L’impuls demogràfic

L’evolució de la població catalana que s’inicià al principi del segle XVIII ha estat definida pel professor Jordi Nadal com “el sostre esventrat”, expressió que reflecteix el trencament d’una tendència marcada per l’alternança de cicles de creixement i cicles de pèrdua de població, alhora que se superava el límit del mig milió d’habitants. La mateixa consideració de fort impuls demogràfic s’ha fet extensiva a les Illes, Mallorca i Menorca, i al País Valencià, que, encara que amb diferències entre unes i altres zones, es distanciaven del comportament demogràfic de la Espanya interior.

Amb precedents relativament distints, sobretot pel que fa a la gairebé nul·la incidència de les crisis de la centúria anterior a les Illes, i amb transformacions econòmiques i socials de caràcter divers, la població dels Països Catalans mostrava una alça generalitzada a partir del 1720 i fins ja entrat el segle XIX. Aquests resultats s’obtenen a partir de fonts encara poc precises com són els recomptes censals del segle XVIII, però també mitjançant l’estudi més fiable de les sèries de baptismes, defuncions i matrimonis dels sacramentaris parroquials, amb les quals pot plantejar-se fins a quin punt s’estava més o menys lluny del nou model demogràfic europeu.

Per tal de comprovar quins van ser els factors que més influïren en aquell creixement de la població, després de fixar-se en les magnituds absolutes i la seva distribució en el territori, resulta fonamental analitzar l’evolució de la relació entre naixements i matrimonis, per veure si la fecunditat era o no un element regulador d’aquella població, i els diferents vessants de la mortalitat pel que fa a l’impacte de les crisis, la proporció de la mortalitat infantil i la relació entre aquesta i la natalitat. En darrer terme s’ha de tractar dels desplaçaments de població, dels moviments migratoris, que per una banda justifiquen certs desequilibris demogràfics en el territori, perfectament visibles tant a Catalunya com al País Valencià, i, per l’altra, s’havien interpretat com a necessaris per a comprendre l’estructura per edats d’algunes zones. Amb tot, aquest és el factor més difícil d’estudiar per la precarietat de la informació.

Versemblança de la informació demogràfica

Un problema important a l’hora de poder valorar justament l’increment de la població durant el segle XVIII és el de les mancances en els censos principals, el que es va fer entre els anys 1712-18 i el de Floridablanca del 1787. Hi ha altres recomptes, però es refereixen només a algun dels territoris (com els del 1746 i el 1784 per a Mallorca), o no donen la població per pobles, casos del cens d’Aranda (1768) i el de Godoy (1797).

La principal qüestió que es va plantejar és la de poder admetre uns índexs de creixement en consonància amb el comportament propi de la demografia de règim antic. El fet que algun dels recomptes no fos encara per habitants sinó per veïns, i que poguessin ser utilitzats amb objectius fiscals, fa que els resultats siguin dubtosos i se’n descobreixi un clar subenregistrament. Pel que fa al problema dels coeficients habitant/veí, la sistematització és difícil perquè les oscil·lacions van de 3,5 a 5 segons si es tracta de zones urbanes o zones rurals, però també amb excepcions en uns i altres indrets.

Bateig de Sant Francesc, A.Viladomat, s.d.

MNAC / R.M.

Els mètodes d’elaboració dels censos i les reticències que aixecaven expliquen els nivells d’ocultació. Així i tot s’han comprovat diferents nivells de Habilitat; a Mallorca els censos del 1746, 1784 i el del 1787 s’han considerat força versemblants. A Menorca el cens de Floridablanca podria tenir un defecte entorn del 10%, però globalment es considera acceptable. En canvi, a Catalunya i al País Valencià les deficiències són més importants, sobretot en els primers recomptes del segle. Alguna de les correccions proposades, com la de Francisco Bustelo, partien de considerar com a relativament acceptable el cens del 1787, i aleshores aplicaven les taxes de creixement que podria fornir un model teòric de població estable, per arribar a la conclusió que a València les xifres del recompte del 1712-13 s’haurien d’augmentar de manera considerable i acceptar un fort corrent immigracionista, ara pràcticament desmentit. A Catalunya s’ha fet evident la insuficiència dels censos dels anys 1717-18 a partir de contrastar les dades amb les taxes de naixement obtingudes per diferents parròquies de Catalunya. Les mancances van del 30% a la Conca de Barberà al 60 o 80% al Penedès, i fins a prop del 90% en algunes zones dels bisbats de Girona i de Tarragona. Pel que fa al cens de Floridablanca, sembla menys desviat per al País Valencià que a Catalunya, tot i que a partir de comprovar els efectius de cadascun dels grups d’edat que en resulten, com també les taxes de masculinitat i la proporció entre sexes dins d’una mateixa generació, s’han detectat també subenregistraments i altres anomalies, com la tendència a arrodonir les xifres o a igualar el nombre de casats en cada grup d’edat. Per al País Valencià, segons Josep Emili Castelló Traver, cal incrementar el resultat del cens entre el 5 i el 10%. A Catalunya, la subestimació oscil·la entre el 20 i el 30%, encara que amb irregularitats com ara les que s’han trobat a la Conca de Barberà, on sembla que alguns pobles haurien estat sobreestimats. Tots els estudis, però, coincideixen a afirmar que la distribució per edats i les referències als oficis són els aspectes sobre els quals els redactors del cens van tenir menys cura; així, s’han pogut observar més omissions en uns grups d’edat que en altres.

Malgrat les crítiques i correccions a què s’han de sotmetre els recomptes de població esmentats, no cal dir que esdevenen, sobretot els de la segona meitat del segle, una font d’informació important que es matisa i complementa amb les sèries procedents dels sacramentaris, i que permeten conjuntament un coneixement prou precís de l’evolució demogràfica. Els llibres de baptismes, matrimonis i defuncions que portaven els rectors de les parròquies eren ja al segle XVIII molt més explícits i sistemàtics que en períodes anteriors. La diferenciació entre mortalitat infantil i adulta, sovint fins i tot fent constar l’edat, les referències a les causes de mort, l’edat en els matrimonis, la procedència i els oficis dels cònjuges o dels seus pares i la millor conservació en general de la documentació, donen unes possibilitats d’elaboració que fins aleshores havien estat precàries.

