquitecte es va gestar en el seu entorn familiar. El fet que el seu pare fos un reconegut mestre d’obres de Barcelona el féu estar en contacte amb tots els nous projectes, tant urbanístics com arquitectònics que sacsejaren la Barcelona de final del segle XIX i principi del XX, com també amb les novetats que arribaven d’Europa mitjançant llibres i publicacions.
Jeroni F. Granell heretà, a la mort del seu pare el 1890, una magnífica biblioteca d’arquitectura, d’on sobresurten les obres de Viollet-le-Duc i Pugin, i que ell anà ampliant al llarg de tota la seva vida, tant amb llibres com amb revistes, ja que estava subscrit a les publicacions d’arquitectura i d’arts decoratives més importants d’Europa, com les pretigioses Der Modern Still, The Studio o Art et Décoration.
Els estudis fets d’una banda, i el coneixement recollit mitjançant les publicacions europees d’una altra, feren que Jeroni F. Granell elaborés un estil propi, molt pròxim a les tendències centreeuropees.
Poc després d’haver obtingut el títol d’arquitecte obrí el seu primer despatx en un entresol del número 52 del carrer Pau Claris. Un any després contragué matrimoni amb Elvira Bartomeu (1870-1944), natural de Reus, amb qui tingué quatre fills: Jeroni, Elvira, Josep i Mercè.
L’Asociación de Arquitectos de Cataluña
Atès el seu tarannà compromès, es vinculà al llarg de la seva vida amb diferents associacions relacionades amb el món de les arts, però la més rellevant fou 1’Asociación de Arquitectos de Cataluña. El mateix any que va finalitzar els seus estudis d’arquitectura s’uní a aquesta associació en la qual, paral·lelament al seu treball com a arquitecte, desenvolupà diferents càrrecs administratius, com el de tresorer, vicepresident o fins i tot president accidental. Va participar en diversos congressos, com el celebrat a Madrid l’any 1904, en el qual va llegir una ponència titulada Del llamado arte moderno en las obras de arquitectura, juntament amb Enric Sagnier i Bonaventura Bassegoda.
L’any 1902 va ser nomenat per l’Asociación de Arquitectos de Cataluña, amb els arquitectes J. Vilaseca, Maymó Sellés y Coquillar, per emetre dictamen al voltant d’«el cuestionario referente a las reformas de las bases de Ensanche, más cuan se crea más conveniente para la unión de dicho ensanche con los pueblos actualmente agregados a este Municipio». La resolució va ser publicada a l’Anuario de Arquitectos de Cataluña el 1903. Aquesta resolució, igual que molts dels avantprojectes que es presentaren a concurs, es limitava a plantejar el pla dels enllaços, a diferència del pla de Jaussely, el guanyador, que anava més enllà, ideant un complet pla urbanístic de Barcelona. Així, l’arquitecte i urbanista francès proposà remodelacions del Pla Cerdà i de les viles circumdants, creant noves vies de comunicació, mentre que el projecte de l’Asociación de Arquitectos del qual formava part Granell, es basava en l’aprofitament màxim de les connexions ja existents, creant pocs carrers nous i respectant tant com fos possible el ja construït, tot i que coincidien en la proposta de fer rondes de circumval·lació, i en la preocupació de les mesures de salubritat i higiene dels barris, considerades prioritàries. També, igual que el projecte de Jaussely, tenia un marcat caràcter d’estratificació social, i quedava classificat d’aquesta manera cada barri segons el nivell social de la gent a la qual anava destinat.
Altres tasques que li encarregaren des de l’Associación de Arquitectos foren les d’arquitecte forense, peritatges i la revisió de les ordenances municipals dels anys 1910 i 1915, com també la vicepresidència del II Saló Nacional d’Arquitectura del 1916, i membre del Comité Permanente de Congresos Internacionales el 1923. Fins al 1922 la seva presència dins aquesta associació fou constant i a partir d’aquest moment s’anà desvinculant a poc a poc de les diferents activitats.
A banda de la seva important i gran vinculació amb l’Asociación de Arquitectos, Jeroni F. Granell també va estar associat amb el Foment de les Arts Decoratives, atesa la seva gran vinculació amb la fabricació de vitralls.
