La condició de les dones

L’edat moderna va ser una època de regressió quant a la condició de les dones. Continuaren en vigor les tradicions d’origen medieval que les mantenien en posicions d’inferioritat, però sense conservar els beneficis que llavors gaudien en l’àmbit jurídic, laboral, etc. Durant la segona meitat del segle XVIII les transformacions polítiques i socials derivades de la Il·lustració els obriren tímidament algunes portes, però en realitat la vida de les dones catalanes canvià poc, i continuà perpetuant-se una situació de forta subordinació respecte als homes.

El marc en el qual es desenvolupava la vida de les dones era el de la família. Per això foren classificades per moralistes i juristes (per exemple, el bisbe Francesc Armanyà i Ramon Llàtzer de Dou) en solteres, casades, vídues i monges. El que interessava era saber la posició que ocupaven en el si de la família, més que llur estament, al qual no pertanyien per mèrits propis, sinó segons la pertinença dels homes de la família, en concret de la del marit en el cas de les casades. Per tant, els cicles de la vida, especialment el matrimoni o la viduïtat, determinaven aquesta posició o status familiar, que era un dels elements que constituïen la personalitat jurídica femenina. El status jurídic de la casada era inferior al de la soltera no subjecta a pàtria potestat, o al de la vídua, si tenia recursos econòmics. El paper econòmic de les dones, les seves tasques productives i reproductives s’han d’incloure també dins d’aquest marc. Les dones que vivien fora de la família, és a dir, sense tutela masculina, eren mal vistes i esdevenien més vulnerables, ja que podien ser objecte de diferents tipus de violència per part del col·lectiu masculí.

Aquesta violència, juntament amb la pobresa, podia conduir-les a la marginació, i especialment a la prostitució. Les prostitutes eren estigmatitzades per la societat, perquè representaven la transgressió de la norma. La seva vida es va fer cada cop més difícil, des que a partir del segle anterior van començar a prohibir-se els bordells. Aleshores, la prostitució deixà de ser un mal necessari per convertir-se en un atac a la moral que calia erradicar. Les prostitutes van ser considerades delinqüents més que pecadores, contràriament al que succeïa anteriorment.

Si la família constituïa el model social acceptat, el matrimoni —i fora d’aquest, el monestir-— va esdevenir l’opció privilegiada per a homes i dones. Per a elles resultava difícil sobreviure fora d’aquestes opcions. Moltes joves es volien casar perquè creien que era més fàcil sostreure’s de la tutela marital que de la paterna. Tot i això, moltes romanien solteres en no tenir un dot suficient per a casar-se; aleshores, la dona havia de quedar-se preferiblement a la casa paterna, i treballar per al pare i després per a l’hereu.

D’altra banda, el matrimoni era una institució fonamental per a la transmissió hereditària. Per això la llei civil donava tanta importància al consentiment patern al matrimoni: una filla que es casés sense aquest consentiment podia ser desheretada. A la Catalunya moderna era usual signar pactes o capítols matrimonials, bé abans o després del matrimoni, segons les comarques. S’hi constituïen heretaments, designant qui seria l’hereu, i es pactava l’import del dot i el règim econòmic familiar, que si no s’explicitava se suposava que era la separació de béns. S’establia així una unitat econòmica de producció jerarquitzada, en la qual el marit-hereu esdevenia el rector en succeir el seu pare, mentre que les dones eren un element necessari, però no beneficiari, de la transmissió dels béns. La circulació de dones era necessària per a fer possible el repartiment de la descendència, però una dona només podia esdevenir hereva/pubilla si no tenia germans barons. La clàusula notarial “fills per fills i filles per filles” establint que “els fills mascles es preferiran a les femelles” es repetia constantment en capítols i en testaments. Els béns matrimonials d’una dona no pubilla, és a dir, d’una cabalera, quedaven reduïts al dot, que constituïa també la seva aportació econòmica al matrimoni, i a l’escreix, aportació del marit a la muller per raó del matrimoni, que oscil·lava, segons les comarques, entre la meitat i un terç del dot. Aquest computava com a llegítima, i era usual que les dones renunciessin els seus drets sobre l’herència en acceptar-lo. L’escreix era concebut pels juristes com un premi a la virginitat. El jurista Francesc Ferrer i Nogués el considera una ofrena “por la entrega del cuerpo”. Per això no es pactava per a les vídues que contreien noves núpcies, i només es feia efectiu a la dissolució del matrimoni, per mort del marit, o si moria la muller amb descendència. Les dones no acostumaven a posseir altres béns que aquests, llevat que els fossin assignats béns parafernals, aliens al dot. Aquest fet era inusual fins i tot per a les pubilles, que comunament veien constituïda en dot la massa hereditària. D’altra banda, les restriccions que tenien les dones per contractar feien difícil l’administració i la millora d’aquests béns que, probablement, acabaven administrant els marits, juntament amb el dot.

