Entre la darreria del segle XIII i els primers anys de la centúria següent, coincidint amb l’inici del període de màxima empenta constructiva que mai s’ha donat al país, es comencen a construir la majoria de les catedrals catalanes gòtiques, després que ja s’hagin bastit bona part de les fàbriques de les seus de Lleida i Tarragona. Aquestes dues catedrals es van aixecar enmig d’una etapa de tempteigs i de prefiguració de l’arquitectura gòtica catalana, durant la qual el pes de la tradició romànica era encara present en la major part dels edificis que aleshores es construïen arreu del Principat. Aquest és el cas de nombrosos temples conventuals que edifiquen els diferents ordes i també d’un bon nombre d’esglésies parroquials –paral·leles en el temps a les catedrals de Lleida i Tarragona– que s’han classificat dins la categoria d’edificis dits de transició o, per a una definició més precisa del fenomen, que hom ha definit amb els qualificatius romànics tardans o/i protogòtics. Són mostres d’un període que, tanmateix, és coincident amb els exordis de l’arquitectura gòtica, la qual és també present en aquests tipus d’edificacions al llarg de tot el segle XIII, bé per simple addició, bé per síntesi dels dos corrents arquitectònics que conviuen en aquest moment, el romànic tardà i el gòtic incipient.
Des de l’inici mateix del segle XIV comencen els preparatius per al finançament i per a escometre les obres de la resta de les catedrals catalanes i de molts altres grans edificis religiosos, de manera que no hi ha cesura entre el segle XIV i l’anterior, per bé que al dos-cents la construcció gòtica era un fet puntual i, en canvi, en el tres-cents esdevé habitual i generalitzada a tot el Principat.
Interior de la catedral de Perpinyà, de nau única, resultat d’un canvi de projecte similar al que es va decidir a la catedral de Girona.
N.H.
Va ser, doncs, al segle XIV que l’arquitectura religiosa va assolir una activitat intensíssima que va tenir el moment culminant durant els regnats de Jaume II (1291-1327), Alfons III el Benigne (1327–36) i Pere III el Cerimoniós (1336-87). El dinamisme de la construcció va ser frenètic. A Barcelona es comencen les obres de la catedral (1298), la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major (1302), Santa Maria del Pi (v. 1305-06), l’església del monestir de Pedralbes (1326) i Santa Maria del Mar (1329), per citar els exemples més significatius. A Girona es basteixen la capçalera de la catedral a partir del 1312 o poc abans, i l’absis i la volta de la canònica de Sant Feliu (1318-26), els dos edificis gòtics principals de la ciutat. A la seu de Lleida s’aixequen el claustre i les capelles de Jesús o de Sescomes (1334), del bisbe Colom (1335-45) i dels Montcada (1328-45), mentre que el castell de la Suda incorpora la capella reial entre els anys 1338 i 1346. Finalment, a la catedral de Tarragona, bé que ja acabada, s’hi feien transformacions parcials i es bastien algunes capelles com les de les Onze Mil Verges (v. 1340), Santa Maria (v. 1360), Sant Miquel (v. 1379) i el Corpus Christi, aquesta darrera al claustre.
Els canvis de traces i models
Totes les catedrals gòtiques catalanes segueixen un model inicial de planta basilical de tres naus, en general sense creuer desenvolupat. Tanmateix, la catedral de Girona, replantejada definitivament a partir del cèlebre congrés d’arquitectes de l’any 1416, i la de Sant Joan el Nou de Perpinyà, que va seguir probablement l’experiència de Girona, van canviar la traça original per la de nau única. Els treballs inicials d’aquestes dues catedrals s’havien emprès per la capçalera, d’acord amb un projecte de tres naus, seguint el model de la catedral de Narbona en el cas de la seu gironina, i amb creuer i tres absis poligonals en el cas de la catedral de Sant Joan el Nou de Perpinyà. I ambdues van canviar-lo, ja entrat el segle XV, per una traça d’una sola nau, l’estructura per excel·lència dels temples mendicants, que per la seva funcionalitat, facilitat constructiva i menor cost havia triomfat a tot el país en temples conventuals i parroquials.
Anteriorment, el model de nau única havia estat majoritari en l’arquitectura romànica catedralícia de Catalunya i del Llenguadoc. A Girona, per exemple, el precedent llunyà de la gran nau gòtica es trobava en el mateix sòl, en la nau romànica de més d’11 m d’amplada que va consagrar el bisbe Pere Roger l’any 1038 i que encara era dreta quan es va acabar la capçalera gòtica passat mig segle XIV. L’exemple de la seu romànica de Narbona, ja del segle XII, seria un precedent per a les naus úniques gòtiques del Llenguadoc, que tenen en la catedral de Santa Cecília d’Albí, iniciada l’any 1282, l’exemple més emblemàtic. Bastida tota de maó, els seus onze trams de nau única la converteixen, juntament amb la catedral de Sant Esteve de Tolosa, en el referent principal d’aquelles terres.
Si no s’hagués vist interrompuda des dels seus inicis, ben segur que la nova catedral d’Elna, que els bisbes Raimon (1311-12) i Guillem de Castelló (1313-17) volien engrandir i per aquest motiu van fer les primeres passes per garantir-ne el finançament i l’inici de les obres, hauria seguit un procés semblant a la catedral de Girona. Les obres d’Elna van començar pels volts de 1311-12, al mateix temps que la capçalera de la seu gironina. Però la decisió de traslladar poc temps després la seu de la diòcesi a Perpinyà i de construir la catedral de Sant Joan el Nou, a la segona dècada del segle XIV, va fer avortar el projecte d’Elna, del qual ha perviscut només l’arrancada dels murs de l’absis poligonal amb deambulatori i set capelles radials de planta poligonal, que havien d’embolcallar i substituir l’edifici romànic actual, que s’ha conservat en veure’s estroncat aquest projecte.
