“Quina cosa és lo rigor de un rey!”

Campament militar, Barcelona, abril del 1706, P. Decker, s.d.

Col·l. part. / G.S.

Amb motivacions de tipus social diverses, els països de la vella confederació catalano-aragonesa van fer reviure els seus vincles el 1705 en oposar-se conjuntament a Felip V d’Espanya. Projecte que, inicialment, tingué simpaties entre els catalans del Rosselló i la Cerdanya en iniciar-se la revolta del 1705. La repressió, fonamentada en el derecho de conquista, fou implacable arreu: desfeta de les institucions de govern catalanes i implantació d’una nova estructura política piramidal, amb notable presència militar a la cúpula i amb el reforçament de les oligarquies locals a la base, que convertia en províncies aquests territoris; persecució dels austriacistes; imposició d’una fiscalitat absolutista, i, finalment, repressió cultural.

Quin fou, però, al capdavall, l’efecte d’aquesta “desnacionalització”? Pierre Vilar no dubta que, pel que fa a la continuïtat de la consciència de grup, hi hagué “afebliment, risc de desaparició”, però només entre les classes emprenedores i acomodades, interessades a ser escoltades a Madrid per fer valer els seus interessos econòmics, tant en els mercats castellans com en els americans. Per això el segle XVIII, entre el 1714 i la Renaixença del 1833, “serà el segle més estèril per a l’esperit de grup dels catalans”.

Respecte a la situació específica de la Catalunya del Nord, tal com afirma Ramon Sala, al final de segle l’aculturació francesitzadora, malgrat la seva progressió, era lluny d’haver assolit les cotes desitjades pels seus governants. Encara més: Eugen Weber ha explicat que França encara no havia quallat com a nació cap al 1870, i que a allò que s’assemblava més era a un imperi colonial format al llarg dels segles. Fins el 1789 es van conservar les vegueries i l’organització municipal amb representació estamental i Louis Assier-Andrieu ha recordat la pervivència del dret comú català en el Rosselló, en bona mesura per la resistència que les elits judicials plantejaren a la seva extinció tot i que, a la pràctica, la legislació reial el mediatitzà notablement. Pierre Poeydavant, el 1778, recordava que els vincles amb els catalans del sud encara eren vius, que les “idees republicanes” dels rossellonesos encara no s’havien esvaït, cosa que els feia “suportar amb impaciència el jou de la dominació francesa”, convertint-los en “una mica salvatges” i “mediocrement lligats a la seva pàtria (França)”. Pel que fa al fenomen de la frontera, Peter Sahlins ha demostrat com, en les terres cerdanes de les dues bandes, als vells conflictes comunals (sobre les aigües, les pastures, els boscos, etc.) que oposaven els pobles abans del tractat dels Pirineus, s’hi sobreposà la identitat nacional, que els mateixos habitants de les dues bandes s’atorgaven: “espanyols” i “gavatxos”.

Però si d’una cosa no hi ha dubte és del desencís general dels catalans sorgit després de la derrota a mans de les tropes filipistes. A Catalunya, els testimonis són múltiples. Des d’un pagès de les terres de Lleida, Aleix Ribalta, que advertia els seus fills en un dietari: “si mai veus guerra, nos pot fiar cas de ningú”, a un altre pagès de l’Empordà, Sebastià Casanoves, que els prevenia que “en cas en ningun temps hi hagués algunes guerres, que en ninguna de les maneres no s’afeccionin amb un rei ni amb un altre, sinó que facin com les mates que són per los rius, que quan ve molta aigua s’aclaten i la deixen passar, i després se tornen a alçar quan l’aigua és passada; i així obeir-los tots qualsevol que vingui, però no afeccionar-se amb cap, que altrament los succeiria molt mal i se posarien en contingència de perdre’s ells i tots sos béns”. També un rector de Garriguella, compromès amb la causa de l’arxiduc Carles III, escrivia dolgut:

“Sia francès o alemany,
espanyol o portuguès,
diré sempre que rey és
aquell que pot ferme dany
(…)
en ma casa retirat
procuraré solament
viurer com un penitent
que, posat en la montaña,
no sab si Fransa o España
tir a llevant o a ponent”.