Granell i les Arts Decoratives
Jeroni F. Granell, com molts dels arquitectes d’aquell moment, s’endinsà en la recuperació de les arts aplicades a l’arquitectura. Més que pel seu treball constructiu, és conegut perquè va desenvolupar un paper transcendental en la recuperació i revaluació de les arts del vitrall. El 1890, Jeroni F. Granell s’associà amb el vitraller Antoni Rigalt i Blanch (1850-1914) i van crear la raó social Antonio Rigalt y Compañía, que tenia com a finalitat la «...construcción y venta de vidrieras de colores, cristales gravados y otros similares». Posteriorment, el 1903, canvià el nom de l’empresa, i va passar a dir-se Rigalt, Granell y Cía., tot incorporant-hi un nou soci, Josep Bartomeu i Baró, cunyat de Granell.
Aquest taller es va convertir en l’empresa de vitralls més important de principi del segle XX a Catalunya. En els dissenys de les obres dutes a terme per aquests taller van col·laborar grans artistes i arquitectes del moment, com per exemple Joaquim Mir. Els arquitectes contemporanis de més renom, els feien encàrrecs per embellir les seves construccions. Així van treballar per a arquitectes com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric Sagnier..., creant obres que amb el temps s’han convertit en elements significatius de la ciutat, com la claraboia del Palau de la Música Catalana de Barcelona (1908). El taller va tenir una obra molt extensa, tant geogràficament com temporalment. Encara que els seus dissenys més coneguts els trobem a Barcelona, van treballar per tot Catalunya, Espanya, Amèrica del Sud i alguns punts d’Europa. L’amplitud cronològica fa que tinguin obres fetes en diversos estils artístics: la seva producció va des de la fundació de la societat el 1890 fins al 1984, ja que quan va morir Jeroni F. Granell, el 1931, va continuar amb el taller el seu fill Jeroni F. Granell i Bartomeu. Així veiem que evolucionaren del Modernisme al Noucentisme, a l’Art Déco i, després de la Guerra Civil, cap als estils arqueològics.
Encara que la seva faceta com a renovador de l’art del vitrall és la més important i coneguda dins les arts aplicades, també investigà i treballà amb altres tècniques decoratives. Així, per exemple, va dissenyar models per a paviments hidràulics per a la Casa Escofet, Tejera y Cía. Seguint la idea modernista de l’art tota, Jeroni F. Granell dissenyava tota la decoració, tant interior com exterior dels seus edificis: arrimadors ceràmics, esgrafiat, forja, escultura decorativa, vitralls, etc. Hi ha un element característic de l’estil modernista de Jeroni F. Granell que li dóna l’empremta personal a les seves construccions: els bordons semicirculars. Fets de pedra artificial, l’arquitecte els utilitzà principalment en façanes i envolten i delimiten finestres i portes, dins unes formes toves i sinuoses. És un element imprescindible del seu repertori, que utilitzà des del basament fins al coronament. Els models que predominen en les seves decoracions són els extrets de la natura. En el període central de la seva trajectòria artística, les formes ornamentals basades en aquest tema tendiren cap a la síntesi i l’abstracció formal.
Característiques arquitectòniques
Granell va iniciar la seva activitat constructiva tan bon punt va finalitzar els estudis d’arquitectura, fet que coincidí amb l’aprovació d’unes noves ordenances municipals que tindrien efectes importants en la configuració de l’Eixample. Algunes d’aquestes modificacions són: l’ampliació de l’alçada permesa dels edificis i la total llibertat del propietari a l’hora d’utilitzar en la façana el tipus d’arquitectura que més li agradés. Això últim comportà una major llibertat decorativa que conduí a una gran varietat estètica i artística.
L’arquitectura de Granell té unes característiques pròpies molt interessants que no es limiten únicament a la part estilística. Sempre va treballar per a la burgesia i mai no va fer cap obra pública. El seu treball amb la burgesia es desenvolupava de dues formes diferents: una era treballant per encàrrec, com era habitual en la majoria dels arquitectes contemporanis, i l’altra sent ell mateix el promotor de les obres, tret on rau la seva peculiaritat.
Jeroni F. Granell va ser un personatge amb una gran visió per als negocis: comprava el solar situat en una zona de l’Eixample valorada o que no tardaria a valorar-se; posteriorment construïa l’habitatge dissenyat per ell –fet que li donava una gran llibertat ja que no estava subjecte a les directrius dels clients– i, un cop finalitzada l’obra, la venia a un particular, el qual s’allotjava al pis principal i destinava els altres habitatges a lloguer.
