Relació entre la superfície insular de les Balears, Còrsega i Sardenya i el nombre d’espècies nidificants a cadascuna de les illes. La recta de regressió mostra que la correlació entre ambdós paràmetres és molt alta. S’ha inclòs, a tall de comparació, la zona continental, que queda desplaçada clarament cap a la dreta.
Maber, original de l’autor.
Els ocells, gràcies a la seva facultat de volar, són capaços de salvar les barreres marítimes, per la qual cosa constitueixen els vertebrats més ben representats a les illes (exceptuant, es clar, el cas dels peixos). Evidentment, les illes tenen una quantitat d’espècies nidificants més petita que els territoris continentals pròxims, graćies a l’equilibri establert entre el nombre de colonitzacions i el d’extincions. Havent-hi menys espècies, la competència interspecífica és també menor, per la qual cosa les espècies utilitzen una sèrie més àmplia de recursos, i això fa que augmenti la competència entre els exemplars d’una mateixa espècie; tot plegat, suposa l’increment de l’anomenat nínxol ecològic.
No és aquest el moment de tractar del fenomen de la insularitat, sinó d’explicar les característiques de l’avifauna balear en relació amb la insularitat i amb el seu empobriment. En primer lloc, cal destacar que la distància entre les illes i el continent no és tan gran com perquè tingui una influència fonamental. Els problemes d’accés, o dit d’una altra manera, la barrera marítima, incideixen a petita escala, i no es poden ni comparar al cas de les illes oceàniques, situades a milers i milers de quilòmetres de les costes més pròximes. Les Balears es troben al centre de la Mediterrània occidental, en una àrea relativament tancada i sotmesa a les migracions bianuals periòdiques de l’avifauna europea, als moviments hivernals i als moviments erràtics de nombroses espècies; d’altra banda, a més de trobar-se relativament a prop del continent, són poc separades entre elles: fan una mena de rosari d’illes que s’acosta progressivament a la costa de la península en el sentit NE-SW. Formentera és molt a prop del cap de la Nau —a uns 92 km—, per la qual cosa, rep (com l’illa d’Eivissa, a la qual es troba pràcticament enganxada) una influència molt més gran de la fauna continental que no pas la resta de les illes. Unes condicions diferents d’ubicació i estructura de l’arxipèlag, probablement haurien contribuït a l’empobriment de la seva fauna.
Pel que fa a la superfície, com més gran sigui una illa, més gran serà el nombre d’hàbitats o la diversitat ambiental i, per tant, més gran serà el nombre d’espècies que s’hi podran installar. Una bona part de les variacions ornitològiques que hi ha entre les diferents illes Balears s’explica pel gran nombre d’hàbitats que hi ha a Mallorca, illa amb muntanyes altes, grans boscos, una bona extensió relativa de maresmes, i zones de molta pluviositat (costa de ponent i Serra de Tramuntana) i d’altres molt seques (el S i el SE). D’altra banda, les probabilitats d’extinció seran molt més grans a les illes petites que no pas a les grans, la qual cosa afavoreix la riquesa d’ocells a Mallorca. A les Balears hi ha una correlació altament significativa entre la superfície insular i el nombre d’espècies nidificants, i aquesta correlació es podria fer exhaustiva a altres illes pròximes, com Còrsega i Sardenya. Però arriba un moment que, tot i augmentant molt de superfície, el nombre d’espècies s’incrementa cada cop més lentament i tendeix a estabilitzar-se. El motiu és que el nombre d’espècies de la zona continental que constitueix la seva font, és limitat. Per exemple, entre Còrsega i Sardenya, la diferència de superfície (uns 15 000 km2) únicament aporta una quinzena d’espècies nidificants més. A la Mediterrània, i concretament en el nostre cas (les Balears), les diferències més grans es produiran a les illes de mida petita o mitjana, sempre inferiors a 1000-1500 km2. La relació entre la mida de l’illa i el nombre d’espècies nidificants es podria definir per mitjà d’una corba de creixement exponencial, és a dir, que creixeria molt ràpidament en incrementar la mida de les illes petites, però arribat un moment, ni duplicant la superfície aconseguiríem augmentar el nombre d’espècies, de manera que aquest tendiria a estabilitzar-se.