La major riquesa documental ha permès que, a més del recompte numèric de cadascuna de les variables que proporcionava l’anàlisi del creixement vegetatiu, s’hagin generalitzat altres càlculs sobretot mitjançant l’aplicació del mètode de reconstrucció de famílies, que disposa de bons treballs d’àmbit local i fins i tot algun de comarcal, tant al País Valencià com a Catalunya. A Mallorca i Menorca, per les dimensions de les illes i pel fet que s’ha pogut disposar de documentació serial continuada des de l’època medieval, han estat possibles estudis gairebé exhaustius.

El creixement global de la població

Amb les correccions dels censos i amb el recurs poc segur del càlcul aproximat dels efectius de població a partir de l’aplicació de les taxes de natalitat, es constata un creixement demogràfic important a Catalunya, al País Valencià i a Menorca, i menys intens a Mallorca. Així, a Catalunya, la població entorn del 1717 podria oscil·lar entre els 600 000 i els 700 000 h, tal com suggereixen els treballs d’Antoni Simón Tarrés, Gaspar Feliu, Francesc Muñoz o Valentí Gual, si bé els dèficits mostrats per aquells recomptes són diferents en unes o altres zones, mentre que la del 1787 podria estar entre 1 000 000 i 1 200 000. Aquestes xifres de la població catalana, si bé són superiors a les que havia proposat Jordi Nadal, mostren unes taxes mitjanes de creixement anual inferiors (entre el 0,6 i el 0,7%).

La població del País Valencià. 1787.

Al País Valencià la població gairebé es va doblar, de 420 000 a 800 000 h, amb una taxa de creixement anual propera al 0,9%. S’assimilen així a les magnituds calculades per Francisco Bustelo i en canvi estan més lluny de les visions més optimistes, segons les quals s’hauria triplicat o fins i tot quadruplicat el nombre d’habitants durant aquella centúria. Un creixement igualment fort sembla que van tenir les terres catalanes incorporades a la monarquia francesa. La Generalitat del Rosselló, que incloïa el País de Foix, va passar d’uns 80 000 h el 1700 a 189 000 el 1783. L’augment menorquí s’aproximava al català, ja que passà d’entorn dels 16 000 h el 1700 a uns 28 000 l’any 1800, cosa que representa un creixement anual del 0,7%. A Mallorca la diferència fou més petita, ja que dels 99 000 del 1667 s’arribà només a 137 000 el 1784 i, per tant, un creixement al voltant del 0,3% anual. D’Eivissa se sap que la població de l’any 1669 era d’uns 9 500 h, mentre que la del 1790 era de 15 200. En qualsevol cas, tret de Mallorca, tots aquells creixements eren superiors a l’acceptat com a mitjana a Espanya, el 0,4%, si bé algun autor encara rebaixa aquest percentatge fins al 0,3%.

De fet, més que aquest ball de xifres carregades encara de molta imprecisió, el que interessa és veure què van significar aquells augments de població en la seva distribució sobre el territori, en la relació entre la població rural i la urbana, com també en els trets que diferenciaven les poblacions resultants i que en bona part poden descobrir els motors de cadascun d’aquells desenvolupaments. Pel que fa a les densitats de població eren, en el darrer terç del segle XVIII, força més elevades que la mitjana peninsular (22,6 h/km2): País Valencià 40 h/km2, Menorca 39,6, Mallorca 37,7 i Catalunya 34. L’increment més important fou el valencià, mentre que l’oscil·lació menor es produí a Mallorca, malgrat que es tractés d’una alta densitat que provenia ja de la centúria anterior.

Les altes densitats mitjanes amagaven, però, diferències interiors importants, alhora que van tenir intensitats distintes. No depenien únicament de les diversitats geogràfiques de cada zona sinó també del nivell de poblament anterior i de les possibles transformacions econòmiques. Les zones de major creixement es corresponien, en tots els casos, amb aquelles que havien tingut un major impacte de la crisi al segle anterior o simplement les que tenien inicialment una densitat més baixa, ja que oferien així més possibilitats de creixement agrícola posant en conreu noves terres.

Catalunya. Increments de població. 1717-1787. Catalunya. Densitat de població a partir del cens de 1787.

A Catalunya les comarques amb augments de la població més notables van ser les de ponent i del sud, encapçalades pel Segrià i seguides per les Garrigues i el Baix Camp. Encara amb una alça per sobre de la mitjana hi ha les comarques veïnes a aquelles, Alt Camp, Urgell, Baix Penedès i una comarca del nord, la Garrotxa. La zona que va registrar un creixement menor fou la pirinenca i la prepirinenca, juntament amb el Vallès Oriental. La distribució del creixement de la població posa també de manifest que hi havia un cert ordre decreixent de la costa cap a l’interior que responia al diferent desenvolupament d’una producció agrícola més orientada cap al mercat, a part de l’impuls manufacturer d’alguns centres, que conjuntament esdevindrien zones d’atracció de població.

Al País Valencià la intensitat del creixement i la localització de la població es presentaven també desigualment distribuïdes pel territori. La diferenciació responia bàsicament a tres àmbits geogràfics: la muntanya, l’altiplà i la plana de la costa. La major concentració se centrava en aquesta darrera zona, especialment a l’Horta, i amb un clar protagonisme de la ciutat de València. Segons Castelló Traver, seguint el cens de Floridablanca, la muntanya acollia el 12,9% de la població, l’altiplà el 19,8% i la plana el 67,2%. Es podria fer encara una divisió més àmplia si es tenen en compte els resultats dels diferents estudis locals que demostren que al sud es donaven creixements anuals entorn o superiors a l’l% —casos d’Alacant o Elx—, mentre que al nord no passaven d’aquell percentatge, encara que la zona costanera era igualment dinàmica. Com a Catalunya, foren les terres més buides i les que oferien més possibilitats de rompudes les que registraren els augments més importants de població, gràcies també a la immigració.

La població a Mallorca. 1746-1797.