Principalment, Granell construí edificis plurifamiliars, encara que en la seva darrera etapa constructiva també se li encomanaren edificis unifamiliars. Les estructures dels seus habitatges plurifamiliars segueixen la tradició de construcció de l’Eixample: casa amb baixos per a botiga, pis principal destinat als propietaris, i tres o quatre plantes superiors per a lloguer. En ser unes construccions destinades a la venda i a una clientela que era la burgesia, Jeroni F. Granell, tenia molta cura amb tot el que feia referència a la decoració de la façana, el vestíbul i l’escala interior; en resum, les parts públiques de l’edifici. Però a diferència de la majoria de les construccions del moment, Granell posa una única escala d’accés tant al principal com a la resta d’apartaments. Per altra banda en aquests habitatges hi ha també una ordenació horitzontal: les cambres que donen a la façana anaven destinades al saló i zones públiques, com el despatx i la sala de rebre. Les habitacions situades a la segona façana anaven destinades als espais privats, dormitoris, menjador; mentre que al voltant del celobert es destinaven als espais menys valorats, com la cuina o els banys. Majoritàriament la seva producció es basa en edificis plurifamiliars entre mitgeres a la zona de l’Eixample, encara que també construí per encàrrec cases unifamiliars bàsicament a la zona de Sarrià, Sant Gervasi i Vallvidrera. Cal assenyalar que, dins la seva producció, hi ha un important nombre de remodelacions de façanes, reformes interiors i ampliacions d’edificis ja existents, com també d’obres menors.
Encara que la major part dels edificis que construí estaven destinats a cases particulars, va realitzar puntualment obres d’arquitectura religiosa, com és el cas del projecte per a les Madres Reparadoras a Barcelona que data del 1897, dissenyat en el més pur estil neogòtic.
Per a la construcció dels seus edificis emprà diferents materials: la pedra per al basament, i l’entresòl i l’escultura aplicada a l’edifici, i el maó per a la resta de la construcció. El maó com a material constructiu és freqüent en l’obra de Granell, encara que normalment l’amagà sota algun element decoratiu com l’esgrafiat o l’arrebossat. Les obres d’aquests arquitecte, estructuralment i constructivament, no sofreixen cap variació al llarg dels anys. La seva evolució es percep mitjançant l’evolució decorativa que pateixen les seves construccions i és la que defineix el seu llenguatge singular.
La producció de Jeroni F. Granell fou molt extensa entre el 1891 i el 1916, any en què trobem la seva darrera obra documentada. Des d’aquesta data fins al 1931, any de la seva mort, es dedicà exclusivament a l’empresa de vitralls Rigalt, Granell y Cía. El fet que marcà l’abandonament de la seva carrera professional va ser la mort del seu soci i director artístic de l’empresa, el vitraller Antoni Rigalt i Blanch, el 1914.
La seva producció artística es pot dividir en cinc moments ben diferenciats: el període academicista (1891-98), el primer Modernisme (1898-1900), l’auge modernista (1900-04), el darrer Modernisme (1904-10), i finalment l’evolució cap al moviment del Noucentisme i les darreres obres classicistes (1910-16).
El període academicista (1891-98)
Els edificis fets per Granell en aquest primer període es caracteritzen, en general, per unes formes de línies rectes, de decoració austera, i on és patent l’empremta academicista. La major part dels encàrrecs que va rebre en aquest moment són obres de caràcter menor: remodelacions, ampliacions, coberts i també obres de clavegueram. Fins al 1897-98 la seva producció és força minsa. El seu primer encàrrec el va rebre el 1892 per dissenyar i construir una casa al carrer Ganduxer, el projecte de la qual ens mostra una casa de planta baixa dins un estil neoromànic. D’aquest període cal assenyalar dos edificis construïts coetàniament, entre el 1897 i el 1899, al carrer Mallorca a l’alçada dels números 217 i 219 que marcaren un primer pas cap a l’estètica modernista. La planta baixa del núm. 219 –ja desaparegut– allotjà en el seu moment l’empresa de vitralls de la qual Granell era soci i que va ser capdavantera de les del Modernisme català.
