Diversitat i complexitat en l’arquitectura catedralícia

Reconstrucció hipotètica del barri catedralici de Girona al segle XV, mentre encara es bastia la seu gòtica que havia de substituir la romànica, aleshores en part dempeus.

ECSA - J.S.

Les catedrals gòtiques són un món. Una realitat complexa, carregada de significats, que es projecta en l’imaginari col·lectiu amb una extraordinària força simbòlica. L’estudi de les catedrals gòtiques i de les seves moltes implicacions gaudeix d’una llarga tradició a nivell general. Recentment Xavier Barral i Altet ha recordat la necessitat d’enfocar també l’estudi de les catedrals catalanes d’una manera multidisciplinària.

En aquesta obra, l’estudi de les catedrals gòtiques catalanes es desglossa en diversos moments i en una sèrie d’articles monogràfics, de manera que no s’assaja –perquè no és el propòsit de l’obra– la valoració global del fenomen catedralici. Tanmateix, a través dels diversos estudis es vol aportar la informació necessària perquè el lector en percebi tota la riquesa. En el present article remarquem algunes de les claus interpretatives necessàries per a la percepció de la complexitat i la diversitat de l’arquitectura catedralícia en el moment de plenitud del gòtic català.

Les preexistències, factor de diversitat

Una d’aquestes claus rau en la relació de les catedrals amb la realitat preexistent: les catedrals gòtiques aporten moltes coses noves, certament, però de cap manera no sorgeixen del no-res. La seva plena comprensió no és possible, en absolut, sense tenir en compte el lloc i el moment en què apareixen i allò que les ha precedit.

Abans d’una catedral gòtica n’hi havia –generalment– una de romànica. O potser una mesquita. La documentació acostuma a recordar que en un moment donat aquestes velles estructures havien quedat obsoletes, petites, i que ja no podien satisfer les necessitats del culte: “propter sui capitis parvitatem, quod tantum depressum erat quod populum ad eam venientem pro audiendo divina officia diebus festivis et potissime sollempnibus recipere non valebat”, es diu per a justificar la renovació del cap de la seu gironina. En l’article corresponent, Pere Freixas glossa l’estatut del bisbe Guillem de Vilamarí (1313) on es recull aquesta justificació.

Les sovintejades justificacions del mateix tipus fan pensar, en realitat, que havien esdevingut un formulisme amb el qual es donava una explicació a un rerefons històric més complex: el creixement demogràfic, la puixança econòmica i també la voluntat de crear estructures adaptades a les necessitats d’una nova societat urbana i a l’evolució del culte i de la litúrgia.

Les noves catedrals s’inscriuen en un procés de renovació i de monumentalització de les ciutats medievals, conseqüència del seu desenvolupament. Amb tot, la seva forma està molt condicionada per la de les estructures preexistents, com acabem de dir. A Mallorca, la dependència d’alguns elements de la planta gòtica de la mesquita que la precedí és bastant evident. I a Tarragona, l’encaix de la catedral en l’espai de l’antic fòrum romà és també un element condicionant de la seva disposició. Tant la catedral de Barcelona com la de Girona es comprenen molt millor quan s’explica el procés de construcció de les respectives estructures gòtiques com un procés de substitució gradual i progressiva de les estructures romàniques que les van precedir. Així ho trobarem explicat en els articles corresponents.

És evident que la planificació del procés constructiu d’aquestes catedrals s’havia de fer assumint la llarga durada de les obres, tractant de minimitzar-ne els costos i, sobretot, garantint la continuïtat de les funcions que li eren pròpies. Per això no es produïa l’enderroc total dels edificis preexistents com a pas previ per a la construcció dels nous, sinó que les velles estructures s’involucraven amb les noves i es mantenien en ús fins que el seu enderroc no esdevenia inevitable.

Un recurs constructiu habitual consistia, per exemple, a fer servir el vell edifici com a bastida, tal com explica Pere Freixas a propòsit de la catedral de Girona i tal com recull la tradició que es va fer, també, a Barcelona.

En definitiva, podem constatar que la realitat preexistent va condicionar d’una forma important la programació i la planificació de les catedrals gòtiques catalanes i molt especialment les de Barcelona i Girona, fins al punt que la interpretació dels respectius models arquitectònics no pot fer-se a partir de la valoració exclusiva dels seus components gòtics. Cal tenir en compte els factors de diversitat i de complexitat derivats dels condicionants imposats per les preexistències.