A Mallorca l’alta densitat es reflectia sobretot en el creixement urbà, amb un clar predomini de Palma de Mallorca. La part forana, però, registrava igualment l’augment lent i constant, essent significatiu l’índex d’urbanització al migjorn i en altres punts dispersos. A la segona meitat del segle, a partir del 1760, la zona forana va prendre la iniciativa en l’alça superant el creixement de Palma i el de la mitjana de l’illa. La diversificació agrícola, la intensificació de l’elaboració de l’aiguardent o la relativa dedicació al teixit del lli podien ser algunes de les causes que explicarien l’elevada densitat de la població.

Pel que fa al grau d’urbanització, al País Valencià s’ha pogut distingir el període del 1720 al 1779 com el que aportà un major creixement a les ciutats fins a limitar l’ascens de la resta i, a partir del 1780, el període en què aquell es va frenar en benefici de la població rural. Amb tot, es mantenia el predomini dels petits nuclis de menys de 2 000 habitants, que el 1787 abastaven els dos terços de la població. Era relativament important el nombre de ciutats que superaven els 5 000 habitants, tot i que hi dominava el sector agrari, sobretot al sud i a les zones de regadiu. De caràcter plenament urbà, amb predomini dels sectors no agraris, només es comptabilitzaven set ciutats repartides entre el centre i el sud, a excepció de Vinaròs. La ciutat de València va fer d’autèntic pol d’atracció i arribà a assolir una densitat de 220 h/km2 en multiplicar la població per 2,4; la d’Alacant es va doblar i la d’Alcoi es va triplicar.

A Catalunya el creixement urbà, tot i ser menor al del País Valencià, va caracteritzar també la centúria. Si al començament de segle eren només quatre les ciutats de més de 5 000 h, el 1787 n’eren ja 14 i Barcelona com a capital havia triplicat la població. Segons Albert Garcia Espuche i Manuel Guàrdia Bassols, al segle XVIII es va donar un canvi significatiu en l’increment de la població urbana catalana, ja que des de mitjan segle XVI havia estat Barcelona i la seva rodalia on s’havia localitzat. En aquella centúria el creixement urbà va ser molt més repartit per tot Catalunya fins a disminuir relativament el pes de la capital. El desenvolupament econòmic més generalitzat explica sens dubte l’alça de ciutats com Tortosa, Lleida, Vilanova i la Geltrú, Sant Feliu de Guíxols, Figueres, Olot, Vic o Tarragona i molt especialment Reus, que esdevingué la segona ciutat de Catalunya. El període de creixement més intens de la major part d’aquelles ciutats fou durant el darrer terç del segle.

El fre de la mortalitat

I.I.de Montornès, Torre Tabernera, Vallromanes, s.d.

R.M.

Hi ha una diferència en el temps entre el comportament de la població espanyola i el que es donava en els països demogràficament avançats de l’Europa nord-occidental, que es manifestava fonamentalment en la reducció de la mortalitat i, en concret, de la infantil. En aquest sentit, els Països Catalans al segle XVIII estaven a mig camí entre una situació i l’altra: disminuïren les crisis de mortalitat, fins i tot davallà la mortalitat adulta, però es va mantenir en un nivell alt la mortalitat infantil. L’aspecte més significatiu fou la pèrdua del caràcter dominant que aquell factor tenia durant la centúria anterior, per deixar pas a la nupcialitat i a la fecunditat.

La mortalitat epidèmica continuà fent estralls més intensament durant la primera meitat del segle. Desaparegudes les epidèmies de pesta —la darrera de les quals fou la de Marsella, els anys 1720-21, que no va arribar a la península—, altres malalties com el paludisme, anomenat també febre terçana, el tifus o la verola van ser les responsables de les crisis periòdiques que contribuïen a frenar la tendència alcista de la població. La preocupació per aquestes malalties es feu palesa entre els sectors avançats de la medicina catalana, cas del doctor Antoni Salvà i Campillo, en defensa de la vacuna de la verola, que s’introduí l’any 1800 de la mà del doctor Francesc Piguillem de Puigcerdà.

La intensitat i l’abast de les crisis de mortalitat, considerades com a tais quan el nombre de morts supera el 50% de l’ordinari, esdevenen un bon mitjà per comprendre l’evolució de la població. Encara que no es disposa d’estudis exactament comparables entre unes i altres zones, a causa dels diferents mètodes de càlcul emprats, sembla constatar-se que els nivells més baixos es donaven a Mallorca, seguits pels del País Valencià i els de Catalunya, que eren lleugerament més elevats. Tot i això, les oscil·lacions i els casos particulars eren prou nombrosos per poder alterar aquella relació. Circumstàncies com la de les zones productores d’arròs del País Valencià, en les quals el paludisme provocà un creixement vegetatiu negatiu durant una bona part del segle, o com succeïa per la mateixa causa amb l’alta mortalitat infantil de Torroella de Montgrí, es desdiuen de qualsevol índex general.

Població i producció agrària a València. 1680-1799.

Catalunya i el País Valencià coincidien pel que fa a la situació de les crisis de mortalitat més importants de la centúria, com també en algunes oscil·lacions que sense assolir el nivell de crisi, per ser d’un abast només comarcal, atenuaven el creixement. El primer decenni del segle, coincidint amb la guerra de Successió, registrà puntes de mortalitat que juntament amb les fluctuacions de la natalitat i de la nupcialitat estroncaren la recuperació del darrer terç del segle XVII. La mortalitat del 1707 fou la crisi més forta que patí la població valenciana, tant per la seva intensitat com pel nombre de pobles afectats. Aquell embat de la mort se sentia ja el 1706 i es prolongà fins el 1708, assolant més profundament les comarques del centre i del sud. Superat aquell període, van ser poques les crisis de mortalitat de caràcter general (1738, 1754, 1766 i 1770), i únicament la del 1766 va assolir un cert nivell de gravetat. Si bé la caiguda dels índexs de mortalitat amb relació als primers vint-i-cinc anys del segle és inqüestionable, a les darreres dècades, tal com succeí també a Catalunya i Mallorca, les oscil·lacions de les defuncions foren més acusades, de manera que matisaven i alentien el creixement secular. A partir del 1765 van fer aparició algunes crisis de subsistència i epidèmies que canviaren la imatge d’aquell llarg període d’expansió.

