La tardor, A. Viladomat, s.d.
MNAC / R.M.
Una extensa literatura, fonamentalment anglesa, però també francesa i italiana, elaborada durant la segona meitat del set-cents, s’ocupà de descriure el paisatge, l’activitat econòmica i el caràcter dels catalans. En el seu vessant més conegut, tal com va constatar Ramon Boixareu, aquests viatgers remarcaren unànimement el desenvolupament econòmic de Catalunya i del País Valencià, alhora que el caràcter laboriós dels seus habitants, en clar contrast amb els territoris de la resta de la monarquia.
Edward Clarke, per exemple, que va visitar Catalunya els anys 1760-61, assegurà que a Barcelona hi havia “tanta activitat que pensaríeu que no són espanyols”. Joseph Townsend (1786-87) també era contundent: “així que doneu l’esquena a Catalunya, a cada pas recordeu que us trobeu en un altre regne (…). Quan ens acostem a Barcelona, tot s’anima, i la carretera s'atapeeix de cavalls, mules, carros i gent que van, en tropell, al mercat amb llurs gèneres. No es veu una tal activitat ni una tal vida mercantil en cap de les altres províncies”. Alhora subratllava que “l’opinió popular és favorable al comerç; aquí els artesans i fabricants són tan honorats i respectats com són menyspreats a les altres províncies”. Als ulls de Henry Swinburne (1775-76), “Barcelona sembla una ciutat feinera i esplendorosa, i els catalans, una raça treballadora de mena”. Opinions que compartia Christopher Hervey (1759-61): “crec que Catalunya és la millor part d’Espanya, tant pel que fa al camp com per les virtuts i el capteniment del poble (…). Els costums de la gent s’assemblen més als de França i Itàlia que als d’Espanya”. Nicollé de la Croix i José Jordán (1779), després de recordar el paper fonamental de la dona en l’activitat econòmica, assenyalaven: “los naturales son activos, valerosos, célebres guerreros, insignes labradores, y los mayores comerciantes del mundo; pues apenas hay industria, ni manufactura, que no se halle en el Principado (…). Cataluña es la provincia más opulenta y útil al Estado, lo que principalmente se debe a su grande aplicación (…) y al desprecio con que se trata al vagabundo y ocioso, al que nadie le socorre, pudiendo trabajar, y se mira la ociosidad como un vicio el más perjudicial y reprehensible”. Per a Jean François Bourgoing (1789), “Catalunya (…) privada dels seus privilegis, sotmesa a una classe especial de tributs, no deixa tanmateix de ser la regió més industriosa i activa d’Espanya”. I per a Giuseppe Baretti (1770): “aquells que acusen els espanyols d’ociosos haurien de fer almenys una excepció a favor dels camperols catalans”. I en parlar de Barcelona, observava: “són moltes les manufactures que treballen amb un esperit desconegut a les altres parts d’Espanya”.
A parer d’Arthur Young (1787-89), “el renom d’aquesta província, per la seva indústria i per la seva agricultura, és molt gran. Els catalans són tinguts des de fa molt per la gent més activa d’Espanya; i sempre he cregut, pel que m’han dit i pel que he llegit, que aquesta província pot ésser sense exagerar anomenada el jardí d’Espanya, per ser, amb la seva veïna València, infinitament més ben conreada que qualsevol altra part del reialme”. Observació que completa en parlar de Barcelona: “no he vist, des que vaig sortir de París, una ciutat que projecti al seu voltant una animació tan gran; i quan es pensa que Barcelona no és més que la capital d’una sola província, i que París ho és d’un gran reialme, la diferència és del tot a favor de la primera”. D’altra banda, Townsend elogià el “jardí perfecte” que envoltava la ciutat de València, “un pla abundosament regat i ben conreat, amb boscos a claps, amb una rica varietat d’hortes i de camps bladers, i que, no obstant, sembla un poble continu, pel gran nombre de cases que hom hi veu pertot”, però també la seva indústria sedera i la universitat. Sir John Talbot Dillon (1778) ponderà la “fecunditat il·limitada” de l’Horta de València i de Gandia, com també ho feu Joseph Marshall (1770-71). Per a Hervey, l’entorn de València “sembla gairebé l’únic lloc on els espanyols són verament laboriosos en el conreu de la terra”. En termes semblants s’expressava Alexandre de Laborde (1794-97) en parlar del País Valencià: “és un seguit quasi continu de vergers coberts de flors i de fruits. Res més brillant, sobretot, que aquestes hortes (…). Aquest espectacle de comoditat i de benestar és encara més plaent, puix que rarament hom el troba a Espanya”. En parlar de Catalunya advertia: “podria semblar que el terreny fragmentat i trencat d’aquesta regió hauria d’ésser estèril, però és al revés i, d’altra banda, el geni i l’activitat dels catalans saben vèncer tots els obstacles: han portat el conreu als llocs més escarpats.
Pel que fa al caràcter dels catalans, Laborde diu: “hom reprotxa als catalans l’aspror i la rudesa en l’expressió. Aquest retret pot ésser fonamentat, però si hom en cerca l’origen i al mateix temps es consideren llurs excel·lents qualitats, ningú no gosarà blasmar-los (…). Aquests lleugers defectes [que feia derivar del seu esperit independent] potser han contribuït, de més a més, a encoratjar llurs grans empreses. Sovint cal tenir l’orgull de no poder ésser vençut per a assolir la victòria; i quan hom està dotat, com els catalans, d’una activitat infatigable i d’una paciència a tota prova, hom havia de reeixir, com ells ho han fet, en les aventures més arriscades”.
Swinburne, que va caracteritzar-los com “una raça robusta, activa i industriosa, de mitjana estatura, de pell bruna i trets vigorosos; llurs membres són ben formats i, per educació i pràctica, estan acostumats a grans fatigues”, remarcà que “l’esperit violent dels catalans i llur entusiasme apassionat per la llibertat han fet que aquest país hagi estat sovint teatre de guerres civils i de vessaments de sang [fins al punt que] aquí hi ha hagut major nombre d’insurreccions que enlloc més d’Europa (…). La pèrdua de totes les immunitats, la prohibició humiliant de tota arma, àdhuc d’un ganivet, i l’enorme feix de tributs, no han estat prou per a ofegar l’esperit independent dels catalans, el qual esclata cada vegada que el poder arbitrari avança un pas més”.
Per la seva banda, Laborde definia així els valencians: “activitat en el treball, ardor en el plaer, aquests són els dos trets que excel·leixen més del caràcter dels valencians (…). En general, es troba a les ciutats una població educada i una societat agradable. La gent del camp, no menys dolça, aparentment, té amb tot un caràcter bàrbar que la caracteritza; és venjativa i supersticiosa, i hom hi troba els mateixos rastres, d’origen àrab, que es manifesten entre els habitants de les províncies meridionals d’Espanya”. Segons el mateix Laborde, els mallorquins “tenen els mateixos costums que els espanyols, però són més a prop del geni dels catalans. Bons mariners, s’honoren de ser fidels a llurs reis; són devots, però sense exageracions; són aguts i tenen maneres dolces i persuasives”. Dels menorquins diu que “estimen la vida pacífica. Són completament indiferents als afers polítics d’Europa, i àdhuc als d’Espanya, i es preocupen molt poc de quins amos tindran, mentre conservin llurs costums. Són força indiferents a l’esperit d’especulació i poc inclinats al servei de la guerra. Com a tots els espanyols, la prosperitat els dona emulació i orgull, però sense això retornen a llur estimada indolència; viuen bastant retrets”. Els eivissencs, encara que també indolents, els considerava coratjosos i bons mariners.