Epidèmies: de la pesta negra al nou Herodes

La divuitena centúria no podia començar pitjor als Països Catalans. Catalunya i les terres del Rosselló conegueren aleshores el triple i simultani flagell que delmava, cíclicament, les poblacions de l’era preindustrial, és a dir, la guerra, la fam i les epidèmies; factors de mortalitat que redoblaven els seus efectes quan actuaven indestriablement. I tanmateix, un cop acabada la guerra de Successió, i apaivagades les seves seqüeles, el tret sobresortint de la demografia catalana setcentista fou, precisament, un creixement sense precedents, tant per la seva magnitud com pel seu caràcter irreversible o ininterromput, a desgrat de crisis o frenades conjunturals. Aquesta veritable revolució demogràfica fou afavorida, sobretot, per l’absència o moderació de les grans i recurrents mortalitats epidèmiques d’altres temps: és a dir, per la sobtada desaparició de l’anomenada, genèricament, pesta negra, “el más cruel de todos los males y el mayor enemigo del linaje humano”, tal com recalcaven alguns manuals mèdics de l’època.

No és segur, però, que aquesta victòria vital fos, al capdavall, el resultat més o menys previsible dels esforços de l’home contra la malaltia, haguessin pres, tals esforços, la forma de millores higiènico-sanitàries, de determinats progressos de la medicina o, simplement, d’un augment del nivell de vida o de la disponibilitat d’aliments per càpita. Sense negligir la incidència d’aquest tipus de factors, tot sembla indicar que no foren pas determinants. D’una banda, perquè la reculada de la mortalitat epidèmica catastròfica s’esdevingué sovint malgrat la persistència o, fins i tot, l’increment dels dèficits nutritius tradicionals; de l’altra, perquè la veritable etiologia de la pesta no fou sinó una descoberta prou tardana, assolida a les portes del segle XX; finalment, perquè les millores sanitàries o, com en deien a l’època, de “policia”, foren arreu prou vacil·lants o notòriament insuficients. Tot i això, la policia o prevenció del contagi era l’únic camp d’actuació fructuós a l’abast dels coetanis: prevenir era, ja aleshores, la millor manera de curar.

L’esclat de la pesta marsellesa del 1720 sembrà la natural alarma social tant al Rosselló com a Catalunya. Un edicte sanitari del mes de setembre delimitava i reglamentava minuciosament tant el cinturó sanitari fronterer com la xarxa correlativa de llatzerets, i les habituals restriccions sobre la circulació de béns i persones tant per terra com per mar. Feia, a més, un èmfasi especial en els anomenats “correus de França” que, segons les autoritats, introduïen subreptíciament “porciones de pelo para pelucas (…) que (…) puede ser pelo o cabello de los muchos que han muerto de contagio, y transcenderse por él a estos Reynos”.

Latrina d’una casa, 1752.

AGS / A.C.

A ciutat, la correlació entre brutícia i contagi era ja un fet sabut. Per aquesta raó els bans corregimentals es preocupaven, sobretot, de la “llimpiesa y frescura dels carrers”, que tothom havia de “fer ben escombrar y netejar (…) tots los dies en la matinada”, i regar un parell de cops, almenys, cada vint-i-quatre hores. Era obligat, igualment, tenir “ben escurades” les clavegueres, i abocar els detritus dels pous morts en els llocs prescrits; foragitar de casa tota mena d’animals i d’aviram; i no tirar “des de las finestres, portas ni altres parts ningunas ayguas brutas, nategias de ortaliça, ni altres inmundícies (…) sinó és en lo riu Onyar”, tal com especificava el ban del corregidor de Girona.

El dispositiu preventiu representava, tanmateix, una seriosa despesa per als ajuntaments locals. De fet, la sola i immediata interrupció del tràfic mercantil era ja un sensible perjudici per a les finances o els impostos municipals. Però la “policia contra el morbo” no resultava pas menys onerosa. Calia, per exemple, pagar espies propis ben a la vora dels focus empestats per tal de seguir de ben a prop el curs i la trajectòria de l’epidèmia. Calia, altrament, fer efectiu el salari dels principals oficials sanitaris: metges i expedidors de butlletes de sanitat, la retribució dels quals, en una ciutat com ara Girona, podia oscil·lar entre cinc-centes i set-centes lliures per any i per oficial. Aquesta xifra contrastava netament amb la retribució dels jornalers o escombriaires improvisats que feien hores extres carregant i descarregant en els llocs adients muntanyes de deixalles, amb un cost global d’unes vint lliures anuals. Mentrestant, però, a la botiga local del blat podien podrir-se subsistències per valor d’un miler de lliures. Les comunicacions, en el sentit ampli de la paraula, eren la pedra angular de tot el sistema preventiu, i constituïen, en conseqüència, un capítol substancial de despeses: paper, ploms d’identificació sanitària, bans i butlletes impreses, missatgeries o correspondència constant amb indrets propers o allunyats podien significar una suma anual de cent lliures. En cosa de tres anys, però, la ciutat de Girona sols esmerçà un total de vuit lliures en medicines i recaptes locals o estrangers: tot un senyal d’impotència. Tot plegat, doncs, un dispendi anual de dos o tres milers de lliures pel cap baix; una xifra no gens negligible, sobretot si hom pensa que la ciutat no romania veritablement empestada. Ni ara, ni el 1723, quan encara calia internar preventivament al llatzaret de Figueres les robes que els mercaders catalans adquirien a les fires del Llenguadoc.