Catalunya va seguir, doncs, una trajectòria semblant de disminució de la intensitat de les crisis, sobretot a partir del 1730-40, encara que els índexs eren més alts que els valencians. Tot i això no hi falta algun estudi comarcal, com el de Francesc Muñoz sobre el Penedès, en el qual no s’observa l’esmentat descens fins al darrer terç del segle.

Entre el 1706 i el 1713, amb especial intensitat els dos primers anys, es van desencadenar un seguit de crisis en què s’encavalcaven les caresties de cereals amb les epidèmies i, en general, els efectes de la guerra. La resta de puntes de mortalitat catalanes es van repartir entre la primera i la segona meitat del segle: 1725, 1754, 1763-64. L’última dècada, tal com exposava Jordi Nadal, va registrar un agreujament general que s’allargà fins a la guerra del Francès i que es manifestà també per la intensificació de la mortalitat (1784, 1794-95, 1800-02, 1809, 1812). Tot i que es constaten uns períodes de crisis generals, la cronologia en l’àmbit comarcal presenta força diversitats per les circumstàncies particulars que provocaven la mortaldat extraordinària, especialment quan es tractava d’atacs de verola o de paludisme. També cal distingir quan la crisi afectava la població en general o més selectivament els adults o els infants, com és el cas d’algunes de les del final de segle; unes i altres tenien unes conseqüències diferents i, per tant, les possibilitats de recuperació eren també distintes.

El cas mallorquí, tot i tractar-se dels nivells més baixos de mortalitat, ofereix una oscil·lació diferent; la mortalitat catastròfica illenca no va davallar clarament fins al primer quart del segle XIX. Tot i això, les fluctuacions que s’observen al llarg de la centúria tendien ja al descens tant en la intensitat com en el seu abast. Els períodes de més alta mortalitat foren el del 1744-49 i el del 1774-77, que van provocar, juntament amb el del 1720-29, els únics moments de creixement vegetatiu negatiu de la centúria, en els quals les defuncions superaven els naixements.

La mortalitat adulta fou la que va registrar un canvi més sensible, ja que sobretot a la segona meitat del segle va ser la principal responsable del manteniment a l’alça de la població, tal com s’ha comprovat al País Valencià i a Catalunya amb l’augment dels naixements i la disminució de la viduïtat. Coincidien, doncs, el descens de la mortalitat ordinària i la reducció de l’abast dels impactes catastròfics de la mort.

Defunció de Sant Josep, A.Viladomat, s.d., col·l. part.

R.M.

La reducció, ni que fos relativa, dels nivells de mortalitat adulta es feu evident amb l’augment de l’esperança de vida. Així, l’estudi de F. Muñoz sobre el Penedès indica que en el període del 1675 al 1690 l’esperança de vida per als homes era de 27,4 anys i per a les dones de 26,1, mentre que en els anys 1784-90 era de 30,8 i 30,2, respectivament. L’esperança de vida dels homes, doncs, havia augmentat en més de tres anys, i la de les dones ho feia en quatre anys, alhora que disminuïa la diferència entre ambdós sexes. En les dones, això era degut a la disminució de la mortaldat maternal, en el part o el postpart, amb els efectes consegüents sobre els naixements.

Persistència de la mortalitat infantil

Si els adults es van poder resistir una mica més a l’impacte de la mort, no fou aquest el comportament seguit per la mortalitat infantil, que es va mantenir en un nivell alt i en algunes zones fins i tot augmentà en relació amb algun període del segle anterior. Les possibles comparances entre el cas mallorquí, el del País Valencià i el de Catalunya resulten poc aclaridores, ja que l’heterogeneïtat de situacions era molt gran per la diversitat de causes que podien malmetre la vida dels nounats.

La relació que es pot establir entre la mortalitat total i la infantil durant aquell segle presenta una relativa estabilitat, en cl marc de les tradicionals fluctuacions, i en algun cas, com a la Conca de Barberà, amb un clar creixement en el darrer terç del segle. De fet, l’augment proporcional dels albats responia també a l’increment dels naixements, i per tant no es pot argumentar que era degut simplement als majors efectes de certes malalties o de les crisis de subsistències sobre aquell sector de la població. Amb tot, els infants representaven encara més del 50% del total de defuncions.

A Catalunya semblà constatar-se una disminució de la mortalitat en el primer any de vida, però en canvi el risc es concentrava en el període del primer al quart any. Aquest desplaçament va ser força generalitzat i estava estretament relacionat amb la reducció de la mortalitat maternal. L’atenció a l’hora del part devia millorar significativament, i això va contribuir a salvar amh més facilitat el nadó i la mare.

Una mesura més clara dels efectes demogràfics de la mortalitat infantil s’obté en la seva relació amb els naixements; són els quocients de mortalitat infantil. Aquests permeten afirmar que no fou fins entrat el segle XIX que s’inicià el descens i que, sovint, no va ser definitiu fins al començament del segle XX. Tot i així, malgrat les fluctuacions constants, en els últims vint anys del segle XVIII hi hagué una coincidència generalitzada entre un lleu retrocés dels albats en els primers quatre anys i els baptismes, tant a Catalunya com a Mallorca. Aquesta darrera consideració corrobora la tesi que no era la mortalitat el factor dinàmic de la població, ja que justament es podien donar fluctuacions contraposades a la conjuntura econòmica, tot i els desequilibris dels darrers anys del segle XVIII.

No van canviar, doncs, els trets generals de la mortalitat, tot i que s’havien fet paleses ja algunes diferències respecte al segle anterior: l’afebliment de la mortalitat catastròfica, que reflectia també el desenvolupament econòmic de bona part de la centúria; l’alleugeriment de la mortalitat adulta amb el corresponent augment de l’esperança de vida; i, finalment, el descens dels albats respecte dels naixements separaven encara més el comportament demogràfic dels Països Catalans del que es donava a l’Espanya interior.

Dinamisme de la nupcialitat

El nombre de persones casades, la durada del matrimoni i del període fèrtil, i la fecunditat sembla que esdevingueren al segle XVIII factors més determinants de l’evolució de la població. El creixement sostingut de la nupcialitat, amb pocs moments de crisi, posava de manifest l’existència d’unes condicions econòmiques favorables ja que en altre temps, les situacions adverses havien condicionat l’edat mateixa en què es contreia matrimoni.