L’autonomia de les capçaleres de Barcelona i Girona

Josep Puig i Cadafalch va remarcar que l’estudi de l’adaptació catalana del model catedralici francès constitueix el principal problema de la història de l’arquitectura gòtica a la nostra terra. La catedral de Narbona, o almenys la seva capçalera, és el referent directe de les de Barcelona i Girona, tal com ja assenyalava el mateix Puig i tal com detalla aquí mateix Christian Freigang, amb abundància de detalls.

Aquest mateix autor fa notar, d’altra banda, que les elevacions de les naus de Barcelona i de Girona difereixen del model radiant narbonès i s’inscriuen, en canvi, dins de la tradició de les esglésies de nau única sense transsepte. Val la pena remarcar-ho perquè, efectivament, hi ha unes diferències bastant acusades entre les característiques arquitectòniques de les capçaleres i les naus de Barcelona i de Girona.

L’absis de la seu barcelonina ofereix un clar escalonament de masses i de volums, mentre que el mur que tanca les naus a l’altura del carrer dels Comtes es presenta com una superfície contínua i compacta que Pierre Lavedan va arribar a comparar amb una muralla. A l’interior de la catedral de Barcelona tampoc no és gaire difícil adonar-se que els grans finestrals que proporcionen il·luminació directa a la capçalera són substituïts a les naus per les tribunes damunt de les capelles laterals, que només permeten una il·luminació indirecta.

A Girona, les diferències entre la nau i la capçalera són molt més evidents: n’hi ha prou d’observar el perfil exterior de la catedral per a veure com l’estructura de la capçalera topa amb la gran mola de la nau i per a adonar-se que obeeixen a dos plantejaments ben diferents.

Atribuir aquestes diferències a canvis de pla o de projecte equival a introduir una explicació que s’esgota en ella mateixa i que, a més, parteix d’una base que em sembla qüestionable. No hi ha res que demostri que els projectes inicials de les noves seus de Barcelona i de Girona comprenguessin la totalitat dels edificis. No es pot descartar la possibilitat que al començament només s’haguessin limitat a preveure la renovació dels caps de les seus respectives.

Així ho planteja Pere Freixas en el seu estudi sobre la catedral de Girona, en què posa de manifest que no és fins a mitjan segle XIV, arran de la consagració de la nova capçalera, que comença a manifestar-se la intenció de construir la totalitat del temple. Fins aleshores, la documentació es refereix únicament a la renovació del cap de la seu. El testament del tresorer Guillem Gaufred o Jofre (1292) establia una deixa de 12.000 sous “ad caput predicte ecclesie” i l’acord del capítol sobre l’inici de la nova obra gòtica (1312) diu explícitament “quod caput ipsius ecclesie de novo construeretur et hedificaretur”, i afegeix, a més, que havia de tenir nou capelles i que la sagristia s’havia d’alçar allí on hi havia el dormitori vell dels canonges. Més endavant ens trobem que el mestre Enric és recordat (1321) com a “magister operis capitis ecclesie Gerundensis” i que el seu successor, Jaume de Faveran, és igualment anomenat “magister maior operis capitis ecclesie Gerundensis” des del moment que s’havia compromès “quod ipse opus dicti capitis ecclesie Gerundensis faciet et fieri faciet bene et fideliter”.

Així, doncs, la documentació gironina és ben eloqüent: allò que hom preveia ampliar i dignificar, al començament, no era pas tota la catedral, de cap a peus, sinó tan sols la capçalera. A Barcelona, la poca documentació que es coneix no resulta tan clarament explícita però pot ser llegida i interpretada en el mateix sentit que la gironina.

Vista aèria de la catedral d’Elna, amb els absis romànics que són envoltats per l’arrencada dels murs de la capçalera gòtica, inacabada.

ECSA - P.J.

Planta de la catedral d’Elna, amb indicació de la capçalera gòtica amb capelles radials que havia de substituir la romànica.

ECSA - R.M.

És clar que la continuació de les obres en fases successives fins a la completa renovació de les seus respectives devia donar-se per descomptada, però això no vol dir que els edificis gòtics estiguessin íntegrament planificats, de cap a peus, des del començament.

La lògica del procés constructiu abona, d’altra banda, la hipòtesi d’una planificació autònoma de les capçaleres, atès que, tal com mostra amb força claredat l’exemple de la capçalera inacabada d’Elna, els nous caps gòtics podien ser bastits amb relativa llibertat, encerclant per fora els absis romànics, mentre que a partir del trobament entre l’obra nova i l’obra vella, a l’altura del creuer, començaven les dificultats. En aquest punt la construcció ja no podia progressar si no era mitjançant l’enderroc de parts de l’edifici preexistent.

