Recreació de la processó de Corpus Christi a València, Fra B.Taín, 1913.
AHCV / G.C.
Un dels objectius del control social que exercien l’Estat i les classes dominants era el de la vigilància de les manifestacions populars més espontànies, dels costums i de les tradicions, en una paraula, de les diversions del poble menut. Per aconseguir-ho, calia elaborar una legislació prohibitiva de tots aquells aspectes festius que es volguessin corregir, evitar o suprimir, i permissiva de tots els altres que es volguessin tolerar. A més, calia també disposar del sistema de control adient per poder corregir els possibles contraventors, missió encomanada als corregidors, justícies i exèrcits. Les prohibicions provenien tant de l’Església com del poder civil, municipal o reial.
Les festes religioses encara mantenien molts elements populars (peces teatrals, danses, jocs, música, ball de bastons, dracs, gegants…), de quan l’església els va assimilar per acostar-se al poble i incrementar la seva assistència als actes litúrgics. Durant el segle XVIII s’intentava controlar aquests elements populars dins de les celebracions de caràcter religiós, amb la intenció de despaganitzar i sacralitzar les festes, i aïllar-ne tots els components màgics.
El primer pas fou la uniformització del calendari festiu, estructurat a partir del calendari litúrgic, segons el decret reial de 16 de gener de 1716. Així, després de la cristianització de les festes populars, l’estructuració d’un calendari festiu controlat per l’Església permetia justificar la diferenciació entre dies de festa i dies en què no era permès celebrar-ne, eliminant l’espontaneïtat de la festa.
Va aparèixer, doncs, una nova reglamentació que coexistia amb l’antiga, que no deixava improvisar i posava barreres restrictives a la diversió festiva. Es prohibiren les rialles, els jocs, les converses i altres mostres de manca de pietat i devoció en les processons. També es prohibiren les processons nocturnes i les de llarg recorregut, per evitar el pas per indrets foscos i accidentats on els fidels podien oblidar-se fàcilment del sentit de la funció religiosa. Les restes del desenfrenament antic van quedar limitades als joves, que el practicaren en festes de caràcter familiar, i assistien a les festes del calendari litúrgic com a mers espectadors. Contra la festa de Carnestoltes, les prohibicions dels bisbes i dels capellans es repetiren una rere l’altra sense remei. Venien de lluny i sovint coincidien amb les de les autoritats civils. La prohibició religiosa va començar concretant-se en unes festes i dies determinats, i acabà fent-se extensiva a tot l’any pel decret reial de 9 de febrer de 1774.
Es tractava de crear una cultura dirigida des del poder, a base d’una legislació prohibitiva, que fos consumida per les capes baixes de la societat. Per mitjà de successives lleis, s’anaren prohibint o reglamentant gairebé totes les diversions més practicades. Les intencions principals eren tractar de controlar qualsevol manifestació popular, fomentar la productivitat enfront de les pràctiques festives, preservar l’ordre públic, instaurar una cultura oficial que guardés l’educació i les bones formes, protegir la població civil contra desgràcies, embellir les poblacions i exaltar la monarquia il·lustrada.
Es prohibiren, doncs, totes les festes nocturnes (20-9-1765); els balls i les danses populars (20-2-1777), els gegants, les comparses i altres diversions (21-7-1780) dins de les processons; els focs artificials (28-9-1771) i fer volar estels (10-2-1775). També es van passar totes les festes gremials als diumenges (23-11-1774), i s’obligà a respectar el descans dominical (19-11-1771). Per contra, es potenciaren els engalanaments dels carrers durant les festes i s’incrementaren els retrats, les efígies, els medallons i les imatges dels monarques en els llocs més concorreguts durant les celebracions festives.
Hi hagué un veritable retrocés de les festes populars, superades ja per l’impuls que prenien les festes civils. La guerra de Successió significà l’establiment d’uns nivells d’ordre públic fins aquells moments no coneguts i un reforçament dels mecanismes de repressió que tingueren el suport de totes les institucions. Això comportà, doncs, un major control del carrer i una dificultat gairebé definitiva de realitzar les festes populars en el seu marc físic per excel·lència, establint espais legals i il·legals per a les celebracions festives. Així, la continuïtat de les festes tradicionals es va fer al preu d’haver de circumscriure la celebració als espais tancats (cases particulars, festes familiars, tavernes, etc.).
La festa deixà de respondre als plantejaments de les classes populars a partir d’unes necessitats personals o col·lectives, per a fer-ho a favor d’uns interessos molt concrets dels grups dominants. S’estava passant d’una cultura creada pel poble a una cultura creada per al poble.
Malgrat aquesta legislació prohibitiva, el poble no va complir moltes d’aquestes normes i va continuar celebrant festes, tant de dia com de nit, fent fogueres i focs d’artifici, i acompanyant processons amb comparses, gegants i capgrossos.
Un clar exemple de pervivència de les pràctiques populars festives és la Patum de Berga. Sempre s’havia celebrat juntament amb la processó del Corpus, però, amb l’exclusió de la processó de tots els elements profans, només es va aconseguir que aquests, cohesionats, se celebressin el mateix dia, i per tant, separats de la festa religiosa. Es trencava, així, el lligam que aquestes manifestacions tenien, en principi, amb les festes religioses, però no se n’aconseguia la desaparició.
Com ha destacat Joaquim Maria Puigvert, les comunitats rurals es van negar a abandonar les processons de llarga durada, com els romiatges, ja que aquestes implicaven possibilitats de diversió per mitjà del ball, el menjar i la beguda; i a més a més, tenien una rica i variada gamma de funcions econòmiques i socials, des de contractes matrimonials i mercats extraordinaris fins a la canalització de rivalitats entre pobles. Es va fer, doncs, una defensa comunitària de la tradició al llarg del segle XVIII, perquè aquesta era encara viva i dinàmica, i mantenia operativitat social.
Tot i això, si la repressió religiosa en el món rural no va reeixir totalment va ser perquè el clergat rural estava més proper a les pràctiques de la cultura popular que a les de la cultura docta, i no va portar fins a les últimes conseqüències les insistents prohibicions dels bisbes i d’altres autoritats eclesiàstiques.
A banda de la Patum, avui hi ha molts exemples de pervivència de les festes populars: la dansa de l’àguila a Pollença, la dansa de la mort amb els seus elements parateatrals a Verges, les catifes de flors pel Corpus a Sitges, la processó del ram a Vic, la processó del Diumenge Sant a Girona, les representacions de la Passió que, malgrat la seva prohibició el 1765, mai no es van deixar de representar arreu de Catalunya, i les mateixes festes majors. Aquestes darreres es continuen celebrant a l’estiu, després de les collites, amb motiu de la festivitat del sant patró dels pobles, i barregen en la seva celebració actes religiosos (misses, processons) i actes profans (balls, gegants, capgrossos, focs d’artifici, etc.).
Tant Valeri Serra Boldú, en l’Arxiu de tradicions populars, com Joan Amades en la seva extensa bibliografia sobre les tradicions de Catalunya, constataren al final del segle XIX i principi del XX la pervivència de moltes de les festes populars esmentades, principalment les que fan referència al cicle festiu agrícola. Això no vol dir, però, que la política prohibitiva del poder eclesiàstic, civil, municipal i reial no aconseguís per a les classes dominants un major control social sobre la població.