No n’hi havia per menys. De les esperances polítiques i econòmiques desvetllades el 1705 a la desfeta política del 1714, hi havia un abisme. Acabada la guerra, el pagès de Palafolls Francesc Gelat s’exclamava: “Quina cosa es lo rigor de un rey!” i es dolia: “veig la gent molt desolada y trista (…) los estragos de la provinsia los veig tan considerables com mai; las casas plenas de soldats, lo rigor de las armas és tal que lo primer home que troben ab una arma luego ne fan justísia; en quant a las contribusions són tan grans que nostra casa ab deu mesos avem pagat cent lliures”.

“Só home de mon treball, que les cosas de guerra és per los soldats”: l’expressió d’Aleix Ribalta sintetitza l’estat d’ànim dels catalans després de la derrota, raó de la seva actitud de renúncia a l’exercici del poder polític, i que els porta, a partir d’aleshores, a recloure’s en el treball i en l’activitat econòmica. És la imatge de l’ homo oeconomicus, exaltada i repetida en les descripcions de viatgers estrangers al llarg de la centúria, que permet a Antoni de Capmany caracteritzar els catalans com una colònia de castors.

Tanmateix, com ha observat Fontana, renúncia no vol dir oblit. Efectivament, a banda del manteniment de la llengua entre les classes populars, els senyals de reacció dels catalans enfront del nou ordre polític i de pervivència de la identitat col·lectiva foren múltiples. El primer d’aquests va ser l’intent d’alçament al País Valencià, el 1708, coincidint amb el setge borbònic de Tortosa, amb el suport dels miquelets catalans, el qual es reproduí, també sense resultats profitosos per als austriacistes, dos anys més tard, quan l’arxiduc recuperà l’Aragó.

Després fou l’alçament guerriller del 1719 a Catalunya, arran dels projectes d’ocupació de la península a càrrec de la Quàdruple Aliança, en resposta a la política mediterrània agressiva de Felip V. De nou, els anglesos, però també els francesos, com ho havien fet al segle anterior, apel·laren a l’amor dels catalans per la seva llibertat i els prometeren el restabliment del status polític anterior al 1714. Entre el 1717 i el 1719, uns quants milers d’homes s’alçaren en armes i tingueren el centre d’acció al Priorat, el Penedès, el Camp de Tarragona, la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Baix Camp i l’Alt Camp. Però el Cas dels Catalans, altra vegada, deixava d’interessar a les potències que hi havien recorregut en fer-se efectiu l’arranjament diplomàtic. Encara restaren nuclis de resistents en algunes contrades, “a cavall entre el maquis polític i la delinqüència comuna”, ha dit Josep Maria Torras i Ribé, aviat reprimits en una nova onada de terror a la primavera del 1720. El País Valencià restà amatent a aquest alçament i les autoritats filipistes, intranquil·les, es prepararen per afrontar una revolta eventual, descartant l’arriscada possibilitat d’armar la població. Una nova acció es produí el 1723, com explicà Joan Mercader, quan una assemblea de diputats dels corregiments de Catalunya feu arribar al rei una exposició de greuges on s’expressava l’estat d’abatiment que patia Catalunya i l’excessiu pes de les contribucions. Finalment, la pau de Viena, signada per Felip V i l’emperador Carles VI el 1725, significà la consolidació del nou règim. L’esdeveniment fou celebrat a València, segons Enrique Giménez, on es repartiren impresos que reproduïen paràgrafs del tractat que feien referència al retorn del règim foral, al perdó general i a la devolució de les propietats confiscades als austriacistes. Les autoritats borbòniques es mostraven preocupades perquè els valencians entenien que, amb el retorn del règim foral, desapareixerien l’equivalent i les noves càrregues fiscals imposades per Felip V. En alguns indrets la cosa anà més lluny: a la baronia de Vilamarxant i a Alzira, on la gent cridava “Visca Carles III, morin els castellans i els gavatxos”, es negaren a pagar l’equivalent.

