Jean Deschamps i la definició d’una arquitectura gòtica meridional

Durant l’últim terç del segle XIII, la topografia de l’arquitectura gòtica francesa quedà profundament modificada. A l’Illa de França es dugueren a terme pocs projectes nous i les construccions ja començades s’acabaren segons els plànols inicials. En canvi, a la perifèria del regne, i sobretot al Llenguadoc, es desenvolupà una intensa activitat arquitectònica, que s’acabà amb la guerra dels Cent Anys. Aquest territori, l’antic comtat de Tolosa, fou annexat a la Corona l’any 1229, arran del tractat de Meaux, que havia posat fi a les guerres albigeses. Això no obstant, no fou fins al cap de quaranta anys que aquesta nova situació política tingué una conseqüència en la història de l’arquitectura. En efecte, cap al 1270 començà la construcció de les catedrals de Narbona, de Tolosa, de Rodés i de Carcassona. Les tres primeres adoptaren, quant a la tipologia, la fórmula de la catedral clàssica septentrional. Pel que fa al llenguatge estilístic, aquests quatre edificis es relacionaven amb l’estil dit radiant. Sorprèn força la contemporaneïtat d’aquestes noves obres i també les estretes similituds que es poden observar entre els tres primers projectes esmentats. Les similituds es fan paleses tant en la concepció de la planta com en la dels detalls. Hom es pot preguntar si per ventura són el resultat d’una “política arquitectònica” concertada per la Corona o bé el fruit de l’activitat d’un mateix arquitecte que havia treballat en tots aquests monuments. En efecte, d’ençà del segle XIX, la catedral de Narbona va ser atribuïda a l’escola arquitectònica de la catedral de Clarmont d’Alvèrnia, monument que fou iniciat el 1248 pel mestre d’obres Jean Deschamps. Amb el descobriment, l’any 1900, del contracte de serveis d’un tal Jean Deschamps com a primer mestre de la catedral de Narbona, el 1286, aquesta atribució trobà una confirmació que semblava gairebé incontestable. A més, altres monuments que mostraven analogies amb Narbona –ultra les catedrals ja esmentades de Tolosa i de Rodés– completaven l’obra d’aquest arquitecte (catedral d’Agen, catedral de Bordeus, etc.). D’aquesta manera, Jean Deschamps esdevenia la figura clau, a la qual es devia la difusió del gòtic septentrional al migdia francès.

De tota manera, aquesta interpretació no deixa de plantejar alguns dubtes essencials que cal aclarir. Així, hi ha una diferència cronològica notable que separa les dues obres de Jean Deschamps a Clarmont i a Narbona. A més, sembla força estrany que un arquitecte, contractat el 1286, hagi pogut influir en un projecte la primera pedra del qual s’havia col·locat ja el 1272. Finalment, hi ha unes quantes diferències estilístiques importants entre tots dos monuments que autoritzen a replantejar aquest model d’interpretació. A Clarmont no trobem ni les capelles laterals de planta poligonal ni les columnetes tan fines i amb arestes agudes, dos elements molt específics de Narbona. En canvi, la catedral de Llemotges, iniciada al mateix temps que la de Narbona, sembla molt més que sigui la germana de la de Clarmont. Si hom vol cercar a Narbona semblances amb Clarmont, es troben en una tercera fase de construcció, quan s’edificaren les capelles del nord-oest del presbiteri i el transsepte. Es tracta sobretot del motiu particular del trifori emmarcat que apareix tant al transsepte de Clarmont –erigit aproximadament l’any 1270– com al de Narbona. A Narbona, Jean Deschamps procedia, segons totes les evidències, de Clarmont, però en realitat no és l’autor inicial de la nova catedral. A més, si hom té en compte les diferències cronològiques entre les dues obres (el 1248 i el 1286), res no impedeix admetre que Jean el narbonès fos el fill o el nebot del mestre de Clarmont. De manera versemblant, a Narbona, Jean Deschamps II participava en l’ampliació del palau arxiepiscopal, tal com fan palès un seguit de marques de picapedrers, idèntiques a les que es troben a les parets de la catedral, en les parts esmentades. L’activitat narbonesa de Jean sembla que s’acabà poc abans del final del segle XIII, ja que, cap al 1295, Dominique de Faveran esdevingué el mestre principal de la catedral. És possible que Jean Deschamps hagués continuat la seva carrera a Bordeus, ja que, el 1309, el fill d’un tal Jean Deschamps, “mestre de la fàbrica de Bordeus”, és esmentat en una acta papal. En efecte, el trifori de la catedral de Bordeus, construït a la primeria del segle XIV, fa palesos uns trets que també s’observen en els de les catedrals de Llemotges i de Clarmont, com ara l’atapeïment de columnetes i la faixa de maçoneria que les flanqueja.

