El 22 de juliol de l’any 1713, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Joan de Fluvià i Aguilar; renuncià el càrrec; diputat militar: Antoni Francesc de Berenguer i de Novell; diputat reial: Antoni Grases i Des, doctor en dret; oïdor eclesiàstic: Oleguer de Merlès; renuncià el càrrec; oïdor militar: Francesc Perpinyà Sala i Sasala; oïdor reial: Tomàs Antic i Saladric, de Tortosa, ciutadà honrat de Barcelona.
La darrera extracció de la Generalitat històrica es va fer en una evident conjuntura adversa. Al juliol del 1713 s’havien de renovar els representats de la Generalitat mentre Barcelona estava bloquejada i Catalunya ocupada. A les dificultats de desplaçament que això representava per als insaculats, s’hi afegien els canvis de bàndol de molts d’ells, que preferiren decantar-se per l’obediència filipista. Malgrat les dificultats, el dia 22 de juliol de 1713 s’extragueren els membres que havien de configurar l’equip de govern dels que foren els darrers mesos de la Generalitat. De l’extracció van ser testimonis els eclesiàstics Baltasar de Basteró (canonge de Barcelona), Josep Ramon i Reig (canonge de Barcelona) i Joan Serva (obrer de Besalú); els militars Alfons de Pallarès, Ignasi de Marí i Ginovés i Josep de Valencià Franquesa i Regàs, i els representants del Braç Popular Francesc Boxadell, Anton Postius i Isidre Fabra. L’extracció es féu al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. L’extracció del diputat militar fou dificultosa, ja que en primer lloc sortí escollit Josep de Clariana i Gualbes de Munster, que renuncià en aquell mateix moment a través de procurador, per la qual cosa immediatament fou feta una segona extracció, que recaigué en Francesc de Rocabertí i de Pau, que també renuncià. Finalment, el tercer extret, Antoni Francesc de Berenguer i Novell, acceptà el càrrec.
El 8 d’agost renunciaren el càrrec Joan de Fluvià i Oleguer de Merlès, diputat i oïdor eclesiàstic, respectivament. Precisament, des de Ripoll, Raimon de Codina havia fet aquell mateix juliol un informe denunciant el comportament de Fluvià i de Merlès. Ambdós, segons l’informe, s’havien decantat pel bàndol de Felip V i, dels inclosos dins la bossa d’insaculació, no eren pas els únics. Per tal de substituir-los, fou extret per al càrrec de diputat eclesiàstic Ignasi de Cruïlles, sagristà de la seu d’Urgell, i Dídac d’Olzina i de Vilanova, sagristà de Sant Pau del Camp per al d’oïdor. El dia 16 d’agost renuncià Ignasi de Cruïlles i, en el seu lloc, fou extret Josep de Vilamala, sagristà de Sant Esteve de Banyoles. Aquest, del qual es desconeixen les dades biogràfiques, acceptà el càrrec i el jurà el 18 d’agost a les 11 del matí.
El diputat militar Antoni Francesc de Berenguer i de Novell, acompanyat del general Nebot, tingué un rellevant paper en els moviments militars dels darrers mesos de la guerra de Successió.
El diputat reial Antoni Grases i Des era natural de Barcelona i doctor en dret. Era familiar de Josep i Francesc Grases i Gralla, membres d’una família de passamaners i comerciants de Reus i amos de destil·leries d’aiguardent. Els germans Grases i Gralla estaven vinculats al partit austriacista. L’any 1709, Josep havia participat en la fundació de la Companyia Nova de Gibraltar, on era soci de Salvador Feliu de la Penya, i tractava amb austriacistes destacats com Josep Aparici, Mitford Crowe i Pau Ignasi Dalmases. Per la seva banda, Francesc era doctor en dret i oïdor de la Reial Audiència des del 1705, i havia estat protagonista d’un incident que evidencià les difícils relacions entre rei i regne, en publicar l’opuscle titulat Epítome o Compendi de les principals diferencias entre les Lleys Generals de Cathalunya y los Capítols del Redrés o Ordinacions del General de aquella. Amb motiu d’aquest escrit, Francesc Grases fou denunciat a la Generalitat. El text fou revisat per una comissió que el va refutar i el va declarar il·legal. Segons la comissió, les idees que s’hi expressaven (favorables al poder absolut del monarca) entraven en conflicte amb la tradició jurídica i amb el pactisme català.
