Els enteropneusts

Morfologia general dels enteropneusts. A aspecte extern de Balanoglossus i detall (A’) anatòmic de la regió anterior. B Aspecte extern de Protoglossus. 1 Probòscide o gland (prosoma), 2 collar (mesosoma), 3 porus branquials, 4 plecs genitals o regió genital, 5 regió dels sacs intestinals cecs, 6 anus, 7 musculatura circular de la probòscide, 8 musculatura longitudinal de la probòscide, 9 celoma del prosoma, 10 celoma del mesosoma, 11 glomèrul, 12 vesícula pericàrdica, 13 vas dorsal, 14 vas ventral, 15 esquelet de la probòscide, 16 estomocordi, 17 boca, 18 faringe digestiva, 19 faringe branquial, 20 mesenteri dorsal, 21 mesenteri ventral, 22 epidermis.

Biopunt, a partir de fonts diverses

Els enteropneusts són hemicordats de vida lliure. El cos, vermiforme, dividit en tres regions i cobert de cilis, disposa, a la part anterior, d’un òrgan excavador format per una probòscide i un collar. Fan entre 3 i 40 cm i presenten una coloració molt dèbil. La seva capacitat de desplaçament i d’excavació és escassa. Són tots marins i es distribueixen per tot el món. De les 60 espècies conegudes, només 6 viuen a la Mediterrània. Es poden trobar en platges, sorres amb detrits i fons fangosos, entre els 20 i els 500 m de fondària.

Morfologia

El cos es divideix en tres regions. En la zona anterior, el protosoma forma la probòscide, òrgan erèctil que serveix per a excavar, amb un porus que comunica l’exterior amb la cavitat interna. La regió que segueix, el mesosoma o collar, és llis i pot secretar mucus. La darrera part, el metasoma, o tronc, és la més voluminosa. Presenta una zona branquial, amb entre 20 i 40 orificis, una zona genital, amb dues files de porus, i, finalment, una regió abdominal, que presenta l’anus terminal. La boca és ventral i se situa entre la probòscide i el collar. Al dors es troba l’estomocordi; és un diverticle comunicat amb el tub digestiu i presenta unes cèl·lules a la seva paret epitelial que recorden les del notocordi dels cordats. La faringe presenta de 20 a 40 parells d’orificis branquials en forma de V. El porus exterior comunica amb una càmera situada entre la paret del cos i la faringe, que a la vegada comunica amb el tub digestiu. Seguint la faringe, es troba l’intestí, que pot presentar diverticles hepàtics. El sistema nerviós consta d’una medul·la central (collar), relacionada amb el sistema nerviós perifèric de l’epidermis, al mateix collar. Al tronc hi ha dos cordons, dorsal i ventral, poc diferenciats. El sistema circulatori és format per nombroses llacunes sota l’epiteli extern de l’animal, relacionades amb dos conductes, dorsal i ventral. La sang és incolora. El conducte dorsal forma a la regió anterior un si central, per sobre l’estomocordi. La vesícula pericàrdica es troba per sobre d’aquest si central; és contràctil i és plena d’un líquid incolor. Serveix per a regular la pressió del si i actua com un cor. El glomèrul és un òrgan excretor, que envolta l’estomocordi i és format per plecs i pilositats on penetra la sang. Els sexes són separats, amb òrgans genitals semblants en mascles i femelles, localitzats al metasoma, darrere la regió branquial.

El desenvolupament dels enteropneusts pot ésser directe, a través d’un desenvolupament gradual, o indirecte, en aquest cas, amb la formació d’una larva tornària, que fa vida lliure durant uns mesos i, finalment, es deixa caure al fons i inicia una metamorfosi. Hom ha representat quatre estadis successius (A-D) de desenvolupament del Saccoglossus, i hi ha indicat: 1 cinturó ciliar preanal, 2 protosoma + collar, 3 protosoma, 4 collar, 5 tronc, 6 protocel, 7 mesocel, 8 metacel, 9 arquènteron.

