El claustre de la catedral de Vic

Introducció

A l’inici del segle XIV, la ciutat de Vic va viure una etapa de tensions i partidismes, heretats ja del segle anterior, però que s’agreujaren amb la política bel·licista de Guillema de Montcada, senyora de la part alta de la ciutat, que va mantenir bregues sovintejades amb els bisbes, senyors de la part baixa, i altres nobles del veïnat, que devia agrupar aleshores uns 4 000 habitants.

Aquestes bregues i tensions entre les dues partides de la ciutat van dur el bisbe Berenguer Saguàrdia a vendre la seva part al rei Jaume II el 1315, o a permutar-la per altres dominis reials.

En aquell moment, el relativament escàs nombre d’habitants i el fet de disposar d’una sòlida seu romànica, ampliada amb un atri i una portada al segle XII, devien fer innecessària la renovació de l’església catedral, però sí, en canvi, la del seu claustre, documentat des del 1058 i que no havia estat renovat al segle XII com la majoria de claustres romànics del país. Aquest, segons les notícies que n’han pervingut, era format per unes galeries d’arcs simples de mig punt, sense columnes ni capitells que l’ornessin i per això el capítol i el bisbe Saguàrdia decidiren construir-ne un de nou.

L’obra del nou claustre gòtic fou costosa i sumptuosa i la seva execució es va allargar pràcticament del 1318 al final del segle XIV. Es tracta gairebé de l’única obra d’una certa importància artística erigida a la ciutat de Vic durant aquesta centúria, tot i que també es bastiren o renovaren nombrosos edificis civils i religiosos, com la gran muralla que circuïa la ciutat, feta construir l’any 1368 pel rei Pere III, més costosa i àmplia que notable des del punt de vista artístic. D’aquesta muralla, en resten encara alguns fragments, sobretot a la part meridional de la ciutat. Llevat del pont del Remei, la resta d’obres de l’època gòtica que ens han pervingut, com el pont del Bruguer, l’església de Sant Just i algun pati o finestral de cases antigues, són més tardanes i d’escàs mèrit. S’han perdut, és cert, els antics convents de Sant Francesc, de la Mercè i de Santa Clara, el primitiu edifici de l’hospital de la Santa Creu i altres petites cases de religiosos i esglésies, com la de Sant Bartomeu de l’hospital d’en Cloquer, però cap no es podia comparar en valor artístic al claustre de la catedral, conservat encara, bé que amb modificacions de pla i disposició, conseqüència del seu desmuntatge i la seva refecció a cavall dels segles XVIII i XIX.

L’obra inicial

La decisió d’aixecar el nou claustre es va prendre en un acord del capítol del 30 de maig de 1318, dia de la Pentecosta, i que fou “quod fiat novum claustrum”. El capítol va designar com a comissionats o responsables de l’obra el bisbe Berenguer Saguàrdia i el canonge Bernat Egidi.

Els cinc anys anteriors al començament de les obres –el 1323– es dedicaren a cercar mitjans econòmics per a dur-la a terme, entre els quals hi havia l’aplicació dels fruits dels beneficis vacants de la diòcesi. Iniciades ja les obres i davant les despeses que suposaven, el 1328 el nou bisbe Galceran Sacosta instituí una confraternitat diocesana per a recaptar diners a tota la diòcesi.

L’obra s’encarregà al mestre Ramon Despuig, que la dirigí fins el 1333, ajudat per Bartomeu Ladernosa, que li havia de succeir en la direcció. Es feu segons els cànons estètics del moment, amb grans finestrals amb fines columnetes que havien de sustentar les claraboies calades que formaven o omplien la part alta dels arcs ametllats que configuraven els finestrals. De bon principi la construcció va partir del condicionament de conservar com a base el claustre romànic, que va quedar com a claustre inferior, i per això el nou claustre se situava en un pla superior a la catedral, cosa que obligà a fer-hi una escala per a accedir-hi des d’aquella. El nou claustre tenia, per tant, el mateix perímetre que el vell claustre romànic.

Inicialment es va marcar la separació entre ambdues parts, la romànica i la gòtica, amb una cornisa de pedra tallada a Folgueroles, segons un contracte conservat que finí al desembre del mateix 1323, quan es pagaren els darrers jornals al picapedrer que la trencava. Sortosament, pel juliol de l’any següent ja es pagaven soldades a tres mestres picapedrers per la pedra trencada a Sant Bartomeu del Grau, pedra calcària blanquinosa de millor qualitat que la sorrenca de Folgueroles.