L’oïdor eclesiàstic Dídac d’Olzina i de Vilanova era doctor en dret i sagristà de l’església de Sant Pau del Camp de Barcelona. Assistí a la Junta Braços del 1713. Era germà de Gabriel d’Olzina i de Vilanova, cavaller natural de Barcelona i assistent a la Cort del 1705. Els seus pares foren Bernat d’Olzina i de Vilallonga (donzell de Barcelona) i Maria Àngela de Vilanova i Prats. El seu avi patern, Miquel Francesc d’Olzina i de Pedrolo, havia estat doctor en dret i germà de Bernat d’Olzina i de Pedrolo, cavaller i assistent a les corts del 1599 i el 1626. El seu besavi patern, Gabriel d’Olzina i Cotxa, fou secretari i arxiver de Felip II, i rebé el títol de cavaller el 19 d’octubre de 1582. Un familiar de l’oïdor, anomenat Joan d’Olzina, era canonge de Barcelona i va participar en una vint-i-setena dels braços, reunida el 30 de juny de 1713 per debatre sobre la possibilitat de capitular o resistir davant dels exèrcits borbònics, atesa la retirada de les tropes aliades.
L’oïdor militar Francesc Perpinyà Sala i Sasala era descendent dels Sala i Sasala de Vic. Un dels membres més destacats de la família va ser Francesc Sala i Sasala i Masferrer, senyor de Martorell i Montorro, nomenat cavaller el 28 de novembre de 1640 i assistent al Parlament del 1653.
L’oïdor reial Tomàs Antic i Saladric, natural de Tortosa i ciutadà honrat de Barcelona, era fill de Josep Antic, ciutadà honrat de Barcelona, i nét de Francesc Antic, mercader de Barcelona i ciutadà honrat d’aquesta ciutat des del 1692.
La fi de la Generalitat històrica
Després que les darreres tropes aliades i el mateix mariscal Guido von Starhemberg evacuessin Catalunya al juliol del 1713, Ramon de Vilana-Perles, marquès de Rialb i secretari de Carles III, encara alimentava, sense gaires fonaments, les esperances dels catalans.
Starhemberg havia estat considerat un heroi a Catalunya durant els anys de guerra; a mitjan 1713, però, a causa de les negociacions de pau que es mantenien a Utrecht, abandonà Catalunya entregant als exèrcits borbònics les places fortes que encara controlava. I, si no va lliurar fins i tot Barcelona fou perquè el fet que la seva població representés la major part de la guarnició de la ciutat ho va impedir. Per als catalans, la traïció dels aliats fou un cop terrorífic que estigué a punt de conduir-los a la rendició, si bé finalment s’optà per la resistència a ultrança.
En una carta datada a Milà el 21 d’aquell mes de juliol, Vilana-Perles assegurava que l’actuació de Starhemberg no tenia el suport de l’emperador. D’aquesta manera, volia fer creure als catalans que, malgrat la retirada dels aliats, podien seguir comptant amb el suport de l’Imperi. Tot plegat resultà absolutament fals. Starhemberg s’havia limitat a seguir les ordres que havia rebut des de Viena, i l’emperador mai no tornà a ajudar els catalans. Tot i així, quan a l’estiu del 1713 s’inicià el setge de Barcelona, a Catalunya circulaven tota mena de notícies sobre senyals celestials que anunciaven la derrota dels exèrcits de les Dues Corones (les monarquies francesa i hispànica). Diversos homes, coneguts per la seva vida exemplar, pronosticaven la victòria catalana, animaven el poble a la resistència i aconsellaven les institucions. Així, per exemple, a Sant Llorenç del Munt vivia un personatge anomenat «germà Bartomeu» que, en una petita ermita i en una cova, ensenyava doctrina cristiana als joves de la zona i vivia tan sols de les herbes que collia. A causa de la seva fama de santedat, era visitat per moltes persones de les comarques veïnes i sempre els animava a la penitència i a la defensa de la pàtria. Moltes d’aquestes persones anaven a resar a un petit calvari que ell mateix havia construït en un indret de la muntanya. La seva influència era tan gran, que fins i tot escrivia cartes als diputats de la Generalitat aconsellant-los en afers de guerra. Seguint els seus consells, dos pagesos de la zona reberen el grau de coronel i reuniren sota les seves ordres molts camperols del Vallès i del Bages. Aquests dos coronels eren Pere Brichfeus, coronel de cavalleria i natural de Castellterçol, i Francesc Bosquets, coronel d’infanteria, nascut a Valldoreix i resident a Terrassa, on era conegut amb el sobrenom de Mitjans.