Ja hem parlat de la distància al continent, de la forma de l’arxipèlag i de la superfície insular; però a les illes Balears, hi ha encara d’altres factors importants, com és el clima, el qual, juntament amb la constitució geològica, marca les característiques ambientals, la vegetació i, en definitiva, les diferències entre els ocells de les illes. En el cas de Menorca i Eivissa, de superfície força semblant, però amb una certa diferència altitudinal, la primera és molt més plujosa, molt més heterogènia, amb grans zones argiloses (poc permeables) i uns hàbitats pràcticament inexistents a Eivissa: boscos ombrius i alzinars i, sobretot, zones humides i torrents, els quals permeten la presència d’ocells molt especialitzats i adaptats als ambients aquàtics i palustres.
Un altre aspecte a tenir en compte és que hi ha certes espècies o grups d’espècies molt més propenses a desplaçar-se, de manera que aquestes són les més aptes per a colonitzar les illes. La distància de l’illa al continent facilita aquest desplaçament, de manera que, als ocells, els són molt més assequibles les Pitiüses que no pas Menorca, que queda molt més aïllada.
Finalment, mentre que els canvis històrics s’han produït d’una manera lenta i per causes exclusivament naturals, l’aparició de l’home ha portat, especialment al llarg dels darrers anys, transformacions ràpides del medi, que suposen grans pressions per a la fauna, pressions que continuen sentint-se actualment.
Els estudis sobre l’avifauna fòssil han permès conèixer algunes de les repercussions que els successius aïllaments del Terciari i el Quaternari tingueren sobre els ocells; per exemple, en el Plio-Quaternari els còrvids eren molt abundants (actualment n’hi ha una sola espècie a les Balears, el corb) i no hi havia el pardal, que probablement fou introduït, o almenys afavorit, per l’arribada de l’home. Altres espècies endèmiques de les Balears desaparegueren després de l’arribada de l’home, com l’òliba Tyto balearica, de grans dimensions. Però tots aquests progressos es produïren molt lentament. A les variacions actuals ocasionades per l’home, cal sumar el gran dinamisme que afecta les poblacions d’ocells, i més especialment a les Illes, on algunes espècies crien unicament uns anys determinats. Igualment, hi ha petites poblacions, potser irregulars, molt difícils de controlar, que han intentat diverses vegades la colonització en forma de nidificacions aïllades i esporàdiques, o bé més perdurables. Potser caldria incloure dins d’aquest grup les espècies capaces d’arribar-hi, però incapaces de formar-hi una població estable i perdurable.
Cal precisar, en aquest punt, que les consideracions posteriors sobre el poblament es refereixen exclusivament a l’avifauna nidificant altrament dita indígena.
Les vies de poblament
Vies de colonització hipotètiques de les illes Balears. Una primera via és la que parteix del cap de la Nau, punt més pròxim del continent (separat de les Pitiüses per només 90 km) i passa per Eivissa i Formentera, per la qual cosa Menorca queda més distant i, a més, separada d’aquelles per dos braços de mar; la direcció principal de la migració de primavera, SENE, afavoreix l’arribada d’ocells abans d’iniciarse el període reproductor. Una segona via de colonització és directament per l’illa de Mallorca, des de la qual els ocells poden intentar passar a les illes més petites. La tercera via podria iniciar-se per Menorca. La regió continental fornidora d’espècies correspon a la de la figura anterior.
Maber, original de l’autor.
Si tenim en compte les característiques de l’avifauna de cada illa, la seva posició geogràfica respecte del continent, la distància que les separa, la superfície i la varietat d’hàbitats, podem considerar dues vies principals de poblament.
La primera via és a través de Formentera i Eivissa, i salta d’una illa a l’altra tot evitant els braços de mar més amples. Aquesta via és afavorida per la distribució alineada de les Balears. Les Pitiüses són les illes més pròximes al continent i amb més possibilitats de rebre els primers colonitzadors d’una nova espècie; també reben, teòricament, més migrants en pas primaveral, atès que en aquesta època, els ocells volen amb rumb SW-NE, coincidint amb l’eix format pel cap de la Nau i la cadena d’illes Balears. La proximitat de les Pitiüses al continent és reflectida en l’existència d’algunes espècies nidificants que no es troben a la resta de l’arxipèlag, però sí a la zona continental que proveeix les espècies ("zona mare continental"), per l’existència de més espècies paleàrtiques i per un gran nombre d’espècies en via de colonització (força més gran que a Menorca). Tot plegat, i juntament amb altres factors, fa que l’avifauna de les illes extremes sigui la menys afí a totes elles. Per a una espècie en vies de colonització, el fet de traslladar-se d’Eivissa a Menorca i viceversa suposa travessar dos braços de mar més.