Les columnetes que sostenien les claraboies calades es feren amb pedra de Girona, després de descartar, el 1324, una pedrera del Ripollès d’on es volien extreure inicialment. L’any 1325 es pagaven les primeres quatre columnetes al picapedrer Berenguer de Portell de Girona, al preu de 60 sous la peça, amb el seu capitell i base, més 10 sous pel transport; el 1334, aquest preu havia pujat a 70 sous la columna, més 15 sous pel transport.

L’obra començà per la galeria septentrional o l’adossada a les parets de la catedral, la qual s’havia ja acabat l’any 1332, juntament amb la capella de Sant Cristòfol, situada al seu extrem de ponent, que feren edificar a costa seva els canonges Guillem de Montcorb i Bernat Nadal. L’existència del claustre inferior i dels edificis de la catedral, la canònica i el palau episcopal impedien fer capelles enmig dels trams de les galeries i per això les quatre que s’edificaren es feren als angles del nou claustre.

A continuació es va fer la galeria de ponent, adossada al palau episcopal, amb una altra capella al seu extrem, dedicada a sant Felip i a sant Jaume, que va fer edificar el canonge ardiaca Pere de Castellolí. El mateix any 1332 es treballava en la galeria de llevant, la que donava als edificis de la canònica, i aquí ja fou possible edificar més capelles, la de les Onze Mil Verges, pagada per Francesc Monjo, i una altra al seu costat, dedicada a la Concepció de Maria, pagada pel canonge Pere Soler.

Les dificultats econòmiques i la crisi provocada per les mortaldats del 1348 feren alentir molt les obres, de manera que la galeria de llevant, en la qual ja es treballava el 1332, no es va completar fins passat el 1350. Així, l’aula capitular i una altra estança situada al seu costat no es van acabar fins el 1353 i, en aquella, el 1360 s’hi va erigir i consagrar un altar dedicat a l’Esperit Sant.

Bartomeu Ladernosa morí el 1359, moment en què la darrera galeria que s’havia de construir, la meridional o que mira al Mèder, era ja esplanada però no obrada. Això va permetre que des del 1360 el capítol ja pogués fer les processons al claustre i, també, que des del 1353 es pogués reunir a l’aula capitular nova.

Problemes financers i sobretot polítics i bèl·lics que van afectar la ciutat amb motiu de la creació del comtat d’Osona a favor de Bernat IV de Cabrera, van ésser causa de la paralització de les obres, que no consta que es reprenguessin fins l’any 1371, quan es van encarregar noves columnetes, a raó de 80 sous la peça, al picapedrer de Girona Francesc de Plaça. Malgrat això, la construcció simultània de les muralles, que passaven a molt poca distància d’aquesta ala del claustre, i les esmentades dificultats econòmiques van anar allargant l’obra, que el 1390 dirigia el mestre Antoni Valls i que entorn del 1400 acabà Guillem de Conangle. El 14 de juny de 1400 va declarar-se extingida l’administració que s’havia creat per a l’obra del claustre i se’n va crear una de nova per a l’obra que durant els tres anys següents es va fer al creuer de la catedral, en què se’n van reforçar els angles i es va cobrir amb voltes d’ogiva.

El claustre actual

La catedral de Vic va mantenir la seva estructura romànica fins al final del segle XVIII. La creixença de la ciutat a partir de mitjan segle XVI feu plantejar la seva ampliació ja l’any 1588, però la situació del campanar i del claustre, així com la de l’església de la Rodona, a ponent, enfront de la seva portada romànica, feien difícil la realització del projecte. L’ampliació es va fer tímidament a partir del 1633 amb la construcció, a la part nord, d’una nau nova a partir del campanar i de la nova capella de Sant Bernat Calbó.

Aquesta petita ampliació no va solucionar l’esquifidesa de l’edifici, totalment insuficient per a una ciutat en constant creixença, i per això l’any 1781, d’acord amb el desig i a instàncies del bisbe Antonio Manuel de Hartalejo, es decidí demolir l’antiga edificació i fer-ne una de nova. L’obra s’inicià el 24 de setembre de 1781 i de l’antiga s’aprofità només la part nova edificada al segle XVII, així com el campanar romànic. El nou pla preveia un eixamplament per la part de migdia i de ponent i per això calia demolir el claustre i l’església de la Rodona o de Santa Maria de la Rodona.