Signatura d'Antoni de Villarroel i Pelàez.
ECSA / R.M.
Per a aprofitar aquest clima de potencial resistència, els nous diputats i oïdors van pensar en la possibilitat de promoure una expedició militar destinada a recórrer el territori català impulsant l’alçament de la població. Per a encapçalar aquesta expedició, van designar el diputat militar Antoni Francesc de Berenguer i de Novell i el general Rafael Nebot, per la seva representativitat institucional i la seva experiència de combat, respectivament. El diputat Antoni Francesc de Berenguer i de Novell tenia una edat força avançada i escassos coneixements bèl·lics; per contra, Rafael Nebot havia dirigit una important unitat fins el 16 de juliol anterior, en què havia estat derrotat a Torredembarra. Així doncs, finalment, 800 genets i els seus respectius cavalls sortiren en 47 embarcacions del port de Barcelona i van desembarcar a les platges d’Arenys de Mar. Des d’Arenys, el diputat militar escriví una carta al general comandant Antoni de Villarroel i Peláez, datada el 9 d’agost de 1713. En aquesta missiva, intentava donar esperances als assetjats de Barcelona, assenyalant que la resta del país continuava lluitant. El diputat deia que havia arribat a Arenys, on havia estat rebut amb evidents mostres d’alegria i entusiasme popular. Afegia que havia aconseguit reunir un gran nombre de cavalls, de voluntaris i de fusellers disposats a sacrificar-se, tots ells, pel servei del rei i de la pàtria. Malauradament, però, el 18 d’agost, el mateix diputat militar hagué d’informar que les darreres tropes aliades que quedaven a Catalunya havien entregat la plaça d’Hostalric als borbònics, en lloc de deixar-la a les mans dels voluntaris catalans. Tot i així, els exèrcits catalans no defallien, i fins i tot volien entendre en sentit positiu les informacions que arribaven des d’Anglaterra, Holanda i Àustria, segons les quals semblava que els aliats enviarien ajuda imminent a Catalunya. La situació al país, però, era desesperada. Tant és així que, el 30 d’agost, en una carta adreçada a tots els catalans, la Generalitat constatava que l’enemic no es conformava a suprimir les lleis i els privilegis de la pàtria, ni a cremar ciutats i viles, ni a penjar-ne els habitants, ni a devastar el país, sinó que pretenia extingir-ne el nom i eliminar completament la nació. I, per tot plegat, la mateixa Generalitat animava els catalans a oferir tots els seus recursos i a donar fins la darrera gota de sang, perquè així ho demanava «la justícia de la causa i la glòria de la nació».
Perseguits per unitats molt superiors en nombre i armament, els homes dirigits per Francesc Antoni de Berenguer i Rafael Nebot es van veure obligats a fugir contínuament. Per a les tropes catalanes, l’única estratègia viable eren les emboscades i els atacs puntuals, evitant, en tot moment, les escomeses frontals. D’aquesta manera, van aconseguir reduir la pressió del setge borbònic sobre Barcelona, malgrat que uns 10 000 soldats espanyols i francesos s’havien llançat a la caça de les partides catalanes. En qualsevol cas, a la llarga, l’expedició estava condemnada al fracàs si no es produïa una intervenció aliada a favor de Barcelona, que mai no va arribar. Per tot plegat, no és estrany que un testimoni contemporani resumís el resultat de l’expedició amb les paraules següents: «tot fou en va, y destrucció del pahys, perquè tras de ells anava una tropa forta de espanyols y francesos, y no eran fora uns que ja arribavan los altres, y mal aventurat quis movia y topava ab armas, que luego lo penjaven, y si uns robaven, pitjor feyen los altres.»