El primer Modernisme (1898-1900)
Després d’unes primerenques obres academicistes, Granell s’anà endinsant dins el moviment modernista. En les seves obres podem identificar clarament influències diverses. Per una banda l’empremta de Lluís Domènech i Montaner, del qual va ser deixeble seu a l’Escola d’Arquitectura, en el seu decorativisme. En el moment de major auge modernista també foren patents similituds amb alguns elements decoratius de Gaudí, sobretot en les formes ondulants que realitzà en els coronaments d’alguns dels seus edificis, o en els baixos dels balcons, fet que fou molt significatiu en el pis superior de la casa del núm. 65 del carrer Balmes (1900). Una tercera influència també dins l’apartat decoratiu fou la centreeuropea, que trobem en l’ornamentació figurativa d’alguns dels seus edificis, i en l’estilització i abstracció de les formes vegetals i florals, que el connectaren amb el llenguatge de l’Art Nouveau internacional.
Com hem comentat anteriorment, l’estètica modernista ja es començava a percebre en les construccions del 1897, on s’inicià tímidament la decoració ondulant característica d’aquest moviment. D’aquest període s’han de ressaltar els habitatges construïts al núm. 293 del carrer Rosselló (1899) i la casa situada al carrer Llúria, núm. 84 (1900), on ja trobem una profusa intervenció de les arts aplicades més diverses (forja, vitrall, arrimadors de ceràmica, esgrafiat, etct...). També fou en aquest mateix període que va iniciar la seva aventura com a promotor, i que es va allargar fins gairebé l’any 1904.
L’auge modernista (1900-04)
A partir de mitjan 1900 les seves obres tendiren cada cop a ser molt més decorativistes, i arribà al punt àlgid de la seva trajectòria artística en els seus dissenys ornamentals de façanes i d’interiors d’escala, on la seva imaginació treballava lliurement. Les seves formes es tornaren més sinuoses i arrodonides. D’aquest període són les seves obres més conegudes: l’edifici del carrer Girona, núm. 122 (1901-03), també conegut com Casa Granell; els habitatges del carrer Mallorca núm. 184-188 de l’any 1901, o la casa unifamiliar del núm. 75 del carrer Pàdua de l’any 1903. A banda d’aquestes construccions, n’hi ha d’altres poc conegudes tan magnífiques com les anteriors, on l’autor ens mostra el millor de si mateix. Una d’aquestes obres la trobem a la Gran Via de les Corts Catalanes, núm. 202, que data del 1902-04 i que va ser escollit per participar en el concurs d’edificis del 1903 promogut per l’Ajuntament de Barcelona.
El període comprès entre el 1903 i el 1906 es pot considerar el més productiu d’aquest arquitecte, amb unes obres de gran qualitat plàstica, i on són més evidents les influències de l’Art Nouveau internacional. Uns bons exemples en són: l’edifici del núm. 61 del carrer Gran de Gràcia o el del núm. 127 del carrer Bailén.
El darrer Modernisme (1904-10)
L’obra que construí Granell el 1904 al núm. 126 del carrer Bailén marca un punt i apart en la seva trajectòria. A partir d’aquest moment anà evolucionant cap a una austeritat decorativa, encara que la poca decoració que emprà estigué dins els cànons modernistes. Fou un període on predominà la forma per damunt de l’ornamentació. Aquesta contenció decorativa desembocà anys després en les seves obres noucentistes. A partir d’aquest moment foren més freqüents els encàrrecs de cases unifamiliars i, a poc a poc deixà de fer edificis d’habitatges. Una altra característica d’aquest període –a diferència de l’anterior–, fou que sempre treballà per encàrrec; ja no promogué la construcció de nous habitatges. També anà disminuint gradualment el volum de la seva producció. D’aquest període és l’edifici del núm. 45 del carrer Casp (1904-05), encarregat pels senyors Palmarola. És l’únic edifici on trobem dues escales d’accés; una per als propietaris i l’altra per als llogaters, requisit que li va imposar el propietari. De les seves cases unifamiliars cal destacar la casa del carrer Lleó XIII, de l’any 1908, on la decoració s’ha reduït a un senzill esgrafiat que marca el contorn de l’edifici i de les seves obertures, i en la decoració de les baranes de pedra del porxo de la planta baixa, de clara invocació gaudiniana. En aquest temps construí també un edifici a la Garriga: el Casinet o Sport Garriguenc (1909), actualment desaparegut, que s’allunya de la tipologia de construcció a la qual estava habituat.