Després de la pau, un memorial del 1726 elaborat per un diplomàtic vinculat a l’imperi austríac assegurava que, tot i que el poder del rei era absolut, el monarca havia d’actuar amb tacte, perquè, deia, “els catalans, els aragonesos i els valencians, que no es consolen d’haver perdut els seus antics privilegis, sempre són a punt de revoltar-se en el moment que s’adonen del mínim descontentament a l’interior del reialme, de manera que fins i tot quan hi ha tranquil·litat, el rei es veu obligat a tenir una gran part de les seves tropes en aquestes tres províncies per tal de tenir els seus habitants reprimits, i si sobrevenia una guerra contra França es veia tot seguit els catalans prendre les armes amb l’esperança de recuperar els seus privilegis”. Idees que van ser repetides pel príncep de Lobkowic quaranta anys més tard. Al conegut tret de la laboriositat, el que fou ambaixador imperial afegia que els catalans eren una nació plena de coratge, d’honor i d’amor a la llibertat, cosa que els portà més d’una vegada a “la idea d’esdevenir independents, seguint l’exemple dels holandesos”. Ara, en canvi, afirmava, eren esclafats per impostos i governats amb duresa.

De la resistència armada a la reivindicació política

Una volta estabilitzat el règim, i malgrat que el descontentament inicial deixà pas a l’acomodació progressiva a les noves estructures polítiques, en bona mesura gràcies a l’expansió econòmica, els símbols d’identitat pervivien en el poble i les minories actives continuaren reivindicant les llibertats perdudes. Així, la ciutat de València presentà el 1712 un memorial a Vendóme en el qual reclamava l’autogovern, petició que reiterà davant la monarquia el 1719, el 1721 i el 1731, tal com ha explicat Carme Pérez Aparicio. Més tard, el Via fora els adormits, escrit anònim escampat per Catalunya el 1734, il·lustra bé la pervivència de la idea d’una configuració política alternativa. Aquest text, que denunciava l’incompliment del pacte de Gènova del 1705 per part de les potències aliades, proposava reorganitzar políticament la península a fi d’impedir que França i Castella fossin frontereres i de garantir la llibertat de Catalunya, Aragó i València, i també l’equilibri europeu. La Nova Espanya seria constituïda per tres blocs: el galaico-portuguès, el castellano-andaluso-extremeny, i el de la vella Corona d’Aragó més Múrcia, Navarra, Biscaia, Guipúscoa i Àlaba —inclosos els territoris annexionats per França—: “dits sis regnes y provincias, regits cada un ab sas lleys provincials justas y antiguas, que la sola tirania present té sepultadas, formarien un regne, o república lliure que, ab justa soberanía, concorreria a salvar lo equilibri de Europa […, dominis] que a més de la comuna utilitat tenen just dret per separar-se del domini de un Borbón en Castilla”.

Dos anys després, el Record de l’Aliança fet al Serentssim Jordi-August, Rei de la Gran Bretanya denunciava de nou l’incompliment dels acords de Gènova i de la paraula donada per la reina Anna, pels seus ministres i generals respecte a les llibertats dels catalans i blasmava el poder absolut dels reis, al qual contraposava la “més racional política dels Àustria”.

D’una altra naturalesa és l’anomenat Memorial de Greuges, presentat a Carles III pels diputats de Barcelona, València, Saragossa i Palma de Mallorca, a les corts generals del 1760. Tot i que fou elaborat per persones plenament compromeses amb el règim borbònic i que, per tant, no preveia l’abolició de les lleis i institucions de la Nova Planta, el memorial presentava una crítica frontal al sistema polític borbònic: defensava la diversitat de lleis i institucions en els diferents territoris de la monarquia; denunciava la discriminació que patien tant en els càrrecs públics com en els eclesiàstics, i plantejava el problema de la repressió lingüística i cultural.