La tendència a l’alça de la nupcialitat es va donar de manera generalitzada a partir dels anys 1720-30, un cop superada la crisi del període de la guerra de Successió. Al País Valencià va ser justament la caiguda del nombre de matrimonis del 1706 i el 1709 la que va agreujar encara més els efectes d’aquella crisi de mortalitat. Posteriorment, només el 1737 i el 1802 es van registrar caigudes de la nupcialitat relativament importants. A Mallorca, després d’un ascens constant, en la crisi dels anys 1785-86 va sobresortir més la davallada dels matrimonis i dels naixements que l’alça de la mortalitat, un canvi aquest significatiu en el model demogràfic antic.

Les possibilitats de contreure matrimoni es reflectiren també amb el descens dels índexs de solteria. A Catalunya, segons el cens de Floridablanca, entre la població de 15 a 24 anys el 25,4% dels homes i el 32,1% de les dones eren casats, mentre que els que quedaven solters definitivament eren només el 13,8% dels homes i el 10,8% de les dones. A Mallorca la solteria definitiva fins als 50 anys era superior, el 15,3% dels homes i el 11,5% de les dones. A Menorca, la solteria era baixa fins als 39 anys i en canvi molt elevada dels 40 al 50, ja que es tractava de les generacions que toparen amb les emigracions provocades per la recuperació de l’illa per part dels anglesos el 1763, la qual cosa generà un buit de matrimonis. Al País Valencià, el nombre de solters fou encara menor, semblant al que es donava a Eivissa i Formentera, el 7,5% de les dones i el 9,2% dels homes, amb els consegüents efectes sobre la natalitat.

D’acord amb els nivells de nupcialitat esmentats i amb el descens, encara que fos mínim, de la mortalitat adulta, també reculaven els valors de les segones núpcies. Al País Valencià els matrimonis amb vidus o vídues eren al segle XVII entre un 25 i un 30%, mentre que al XVIII oscil·laven entre el 14 i el 21%. A la Conca de Barberà la variació fou semblant durant el mateix temps, ja que es passà del 25% al 17%. Les majors probabilitats de constituir un matrimoni també van fer recular la natalitat il·legítima, més freqüent en els períodes amb taxes de nupcialitat baixes.

Major incidència van tenir encara les modificacions en l’edat de contreure matrimoni, potser el factor més sensible als canvis conjunturals i interpretat en algun moment com a mitjà d’autoregulació de la població pels efectes sobre la fecunditat en ampliar-se o escurçar-se la vida conjugal. La tendència al segle XVIII fou avançar el matrimoni, encara que no hi mancaven excepcions. Al País Valencià les dones es casaven entre els 21 i els 23 anys, similarment al que succeïa al Penedès o a la Conca de Barberà, dels 22 als 23, i a Mallorca passats els 23, però encara lluny de Menorca, on no arribaven als 20 anys d’edat. Els homes es casaven entorn dels 27 anys a la Conca, entre els 25 i els 26 al Penedès, als 26,6 a Mallorca, als 19,5 a Menorca i als 24,5 a Eivissa. Malgrat la relativa homogeneïtat que les xifres ofereixen, els processos seguits en uns i altres indrets havien estat diferents fins al punt que mentre al Penedès l’edat dels homes s’havia avançat un any entre el començament i el final de la centúria, a la Conca se n’havia endarrerit tres entre mitjan segle XVII i mitjan segle XVIII, comportaments que només s’expliquen per les particulars situacions sòcio-econòmiques que alhora provocaven oscil·lacions indecises dins del mateix segle.

La persistència de la mortalitat infantil

Al llarg del segle XVIII es van reduir les crisis de mortalitat i, fins i tot, davallà la mortalitat adulta, però es va mantenir en un nivell alt la mortalitat infantil. La manca de fonts estadístiques dificulta l’anàlisi demogràfica en aquest període precensal i, en aquest sentit, cal refiar-se de fonts parcials, com les del gràfic que fan referència a la població valenciana de Dénia i a la comarca catalana de la Conca de Barberà (1790-1799). Les dues corbes situen la mortalitat infantil en taxes molt elevades, entre el 50 i el 65%, i són indicatives del fet que la demografia mantenia un comportament preindustrial, en la qual els infants representaven encara més de la meitat de les defuncions.

Composició familiar

Relació baptismes-matrimonis. 1700-1799.

Una facilitat més gran per a accedir al matrimoni esdevenia condició clara per al creixement demogràfic, però l’edat, la durada i el nombre de fills l’acabaven d’assegurar. Així, l’arribada força primerenca de les dones al casament i la disminució de la mortalitat femenina en el part van permetre sovint una vida matrimonial més llarga, encara que amb molta diversitat de casos. D’aquesta manera es disposava d’un període d’entre els 17 i els 18 anys que possibilitava l’augment de la fecunditat.

Catalunya i el País Valencià assolien unes mitjanes que rondaven els cinc fills per matrimoni, mentre que Mallorca, quedava una mica per sota. La relació entre batejats i casaments palesà un ascens durant el segle, malgrat les oscil·lacions, amb una estabilització en el darrer quart de la centúria. Cal tenir present, però, que la relació esmentada és només una aproximació a la fecunditat i de fet poc exacta si no es fa un seguiment de la composició de les famílies.

A Catalunya les diferències entre comarques eren evidents, però en tot cas es confirmava una proporció més elevada de naixements a zones de la Catalunya Nova: la Conca de Barberà passava de 4,4 a 5 fills entre els segles XVII i XVIII i al Camp de Tarragona s’arribava als 5,1, mentre que a l’Alt Empordà la variació va ser menor i no s’arribà als 5 fills. Al Penedès no es registraven tampoc canvis significatius, més aviat una certa estabilitat, si bé amb fluctuacions a l’alça: després de l’estagnació dels primers trenta anys s’arribà a una relació de 5,4, i semblantment a la dècada del 1760-69. Durant els darrers deu anys també se superà la xifra de 5 fills. Per tant, l’esmentada irregularitat indica que entre les causes del creixement no destacava especialment la fecunditat, sinó més aviat el dinamisme de la nupcialitat.