En el mateix sentit, segons un altre testimoni de l’època, «el Principat de Catalunya està sent desolat pels destacaments dels generals Bracamonte i Fiennes, que en la persecució del general Nebot han destruït totes les petites poblacions i ciutats on el general s’ha refugiat; els soldats no s’han estat de saquejar les esglésies i els altars, ni de cometre tota mena de desordres». Finalment, a Sort, els homes de Berenguer i Nebot van quedar envoltats per cinc unitats enemigues. Tant era així que, convençut que no podrien fugir, el general borbònic Bracamonte va escriure al duc de Populi, assegurant-li que «si las gentes no se vuelven aves, no pueden escaparnos». Malgrat tot, però, la nit del 22 al 23 de setembre, les tropes catalanes van poder fugir travessant la serra del Boumort. Marxant en columna d’un van arribar a la conca de Tremp, passant entre les unitats enemigues sense ser detectades. Des d’allí, es dirigiren a Oliana, van seguir la ribera Salada i arribaren a Cardona. Posteriorment, van passar per Manresa, Sant Llorenç Savall, Caldes de Montbui, Mollet, Montmeló, Taià i Alella. Allí, el diputat militar de la Generalitat i els oficials van embarcar-se per tornar a Barcelona, abandonant els supervivents d’aquella extraordinària expedició. Alguns d’aquests homes, esgotats i desesperats, van rendir-se a l’enemic. D’altres van escampar-se pel país en un intent de tornar a les seves respectives llars. Un d’ells era Francesc Macià i Ambert (conegut per Bac de Roda), que, poc temps després, fou denunciat per un dels seus veïns i penjat pels borbònics. Bac de Roda era membre de la petita noblesa rural vigatana, i el seu comportament en la guerra de Successió fou pres com un exemple d’amor a la pàtria i de resistència contra les tropes borbòniques que ocupaven el Principat. La seva heroica actuació és recordada en una cançó popular que narra les raons de la seva execució. Els darrers versos diuen: «No em pengen per ser traïdor/ni tampoc per ser cap lladre,/sinó per una paraula que he dita,/que visqués tota la pàtria.»
Una part dels supervivents de l’expedició del diputat Berenguer i de Novell i del general Nebot van travessar les línies enemigues i van entrar a Barcelona, encapçalats pels capitans Ventura Peguera, Miquel Montserrat, Francesc Baixeres, Adjutori Segarra i Josep Marco el Penjadet.
La decisió del diputat militar i del general Nebot d’abandonar les seves tropes a les platges del Maresme va generar una intensa polèmica. Quan encara existien esperances que, al capdavant de les seves tropes, ells mateixos intentessin trencar les línies borbòniques i refugiar-se a Barcelona, la ciutat havia pres algunes mesures per a facilitar-ne l’acció. En concret, un cos de tropes regulars i dos batallons de la Coronela (a les ordres del general comandant dels caputxins) havien pres les disposicions necessàries per a dur a terme una sortida que facilités el retorn del cos expedicionari a l’interior de la ciutat. Quan estaven preparats per a entrar en acció, el general dels caputxins va rebre la notícia que el diputat militar i el general Nebot havien entrat a Barcelona, en solitari i per via marítima. I sembla que, aleshores, aquest caputxí va exclamar: «Avui s’ha executat un gran desservei a Déu, al rei un perjudici i a la pàtria una ruïna.» Les institucions van reunir-se en presència dels diputats de la Generalitat i van decretar l’arrest del diputat militar Antoni Francesc de Berenguer. També foren arrestats el general Martí i els coronels Sebastià Dalmau i Oller i Ventura Peguera, i empresonats el general Rafael Nebot i els seus germans (el coronel Joan Nebot, el sergent major Antoni Nebot i Francesc Nebot).
Sembla que el diputat militar i el germans Nebot al·legaren en llur defensa que hauria estat inútil intentar trencar el bloqueig borbònic que assetjava Barcelona, amb el risc afegit que el mateix diputat hauria pogut caure presoner de l’enemic. Per contra, els acusadors consideraven que es tractava d’un acte de covardia, que havia causat una gran desmoralització entre les tropes i la població. En qualsevol cas, en una ciutat assetjada, la situació devia ser força confusa. Segons sembla, algunes unitats militars estaven a favor del general empresonat, i és possible que existís alguna conspiració per a intentar alliberar-lo. Per aquesta raó, les institucions van decidir deportar el general Nebot a Mallorca. Més tard, aquest passà a Sardenya, Liorna, Gènova i Viena, on l’emperador Carles li concedí el grau de tinent general de cavalleria en reconeixença dels seus serveis.