Pel poc que sabem de la planificació econòmica i del finançament d’aquestes obres, també podria abonar-se la hipòtesi de la planificació autònoma de les capçaleres, perquè sembla que els cabals assignats inicialment a les obres de les catedrals de Barcelona i de Girona només garantien l’acabament dels caps respectius, i encara amb dificultats.

Així, doncs, tot fa pensar que la renovació gòtica de les seus de Barcelona i de Girona va començar comportant una planificació que preveia la substitució a curt o a mitjà termini de les capçaleres respectives segons el model radiant de la catedral de Narbona, mentre que la planificació i la construcció de les naus restaven obertes tenint en compte la possibilitat d’una progressió lenta de les obres i d’un acabament a llarg termini.

En aquest punt, podem afegir una segona observació a la que fèiem anteriorment referent a la diversitat i la complexitat en l’arquitectura catedralícia. De la mateixa manera que les preexistències condicionen el seu goticisme, enriquint-lo i diversificant-lo, també la planificació i la realització diferida de les naus i les capçaleres de les catedrals de Barcelona i de Girona fan que el seu goticisme no obeeixi a un model únic –el de la catedral de Narbona i, per extensió, el del gòtic radiant francès–, sinó que comporta la integració d’altres elements i altres tradicions, com la de les naus úniques. Diversitat i complexitat, doncs, també des d’aquest punt de vista.

D’entre les catedrals gòtiques de plenitud, només la de Tortosa, la més tardana, sembla concebuda i desenvolupada en funció d’un programa unitari la definició del qual és ara atribuïda per Victòria Almuni a Pere Moragues. Aquest programa es va mantenir malgrat la llarga durada de la construcció, i tal com posa de manifest la mateixa autora en l’article corresponent obeeix a una síntesi de les tradicions arquitectòniques de la primera meitat del segle XIV però enriquides amb un nou plantejament de les relacions entre les estructures arquitectòniques i la decoració aplicada.

El complex catedralici

Una catedral no és un edifici aïllat sinó el nucli aglutinador de tot un sector de la seva ciutat, de manera que potser seria més apropiat parlar, en sentit ampli, de complex catedralici i aleshores entendre-ho tot com un organisme arquitectònic: els edificis que envolten la catedral i hi estan vinculats, juntament amb les diverses parts de la catedral pròpiament dita: l’església, les capelles, el claustre, el cor, els campanars… Aquesta és una altra manifestació de la complexitat de l’arquitectura catedralícia.

Victòria Almuni ha descrit minuciosament la configuració del conjunt catedralici de Tortosa i dels elements que el componien des dels segles XII i XIII. El prenem com a exemple significatiu: al voltant de la primera catedral hi havia les dependències canonicals (dormitori, refetor, sala capitular, infermeria, etc.) i també el primitiu palau episcopal (del qual encara es conserven algunes restes, just davant del del segle XIV) o la casa del prior.

Entre la catedral i el turó de la Suda hi havia l’hospital, per al qual es va construir un nou edifici (al mateix emplaçament) a la segona meitat del segle XV. En aquell mateix sector hi havia el forn on es feia el pa dels canonges, que cap a mitjan segle XV va ser traslladat vora el refetor canonical.

A tots aquests edificis, calia sumar-hi encara les cases dels canonges i d’altres dignitats i els edificis destinats a serveis i proveïments. Tots configuraven una mena d’anella que delimitava el nucli del barri catedralici de Tortosa, el qual va mantenir la seva estructura essencial durant tota l’edat mitjana.

Els palaus episcopals són probablement els edificis que destaquen més a l’entorn de les catedrals. El de Girona és un gran casal que es caracteritza per la complexitat de la seva estructura, resultat de la juxtaposició de diversos cossos en diverses èpoques i de la reforma gradual dels existents. Constitueix un magnífic exemple d’organicisme arquitectònic perfectament reflectit en la composició de la façana de la plaça dels Apòstols, irregular però molt ben harmonitzada amb el conjunt.

