Els poblaments hivernals de limícoles

Les migracions anuals dels limícoles

Localitats de procedència (o punts d’anellament) de limícoles recuperats a l’àrea mediterrània ibèrica (trama en negre) i abundància, en nombre de recuperacions. Les poblacions de limícoles presents a tota la Mediterrània occidental tenen un mateix origen i pertanyen a l’anomenada "ruta migratòria de l’Atlàntic oriental", que inclou ocells que nidifiquen entre els 70° de longitud W i els 70° de longitud E, i hivernen a les costes de l’Atlàntic oriental, entre Noruega i Sud-àfrica.

Maber, original de l’autor.

Els limícoles són un dels grups més nombrosos i diversificats d’ocells aquàtics, adaptats a explotar tota mena d’ambients d’aigües somes i àdhuc els indrets de sòls eixuts, tot cercant una gran varietat d’invertebrats del sòl, dels quals s’alimenten. Gràcies a la seva preferència pels terrenys de substrat humit o negat, durant el període reproductor, els limícoles són especialment abundants a les regions boreals. A partir del final de l’estiu, les dures condicions climàtiques que imperen en aquestes regions septentrionals obliguen aquests ocells a desplaçar-se cap al S, per a passar l’estació freda en estuaris i aiguamolls de les regions temperades, subtropicals i tropicals.

A Europa ens arriben les poblacions de dues àrees que, a més, travessen el nostre continent per rutes diferents. La primera s’anomena de l’Atlàntic oriental i recull tots els ocells nascuts entre l’illa d’Elesmere, a Canadà (70° W)i la península de Jamal, a l’URSS (70° E), que migren seguint el litoral atlàntic per hivernar principalment entre les costes de Dinamarca i Mauritània. L’altra s’anomena d’Euràsia central i inclou els ocells nascuts des de la península de Jamal fins a la de Taimir, a l’URSS (110° E), que migren per l’occident d’Àsia, i allà es divideixen en dues seccions: l’una es dirigeix directament a les costes de l’Àfrica oriental i l’altra travessant el SE d’Europa, arriba a hivernar també a les costes atlàntiques de l’Àfrica occidental.

Les àrees d’hivernada

Nuclis principals d’hivernada de limícoles als Països Catalans i nombre d’exemplars. Per a cada nucli s’indiquen només les tres espècies més abundants. 1 fredeluga (Vanellus vanellus), 2 daurada grossa (Pluvialis aplicaria), 3 becadell comú (Gallinago gallinago), 4 territ variant (Calidris alpina), 5 tètol cuanegre (Limosa limosa), 6 bec d’alena (Recurvirostra avosetta).

Maber, original de l’autor.

Els Països Catalans, situats a l’extrem occidental de la conca mediterrània, són travessats per una derivació marginal de la població de l’Atlàntic oriental i no reben cap influència de la població de l’Euràsia central. Per aquest motiu, les espècies que viatgen seguint estrictament les costes atlàntiques són rares a les nostres terres, com per exemple el remenarrocs, el tètol cuabarrat o el corriol gros. Així mateix, aquesta és la raó principal per la qual a l’occident de la conca mediterrània, la hivernada dels limícoles no té les espectaculars característiques que reuneix als estuaris i les costes de l’Atlàntic. En canvi, la nostra regió té una importància capital com a zona de repòs i alimentació per als limícoles migrants que viatgen a l’Àfrica subtropical i tropical, com per exemple la valona, el batallaire o el tètol cuanegre.

A la conca mediterrània hivernen uns 350 000 limícoles litorals (és a dir, sense tenir en compte espècies més terrestres o ubiqüistes com la fredeluga, la daurada grossa, els becadells comú i sord, la becada o la xivitona). Les zones de concentració principal són els aiguamolls del SE europeu (Turquia, Grècia), el delta del Nil i, sobretot, les costes tunisenques. Val a dir, però, que aquestes àrees són situades al bell mig de l’abans esmentada derivació migratòria, que porta els ocells de l’Euràsia central a les costes atlàntiques africanes. A la Mediterrània occidental, aquests ocells de l’Àsia central ja no hi arriben, i per això la hivernada de limícoles és més reduïda (aproximadament uns 50 000 ocells)i concentrada en unes poques localitats, d’entre les quals destaquen els aiguamolls del N de l’Adriàtica i el delta de l’Ebre.

Com ja hem esmentat, als Països Catalans la hivernada dels limícoles litorals és relativament poc nombrosa, tot i que localment algunes espècies poden ésser comunes. L’ocell més abundant és el territ variant, però altres limícoles freqüents són el bec d’alena i el tètol cuanegre, que a les nostres terres hivernen en xifres importants dins el context europeu. Menys comuns són el pigre gris, la terretitona, la gamba roja, el corriol camanegre o el territ tres dits, i malgrat això, alguns d’aquests, com la terretitona o el corriol camanegre, són ocells d’hivernada molt meridional, per la qual cosa les quantitats que es troben al nostre territori són de les més altes de tot Europa.