Per al País Valencià s’ofereixen valors discordants si es contemplen els resultats de la reconstrucció de famílies o si és només la relació baptismes/matrimonis. En el primer cas, l’exemple de Benimaclet dona una mitjana de fills per matrimoni entre 7,3 i 6, mentre que en el segon cas i amb un abast més ampli la variació secular hauria estat entre 4,7 i 4,8. L’alta fecunditat, doncs, també feia versemblant el creixement important de la població que es reflectia en l’anàlisi global.

Baptismes a Mallorca, a Catalunya i a l’Espanya interior. 1700-1789.

La fecunditat mallorquina, per contra, registrava una pràctica estabilització, ja que havia començat el segle amb 4,7 fills per matrimoni i l’acabà amb 4,4, la qual cosa justificava el creixement lleu però sostingut que els recomptes recollien. La mateixa constaneia d’aquelles proporcions indica els efectes relatius que les crisis de mortalitat havien provocat sobre la població, que ja no havien estat gaire significatives al segle XVII, de manera que al segle XVIII la natalitat només se’n va ressentir clarament en el període del 1720-29.

A Catalunya la natalitat fou creixent arreu, encara que potser amb una major intensitat a les comarques meridionals. L’alça s’havia iniciat entre el 1660 i el 1670, tot i que amb més oscil·lacions, i s’estroncà durant els anys de la guerra de Successió. La represa de la tendència s’encetà tot just superats els efectes del conflicte i les conjuntures que l’acompanyaren. El període del 1720 al 1740 va recollir el primer gran ascens, sense coincidir exactament en totes les comarques, ja que fou abans a l’Alt Empordà, al Tarragonès o al Baix Camp i en canvi no va ser clar fins a partir del 1730 al Baix Empordà, al Penedès o a la Conca de Barberà. Una altra estirada del creixement dels naixements, probablement la més forta, es registrà del 1750 al 1760, per arribar finalment a l’últim quart del segle en què es produí un nou salt, malgrat que ja hi hagués també majors fluctuacions. De les dades aportades per Miquel Planas sobre l’Alt Empordà, se’n desprèn amb claredat que la major part de pobles d’aquelles terres van patir particularment les conseqüències de la guerra en l’últim decenni del segle, fet que es constata pel descens de la natalitat, mentre que altres comarques del sud assolien els nivells més alts de bateigs.

La facilitat per accedir al matrimoni i l’edat força primerenca en què es contreia van ser les causes principals de l’increment de la natalitat. Però hi ha també altres aspectes que es refereixen a la composició familiar, les concepcions prenupcials, el temps transcorregut entre el casament i el naixement del primer fill —interval protogenèsic— o els espais entre un fill i l’altre —intervals intergenèsics—, la variació dels quals influïa en el nombre de concepcions, a part de reflectir canvis de mentalitat, d’hàbits i, en general, de condicions de vida.

El conjunt d’aquells factors feien més propici l’augment del nombre de fills per família durant el segle XVIII. Les concepcions abans del matrimoni, que oscil·laven entre el 4 i el 10%, eren baixes en relació a les de la península i d’Europa, però es van incrementar lleument respecte al segle anterior, ja fos com a conseqüència d’un cert endarreriment de l’edat de casament de les dones, ja fos per un relaxament de les normes morals. Pel que fa als intervals protogenèsics, van disminuir variablement (des de dos mesos a Vilanova i la Geltrú fins a 4 o 5 a Tàrrega i a la Conca de Barberà), i es van establir entre els 14 i els 17 mesos, índexs més baixos, per exemple, que els gallecs o els navarresos, i semblants als que es coneixen per a Càceres. El mateix succeí amb els intervals intergenèsics, que en la seva major part, tant a Catalunya com al País Valencià, no superaren en aquell segle els 30 mesos, tot i que la dispersió de resultats és considerable i les causes podrien ser molt heterogènies: des de les millores higiènico-sanitàries a la reacció davant la mort del nadó.

Parella, s.d.

BC

A la fi el resultat de la combinació de tots aquests elements no representava grans variacions en l’ordre de magnituds de la població, però deixava entreveure canvis de comportament davant d’una conjuntura alcista i respostes també diferents en moments de crisi. En qualsevol cas els estudis pel mètode de la reconstrucció de famílies coincideixen a afirmar que al segle XVIII va augmentar el nombre de fills per família; foren freqüents les mitjanes entre els 5,5 i els 7,5 fills per família, però també amb desviacions més baixes com la de Nules, al País Valencià, que només era de 4,7. Ni que fos l’augment d’un fill per família, aquest fet generava més mans productives que s’aplicaven a l’extensió i a la intensificació de certs conreus o al creixent desenvolupament d’alguns sectors manufacturers.

Població jove, població adulta

Estructura de la població per edats. 1787.

L’anàlisi de les piràmides de població que es desprenen del cens de Floridablanca, tot i les seves limitacions, és una bona aproximació al resultat de l’evolució demogràfica durant una gran part del segle XVIII i a les seves possibilitats de futur. Malgrat que la distribució per edats que el cens proporciona conté algunes irregularitats comprovades, s’ha considerat útil per establir comparances entre unes zones i altres com a reflex del procés seguit pels diferents factors demogràfics, com també pels moviments migratoris. D’altra banda, aquell estat de la població prefigurava el caràcter de la seva trajectòria immediata, tal com es va poder comprovar en els recomptes posteriors.

En sistematitzar totes les dades en un mateix model de representació, tal com ho ha fet per a tot l’Estat Dolors Sánchez, es fa palès que en conjunt la pobla ció de Catalunya, del País Valencià i de les Illes era més jove i expansiva que la mitjana espanyola, amb l’excepció de Mallorca, que es presenta més estancada. Menorca i Eivissa eren poblacions amb un gran potencial de creixement, ja que tenien un percentatge elevat de població jove (fins a 15 anys), un volum alt de població adulta (de 16a 49 anys) i un nivell baix de població vella (de més de 50 anys).

Catalunya sobresurt com a exemple de població jove, ja que era la que en tenia un percentatge més alt (37,6%), un percentatge de gent adulta més baix i una proporció de vells intermèdia. El cens mostrava, doncs, l’empenta de la natalitat i una clara perspectiva de continuïtat en el creixement. Pel que fa a la població adulta, es confirma així que Catalunya no era aleshores una zona d’immigració, ans al contrari, tenia un lleuger flux de sortida manifestat en el menor nombre d’homes que de dones entre els 16 i els 40 anys.