Ateses la bellesa i la utilitat del claustre, es va prendre la resolució de desmuntar-lo i reconstruir-lo de nou amb un nou pla o disposició, mentre que es va optar per demolir l’església de la Rodona. Aquesta demolició, ben desafortunada, va portar molta polèmica perquè alguns, entre ells acadèmics de San Fernando, pretenien que era una obra romana; en realitat era una magnífica església rotonda del segle XII, que havia sofert algunes reformes en el seu campanar, situat sobre la cúpula, i que es trobava força deteriorada.

El claustre gòtic es va desmuntar i se’n van numerar les peces, com encara es veu en alguns indrets, i en canvi es va malmetre totalment el claustre inferior o romànic, com explica J. Gudiol, les pedres i les tombes del qual van servir com a material de rebliment per als fonaments de l’obra nova.

L’any 1787, quan l’obra de la nova catedral era molt avançada, es va voler iniciar la reconstrucció del claustre, que havia de ser més regular que l’anterior amb un quadrat de cinc finestrals per banda, tal com s’havia pactat amb el bisbe Hartalejo, el qual per això havia disposat cedir una part del solar del seu palau episcopal, cap a on s’havia d’estendre l’ala o andanada de ponent. Però el nou bisbe Francesc de Veyan (1783-1815) no s’avingué a cedir cap sector del palau per a estendre o ampliar el claustre i proposà que se suprimís una de les galeries del pla que havia traçat per al claustre l’arquitecte principal de la nova catedral, Josep Moretó i Codina.

Això feu paralitzar llarg temps la reconstrucció del claustre, ja que el bisbe va exigir que abans de refer-lo es completés l’obra de la catedral. Això provocà tensions entre Veyan i el capítol. Per apaivagar-les va intervenir fins i tot el govern de la ciutat, que volia que les obres s’acabessin aviat. Després d’un període de negociacions, es va arribar a un acord pel qual el bisbe va admetre que es fes el claustre projectat de cinc arcades per banda, cosa que l’obligava a cedir un extrem del seu palau, però en compensació rebria les estances de dues de les ales del pis alt que es va decidir afegir al claustre.

Per aquest acord, el 21 de març de 1802 es va fer una escriptura per la qual s’encarregava a Josep Moretó i als altres mestres d’obres, Josep Mas i Josep Bagaria, la seva definitiva reconstrucció: Moretó, pel preu fet de 7 500 lliures, s’obligava a rebaixar la capella de l’Esperit Sant fins a tres graons del claustre, fer al costat d’aquesta capella una sala que es volia destinar a reunions del capítol i, al seu davant, un vestíbul amb l’escala per a pujar als arxius que es farien sobre aquesta ala de llevant. També havia de fer a l’extrem sud de l’ala de llevant la capella o església de la Mare de Déu de la Rodona i, a sota, una sepultura per als capitulars. Així mateix havia de muntar la galeria de llevant com la de tramuntana i fer-hi a sobre les estances o pis corresponent per a ser habilitat per al que es cregués convenient. Els altres dos mestres, per un preu fet de 10 300 lliures, havien de fer les dues ales restants, amb el pis corresponent a sobre, que era la part que quedaria per al bisbe, i refer la part del palau episcopal que restés malmesa per la mutilació soferta en cedir un tros per al claustre. Tots havien d’haver enllestit la seva feina el 28 de juny de 1804, vigília de sant Pere, patró de la catedral, data en què s’havia d’inaugurar l’obra acabada.

L’obra es va fer d’acord amb aquest contracte i els arcs que sobraven per la nova disposició es van situar a la part externa de l’ala o crugia meridional, on en el claustre original ja devia haver-hi algunes obertures, bé que, com es veurà, això és un tema no ben documentat. De moment, sembla que es col·locaren aquí els dos finestrals sobrants amb les seves columnetes i calats, ampliats més tard a cinc amb tres més de nous, fets a imitació dels antics en temps del bisbe Morgades. Així es convertí en una galeria mirador, semblant a la de la catedral de Lleida, bé que amb molta menys perspectiva.

El claustre es va refer copiant l’estructura de l’antic i això es va assolir plenament en la reconstrucció dels finestrals, amb les fines columnetes i els calats. En canvi, el claustre inferior es va fer totalment nou, amb pedra nova i voltes d’encofrat, de manera que és impossible descobrir-hi cap vestigi de l’antic claustre romànic. Només va canviar de destinació la sala projectada com a aula capitular, que serví de secretaria i després per a instal·lar-hi l’arxiu capitular. L’antiga capella de l’Esperit Sant experimentà modificacions en el seu sòl per a adaptar-lo al nou pla del claustre. El claustre inferior serví com a lloc d’enterraments fins el 1834.