Però el descontentament amb el nou règim es feu visible sobretot en els municipis, on els menestrals, mitjançant els gremis, protestaren contra els abusos en els subministraments i en el repartiment del cadastre comesos pels ajuntaments borbònics, de caràcter marcadament aristocràtic en contraposició amb l’estructura estamental anterior. A partir de la dècada dels quaranta, les protestes es multiplicaren: a Cervera, Mataró, Manresa, Berga, Banyoles, Valls…, moviments que culminaren el 1769 amb un memorial adreçat al rei per una comissió de síndics personers de les ciutats catalanes que demanava la restauració del règim municipal pre-borbònic, amb insaculació i rotació de càrrecs. Josep Maria Torras i Ribé ha vist en aquestes mobilitzacions la consolidació d’un estat de consciència sobre les limitacions i els inconvenients que l’immobilisme del nou règim, en clar divorci amb la societat que l’envoltava, reportaven al país. D’altra banda, l’ordre reial del 1770 que establia que una cinquena part dels habitants compresos entre els 17 i 36 anys havien d’enrolar-se a l’exèrcit de manera sistemàtica, desencadenà noves protestes populars contra una disposició que els catalans, en paraules de l’anglès Henry Swinburne, consideraven odiosa.

El 1767, l’advocat de pobres de la Reial Audiència i representant dels gremis a Barcelona, Francesc Romà i Rossell, presentà al govern de Carles III el Proyecto del Abogado General del Público, el qual tingué el suport del comte d’Aranda i del metge reial Francesc Subiràs. El seu autor plantejava la situació desfavorable de les províncies que tenien idioma propi i lleis particulars, i posava en qüestió l’estructura centralista vigent. Com ha recordat Ernest Lluch, Tobjectiu bàsic del Proyecto se centrava en un punt especialment sensible: distribuir, recaptar i administrar el contingent o la quota establerta i ordenada per Madrid”. Les seves atribucions transcendien l’esfera de la política: “el abogado general de provincia, defensor y protector del público representará, aunque sea de propio movimiento, todo lo que considere conducente al alivio de los pueblos, al aumento del comercio, fábricas, manufacturas, población, agricultura, riegos y demás que tiene digno objeto de la atención del gobierno”. En la seva defensa davant Campomanes, Subiràs no pogué estar-se de reclamar el restabliment de la universitat de Barcelona. Tampoc aquest intent no assolí resultats profitosos, per l’oposició de la Reial Audiència, malgrat que tenia el seu origen dintre del mateix sistema i el suport de persones influents. Romà fou apartat de Catalunya i acabà els seus dies a Mèxic.

El darrer text reivindicatiu conegut fou el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña de la Real Junta de Comercio de Barcelona, del 1780, en l’elaboració del qual Caresmar va tenir un paper important. L’interès d’aquest memorial, remarca Lluch, és que, tot i partir de l’ideari mercantilista, en bandeja el marc exclusivament estatal que el sol caracteritzar. Per això partia de Necker, representant del liberalisme mitigat, que feia compatible aquesta política econòmica amb la seva aplicació diferenciada segons el territori, i amb el manteniment d’institucions provincials, municipals i gremials.