No passa el mateix amb els limícoles no litorals, car el nombre de fredelugues i becadells comuns que arriba a l’hivern és molt important; la primera és, sens dubte, el limícola més abundant durant l’hivern als Països Catalans. També són freqüents la becada i la daurada grosa, aquesta, però, molt local i abundant només en algunes localitats.

El cas particular del delta de l’Ebre

Característiques del poblament

Aquesta imatge del delta de l’Ebre il·lustra l’ambient típic dels limícoles: terres fangoses i llots parcialment inundats, principalment del litoral, on troben els cucs i les larves que constitueixen la seva dieta alimentària.

Xavier Ferrer.

Com hem vist, el delta de l’Ebre és el quarter d’hivern més important d’aquest grup d’ocells aquàtics als Països Catalans, i alhora és una de les localitats principals de la conca mediterrània.

La composició de la comunitat de limícoles del delta de l’Ebre presenta dues fases ben diferenciades. L’una és la dels ocells reproductors, presents des del maig fins a l’agost, dominada pel corriol camanegre i amb una presència important d’espècies de la família dels recurviròstrids (bec d’alena i cames-llargues). D’altra banda, la resta de l’any, i sobretot durant la tardor i l’hivern, dominen els ocells de la família dels escolopàcids (territ variant, tètol cuanegre, becadell comú i d’altres), que coincideixen amb l’ocupació massiva de la zona per ocells nats a la tundra àrtica o als aiguamolls del centre i el N d’Europa.

La diversitat poblacional i la proporció de l’espècie dominant atenyen valors gairebé idèntics tant durant el període reproductor com en el d’hivernada, per la qual cosa cal pensar que l’estructura de la població presenta una mateixa complexitat en ambdós períodes, tot i que una comunitat i l’altra exploten el delta d’una forma molt diferent. Durant l’hivern fan servir quasi exclusivament els arrossars i els ambients marins (badies i salines); en canvi, durant el període reproductor és troben més aviat a les llacunes, salines, maresmes salabroses i platges, i no en altres medis. La màxima diversitat poblacional es dóna durant les èpoques migratòries, a causa de l’asincronia entre les arribades i les sortides dels diferents ocells migradors, cosa que produeix un elevat nombre d’espècies i una reducció de la importància de les espècies dominants. En canvi, aquesta alta diversitat no es deu a una major complexitat estructural de l’ambient. Com ja hem esmentat en un altre moment, en les nostres latituds la quantitat d’ocells és molt superior a l’hivern que a la primavera; al delta de l’Ebre, la proporció és de 3,2 limícoles a l’hivern per cada un a l’època de cria. El nombre d’efectius presenta un màxim molt destacat del novembre al febrer i, durant els períodes migratoris, la població és més reduïda. Cal tenir en compte, però, que durant les migracions les taxes de renovació dels ocells poden ésser molt altes i, per tant, encara que les xifres per cens siguin baixes, el nombre real d’ocells que passen és alt, i fins i tot molt alt.

Característiques del cicle anual de la comunitat de limícoles del delta de l’Ebre, amb dades compreses en el període que va del març de 1979 al febrer de 1980. En el gràfic de dominància, s’indica l’espècie més nombrosa a cada inventari.

Maber, original de l’autor.

El delta de l’Ebre actua com un típic quarter d’hivernada, amb una població estable de 12 000 a 20 000 ocells durant el cicle invernal. Els limícoles comencen a arribar durant el mes d’octubre i la població hivernal augmenta fortament el novembre. Una vegada completa la població, cosa que s’esdevé alguns anys al final de novembre i d’altres al començament de desembre, aquesta roman estable fins al febrer, que és quan comencen a arribar els primers migradors primaverals (sobretot el tètol cuanegre), i davalla ràpidament durant el març. La mitjana poblacional dels mesos de gener del 1977 al 1983 ha estat de 16 400 limícoles, amb una màxima de 19 200 el 1977. La màxima poblacional s’ateny el febrer, amb una mitjana per als tres anys estudiats de 17 500 ocells.

L’espècie dominant durant el període no reproductor és sempre el territ variant, que constitueix, aproximadament el 50% dels efectius totals del setembre al març. Aquest patró de dominància es manté inalterable durant les tres temporades estudiades i, comparant les dades dels diferents mesos de gener, s’observa que varia poc amb els anys.

La comunitat de limícoles hivernants és dominada per espècies de les famílies dels escolopàcids i caràdrids, amb una proporció de 6 a 1 a favor de la primera. Aquesta proporció ve determinada per les condicions dels diferents quarters d’hivernada, car els ocells d’aquestes dues famílies presenten diferències importants en la seva forma d’explotar l’ambient. Els caràdrids són aus d’alimentació solitària, que localitzen visualment les seves preses i les capturen en la superfície del sòl, per la qual cosa són més sensibles als factors que afecten l’activitat de les seves preses en la part superior del sòl (vent, fred, pluja…); això fa que tinguin les àrees d’hivernada en indrets càlids. Per contra, els escolopàcids s’alimenten gregàriament i localitzen l’aliment de forma tàctil, escorcollant entre el sediment amb els seus llargs becs, i per tant poden capturar les seves preses en l’interior del sòl, a distància variable de la superfície; per aquesta raó, són menys sensibles a les adversitats climàtiques i hivernen regularment en regions més fredes. Per exemple, la proporció escolopàcids/caràdrids a la mar del Nord és de 100 a 1, al N d’Àfrica és de 10 a 1 i més al S arriba a invertir-se.