El 30 de setembre de 1713, la Generalitat de Catalunya havia escrit a un dels seus ambaixadors (Francesc de Bernardo i de Santjust, marquès de Montnegre) expressant la seva enorme preocupació pel fet que feia dos mesos que no rebien cap notícia de la cort de Viena, ni tan sols dels enviats catalans a aquella ciutat, Joan de Llinars i Farell i Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, comte de Savallà. A part de la despreocupació de l’emperador per la sort dels seus fidels súbdits catalans, cal tenir present les dificultats de les comunicacions, perquè al final de l’estiu, a més del bloqueig naval contra Barcelona, hi havia rumors de contagi epidèmic al nord d’Itàlia. Segons sembla, el protonotari de Catalunya Joan Francesc Verneda i Sauleda va tardar un mes i mig per a anar de Milà a Barcelona. Aquest personatge era cunyat del poderós marquès de Rialb (Ramon de Vilana-Perles i Camarasa) i va entrar a Barcelona el dia 2 d’octubre amb cartes datades el 22 d’agost a Milà, correspondència en la qual l’emperador prometia «socors i subsidis» per als catalans, un ajut que mai no es féu efectiu.
Des del mateix instant que les institucions catalanes optaren per la resistència a ultrança (juliol del 1713), els Tres Comuns (Generalitat, Braç Militar i Consell de Cent) van sol·licitar ajuda a l’emperador de manera incessant, amb una mitjana de dues cartes al mes durant els sis primers mesos del setge (dotze cartes entre el 10 de juliol i el 21 de desembre de 1713). Allò que resulta més significatiu és que, per mitjà del seu cunyat Joan Francesc Verneda, Ramon de Vilana-Perles sempre donà vanes esperances als catalans resistents, mentre que, per contra, després d’una sola setmana d’estada a Viena, l’ambaixador Francesc Berart sabia per boca d’altres ministres imperials que no hi hauria cap ajuda per a Catalunya (15 de novembre). Aquests ministres li havien explicitat que l’única esperança era que es produís un canvi en l’actitud d’Anglaterra.
Durant els primers dies de l’any 1714, a molts indrets de Catalunya es va produir un gran alçament armat contra les tropes borbòniques i la fiscalitat que aquestes imposaven. Aquesta revolta popular fou ofegada en sang pels exèrcits d’ocupació. Diversos pobles i viles foren reduïts a cendres. Amb el país ocupat, la Generalitat s’anava quedant sense funcions. Des dels primers dies de gener del 1714, les reunions entre els consellers de la ciutat i els membres de la Generalitat foren quasi diàries, i s’hi evidenciava el paper predominant que anava prenent el Consell de Cent sobre la Diputació. Així, el dilluns 22 de gener, el Dietari del Consell informava que, en la reunió d’aquell dia, «en tot y per tot tingué sempre los excel·lentíssims senyors concellers y personas per ells anomenades lo primer lloch». Les reunions es prolongaren fins al febrer. La ciutat i el Braç Militar hi analitzaven les decisions preses per la junta de divuit persones de la Diputació, que tenia com a objectiu tractar assumptes de guerra i política. En representació del Braç Militar hi participaven Jaume de Copons (comte de Sant Martí), Alexandre de Palau i Vicenç de Magarola; i, per part de la ciutat, Joan de Ponsic i Monjol, els doctors Emanuel Flix i Lluís Garriga i el doctor en medicina Rafael Esteve. El dia 6 de febrer, la Generalitat redactà una circular amb la intenció que fos coneguda per tots els catalans: «Havent-se dignat l’alta i divina Providència, promourer los cors dels Catalans, influint-los á pendrer las armas, no sols en defensa de la justa causa del Rey nostre S. (Q.D.G.) sino y també pera conseguir la amada llibertat, que tant anciosament procuraren nostres gloriosos progenitors, y arribat á noticia del Consistori de la Deputació, esta gloriosa resolució; afectant, com á verdaders pares de la Patria, que aquella tinga son major auge, y reste pera sempre venerada en la posteritat, ab lo logro de la felicitat de ser vasalls de sa Magestad C. y C. Per zó posan en notícia de totas las molt ilustres ciutats, vilas y llochs de aquest Principat, de com per a mes fervorizar-los á tan heroica empresa, (á demés del gran exemple continuat, que han regonegut en lo zel, y verdader aprecio de patrici en lo Iltre. Marqués de Poal) han deliberat los