“Són el que en podem dir els anys catalans d’esperança de Carles III, que donaren, durant el quadrienni 1766-1769, il·lusions que es pogués anar més endavant en la recuperació del que s’havia perdut el 1714 i que permeteren anar per camins semblants als de l’emperadriu Maria Teresa”, conclou Lluch. La seva interpretació subratlla el paper cabdal dels il·lustrats catalans que van proporcionar una visió global i profunda de la història, de la cultura i de la societat catalanes, encara que renunciaren a la llengua. En l’intent de corregir la desfeta política del 1714, l’exemple de l’imperi austro-hongarès, que propugnava la descentralització, era el model a imitar. Aquest projecte global inclouria no solament el Discurso, sinó també les Memorias históricas de Capmany, i el projecte d’un diccionari d’antics escriptors catalans, iniciat per Caresmar i conclòs, anys després, per Fèlix Torres i Amat de Palou. Coneixement històric i mercantilisme industrialista es fonen. Amb tot, precisant l’abast del programa, com ha dit Fontana, cal no exagerar-ne la catalanitat, tant per l’esmentada renúncia a la llengua com pel seu caràcter conjuntural: els seus defensors, ben encaixats en la monarquia absoluta —reconeguda com a unitat superior, i d’aquí la importància de la renúncia a la llengua, una de les bases de la seva aliança amb la monarquia—, aspiraren a negociar amb el govern de Madrid aspectes de la política comercial i aranzelària, a fi de preservar la seva prosperitat, encara que aquesta coincidia en bona part amb la del conjunt de l’economia catalana.

Una darrera observació sobre l’equívoc que atribueix al despotisme il·lustrat el desenvolupament material de la societat catalana del set-cents, bastit sobre la desaparició de les velles institucions de govern dels Països Catalans. Sobre l’impacte racionalitzador del cadastre, que si bé va resultar extremadament carregós a la postguerra —el 1725, només per aquest concepte, els països de la vella corona d’Aragó proporcionaven una setena part dels ingressos de la monarquia—, tendí a minvar a mesura que avançava el segle, cal afegir que no fou l’únic impost. N’hi havia d’altres com els drets de portes i de duanes, l’allotjament de tropes, les rendes del tabac, de la sal, el paper timbrat, etc. El 1765, el cadastre constituïa aproximadament el 45% dels diners que la monarquia drenava a Catalunya, segons un informe del príncep de Lobkowic. És clar que també n’hi gastava: en aquest informe, el diplomàtic imperial arribava a la conclusió que les rendes de Catalunya no eren suficients per cobrir-hi les despeses militars. Al seu parer, les importacions estrangeres i el pagament dels oficials reials se n’enduien una bona part. Joan Mercader, Manuel Arranz i Ramon Grau han posat en relleu els efectes estimuladors de la política borbònica en l’economia de Catalunya, en una funció redistribuïdora de recursos, en la construcció, en la confecció, en la fabricació d’armes, en el proveïment d’aliments a l’exèrcit, i podríem afegir-hi els adobats de pell, que afavoriren una elit que acaparà els contractes.

Limitar, però, l’explicació de l’alt nivell de desenvolupament econòmic capitalista de Catalunya a aquest extrem no és suficient ni tampoc no ens explica per què el País Valencià o les Illes no emprengueren la mateixa via de creixement. Ben entès, com ha dit Fontana, “no hi ha res en la política econòmica dels Borbó que pugui considerar-se pensat per a afavorir el creixement català”, entestada en un model de creixement de base agrària, que veia amb desconfiança com la indústria generava uns agents transformadors impossibles de controlar, cosa que feia créixer la malfiança dels catalans envers Madrid. Definitivament, a la darreria del segle XVIII s’havia confirmat el divorci entre el poder polític del centre i la vitalitat econòmica de la perifèria. En contra del tòpic dominant que exalta el caràcter modernitzador de la monarquia borbònica enfront de la casa d’Àustria, Josep Fontana ha suggerit la hipòtesi d’un major progressisme econòmic en la política de l’Imperi, a càrrec de Carles VI, “alhora que la seva derrota a la península significà el triomf d’un absolutisme retrògrad que ha condemnat el conjunt de la monarquia espanyola, no pas solament Catalunya, a una llarga etapa d’immobilisme polític i de fracàs econòmic”.