L’estructura per edats de la població valenciana no s’allunyava gaire de la de Catalunya, però se la pot considerar ja d’un nivell intermedi, ja que el nombre de joves era una mica inferior, però també per sobre de la mitjana espanyola. El percentatge d’adults era més baix que el català i el dels vells era semblant. La baixa proporció del grup de 16 a 49 anys no permet pensar en l’existència d’un corrent d’immigració, que en qualsevol cas s’hauria manifestat més al començament de segle per després davallar progressivament. El nombre relativament alt de persones de més de 50 anys reflectia, al seu torn, el lleuger augment de l’esperança de vida.

Mallorca, en canvi, tenia el 1787 una població que ha estat definida per J. Suau com a “madura”. El percentatge de joves era força baix (33,7%) i els d’adults i de vells eren els més alts de tots els esmentats. Aquestes característiques mostren una població estancada en què s’havia produït un creixement, però que aleshores s’alentia amb la frenada de la natalitat. Concorda amb aquella situació el fet que l’edat mitjana del matrimoni dels homes fos la més endarrerida, 26 anys, i la de les dones superés els 23 anys, ja que el casament tardà feia de control de la fecunditat.

Encara que la generalització és impossible, i més amb la fragilitat de les fonts, les estructures demogràfiques de les terres catalanes, amb l’excepció de Mallorca, palesaven els efectes d’un desenvolupament econòmic i de la població que havia ocupat una bona part d’aquella centúria i que alhora preparava les transformacions més importants que es produïren entrant al segle XIX.

De poble a poble i del camp a la ciutat

Vista de la porta de Serrans, València, A.de Laborde, 1807-18, .

BC

En tractar dels llocs on es localitzava el major creixement de la població al llarg del segle ja s’ha posat de manifest la incidència de desplaçaments, de moviments de redistribució a partir d’uns pols d’atracció entorn de nuclis urbans, com ara les ciutats de València, Barcelona o Reus, i d’aquelles zones amb més possibilitats de desenvolupament econòmic.

Pel que fa als moviments interns, que foren els més importants, no hi va haver canvis significatius durant el segle XVIII. L’àmbit de desplaçament fou bàsicament el comarcal i poques vegades superava un radi de 20 a 25 km. Primitivo Pla Alberola constata que al País Valencià només un 5% del homes i entre un 2 i un 3% de les dones foranes sobrepassaven aquella distància. El seguiment de les noces, que és una de les formes de conèixer la mobilitat, fa palès que la procedència dels cònjuges era majoritàriament dels pobles veïns i per tant que la presència destacable de fora de la comarca o de la regió només es donava quan es tractava de pobles limítrofs. El percentatge de forans variava considerablement, tant entre els pobles com en el temps, tot i que no era estranya la coincidència dels valors més alts en els períodes de major creixement demogràfic, tal com V. Gual ha observat a la Conca de Barberà. Els índexs valencians eren força baixos i, pràcticament, no superaven el 30% de forans. La zona sud i en concret aquelles ciutats que oferien una bona expectativa econòmica com eren Alacant o Elx tenia un percentatge més alt de forans. Tanmateix, no es poden menystenir les zones rurals, com succeí a les terres d’Oriola que, segons Jesús Millan, van tenir més afluència que la mateixa ciutat.

La immigració vers les ciutats més dinàmiques també procedia fonamentalment del mateix territori. A Barcelona el 90% dels cònjuges de fora de la ciutat venien de les comarques catalanes, més concretament de les nord-occidentals, immigrants que no solament omplien la Barcelona entre muralles sinó que s’establiren paral·lelament en tot el que es convertí en la seva àrea suburbana delimitada per Martorell, Montcada i Montgat. El període de màxima atracció cap a Barcelona fou entre el 1770 i el 1797, i va coincidir amb l’impuls econòmic entorn de les fàbriques d’indianes i del lliure comerç amb Amèrica. Vigor que es manifestava igualment en la necessitat de noves construccions, d’aprofitament de l’espai, per encabir aquell volum de població.

L’altra ciutat que va exercir una forta atracció va ser Reus, que va aglutinar els resultats del desenvolupament agrari de les comarques tarragonines, del qual sorgí una manufactura de transformació i un intens comerç. El flux d’immigració en els primers trenta anys del segle comportava que en un 40% dels casaments hi hagués un membre forà, però procedent del mateix Baix Camp o en tot cas de les comarques veïnes de l’Alt Camp, el Tarragonès, la Conca o el Priorat. Hi havia també la presència d’estrangers, mercaders francesos i anglesos, que numèricament no eren importants, però sí qualitativament, com a reflex de l’auge econòmic de la ciutat.

Nuclis urbans i semiurbans del País Valencià. 1712-1713 i 1786.

La població de la ciutat de València augmentà més del doble entre els anys 1717 i 1787. Segons Fernando Díez Rodríguez, una causa important d’aquell creixement fou la immigració, amb una clara tendència a reduir-se progressivament durant el segle. Amb l’us de la documentació hospitalària segons la procedència dels malalts, s’observa que durant els primers quaranta anys es va registrar l’onada més forta d’immigrants, entre el 1741 i el 1775 el corrent va davallar lleugerament i va decaure entre el 1776 i els primers anys del segle XIX. La base fonamental era la gent del mateix País Valencià, de fora només sobresurten els procedents d’Aragó i els de Castella-la Manxa. De Catalunya hi constaven únicament un 4% en el primer quart de la centúria i un 2% el 1787. La presència estrangera no era important tret d’un cert nombre de francesos al començament de segle.

La comarca valenciana que feia una major aportació demogràfica a la ciutat era l’Horta, seguida per l’Alt Palància, els Serrans i la Safor, i s’hi afegiren posteriorment la Plana, la Ribera Alta i la Vall d’Albaida. Quedava clara la incidència de la ciutat sobre l’hinterland més immediat, sobretot a la darreria de segle. La relativa dispersió restant no permet una explicació homogènia de l’emigració vers la ciutat segons la situació en el lloc d’origen, ja que es tractava tant de terres de regadiu i del litoral com de l’interior i de secà. Tampoc no es pot afirmar que els immigrants fossin la gent més pobra i menys qualificada. El desenvolupament manufacturer i comercial de la ciutat atreia, doncs, sectors socials diversos del mateix país, mentre que la immigració exterior quedava en un lloc secundari i, per tant, no essencial per al creixement de la població.