La segona via de poblament, més important, és a través de Mallorca. Els ocells colonitzen Mallorca pel fet d’ésser aquesta l’illa més gran i de més diversitat ambiental, i també perquè els serveix de punt de partida per a colonitzar la resta de les illes. A Mallorca hi arriben per vies diverses. Un exemple recent de colonització de Menorca i Eivissa simultàniament a partir de Mallorca s’ha produït en el cas del bruel (Regulus ignicapillus), i de Menorca en el de la boscarla mostatxuda (Lusciniola melanopogon). Moltes vegades la colonització de l’illa més gran de les Balears s’ha fet amb èxit, però després no s’ha pogut passar a les altres illes; això explica la presència a Mallorca de moltes espècies que es troben únicament en aquesta illa, com el mussol banyut (Asio otus), el roquerol (Ptyonoprogne rupestris), la mallerenga blava (Parus caeruleus), el trencapinyes (Loxia curvirostra) i el gratapalles (Emberiza cirlus).
Hi ha, finalment, la possibilitat que els ocells arribin a qualsevol punt de les Balears, si hom té en compte que la migració primaveral i la tardorenca es fan d’una manera generalitzada a través de la Mediterrània, per la qual cosa la colonització es pot iniciar en qualsevol punt. Evidentment, aquestes colonitzacions depenen de l’existència d’hàbitats idonis a les illes colonitzades, cosa que és la base de les diferències entre illes. Cal tenir en compte que Eivissa queda separada de Mallorca per un braç de mar de més de 80 km, és a dir, més del doble de la distància que separa Mallorca de Menorca; això pot constituir una barrera per al pas de certes espècies, i probablement contribueix a la composició de l’avifauna de cada illa.
Hi ha molts altres factors que intervenen en les vies de colonització i en el propi assentament dels colonitzadors, com és la densitat de cada espècie i la disminució de la capacitat de dispersió un cop les espècies s’han establert en una illa.
El poblament ornític actual
La franja litoral de característiques mediterrànies que abarca la Catalunya meridional, el País Valencià i Múrcia, es pot considerar com la "zona mare continental", perquè en provenen les espècies instal·lades a les illes més pròximes al continent. Hom calcula que hi ha unes 150 espècies que hi nidifiquen o que hi han nidificat recentment. Amb aquesta referència veiem que, en el conjunt de les Balears, hi ha un conjunt d’aproximadament 90 espècies que s’hi reprodueixen, repartides de la manera següent: 83 a Mallorca (amb 3640 km2), 65 a Menorca (amb 702 km2), 53 a Eivissa (amb 541 km2), 39 a Formentera (amb 82 km2) i 27 (nombre variable) a Cabrera (amb 16 km2).
Les diferències més destacades entre l’avifauna de les illes Balears i la de la zona continental més pròxima de característiques ecològiques semblants són: l’absència de tots els ardèids, tret de l’agró roig (Ardea purpurea), la de les anàtides, tret de l’ànec coll-verd (Anas platyrhynchos), la d’alguns rapinyaires diürns dels grups dels accipítrids i falcònids, la de diversos limícoles (la garsa de mar, Haematopus ostralegus, el bec d’alena, Recurvirostra avosetta, i la perdiu de mar, Glareola pratincola), la de diverses gavines (la gavina vulgar, Larus ridibundus, la gavina capblanca, Larus genei, i el gavià fosc, Larus fuscus), la dels xatracs i fumarells, la dels rapinyaires nocturns de l’ordre dels estrigiformes (dels quals únicament hi ha el xot, Otus scops, i el mussol banyut, Asio otus, aquest molt local i escàs a Mallorca), la de tots els picots tret del colltort (Jynx torquilla) i la de nombrosos passeriformes, entre els quals hi ha quatre espècies d’alàudids, dues cueretes (la torrentera, Motacilla cinerea, i la blanca, Motacilla alba), el pit-roig (Erithacus rubecula), el còlit ros (Oenanthe hispanica), la merla cuablanca (Oenanthe leucura), la busqueta vulgar (Hippolais polyglotta), tres tallarols (el de garriga, Sylvia cantillans, l’emmascarat, Sylvia hortensis, i el gros, Sylvia borin), el mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli), tres mallerengues (la de bigotis, Panurus biarmicus, la cuallarga, Aegithalos caudatus, i l’emplomallada, Parus cristatus), el teixidor (Remiz pendulinus), el raspinell comú (Certhia brachydactyla), 1’oriol (Oriolus oriolus), el botxí (Lanius excubitor), el gaig (Garrulusglandarius), la garsa (Pica pica), la gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax), la gralla (Corvus monedula), els estornells vulgar (Sturnus vulgaris) i negre (Sturnus unicolor), tot i que el primer d’aquests dos ha nidificat puntualment a Mallorca i, finalment, dos emberízids: el sit negre (Emberiza cia) i l’hortolà (Emberiza hortulana).
