Del frontal al retaule

El pas del frontal al retaule és estretament vinculat a un canvi litúrgic: de la celebració de l’eucaristia o de la missa de cara als fidels aplegats a l’església –com havia estat a la pràctica en els temps antics i alt medievals–, a la celebració de cara a orient o al mur que tancava l’església o el presbiteri.

Tot i que no es coneix cap decret o disposició oficial que reglamenti aquest canvi, se suposa que es començà a produir al pas del segle XI al XII i que esdevingué del tot habitual al final de l’època romànica. El primer autor que s’ocupà una mica extensament d’aquest tema, Josep Gudiol i Cunill, en la primera edició de les seves Nocions d’arqueologia sagrada cristiana, del 1902 (pàg. 277), situa el canvi entre els segles X i XI, mentre que en la segona, publicada el 1931-33, després de la seva mort i modificada amb les seves anotacions, l’endarrereix fins avançat el segle XI (pàg. 263).

Els frontals, com el seu nom indica, es posaven davant els altars i sovint en cobrien els costats, com ho revelen les taules ben conservades del petit monestir de Lluçà o les de Sant Andreu de Sagàs. Els retaules (tabulae o retrotabulae), en canvi, com també assenyala el seu nom, es posaven darrere els altars.

Tant els uns com els altres experimentaren una notable evolució i en alguns aspectes s’influïren mútuament, sobretot en el moment en què els segons anaren reemplaçant els primers.

A les catedrals i els monestirs hi hagué frontals de metalls preciosos, d’or, plata i pedreria, gairebé tots desapareguts. No obstant això, normalment eren de talla sobre matèries diverses, com el marbre en el cas del frontal de Santa Tecla de la catedral de Tarragona i d’altres conservats en museus i altres col·leccions, sencers o només fragmentàriament. Amb tot, la majoria eren de fusta tallada –dels quals es conserven notables exemplars als museus catalans o en col·leccions privades– i, sobretot, de fusta o taula pintada, amb relleus d’estuc que imitaven la pedreria en els emmarcaments. També n’hi havia de tela, amb brodats, bé que menys freqüents.

En època romànica esdevingué clàssica la seva disposició en diferents escenes, distribuïdes al voltant d’una representació central amb un Pantocràtor o Déu en majestat dins una màndorla, a vegades sostinguda per àngels o amb els símbols dels evangelistes a l’entorn, o bé al voltant de la Mare de Déu com a sedes sapientiae o un sant –sant Martí, sant Quirze, santa Julita, etc.–, que tenien al costat escenes bíbliques o de la vida del sant que el presidia.

L’existència d’aquests frontals perdurà fins a l’època del gòtic dit lineal, però ben aviat van perdre l’antiga importància, que es traslladà als retaules. El retaule més notable d’època romànica –o més antic– i entre nosaltres excepcional és el retaule petri de Sant Pere de Terrassa, que tapa l’absidiola o lòbul central de l’absis amb dues fileres de fornícules i decoració pictòrica, sobre un sòcol de poc més d’1 m d’alçada. Fou descobert el 1895 en retirar el retaule barroc del 1786, que tapava tot l’absis i que havia reemplaçat el retaule gòtic de Lluís Borrassà de 1411-13. El conjunt és un cas únic de tres retaules sobreposats, de tres moments claus de l’evolució artística.

Els retaules exempts són el resultat del costum que s’expandí a partir de l’inici del segle XII d’aixecar un petit pedestal o graó darrere de l’altar perquè la gent pogués contemplar, durant les celebracions, els reliquiaris, la creu o les imatges que es posaven darrere l’altar i que calia exposar en lloc enlairat perquè el sacerdot no les tapés quan celebrava. Aquests graons o petits escambells s’acostumaren a ornar amb xapes de metall, relleus o pintures que complementaven les creus o imatges que sostenien. Se’n conserven bonics exemplars –en realitat, petits retrotabulae–, com les taules pintades que acompanyaven el petit baldaquí amb una talla de la Mare de Déu de Sant Martí d’Envalls (Angostrina i Vilanova de les Escaldes), de l’inici del segle XIII, o altres de conservats parcialment (Catalunya romànica, vol. VII (1995), pàg. 85-86, i vol. XXVI (1997), pàg. 351-352).

Al llarg del segle XIII aquestes taules o retaules anaren adquirint notorietat i creixeren en alçada, de manera que prengueren importància per elles mateixes, i no únicament com a senzills complements de l’altar, suports o ornaments. Des del final del mateix segle XIII i, sobretot, durant el segle següent, el retaule esdevingué un autèntic capçal d’altar. A causa de l’augment de les dimensions i del fet que alguns eren de pedra o de fustam feixuc, es va fer necessari fixar-los al mur o sostenir-los amb socolades pròpies, que els donaren entitat amb independència dels absis o de les capçaleres dels temples i fins i tot dels mateixos altars. Una conseqüència d’això fou la ràpida desaparició de les pintures murals, tan importants en època romànica, que ara subsistiren com a complements laterals dels altars o amb escenes de la vida dels sants representats en els murs laterals de les capelles.

D’aquí al concepte de retaule gòtic com a peça independent, només hi havia un petit pas. No obstant això, aquest no és fàcil de precisar cronològicament, a causa de l’existència de peces o elements intermedis de complicada datació. Se situa en aquest moment la taula pintada sobre fusta de Sant Jaume de Frontanyà, del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Aquesta taula, amb miracles i escenes de les peregrinacions a Sant Jaume de Compostel·la, podem datar-la entre el segle XIII i el XIV. Per la seva llargada és difícil que es pugui considerar frontal, i per la seva alçada, retaule, encara que hi ha indicis que li manca un segon nivell, com el que té la taula de Sant Cebrià de Cabanyes.