Així, doncs, sembla que la família d’arquitectes Deschamps havia dut a terme una activitat considerable entre Bordeus, Narbona, Llemotges i Clarmont, durant la segona meitat del segle XIII. Això no obstant, pel que fa al grup dels grans projectes llenguadocians, es limitaren a prosseguir construccions iniciades des de feia un quant temps. Per tant, no cal sobreestimar la influència de Jean Deschamps considerant-lo com l’intermediari principal de l’arribada del gòtic septentrional al migdia francès, idea que sostenien els investigadors des de la primeria del segle XX. Tot i que la nova restitució de la carrera dels Deschamps, de què hem parlat més amunt, semblés falsa i que altres documents desconeguts fins ara ens poguessin permetre atribuir de manera segura a un Deschamps el primer plànol d’un dels grans projectes llenguadocians, seria massa simplista recórrer a una història arquitectònica “personalitzada” per a poder explicar el veritable moviment del gòtic que conegué el migdia de França força abans dels anys setanta del segle XIII. Hi ha massa monuments gòtics per a poder pensar que siguin el resultat d’un sol mestre. Cal recordar breument que, a més de les catedrals de Narbona, de Tolosa i de Rodés, hi ha l’església cistercenca de Valmanha, que segurament s’inicià durant els anys setanta del segle XIII. Aquesta església mostra nombroses analogies amb les dues grans catedrals d’Alvèrnia i el Llemosí, les de Clarmont i Llemotges (i tanmateix no eren necessàriament obra de Jean Deschamps!). Tot i ser contemporània dels monuments de Narbona i de Tolosa, aquesta església abacial es caracteritza per una simplificació de l’estil típic cap al 1250, i no s’hi observa cap voluntat d’innovació. Vers la mateixa època, la nova catedral de Lodeva fa palès un esperit anàleg d’austeritat, tot i que hi són evidents les referències al gòtic septentrional amb les esveltes columnes i les finestres allargades i proveïdes de traceries. En canvi, es manifesta una clara voluntat d’innovació durant la mateixa època a les parts orientals de l’antiga catedral de Sant Nazari de Carcassona. És força versemblant que el presbiteri actual sigui el resultat d’un canvi del concepte inicial, que hi preveia un absis menys sortint. El projecte definitiu es dugué a terme entre el 1280 i el 1322. Sant Nazari es pot considerar l’apogeu de l’arquitectura del gòtic radiant al Llenguadoc, per la seva estructura audaç en esquelet que utilitza unitats estandarditzades i per la realització d’una arquitectura d’una gran transparència i lleugeresa. Tampoc no cal oblidar l’arquitectura militar, en què la tècnica desenvolupada del gòtic, sobretot la volta ogival, s’utilitzà considerablement des de mitjan segle XIII. Els exemples de l’anomenat castell comtal a la vila alta de Carcassona o fins i tot la nova ciutat d’Aigüesmortes ho fan ben palès.