L’evolució cap al Noucentisme i darreres obres classicistes (1910-16)
Les obres que féu entre el 1910 i el 1912 encara conservaren reminiscències modernistes, però ja força allunyades del que havien arribat a ser. A partir d’aquest moment, però, el gust va anar canviant i va evolucionar cap a unes formes clàssiques i sòbries. Del l’any 1911 és la casa del carrer Sor Eulàlia d’Anzizu de Barcelona on l’arquitecte ens sorprèn amb una decoració de clara influència barroca. Les seves darreres obres, compreses entre el 1912 i el 1916, ja no conserven res del Modernisme; segurament són la part de la seva arquitectura més desconeguda. La primera construcció totalment noucentista és un bloc de pisos fet per a la Sra. Dolores Orpí i Marquès al núm. 190 del carrer Mallorca, dels anys 1912-13 –a tocar de les seves cases modernistes dels núm. 184 a 188–; és la darrera casa plurifamiliar que se li coneix. També d’aquest darrer període són dues cases unifamiliars concebudes dins els paràmetres noucentistes situades al carrer Iradier; la que correspon al número 35, del 1913-15, la va dissenyar l’arquitecte per ser el seu propi habitatge. En aquesta cas la decoració s’ha reduït als contorns de les finestres on hi ha una curiosíssima decoració en ceràmica groga, i uns òculs a la part superior dels edificis.
La darrera obra coneguda de Jeroni F. Graneu és un disseny del 1916 per a una fàbrica a Barcelona, encarregada per l’empresari Antonio Marquès.
J. F. Granell és un personatge molt representatiu de la seva època pel seu caràcter innovador i emprenedor que, encara que no ha esdevingut una de les figures més conegudes del Modernisme, ens ha llegat una obra extensa i de gran qualitat artística.
Bibliografia
- Barjau, S.: «Arquitectura, paisatge urbà i ordenances: l’aspecte dels edificis a L’Eixample clàssic», dins La formació de l’eixample de Barcelona. Aproximacions a un fenomen urbà. Olimpíada Cultural, Barcelona, 1990, pàg. 223-234.
- Cirici Pellicer, A.: El Arte Modernista Catalán, Ayma, Barcelona, 1951.
- Domènech i Montaner, Ll. (coordinador): Arquitectura moderna de Barcelona, Parera, Barcelona, 1897.
- «Escola d’Arquitectura de Barcelona: documentos y Archivos = documents and archive = documents i arxius», dins col·lecció D’Art i Disseny, Arquitectura i Urbanisme, núm. 1, Edicions UPC i ETSAB, Barcelona, 1996.
- Freixa, M.: «El Modernisme a Catalunya», dins col·lecció Biblioteca cultural, Barcanova, Barcelona, 1991.
- Garcia Espuche, A.: El quadrat d’or. Centre de la Barcelona modernista, Lunwerg, Barcelona, 1990.
- Gil Farré, N.: «El arquitecto Gerónimo F. Granell. Una arquitectura singular», dins Actas del Congreso Nacional de Arquitectura Modernista, Melilla, 1997.
- Gil Farré, N.: n/p L’arquitecte Jeroni F. Granell i Manresa (1868-1931), Tesi de Llicenciatura, Universitat de Barcelona, 1999.
- Gil Farré, N.: n/p «L’empresa de vitralls modernistes. Rigalt, Granell y Cía. Aproximació», dins Actes de les I Jornades del vidre, 2000.
- «Las industrias artísticas en España. Talleres de vidriería de los señores A. Rigalt y Cía. Barcelona», dins Arquitectura y Construcción, núm 71, 8 de febrer del 1900.
- Molet i Petit, J.: «La Adaptación de la viejas tipologías residenciales a los ensanches decimonónicos: El caso de Barcelona (1860-90)», dins I Jornadas de Arquitectura y Urbanismo. Arquitectura y Ciudad en España: de 1845 a 1898, Cadis, 3, 4, i 5 juny de 1991 (en premsa).
- Naylor, G.: The Arts and Crafts Movement: A Study of its sources, ideals and influence on design theory, Trefoil Publications, Londres, 1990.
- Ràfols, J. F.: Modernismo y Modernistas, Destino, Barcelona, 1949.
- Pavimentos Artísticos Escofet-Tejera y Cia, Album núm 6, Barcelona, 1900.
- VI Congrès International des Architectes. Avril 1904, Phototypies de Hauser y Menet, Madrid.
- VII Congreso Nacional de Arquitectos. Sevilla, 29 d’abril al 6 de maig de 1917, Guía dedicada a los congresistas, Ed. Casa González Hnos, Sevilla.
- «Visita corporativa del Foment de les Arts Decoratives als tallers de vidrieria dels Srs. Rigalt, Granell y Compañía», dins La Veu de Catalunya, Barcelona, 14 de març del 1910.