L’actual palau episcopal de Tortosa (que va substituir el primitiu romànic) té un caràcter molt diferent per l’aparent unitat de les seves estructures, que daten del segle XIV, si bé els bisbes no hi van residir fins al XV. Aquest és, sens dubte, un dels grans exponents de l’arquitectura palatina del gòtic català, tant pel protagonisme de les dues façanes (la principal mira a la catedral, i la posterior, al riu) com per la funció que a l’interior correspon al pati, nucli ordenador del conjunt. Hi sobresurten l’escala volada i la galeria del primer pis, on hi ha la capella, una de les parts més destacades del palau.

A Barcelona, el palau episcopal es va assentar a l’indret actual durant el segle XIII, sobretot gràcies a la iniciativa del bisbe Arnau de Gurb (1253-84), al temps del qual pertanyen, probablement, les galeries del pati i també la capella de Santa Llúcia, ara integrada a l’estructura del claustre de la catedral però originalment situada entre aquest i el palau bisbal.

A la vora del palau episcopal de Barcelona es disposen igualment les cases de dues de les principals dignitats del capítol catedral: l’ardiaca i el degà. A tocar de la capçalera de la catedral barcelonina hi ha altres cases dels canonges, actualment residència oficial del president de la Generalitat.

Com a Tortosa o Barcelona, les cases dels canonges i moltes altres dependències canonicals són presents a l’entorn de totes les catedrals. De la canonja de la Seu Vella de Lleida, se n’ha pogut reconstruir recentment la història arquitectònica a partir de l’encreuament de les dades aportades per la recerca arqueològica i la documentació.

Vista aèria del barri catedralici de la ciutat de Tortosa, que s’estén entorn de l’església catedral i el palau episcopal, vora l’Ebre.

J.T.

A l’entorn de les catedrals també s’acostumen a trobar les seus d’institucions de beneficència: hospitals i principalment les pies almoines (o simplement, almoines), que donaven menjar i auxili als pobres, malalts i marginats. L’almoina de Barcelona es va constituir el 1275 arran de la reordenació i el rellançament de les diverses institucions del bisbat dedicades a beneficència. Inicialment tenia la seu al claustre de la catedral, però a mitjan segle XV es va construir l’edifici actual, situat al pla de la Seu i ampliat un segle més tard amb un segon cos. La pia almoina de Girona existia des del començament del segle XIII a tocar de les escales de la seu, però va ser al segle XV que es va construir el gran casal que encara es pot veure, a partir de la unificació d’una sèrie de cases preexistents. La façana d’aquesta casa, amb portal adovellat i finestres coronelles, constitueix un magnífic exemple de casal gòtic.

La pia almoina de Lleida es documenta des de la segona meitat del segle XII i la seva seu es localitzava dins del conjunt de dependències canonicals de la Seu Vella, al costat del claustre, tal com succeïa a Barcelona abans de la construcció de l’actual casa de la Pia Almoina.

Juntament amb tots aquests edificis i dependències que configuren el barri al voltant de les catedrals, i dels quals només hem esmentat alguns exemples remarcables, cal tenir en compte els elements que configuren les mateixes catedrals. Dins del temple catedralici pròpiament dit les capelles funcionen com a espais autònoms i el mateix passa amb el cor. A l’exterior destaca la silueta dels campanars. Però els elements més importants per la seva projecció arquitectònica són, sens dubte, els claustres i les sales capitulars: ambdós són elements més propis de l’arquitectura monàstica, que foren adoptats en l’arquitectura catedralícia a causa de l’organització dels canonges en comunitat. Els claustres, a més d’acollir capelles i dependències canonicals, tenien una altra funció principal: servir com a lloc d’enterrament.

En resum, l’arquitectura de les catedrals catalanes del moment de plenitud representa un esforç de gran envergadura per assolir la integració arquitectònica de les funcions pròpies de la institució catedralícia, redefinides en el context de la societat urbana baixmedieval. Atesa la complexitat d’aquestes funcions, els organismes arquitectònics resultants són igualment complexos. Però el que sobresurt, per damunt de tot, és la magnitud de l’esforç d’integració i de síntesi de la diversitat, en la qual es conjuminen elements i solucions específicament gòtiques amb els mètodes constructius tradicionals i amb la realitat preexistent.

Bibliografia consultada

Puig i Cadafalch, 1923; Marquès – Marquès, 1960; Marquès, 1977; Clara, 1984; Marquès, 1984; Pradalier, 1987; Erlande-Brandenburg, 1989; Barral, 1994a; Masabeu, 1994; Soler, 1994; Barral, 1996; Conejo, 1999; Lorés – Gil, 1999.