A partir del segle XIV ja es pot parlar amb tota propietat de retaules gòtics, en el sentit clàssic que es dóna a aquestes composicions, tant per les mides com per la disposició dels elements. Amb tot, en ple segle XIV, Ramon Cascalls construí, el 1340, un retaule per a la capella del castell de Santa Pau, a la Garrotxa, de 48 cm d’alçada per 158 d’amplada en un sol bloc de marbre, repartit en set compartiments, amb escenes de la passió de Crist separades per fines columnetes, que s’estudiarà àmpliament en un altre volum dedicat a l’escultura d’aquesta mateixa col·lecció.

També en aquest moment comencen a aparèixer els retaules de diferents carrers o cossos, inicialment de tres i més tard de cinc o més, amb el patró pintat o en imatge esculpida en el carrer central i amb escenes de la seva vida en els laterals. La majoria són de fusta pintada sobre taula, però també se’n conserven d’alabastre o de pedra tova, com els de les catedrals de Girona i d’Elna i altres de talla de fusta.

Aquests carrers o cossos reposaven sobre un bancal o predel·la de poca alçada, on es reproduïen diverses figures isolades, tant si eren de talla com de pintura, dins de compartiments, que rarament tenien temes que continuessin en més d’un compartiment. Normalment s’hi representaven els sants de devoció del lloc o els patrons dels donants. Al compartiment central es representava el Crist de Pietat, gairebé despullat i ple de llagues. Avançada l’època gòtica, al segle XIV, algunes vegades s’hi posava el templet o el sagrari.

Sobre la predel·la descansava el retaule que, com s’ha dit, podia ésser de fins a cinc cossos, els més solemnes; aquests acostumaven a anar separats per obres de talla i es coronaven amb complements estilitzats, acabats en puntes, anomenats cogulles. Cadascun dels cossos o carrers que formaven el retaule era subdividit en compartiments, panys o cases sobreposats i separats entre si per capcers o dossers, formats per arcs plans, semicirculars o lobulats, que en els documents reben els noms de formeria o arxets; el compartiment superior acostumava a coronar-se amb arcs conopials i també amb pinyons en punta o cogulles de talla, ornats amb fullatges (frondes o xambranes) i tot daurat.

Els retaules d’alabastre seguien una disposició semblant pel que fa als carrers o cossos, però aquests acostumaven a tenir fileres de sants posats verticalment per a separar les escenes o els carrers. Això s’observa ja en els retaules pintats, a partir dels Bassa, i hi ha qui creu que la solució dels sants als muntants passà als retaules de pedra a partir dels pintats. Tenien el titular o patró al centre en imatge exempta, amb una marededéu sobre seu, si aquesta no era la patrona, i a la part baixa, una peanya, sortint o cos més avançat de la predel·la, amb el Crist sofrent en relleu en la cara frontal.

Els retaules de taules pintades, quan no s’adaptaven a una conca d’absis o espai protegit, anaven envoltats d’una espècie de marc fet amb posts inclinades i ornat amb temes florals, heràldics o de talla, anomenat guardapols o polsera, que en resseguia l’extrem superior i els costats.

Aquest era el tipus de retaule que quedà ben definit al llarg del primer gòtic internacional i que s’anà complicant amb redortes, capitells, espigues, bases, etc., fins a arribar als retaules amb portes amb un gran sant pintat, normalment sant Pere i sant Pau, a cada costat d’altar, per donar pas a les sagristies situades darrere, en les antigues conques dels absis, com s’exposa en el volum Pintura II d’aquesta col·lecció.

Al costat d’aquests retaules més sumptuosos n’hi havia de més simples, que només tenien fix el cos central, mentre que els laterals es plegaven sobre aquest cos a manera de ventalls. També és possible pensar en solucions de tipus acordió per als més petits. Són els anomenats tríptics si només tenen tres cossos i políptics si en tenen més. També podien haver existit conjunts amb dues cares, una visible des de la nau i una altra des del darrere, com demostren algunes importants pale italianes del tipus que culmina en la Maestà de Duccio. Potser el retaule o pintura de Vallbona de les Monges tenia aquestes característiques, encara que alguns autors plantegen solucions alternatives (vegeu el capítol “Els tallers del primer tres-cents a l’arxidiòcesi de Tarragona”, en aquest mateix volum). Probablement també podia haver estat així el políptic dels apòstols de Barcelona-Lilla-Cracòvia. A més, cal esmentar l’existència de retaules de petites dimensions, que servien de retaules portàtils quan era necessari improvisar algun altar, o bé s’exposaven en cambres de convents i palaus com a altarets de devoció (alguns molt rics plàsticament i iconogràficament, com el políptic Morgan). Igualment era costum d’exhibir-los al peu dels altars fixos, quan es commemorava algun sant o bé envoltaven els reliquiaris de sants, la vida dels quals solia figurar en els plafons dels tríptics o políptics.

Bibliografia consultada

Gudiol i Cunill, 1902, pàg. 277-279 i 445-449, i 1931-33, pàg. 263-265 i 441-446; Folch i Torres, 1956; Buendía, 1973; Dalmases – José, 1984, pàg. 291-293; Catalunya romànica, 1984-98, pàssim; Llompart, 1987; Berg, 1989; Schmidt, 2002.