Per tant, l’activitat d’arquitectura gòtica al Llenguadoc cap al 1270 és massa àmplia i massa variada per a poder ser atribuïda a un sol mestre; d’altra banda, cal assenyalar també que de cap manera no havia nascut solament en aquesta època. Un corrent lleugerament arcaïtzant, però ben bé gòtic, s’observa, per exemple, a l’església cistercenca del Vinhògol i en algunes parts de la catedral de Besiers, on es feren servir feixos molt rics de columnetes arrodonides i finestres més estretes que a Narbona. L’origen d’aquest llenguatge arquitectònic es pot trobar a la Borgonya i al Bordelès. Les dues esglésies daten segurament de mitjan segle XIII, tot i que per a Besiers no s’exclou una data encara més reculada (després del 1215). Es podrien esmentar altres exemples d’aquesta primera arquitectura gòtica al Llenguadoc, entre els quals la nau de la catedral de Tolosa i les esglésies de la Reula, de Vilallonga i de Sant Hilari. Sense cap mena de dubte, el monument més important és la canònica de Sant Pau de Narbona, en què es construí una ampliació amb un transsepte i un presbiteri amb deambulatori a partir del segon i tercer quarts del segle XIII. L’església sorprèn des de més d’un punt de vista: a diferència de les grans catedrals llenguadocianes, el deambulatori té una lluerna pròpia amb un passatge, motiu conegut també a Beauvais i a Toledo. Els compartiments de la volta del deambulatori –un trapezi que inscriu un rectangle– formen una estructura ja coneguda a Reims (Saint-Remi) i a Châlons-sur-Marne (Notre-Dame-de-Vaux). El trifori forma part d’una mena de falsa tribuna de la qual resulta un alçat tripartit en arcada, tribuna i lluerna, cosa que més aviat recorda determinades tradicions normandes. Sigui com vulgui, la canònica de Narbona és un monument clau per a entendre que el prestigi de l’arquitectura gòtica deixà la seva empremta al Llenguadoc força abans de mitjan segle XIII. L’eclecticisme i una certa heterogeneïtat que dominaren abans del 1270, aproximadament, també continuen després d’aquesta data. Tanmateix, el que canvia clarament és la influència exercida pels grans tallers de Narbona, de Tolosa i de Carcassona, tallers que adopten les formes i els procediments més moderns del nord de França i que han d’influir en l’activitat arquitectònica fins al segle XIV al Llenguadoc i també, de manera parcial, a Catalunya. Aquest llenguatge del gòtic llenguadocià desenvolupa deliberadament determinats caràcters arquitectònics de les regions de l’Illa de França de la primera meitat del segle XIII. Així, s’hi observa un aprimament de les columnes, que a partir d’ara s’assemblen als perfils de les traceries, també d’una finesa inaudita. S’hi afegeix l’abandonament de la diferenciació tradicional entre estructures sustentants i estructura sustentada. La forma de cada pilar resulta de manera quasi lògica de la concepció de la volta. Així, doncs, les dues unitats són d’una homogeneïtat considerable, ja que les columnetes tenen continuïtat, amb prou feines interrompudes per un petit capitell fragmentat, als nervis de la volta. Sense cap dubte, això apunta al gòtic del final de l’edat mitjana. També s’observa una tendència a la transparència i la lleugeresa en el tractament de les parets en els projectes de gran envergadura. Aquestes parets són o devien ser recobertes per una trama de fina traceria cega, cosa que transforma els murs –a semblança de les finestres– en una filigrana preciosa. Contrasten amb aquests murs translúcids els pilars, de planta circular i amb un aire esvelt i elegant, que semblen portar tots sols el conjunt de l’arquitectura –tot dissimulant les funcions estàtiques d’altres parts de l’obra–. Aquestes són algunes característiques dels grans projectes meridionals que s’oposen clarament als corrents estilístics contemporanis al nord de França, en què s’observa un tradicionalisme deliberat a partir de l’últim quart del segle XIII.

Bibliografia consultada

Freigang, 1989a i 1992; Autour des maîtres…, 1994; Andrault-Schmitt, 1997; Allgemeines Künstlerlexikon, 2000, pàg. 328-330.