deputats, y oydors, que los coronels D. Anton de Puig y Sorribes, y D. Armengol Amill, ab sos destacaments y subvencions, se conferescan en vàrias y diferents parts del Principat, á fi de animar-los á semblant proesa, y que se alienten, á deslliurar dels afans y ahogos que está suportant sa amada capital la ciutat de Barcelona, per rahó del siti y bloqueo que está patint, sacudint-se al mateix temps lo pesat jugo, que per tant llarga estació han reportat y reportan del enemich, ja ab pesadas y crescudas contribucions, com y també altrament ab tant inauditas crueltats; no duptant que tots, a imitació de sos antepasats, empendrán á porfia esta empresa; ab singular emulació, pera eternizar-se en lo temple de la fama, ja ab tots los medis quels sia posible practicar; com y també ab tal intrepidéz y valor, que quede lo enemich molt escarmentat; podent estar certs, que de cuant se esmeraran en subministrar grans, y demés havers per la famosa execució de est asunto, als dits Marqués del Poal, y coronels Puig y Amill, cobrant-ne rebudas, los será bonificat y satisfet, y que los Comuns de la Excma. Ciutat, Bras militar y Deputació, per sa part incesantment, invigilan, se aplican y aplicarán á esta suma importància, de la cual dependeix únicament poder-se respirar, després de una cadena tant dilatada, de afans, congoixas y treballs, com és la que de present, universalment atormenta, y fereix los cors de tots. Pregant á la divina Magestat, qui ha principiat esta obra, la acabe de colmar y coronar ab aquellas felicitats, que pot, y desitjam pera major honra y gloria sua, y guart á V.S. dilatats anys.»
En qualsevol cas, sense una decisiva intervenció exterior, la resistència era inútil. Per aquesta raó, després de sol·licitar un nou esforç als catalans, les institucions van renovar les crides desesperades als seus antics aliats. El 15 de febrer de 1714, la Generalitat va enviar tres cartes a Viena demanant ajuda. Anaven dirigides al marquès de Montnegre (ambaixador de Catalunya a la cort imperial), a l’emperador Carles i a l’emperadriu Elisabet. A Barcelona, la situació havia empitjorat ulteriorment, a causa de l’arribada d’una important flota enemiga, que havia restablert el bloqueig marítim contra la ciutat. Després de mig any de resistència i davant d’aquesta nova adversitat, els diputats i oïdors pensaven que calia exigir algun esforç al sobirà pel qual lluitaven: «Senyor, després de sis mesos y mitg quens defensam y mantenim, en lo amable domini de V. M. ab nostras pròpias forsas, apar que podem demanar justícia.» Malauradament, tot fou inútil.
La guerra de Successió. La victòria filipista.
Font: B. de Riquer (dir.), 2000
Davant l’evidència del fracàs de l’aixecament general del mes de gener, la situació de la Generalitat va esdevenir extremament precària, de manera que no és estrany que, aquell febrer, cedís interinament les seves funcions a la ciutat de Barcelona. Sens dubte, les circumstàncies eren desesperades i, possiblement, era convenient concentrar l’autoritat en una única institució. En qualsevol cas, la Generalitat havia perdut bona part de les seves funcions, atès que el país estava sota el control d’un exèrcit d’ocupació enemic. Pràcticament, només Barcelona oferia una resistència efectiva; per tant, el Consell de Cent esdevenia la màxima autoritat d’un país que havia quedat reduït al clos emmurallat de la seva capital. En aquest sentit, en paraules de Salvador Sanpere i Miquel, es produí un «cop d’estat» protagonitzat pel Consell de Cent. Mancada de bona part de les seves competències, l’activitat de la Generalitat va quedar reduïda a funcions gairebé protocol·làries i a la ratificació de les decisions pactades entre el Consell de Cent i el Braç Militar. El poder efectiu era en mans d’aquestes dues institucions i de Francesc de Saiol (lloctinent del portantveus del governador de Catalunya), que en absència del virrei era el màxim càrrec de l’administració reial a Catalunya. Precisament, el 30 de maig de 1714, Francesc de Saiol proposà la confiscació de tots els béns d’aquells catalans que s’havien passat al bàndol de Felip V; d’aquesta manera, s’ajudaria a finançar l’esforç bèl·lic de la ciutat de Barcelona i a compensar els danys patits pels seus habitants.