D’altra banda, a les Balears nidifiquen algunes espècies que, sense ésser-ne endèmiques, no es troben a la zona continental: la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea), la baldriga pufí (Puffinus puffinus), el voltor negre (Aegypius monachus), el milà reial (Milvus milvus), l’àguila calçada (Hieraetus pennatus), el falcó de la reina (Falco eleonorae) i, possiblement, també la tallareta sarda (Sylvia sarda), ja que se suposa que cria al continent. Recentment, la gavina corsa (Larus audouinii) ha colonitzat un punt de la costa continental, de manera que ha deixat d’ésser una espècie exclusiva de les illes mediterrànies.
Un altre fenomen que atreu l’atenció dels estudiosos de l’avifauna balear són les espècies que nien en una illa o a més d’una, però no a totes. Per exemple, són nidificants exclusius de Menorca, l’aufrany (Neophron perenopterus), el xoriguer petit (Falco naumanni), la tallareta cuallarga (Sylvia undata) i, possiblement, el tallerol trencamates (Sylvia conspicillata), el qual sembla que ha niat a Mallorca i a Eivissa. Les espècies exclusives d’Eivissa són el còlit gris (Oenanthe oenanthe), excepcional i molt localitzat a Mallorca, el pardal roquer (Petronia petronia) (aquests dos darrers també nidifiquen a Formentera) i el pardal xarrec (Passer montanus). A Mallorca, l’illa més extensa i variada de les Balears, nien moltes espècies que no ho fan a la resta de les illes: l’agró roig (Ardea purpurea), el voltor negre (Aegypius monachus), la gamba roja (Tringa totanus), el mussol banyut (Asio otus), el roquerol (Ptyonoprogne rupestris), el cargolet (Troglodytes troglodytes), la merla roquera (Monticola saxatilis), la boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon) (recentment establerta a Menorca) la mallerenga blava (Parus caeruleus), el trencapinyes (Loxia curvirostra), el gratapalles (Emberiza cirlus) i, possiblement, un parell o tres més d’espècies.
Finalment, no podem deixar de parlar d’aquells ocells que normalment són molt abundants en unes illes i no es troben a d’altres. Per exemple, podem preguntar-nos el per què no nien a Menorca el falcó de la reina (Falco eleonorae), el colltort (Jynx torquilla), el roquerol (Ptyonoprogne rupestris), la cuereta groga (Motacilla flava), el cargolet (Troglodytes troglodytes), la mallerenga blava (Parus caeruleus), el trencapinyes (Loxia curvirostra) o el gafarró (Serinus serinus), si tots hi arriben en una època o l’altra de l’any i són ocells comuns a la veïna Mallorca, i fins i tot a Eivissa i Formentera; o el per què no es troben a Eivissa espècies com el milà reial (Milvus milvus), l’àguila calçada (Hieraetus pennatus), el tudó (Columba palumbus), el colom roquer (Columba livia), el ballester (Apus melba), la merla (Turdus merula), el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), la tallareta cuallarga (Sylvia undata), el rossinyol bord (Cettia cetti), el trencapinyes (Loxia curvirostra), el pinsà (Fringilla coelebs) i el gratapalles (Emberiza cirlus). El mateix podem preguntar-nos de Mallorca, sense trobar, però, una bona resposta; únicament en el cas de les Pitiüses, el clima, molt més sec, pot ser un dels factors que condicionen aquestes diferències.
A continuació, llista dels ocells nidificants a les illes Balears, incloses les espècies que han desaparegut recentment a causa de les actuacions de l’home i de les quals hi ha constància històrica, les que han criat només excepcionalment o esporàdica els darrers anys i les introduïdes per la mà de l’home. Les dades han estat elaborades per l'autor a partir de fonts diverses. S'hi indica: i Espècie introduïda; • Espècie absent; – Espècie desapareguda; + Nidificació comprovada; (+) Nidificació suposada; e Nidificació esporádica o excepcional.