Però si el flagell, d’ençà d’aleshores, s’allunyà definitivament dels Països Catalans, altres epidèmies, menys mortíferes i que mataven més lentament —en cosa d’anys en lloc de dies o setmanes-—, prengueren tot seguit el relleu. És el cas de l’anomenada “pesta blanca” o tifus. Però també, d’acord amb la documentació municipal setcentista, de les “enfermedades thísicas y héticas”: és a dir, la tuberculosi, la prevenció epidèmica de la qual suscitava providències força semblants a les adoptades en temps de pesta. Més que no pas el malalt mateix, però, allò que preocupava realment les autoritats era la destinació de les pertinences de l’afectat i ben sovint finat: els matalassos, el fustam del jaç i la roba de llit es cremaven automàticament, llevat de les peces de lli i cànem que es purificaven amb “tres completas coladas”; els quadres i els ornaments de fusta es desinfectaven amb unes quantes bugades d’aigua ben calenta i avinagrada; els joiells i els coberts metàl·lics es passaven pel foc o es rentaven amb lleixiu; els objectes de vidre, ceràmica o terrissa, en canvi, no tenien remei, i calia fer-los miques per tal d’abocar-los tot seguit en els dipòsits preceptius; les parets de la cambra del finat “se picarán, y se desenladrillará su pavimento”.

No menys mortífera resultava la verola, “el mal más contrario a la población y al Estado” o “el Herodes de los niños”, tal com la qualificaven sovint els metges setcentistes. Tot i que no és prou segur que arribés a provocar més morts que no pas la tuberculosi, hom no pot negligir la seva virulència, sobretot en la població infantil. Fou l’epidèmia par excellence del setcents; però fou, alhora, la malaltia que contribuí més a la superació de la medicina tradicional arran de la descoberta i difusió del principi immunològic o vacuna a la darreria de la centúria. Abans de la vacuna de Jenner, però, els remeis eren més aviat precaris o fins del tot insensats, com ara aquesta recepta popular inventada per un metge portuguès, consistent a fregir mitja dotzena de sargantanes “en media azumbre de aceyte añejo (…) y colado este aceyte (…) con él caliente estregaréis los lugares en que están las viruelas”. Força més efectiva (o més difosa, si més no) sembla haver estat l’autoinoculació o passa voluntària de la verola; una pràctica que, segons sembla, hauria estat importada a l’Europa occidental, l’any 1721, per la muller de l’ambaixador anglès a Constantinoble, que l’assajà tot seguit amb els seus fills mateixos. Pràctica, doncs, inicialment aristocràtica, però prou corrent, alhora, en els àmbits rurals, fos per inducció d’alguns metges innovadors, com ara el doctor Josep Pasqual, que n’assajà el mètode a la plana de Vic el 1763; fos per la via de l’experiència o de la medicina popular, com ara el cas d’uns camperols gallecs que deien haver-ne après la tècnica dels primitius pobladors celtes. Consistia en l’empelt de pústules o limfes veròliques en organismes sans mitjançant un seguit d’incisions a la cara i a les extremitats de l’individu no contagiat. El resultat, no sempre garantit, era una verola més benigna. Com a mètode insegur que era, tingué tothora detractors, al costat d’aferrissats i il·lustres partidaris, com ara alguns enciclopedistes francesos. Encara l’any 1793, un cronista del “Diario de Barcelona” referia, mig esborronat, mig admirat, la pràctica corrent entre les jovenetes del bisbat d’Urgell d’empeltar-se mútuament la verola. Faltaven només tres anys, aleshores, per a la conclusió dels treballs d’Edward Jenner amb les munyidores del Gloucestershire. En faltaven set per a una de les primeres aplicacions de la vacuna del metge britànic en territori català: fou a Puigcerdà, amb el virus vingut de París, i injectat pel doctor Francesc Piguillem i Verdacer. En faltaven deu, d’anys, per a l’inici de l’entusiàstica i “reial expedició marítima de la vacuna”, encapçalada pel cirurgià militar alacantí Francesc Antoni Balmis i Berenguer, també conegut com Francesc Xavier Balmis, que en cosa de tres anys escampà un total de cinquanta mil vacunes des de l’Amèrica central fins a les Filipines. A diferència de la pesta negra, aquesta nova victòria vital no devia res a l’atzar.