En morir el marit, la constitució Hac Nostra donava a la vídua el dret a l’any de plor, durant el qual havia de ser mantinguda i alimentada pels hereus. Un cop finalitzat aquest període, se li havien de tornar el dot i l’escreix, ja que en el cas contrari esdevenia tenutària, la qual cosa li donava dret a l’usdefruit i l’administració dels béns. També era aquest el cas si s’havia estipulat en els pactes matrimonials o havia estat nomenada en testament pel seu marit “senyora, majora, poderosa i usufructuària”. Si no era així, les vídues es veien exposades a convertir-se en criades de l’hereu, a tornar-se a casar o a viure en la pobresa. Paral·lelament, la llei imposava limitacions per poder contraure segones núpcies i també per gaudir de la tutela d’infants propis. Si la vídua contreia segones núpcies perdia el dret a l’usdefruit dels béns del marit, el dret a succeir els seus fills i filles si no nomenava tutors abans, i fins i tot podia perdre el dret a educar-los. La mare no era considerada tutora legítima, i era el pare el qui acostumava a designar els tutors en testament, podent-la nomenar en tot cas cotutora.

Dins del quadre descrit cal inscriure el paper de les dones en la producció. Usualment treballaven en el camp o en els tallers dels pares o marits, però el seu treball no tenia reconeixement legal, ni pels gremis ni per les viles i ciutats. Els gremis donaven certs privilegis a les vídues dels mestres agremiats, però amb limitacions i mai com a treballadores. Des del 1779 van anar apareixent diverses disposicions que liberalitzaren el treball de les dones. Una de les més importants va ser la Cèdula Reial promulgada per Carles III l’any 1784, en què s’admetia que les dones poguessin regentar tallers en aquelles activitats “compatibles con el decoro y las fuerzas de su sexo”. Aquestes reformes, però, no es reflectiren en una decisiva incorporació als càrrecs d’oficial i mestre. L’oposició dels mateixos agremiats i el fet que la liberalització va coincidir amb la pèrdua de vigor dels gremis, en poden ser les causes.

Pel que fa a l’ensenyament, també al final del segle XVIII una altra cèdula reial, promulgada per Carles III l’any 1783, es preocupava per l’educació de les noies i creava per primer cop escoles de barri per a nenes que responien a criteris d’utilitat social. Molts il·lustrats defensaren que les noies havien de rebre una educació per a complir després millor el paper d’esposes i de mares. El pare Feijoo va arribar a afirmar la igualtat de les dones quant a capacitat intel·lectual, tot i que després defensava com un fet natural i diví el paper de l’home com a cap de família i, per tant, la subordinació de les dones a la llar. Tanmateix, l’educació proposada rarament tenia en compte el dret de les noies a aprendre de lletres. Es feia una instrucció de tipus pràctic, com ara brodat i filat, i una mica de religió i moral. La lectura, l’escriptura i algunes nocions de cultura general pràcticament es reservaven a les noies dels estaments privilegiats. Només algunes dones il·lustrades com Josefa Amar y Borbón defensaren la igual capacitat i el dret a l’educació de les dones.