Redistribució de la població i migracions

L’anàlisi del cens de Floridablanca en la seva estructura per edats i els índexs de creixement calculats des del començament de segle havien fet argumentar l’existència de corrents migratoris, desmentits ara en una bona part. Amb tot, és clar que certes diferències en la distribució per edats de la població poden reflectir els efectes d’aquells moviments migratoris interns.

P. Vilar suggeria per a Catalunya, a partir de les dades d’aquell cens, una regió de repoblament i una regió d’emigració, i encara una situació intermèdia de reagrupament. Tenint en compte les deficiències ja comentades d’aquella font, els resultats en aquest sentit són poc fiables, però en tot cas constitueixen un element de comprovació. Comarques com el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i l’Alt Urgell, per les dificultats de transformació econòmica, o el Vallès Oriental, per la proximitat amb una zona de fort desenvolupament, tenien una alta proporció de persones velles, mentre que la d’infants, joves i adults era menor a causa de l’emigració. Tot el contrari succeïa a les zones de Lleida i de Tarragona que havien rebut immigració.

Per al País Valencià s’havia bastit la tesi d’una important immigració per tal de justificar els índexs de creixement i també la proporció excessiva d’homes en relació amb les dones a les edats de joves i adults. Estudis com el de J. E. Castelló Traver i posteriors han permès de comprovar que no hi havia tais desproporcions, si més no estaven entre la població infantil del cens que òbviament no era la que hauria emigrat. D’altra banda, certes diferències de masculinitat poden ser més atribuïbles a una esperança de vida desigual pels efectes de la mortalitat maternal. Sense negar, doncs, la presència de la immigració, que fou més important en casos com el ja esmentat de la ciutat de València, va ser també més significatiu el procés de redistribució dins del mateix territori. En la distribució per edats coincideix força que les zones amb més adults joves eren zones de rebuda d’immigrants com la Ribera Baixa, i les que tenien més vells eren les zones d’emigració com ara l’Alt Vinalopó.

És poc el que se sap sobre emigracions, encara que és evident que no van tenir efectes en el creixement numèric de la població. La sortida de catalans cap a Amèrica havia estat insignificant durant els dos segles anteriors, però va prendre un major relleu al segle XVIII en el marc d’un cert excedent demogràfic a la segona meitat de la centúria. L’augment de l’emigració es va correspondre amb el desenvolupament del comerç colonial, primer entorn de les companyies, però sobretot a partir del decret de lliure comerç del 1778. Aquesta llibertat no es feia en principi extensiva a la sortida de persones, raó per la qual continua sent una incògnita la magnitud de l’emigració il·legal. Els emigrants eren en la seva major part mariners o aprenents i petits mercaders que es dirigien al Perú o a Mèxic, però també a les Antilles o al Riu de la Plata. Els principals ports de sortida van ser els de Vilanova i la Geltrú, Sitges, Barcelona i Mataró. Tot amb tot, el volum de persones que van emprendre la travessa de l’oceà no era comparable al que va tenir lloc a partir dels primers decennis del segle XIX.

Els que marxaven a Amèrica, igual que els mercaders que es van situar a diferents indrets de l’Estat o a fora, van convertir-se sovint en un canal de relacions econòmiques amb aquells altres catalans que pretenien situar els seus productes en els mercats forans, alhora que generaren un flux de repatriació de beneficis. La prova de l’emigració i de l’èxit d’alguns pot quedar ben exemplificada en les construccions d’estil colonial que es van fer en aquelles mateixes viles marítimes ja esmentades i que avui encara en llueixen l’esplendor.

De l’emigració catalana cap a la resta de l’Estat, a part de la ja referida dels menestrals i comerciants com a resultat d’una certa saturació, segons els testimonis d’alguns contemporanis, en sobresurt la participació en el projecte de colonització agrícola de Sierra Morena del 1766. Si bé s’hi van desplaçar un nombre reduït de colons, era una prova més que començava a ser difícil assolir una estabilitat a la terra i reeixir econòmicament a Catalunya. Una altra crida de la monarquia al final de segle per anar a Extremadura, en canvi, no va tenir cap resposta, ja que corresponia a una època de necessitats de mà d’obra a Catalunya, tal com reflectia l’alça dels salaris.

Una situació peculiar fou la menorquina, a causa dels canvis de sobirania a què va estar sotmesa l’illa durant el segle XVIII, amb les conseqüències que això comportava, a part de la presència d’importants contingents militars. Fou especialment greu el retorn al domini anglès el 1763 en un marc de crisi econòmica, ja que tot plegat va impulsar un corrent d’emigració cap a Florida l’any 1768. El resultat d’aquella emigració es reflectí en el fort descens de la nupcialitat en els anys posteriors, tal com constaten T. Vidal i J. Gomila.

De la mateixa manera que l’emigració va incidir només puntualment, la immigració va ser, en general, poc important. El corrent migratori francès vers Catalunya, que semblava estroncat a mitjan segle XVII, va persistir, encara que en un nivell molt baix, fins a les primeres dècades del segle XVIII. A partir del 1780 es va refer en part l’entrada de mà d’obra francesa per les necessitats de la manufactura catalana. Després, va ser la revolució del 1789 la que va empènyer a la sortida dels descontents i perseguits cap a Catalunya, situació que va generar alguns conflictes en el període de la Guerra Gran. Fora de la limitada afluència francesa, l’atracció que el desenvolupament econòmic català pogués fer sobre la població de la resta de la Península no va ser significativa fins al començament del segle XIX.

A la fi, els moviments de població a la Catalunya del segle XVIII van contribuir a repoblar les comarques sud-occidentals i a fer més densa la zona litoral, mentre que s’iniciava un relatiu buidatge de les terres de muntanya del nord. La redistribució de la població encetava el que més endavant fou un desequilibri demogràfic quan els moviments migratoris prengueren un radi més gran i la industrialització actuà de reclam.