Biopunt, a partir de fonts diverses

Larva tornària d'un enteropneust.

Claude Carré

Els mascles i les femelles dels enteropneusts deixen anar els seus productes sexuals directament a l’aigua, on es produeix la fecundació. L’ou fecundat pot presentar dos tipus de desenvolupament, directe o indirecte amb metamorfosi. En el desenvolupament directe (ous amb molt vitel), la larva procedent de l’ou pateix una primera estrangulació al llarg del seu pla equatorial, i es forma la probòscide o gland. Hi ha una segona estrangulació que forma el collar i la regió posterior del cos. La boca es forma al solc que separa la probòscide del collar. Les brànquies es formen per parells, del davant al darrere. L’estomocordi es forma com un diverticle del tub digestiu. En el desenvolupament amb metamorfosi (ous amb poc vitel), la larva, pelàgica i similar a la de les estrelles de mar, s’anomena tornària. Presenta tres bandes ciliars que es transformen en quatre bandes radials amb tentacles, i té la boca lateral. Així viuen quatre mesos i s’alimenten de petites algues. Després, la larva cau al fons i s’enfonsa dins la sorra. És en aquest moment que desapareixen les bandes ciliars i els tentacles, disminueix en volum la part anterior i comencen a formar-se els òrgans com en el desenvolupament directe.

Ecologia

Els enteropneusts són animals marins que es poden trobar a quasi totes les fondàries. Viuen pocs anys. Excaven galeries en la sorra en forma d’U, consolidades per un revestiment de mucus. Per a capturar l’aliment fan remolins d’aigua o bé agafen per mitjà de la probòscide partícules o organismes molt petits que s’han enganxat al fang i els porten contínuament al tub digestiu. Es desplacen mitjançant els cilis de la probòscide i les contraccions musculars del cos. Tenen capacitat de regeneració: si el cos és fragmentat, cada tros pot regenerar les parts que li falten.

Ecologia

La classe dels enteropneusts (Enteropneusta) reuneix tres famílies: els espengèlids (Spengeliidae), els harrimànids (Harrimaniidae) i els pticodèrids (Ptychoderidae).

Els espengèlids, pobladors de mars càlides, presenten un collar molt curt i la part posterior del cos aplanada (a vegades amb capacitat per a nedar). Són de desenvolupament directe. Glandiceps talaboti és propi de la Mediterrània occidental i és l’únic enteropneust conegut amb seguretat fins ara als Països Catalans, encara que és difícil de trobar. El collar és curt, així com la probòscide, en forma apuntada. El color va de vermellós a taronja intens. Viu en sorres fines, fangs i al substrat detrític costaner des de 7,5 m fins a 300 m; hom l’ha registrat a Banyuls de la Marenda, Argelers (Vallespir) i a Canet de Rosselló.

Els harrimànids presenten desenvolupament directe i es troben preferentment en fons de fang a les mars fredes. Saccoglossus wereschkowskii té la probòscide llarga, de color de carn, el coll curt, amb bandes transversals vermelles, i el tronc tubular de color groguenc. Es troba en badies calmes de l’Adriàtic Nord, entre els 15 i els 40 m de fondària.

Els pticodèrids tenen la regió genital amb expansions laterals i llur desenvolupament és indirecte. Viuen preferentment en zones de sediments grollers de mars càlides. Glossobalanus minutus és de color lletós transparent. Es pot trobar a tota la Mediterrània, en fons sorrencs amb fang i amb posidònia. Les seves larves tornària apareixen al plàncton els mesos de març i abril. S’han trobat larves tornària a Castelló que probablement pertanyen a aquesta espècie. Balanoglossus clavigerus és un altre enteropneust de la nostra fauna. Té la probòscide groguenca i la resta del cos més marronós. Es troba en costes sorrenques tranquil·les, a pocs metres de fondària, per tota la Mediterrània.