L’activitat diària i les àrees de concentració

Durant l’hivern, els limícoles s’alimenten principalment als medis d’influència marina i als arrossars, menjant més o menys ininterrompudament durant tot el dia i desplaçant-se cap a les joques al vespre. En el cas del territ variant (Calidris alpina) i el del tètol cuanegre (Limosa limosa) els ritmes són similars. El territ variant menja principalment als medis marins (el 80% de les observacions es dóna en aquests ambients i només el 20% restant als arrossars) amb les màximes d’activitat alimentària en les hores properes al crepuscle matutí i vespertí, i les mínimes durant les hores centrals del dia; no s’ha estudiat la importància de l’alimentació nocturna, però nombroses observacions indiquen que hi ha una intensa activitat alimentària, almenys durant un cert temps, abans de l’albada i, sobretot, després de l’arribada de la nit. L’altra espècie, el tètol cuanegre, menja quasi exclusivament als arrossars (90% de les observacions) i présenta un patró semblant, però amb una activitat més intensa durant tot el dia i amb el repòs de migdia poc marcat. Aquesta espècie, en canvi, no s’alimenta durant tota la nit, sinó que roman als dormidors reposant.

Activitat diària, durant els mesos de desembre i gener, del territ variant (Calidris alpina) i el tètol cuanegre (Limosa limosa), expressada segons la freqüència d’individus.

Maber, original de l’autor.

L’explotació selectiva dels diferents hàbitats per ocells limícoles en dos medis característics del delta de l’Ebre, un arrossar (a) i una badia (b), principalment per la diferent fondària a la qual obtenen l’aliment. Les espècies representades són les següents: 1 corrio/ gros (Charadrius hiaticula), 2 corriol camanegre (C. alexandrinus), 3 daurada grossa (Pluvialis aplicaria), 4 pigre gris (P. squatarola), 5 fredeluga (Vanellus vanellus), 6 territ tres-dits (Calidris alba), 7 territ variant (Calidris alpina), 8 tètol cuanegre (Limosa limosa), 9 gamba roja vulgar (Tringa totanus) i 10 gamba roja pintada (Tringa erythropus). Cal indicar que als arrossars manca, en el dibuix, el becadell comú, que és un dels ocells més abundants.

S. F. F. B. /Román Montull, original de l’autor.

Els limícoles van arribant a les joques a partir de mitja tarda, encara que hi ha una considerable variabilitat diaria: alguns dies hi arriben molt aviat, a partir de migdia, en canvi d’altres no acudeixen fins la posta de sol, o àdhuc més tard. La major part dels dies, però, els limícoles arriben a les joques una hora o hora i mitja abans de la posta del sol. Al matí, la marxa és molt més regular: els ocells se’n van molt aviat, tot just després de l’albada.

Pel que fa a la intensitat amb què mengen diferents espècies, s’observa que els ocells que s’alimenten als arrossars (tètol cuanegre i terretito-na) mengen amb més intensitat que els que ho fan preferentment als ambients marins. D’aquests résultats hom pot interpretar que els ocells tenen més dificultats per a satisfer els seus requeriments diaris als arrossars i que els ambients marins son de qualitat superior, cosa que també es confirma pel fet que aquests darrers suporten densitats d’ocells molt més altes.

Comparant les àrees principals de concentració diürna (indrets d’alimentació) i les de concentració nocturna (joques) s’observa que les zones escollides per menjar són les d’influència marina, sobretot les badies i salines, així coin els arrossars. S’ha de fer esment que la selecció d’unes àrees o altres d’arrossar ve determinada principalment per un sol factor, la tranquillitat, car els indrets amb altes densitats de limícoles es corresponen exactament amb els vedats de caça més ben guardats.

Sectors del delta de l’Ebre explotats pels limícoles de dia com a àrees d’alimentació, i de nit com a joques, i nombre d’individus corresponents.

Maber, original de l’autor.

Els limícoles están adaptats a menjar en sòls humits o lleugerament inundats. Exploten indrets molt soms, fins als 12 cm de fondària, en el cas del tètol cuanegre i potser més en les espècies molt grans (com el becut), però la majoria mengen en zones de menys de 8 cm, i moites de les més abundants, inclòs el territ variant, en àrees de menys de 2,5 cm. Així mateix, i independentment de la seva mida, els caràdrids mengen en zones més somes que els escolopàcids.

Els dormidors se situen en llocs d’accès difícil, on s’apleguen diferents espècies barrejades. Els limícoles litorals van a ajocar-se normalment a les badies o salines i, en canvi, els restants ho fan en zones molt poc sovintejades dels arrossars. D’altra banda, la situació de les joques té una gran importància per a separar la poblaciô hivernant en dues o très subpoblacions que mostren un cert grau d’independència, tôt i que la separació no és rígida durant tot l’hivern i que no són rars els intercanvis d’ocells d’unes subpoblacions a les altres.