L’any 1877 es creà a Barcelona la societat Plana, Agustí i Éscorsa, que instal·là una foneria de ferro al núm. 15 del passeig de la Creu Coberta de Barcelona, avui avinguda de Mistral.
Dionís Escorsa (Metalurgistas y Electrotécnicos, 1953).
Dionís Plana era un home de l’ofici. Era un dels components de Plana, Codina i Bertran, una altra foneria de ferro que havia funcionat al carrer Aldana, davant de la presó vella, prop d’on ara instal·laven els nous tallers. Agustí era un serraller que aportava els seus coneixements en aquest ram. Dionís Escorsa i Cruells va ser nomenat director tècnic del taller.
La unió del serraller amb el fonedor és tradicional d’aquesta primera etapa de la industrialització. El serraller o manyà és l’artista tradicional que treballa el ferro de manera artesanal i construeix panys, claus, baranes, picadors de porta i tota mena de peces de ferro forjat de petita mida. El fonedor fa l’aportació industrial en forma d’unes màquines i d’unes tècniques que permeten incrementar la producció i entrar al rengle de les grans peces d’emmotllament.
El 1887 desaparegué el vell Plana i la raó social es convertí en Agustí i Escorsa, i així continuà fins al final de segle en què quedà sol Dionís Escorsa, propietari únic de l’empresa.
Anunci a l'Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña, 1903.
Tallers. Dionís Escorsa creà la foneria que portà el seu nom i que es convertirà en una petita siderúrgia a la primeria del segle XIX.
Dionís Escorsa morí el mes de juliol del 1900, però l’empresa va continuar amb els seus fills Joan, Alexandre i Pere Màrtir, amb el nom de Fills de Dionís Escorsa. Aquests ampliaren el negoci i modernitzaren les instal·lacions.
Com a fonedor de peces de ferro colat, el taller Escorsa presumia de construir-ne de tota mida fins a 8 000 quilos de pes. En aquest final de segle la seva producció es va concentrar en la fabricació de cuines econòmiques –de llenya-columnes de ferro colat aplicades a la construcció, baranes de balcons, fanals, els peus de les clàssiques taules de marbre dels cafès i restaurants. Escorsa fou un dels primers proveïdors dels arquitectes que construïen a l’Eixample barceloní. Encara avui dia es troba sovint el seu nom en peces de fosa d’aquest barri.
El 1903, introduïren una important innovació tècnica: un forn convertidor, modificació del de Bessemer, en el qual es produïa l’acer in-suflant aire directament a través del ferro colat, fos prèviament en un cubilot. Per aquest fet es convertiren en els segons productors de peces d’acer emmotllat a nivell d’Estat.
El 1921, es constituí la societat Foneria Escorsa, SA, amb dos milions de capital però mantenint el seu caràcter familiar, tot i l’apartament d’Alexandre Escorsa. El creixement de la zona urbana on estaven instal·lats aconsellà el trasllat de la fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat, en un terreny de 18 000 metres quadrats, fàbrica en la qual treballaven dos-cents operaris. El domicili social i despatxos es mantingueren en el seu lloc d’origen.
Després de la guerra civil, la Foneria Escorsa es mantenia molt viva. Tenia tres forns elèctrics, un de 1 500 quilos de colada i els altres de 760 i 500 respectivament, treballant molt especialment per al sector de l’automòbil, i mantenia els dos-cents obrers de personal.
L’empresa s’extingí durant la dècada del 1960.