Aquesta proposta fou definitivament ratificada al mes d’agost a l’església de Santa Margarida, poques setmanes abans de la capitulació de la ciutat. Segons un testimoni de l’època: «A les set del matí los excelentisims senyors concellers, privadament i cada u per sí, ab las gramalles ordinaries [que] portan tots los dies, anaren en la iglesia de Santa Margarita la Real de mares caputxines […] y se ajuntaren en la sagristia de dita iglesia i lo mateix feren los excelentisims i fidelisims senyors deputats i oidors de comptes [...] i isqué lo excelentisim senyor diputat eclesiàstic, se revestí i digué una misa resada, la qual oiren tots los excelentisims senyors [dels] tres comuns i en sent al sumir anaren primerament los excelentisims senyors concellers a pendre nostre senyor i combregar, despres de ells anaren los senyors deputats... i presa dita comunió lo senyor diputat acabada la misa se posà després de despullat en son puesto i per un dels ajudants del scrivà major de la ciutat fou publicament llegit unes deliberacions, ordinacions i capitols que lo die trenta de maig propasat havia fetas la vintiquatrena de guerra de la present ciutat i vistas aquellas i examinades per lo comú dels senyors diputats i per lo comú del protector i oficials del bras militar fou deliberat que lo die present se publiquesin i jurasen en la dita iglesia, presents los tres comuns, las quals publicament se llegiren i estan en la ma corrent baix lo dia 30 de maig propasat. I despres de llegides lo secretari dels senyors deputats publica en aquellas venir bé lo excelentisim i fidelisim concistori en quant toqués i pogués per la conservació de ditas disposicions i lo mateix feu lo secretari de l’excelentisim protector i bras [...]»
Tot va resultar en va. L’11 de setembre de 1714, Barcelona es va veure obligada a capitular. Havia patit nou anys de guerra ininterrompuda, havia resistit un setge de tretze mesos i havia sofert l’impacte d’unes 30 000 bombes (gairebé una per habitant). Milers de catalans havien mort en la seva defensa, tant a les muralles de la capital com lluitant pels camps i les muntanyes de tot el país. El 13 de setembre s’acaben les anotacions del Dietari del Consell de Cent. Les seves darreres paraules són: «En aquest dia, en Barcelona y hagué mota quietut per haver manat als soldats no enquietessen a ningú.» Tres dies després, el mateix Consell de Cent i la Generalitat foren liquidats per José Patiño (president de la Junta Superior de Justicia y Gobierno, creada pel duc de Berwick). El text que segueix, signat per Patiño, expressa la supressió de la Generalitat de Catalunya, com a resultat de l’ocupació militar del país per part de les tropes franceses i espanyoles: «Habiendo cesado por la entrada de las armas del Rey N. S. (Q. D. G.) en esta ciudad y plaza la representación de la Diputación y Generalidad de Cataluña, el Excmo. Sr. Mariscal Duque de Berwick y Liria me ha encargado que ordene y mande a los diputados y ohidores de cuentas del General de Cataluña que arrimen todas las insignias, cesen totalmente, así ellos como sus subalternos, en el ejercicio de sus cargos, empleos y oficios, y entreguen las llaves, libros y todo lo demás concerniente a dicha casa de la Diputación y sus dependencias a los señores administradores de la ciudad D. Francisco de Junyent y de Vergós y doctor José Graells, en cuyo cumplimiento lo ejecutaron así prontamente y sin réplica alguna, por convenir así al real servicio.»