L’obra gòtica es manté en un excel·lent estat de conservació i presenta en alguns indrets notables elements d’escultura, com la història de la Creació, les vides, amb molts episodis llegendaris, de sant Pere i santa Magdalena, i alguns animals fantàstics i temes florals i heràldics.

La seva arquitectura

Planta sobreposada al traçat actual i secció transversal de l’estat del conjunt catedralici al segle XV. Escales 1/800 i 1/1 600.

R.V.R.

Com s’acaba d’exposar, l’actual claustre de la catedral de Vic és el resultat de la forta transformació que a partir del 1781 va patir l’antic edifici de la catedral i d’altres modificacions que al final del segle XIX va introduir el bisbe Morgades. Les dimensions de la seva planta –un romboide quasi regular– són aproximadament de 33 m de costat per la banda exterior de les galeries i 23,40 m i 24 m al costat interior segons la direcció llevant-ponent i nord-sud, respectivament. Té cinc finestrals amb traceries a cada costat, col·locats damunt d’un pis inferior, sobre els quals se sobreposa un altre pis. El costat de migjorn s’obre al Mèder, mitjançant cinc finestrals més amb traceria, els dos extrems dels quals són sensiblement més estrets que la resta.

Originalment, el claustre gòtic es trobava 12,60 m (4,5 canes de destre) desplaçat més cap al nord, tangent a l’única nau de la catedral romànica. La seva galeria mesurava pels costats exteriors aproximadament 31,8 m i 38,40 m, segons el sentit llevant-ponent i nord-migjorn, respectivament, mentre que per l’interior les mides eren de 23,40 i 29,40 m.

La seva forma era resultat d’haver-se construït damunt d’un claustre romànic anterior (Gudiol, 1981, pàg. 8, 15-16 i 31-55), limitat per la nau de l’església al nord, per la sala capitular dels canonges a llevant, pel jardí del palau del bisbe a migjorn i pel mur del mateix palau a ponent. Articulat seguint el ritme del claustre romànic, el nou claustre tenia cinc arcades en sentit llevant-ponent i sis en el nord-migjorn. La planta era bastant regular, amb forma d’un romboide allargat.

El conjunt catedralici recolzava damunt un vessant amb lleuger pendent vers el llit del Mèder i les seves parts s’adaptaven a la topografia del terreny. Així es formava una cadència de plataformes que donaven accés a l’església pel nord –mitjançant unes escales–, i, des d’aquesta, al claustre romànic a través d’uns altres graons que salvaven 1,40 m de desnivell.

Atès que el claustre romànic tenia uns 5,60 m d’alçària, en resultava que el paviment de la galeria del claustre gòtic estava 3,30 m per damunt del terra de l’església.

A sobre d’aquest es van organitzar les quatre galeries gòtiques amb una alçària de 9,40 m, tancades perimetralment i obertes a l’interior a través de finestrals amb belles traceries ricament treballades. Els 22 finestrals estan organitzats mitjançant tres esvelts mainells, que recullen elaborats jocs geomètrics calats, amb motius que es repeteixen dos cops aleatòriament al llarg del claustre.

El conjunt resultant era un jardí delimitat per quatre murs de pedra perforats a la part baixa per les arcades romàniques agrupades per parelles a cada arc i pels finestrals amb traceries gòtiques a la part superior, amb unes mides generals de 20,40 m i 25,50 m d’amplària per 15,40 m (5,5 canes de destre) d’alçària aproximadament.

A l’ala de llevant, construïda damunt de l’antiga sala dels canonges, es va fer l’esplèndida sala capitular o capella de l‘Esperit Sant. Juxtaposada al mur de migjorn del creuer, és un espai de planta quasi quadrada de 8,40 m (3 canes de destre), amb una capella rectangular pel costat de llevant. Aquesta capella, amb una petita però molt reeixida rosassa a llevant, recolza damunt d’una volta de mig punt la construcció de la qual es va fer necessària per a mantenir l’accés al nivell inferior del claustre des del carrer de l’Albergueria.

La sala és coberta per una cúpula apuntada de vuit cares amb trompes a les cantonades. Originalment la motllura de la imposta estava a 5,60 m (2 canes de destre) i la clau a 10,50 m (3 3/4 canes de destre) per damunt del nivell de terra respectivament.

Completava el conjunt de la capella una porta amb arcuacions d’un gòtic quasi flamíger, molt florejat.

Aquesta situació es va mantenir fins el 1781, any en què es va ampliar la catedral i va ser necessari traslladar el claustre.