| ESPÈCIE | MENORCA | MALLORCA | CABRERA | EIVISSA | FORMENTERA | |
|---|---|---|---|---|---|---|
| No passeriformes | ||||||
| Cabusset | + | + | • | • | • | |
| Baldriga cendrosa | + | + | + | + | + | |
| Baldriga pufi | (+) | + | + | + | + | |
| Ocell de tempesta | (+) | + | + | + | + | |
| Corb marí emplomallat | + | + | + | + | + | |
| Agró roig | • | + | • | • | • | |
| Ànec coll-verd | + | + | • | • | • | |
| Milà reial | + | + | • | • | • | |
| Aufrany | + | • | • | • | • | |
| Voltor negre | • | + | • | • | • | |
| Arpella | • | e | • | • | • | |
| Esparver cendrós | • | e | • | • | • | |
| Àguila calçada | + | + | • | • | • | |
| Àguila pescadora | + | + | + | – | – | |
| Xoriguer petit | + | • | • | • | • | |
| Xoriguer | + | + | + | + | + | |
| Falcó de la reina | • | + | + | + | • | |
| Falcó pelegrí | + | + | + | + | + | |
| Perdiu roja | + | + | • | + | + | |
| Guatlla | + | + | • | + | + | |
| Faisà | • | i | • | • | • | |
| Rascló | + | + | • | • | • | |
| Polla d’aigua | + | + | • | • | • | |
| Fotja | + | + | • | • | • | |
| Cames-llargues | + | + | • | + | + | |
| Bec d’alena | • | e | • | • | • | |
| Torlit | + | + | • | + | + | |
| Corriol camanegre | + | + | • | + | + | |
| Corriol petit | + | + | • | + | + | |
| Gamba roja | • | + | • | • | • | |
| Gavina corsa | + | + | + | + | + | |
| Gavià argentat | + | + | + | + | + | |
| Colom roquer | + | + | (+) | • | • | |
| Tudó | + | + | • | • | • | |
| Tórtora | + | + | + | + | + | |
| Cucut | + | + | • | + | (+) | |
| Òliba | + | + | • | + | + | |
| Xot | + | + | • | + | + | |
| Mussol banyut | • | + | • | • | • | |
| Enganyapastors | + | + | • | + | + | |
| Falciot negre | + | + | + | + | + | |
| Falciot pàl·lid | + | + | • | + | + | |
| Ballester | + | + | + | • | • | |
| Abellerol | + | + | • | + | • | |
| Puput | + | + | + | + | + | |
| Colltort | • | + | • | + | • | |
| Passeriformes | ||||||
| Terrerola vulgar | + | + | • | + | + | |
| Cogullada fosca | + | + | • | + | + | |
| Roquerol | • | + | • | • | • | |
| Oreneta vulgar | + | + | + | + | + | |
| Oreneta cuabianca | + | + | • | + | • | |
| Trobat | + | + | • | + | + | |
| Cuereta groga | • | + | • | + | + | |
| Cargolet | • | + | • | • | • | |
| Rossinyol | + | + | • | + | • | |
| Bitxac comú | + | + | • | + | • | |
| Còlit gris | • | e | • | + | + | |
| Merla roquera | • | + | • | • | • | |
| Merla blava | + | + | + | + | + | |
| Merla | + | + | • | • | • | |
| Rossinyol bastard | + | + | • | • | • | |
| Trist | + | + | • | + | • | |
| Boscarler comú | + | + | • | - | • | |
| Boscarla mostatxuda | + | + | • | • | • | |
| Boscarla de canyar | + | + | • | + | • | |
| Balquer | + | + | • | + | • | |
| Tallareta sarda | + | + | + | + | + | |
| Tallareta cuallarga | + | • | • | • | • | |
| Tallarol trencamates | + | (+) | • | (+) | • | |
| Tallarol capnegre | + | + | + | + | + | |
| Tallarol de casquet | + | + | • | • | • | |
| Bruel | + | + | • | + | (+) | |
| Papamosques gris | + | + | + | + | + | |
| Mallerenga blava | • | + | + | + | • | |
| Mallerenga carbonera | + | + | • | + | • | |
| Capsigrany | + | + | + | + | + | |
| Corb | + | + | + | + | + | |
| Estornell vulgar | • | e | • | • | • | |
| Pardal comú | • | • | • | • | • | |
| Pardal xarrec | • | • | • | + | • | |
| Pardal roquer | + | + | • | + | + | |
| Pinsà comú | + | + | • | • | • | |
| Gafarró | • | + | + | + | + | |
| Verdum | + | + | + | + | + | |
| Cadernera | + | + | + | + | + | |
| Passerell | + | + | + | + | + | |
| Trencapinyes | • | + | • | • | • | |
| Gratapalles | • | + | • | • | • | |
| Repicatalons | • | (+) | • | • | • | |
| Cruixidell | + | + | + | + | + |