A banda d’augmentar la seva mida, un dels motius de la construcció de la catedral neoclàssica va ser el desig d’igualar el nivell interior de la nau, que estava molt fraccionada per l’ampliació de la cripta del segle XII i l’ampliació iniciada el 1633 pel costat nord. Així, el terra de la nau principal es va aixecar 1,40 m. En reconstruir el claustre, es va aprofitar l’avinentesa per a posar la galeria gòtica al mateix nivell que el terra de la nau de la catedral. Això va implicar, d’una banda, rebaixar l’alçària del claustre inferior i, de l’altra, rebaixar el sòl de les construccions de l’ala de llevant.

Com a conseqüència d’això, en refer el claustre es va aterrar el claustre romànic i es va substituir per un pis inferior nou fet amb arcs de pedra de mig punt per a recordar l’antic –tot i que no conté cap tipus de motlluratge–. Damunt d’aquest es va col·locar el claustre original gòtic, prèviament desmuntat. Els treballs van començar per l’ala nord, la qual el 1791 ja havia estat reconstruïda i desplaçada 12,60 m (4,5 canes de destre) més cap al migjorn.

Com ja s’ha explicat en l’apartat anterior, l’arribada del nou bisbe Francesc de Veyan arran de la mort del bisbe Hartalejo va provocar l’aturada de les obres fins el 1802, en negar-se a cedir part del seu palau. La solució per a fer possible la continuació de les obres va ser reduir la llargària del claustre, suprimint el sisè arc en sentit nord-migjorn, i afegir un pis superior al claustre gòtic. Les obres no es van acabar fins al mes de juny del 1804 (Girbau, 1996, pàg. 83 i seg.).

Aquesta circumstància va implicar que les teulades de l’ala nord del claustre i de les capelles de migjorn de la catedral s’haguessin de desmuntar i s’aixequessin 4,20 m per a poder afegir l’esmentat pis superior sobre tot el volt del claustre.

Paral·lelament a aquesta reforma, es va rebaixar 1,90 m el pis de la sala capitular i es va allargar la seva portalada d’accés. Això, que passa quasi desapercebut, va alterar les proporcions tant de la porta com de l’espai de la capella de l’Esperit Sant (Gudiol, 1981, pàg. 60).

Valentí Girbau apunta que en aquest moment es van fer les obertures sobre el Mèder, si bé E. Junyent sostenia que aquestes les havia fet fer el bisbe Morgades noranta anys després. Miquel dels S. Gros opina que possiblement primer es van fer els forats i després, en època del bisbe Morgades, es van col·locar els finestrals amb traceries, dos d’originals, que havien sobrat de la reconstrucció, i tres de nous, rèpliques o còpies del moment de la seva col·locació al mur de migjorn.

L’obra arquitectònica original va estar pensada i bastida amb un gran rigor per les proporcions i la geometria que presenta. Així, els finestrals amb traceries originals fan 2 1/2 canes de destre (7 m), des de l’ampit fins al punt superior de l’arc, i tenen una amplària d’1 cana de destre (2,80 m). Altrament, la línia d’imposta superior era 3 canes de destre (8,40 m) per damunt de l’esmentat ampit.

Aquesta preocupació compositiva es va mantenir en la reconstrucció dels segles XVIII i XIX, ja que l’esmentat ampit és ara 1 1/2 canes de destre (4,20 m) per damunt del nivell del jardí perquè el pis afegit a la part superior fa també 1 1/2 cana de destre (4,20 m). En resulta un ritme d’1 1/2 – 3 - 1 1/2 canes de destre.

Així mateix, l’espai de la sala capitular era esplèndid per les seves proporcions. Emprant la unitat de mida de l’època, la cana de destre (de 280 a 282 cm), resultava que la seva planta quasi quadrada tenia 3 canes de destre de costat, l’alçària de la seva imposta 2 canes de destre, i la corda de la cúpula 1 3/4 canes de destre.

Els materials que s’observen al claustre són la pedra sorrenca de Folgueroles a la part inferior o claustre simple, que fa de suport al gòtic, la pedra nummulítica de Girona als mainells o columnetes que sostenen els calats de les ogives i la pedra calcària de Sant Bartomeu del Grau per a les pilastres o parts sustentadores de l’obra i també per a les parts més finament esculpides.

Bibliografia consultada

Gudiol, 1919; Junyent, 1980; Gudiol, 1981; Junyent, 1995; Girbau, 1996; Vila, 1999 i 2000.