Després d’un seguit d’indecisions sobre si la seu episcopal havia de ser a Elna o a Perpinyà, el bisbe Berenguer d’Argelaguers (1317-20) va iniciar les obres de Perpinyà amb el suport del rei Sanç, el qual, amb l’obra ja engegada, va posar la primera pedra el 27 d’abril de 1324. Després de força interrupcions i de la participació poc precisada durant les dues primeres dècades del segle XV d’un dels arquitectes més prestigiosos del moment, Guillem Sagrera, documentat aleshores a Perpinyà i defensor de la nau única a la reunió de Girona del 1416, el bisbe Galceran Albert, entre els anys 1431 i 1453, va decidir, semblantment a Girona, el canvi de projecte a una nau que s’havia d’afegir al creuer i a la capçalera ja construïts. Amb molta lentitud, les obres es van reprendre pels peus del temple i fins a la darreria del quatre-cents no es va cobrir del tot; es va consagrar el 16 de maig de 1509.
Encara un altre exemple de canvi de projecte, bé que no comportà l’assumpció de la nau única, es pot veure a la catedral de Tortosa, on la traça del mestre d’obres Antoni Guarc –amb una capçalera de tipus radiant amb transsepte i cimbori, a l’estil del gòtic del nord– va ser modificada en el projecte final. La durada de les obres d’aquesta catedral va ser llarguíssima. El darrer tram de les naus no s’acabà fins al segle XVII, i fins un segle més tard no es va bastir la façana.
L’espai únic
Hem d’assenyalar, tanmateix, que la majoria de les catedrals catalanes, més enllà de les variacions quant a la tipologia i les solucions tècniques, mostren el denominador comú de contenir un espai unitari que es desplega en sentit horitzontal, més que no pas vertical, cosa que constitueix l’element més singular de l’arquitectura gòtica catalana respecte del gòtic septentrional.
Efectivament, la percepció que hom té en un interior gòtic català és sempre sota l’impacte d’un grandiós espai únic. En cadascun dels diferents angles de visió, transversal o longitudinal, es percep el caràcter unitari de l’espai. La tendència a igualar l’alçada de les naus i a estirar la separació entre els pilars en els grans temples de tres naus, com ara a les catedrals de Barcelona o de Tortosa, ajuda a la percepció d’aquesta visió unitària. Per la seva banda, l’escàs desenvolupament dels pilars i la seva esveltesa –cilíndrics com a l’església, quasi catedral, de Santa Maria de Castelló d’Empúries o poligonals com al gran temple de Santa Maria del Mar– amorteixen la fragmentació, cohesionen la diversitat espacial i contribueixen a la visualització de l’interior des de la perspectiva d’un espai únic i equilibrat.
Semblantment a les catedrals de tres naus de Barcelona, Palma i València, la unicitat de l’espai és present també a la major part de les grans sales de l’arquitectura civil com ara a les llotges d’aquestes ciutats, a les drassanes barcelonines i també als salons dels palaus. Sense cap mena de dubte, és el tret més definidor de tota l’arquitectura gòtica catalana i meridional. Com ha estat posat en relleu per diferents autors, la construcció dels interiors dels edificis gòtics catalans és la suma d’unitats articulades. Paral·lelament a l’eurítmia que posseeix un temple clàssic, a l’interior d’una catedral catalana o d’una llotja, aquesta articulació i interdependència de l’espai és absoluta; les diferents unitats espacials se subordinen al tot, al concepte únic de l’espai que A. Cirici ha considerat exclusiu o propi de l’art gòtic català, mentre que la historiografia francesa amb C. Enlart al capdavant l’ha vist gairebé sempre com a exemple d’una sòbria i nua arquitectura meridional, subsidiària o de menor categoria que el gòtic considerat més genuí pertanyent als períodes clàssic i radiant de l’arquitectura gòtica francesa.
L’austeritat formal
La senzillesa i austeritat en interiors i exteriors és l’altre aspecte significatiu dels edificis trescentistes del gòtic català, que en la seva fesomia general ofereixen la tendència al volum cúbic i a la moderació constructiva. Allunyats de l’ascensió vertical i del dinamisme del gòtic radiant del nord de França, la tendència a l’horitzontalitat de les catedrals catalanes i, en general, de les construccions del gòtic meridional evoca més els edificis de la romanitat clàssica i els cànons cistercencs i mendicants que no pas l’exuberant arquitectura del gòtic septentrional.
El món gòtic meridional. Les Catedrals.
P.F.
A diferència d’aquest gòtic dinàmic i radiant francès, a les construccions de l’espai català no solament apareixen esporàdicament els arcbotants, sinó que, quan hi són, com a la capçalera de Girona i a la Seu de Manresa, per exemple, no exerceixen cap paper tectònic. Més que suportar càrregues o servir de tirants, són arcbotants rebaixats que, a la seu de Barcelona, actuen a manera d’unió de les naus central i laterals, canalitzen les aigües provinents de les teulades superiors i sovint es troben fora de la vista i, per tant, no provoquen gens ni mica cap alteració rítmica dels volums exteriors. Només a la catedral de Palma i a la gran església canonical de la Seu de Manresa, la doble fila d’arcbotants confereixen una major riquesa plàstica al volum exterior d’aquests edificis.
El pes i les càrregues de les voltes se suporten mitjançant el mur continu i un seguit de contraforts entre els quals s’allotgen les capelles laterals. Per tant, en els edificis del gòtic català no hi ha necessitat de llançar puntualment a l’exterior les càrregues amb arcbotants. El mur no té la transparència d’altres edificis gòtics, ans al contrari, mostra una continuïtat compacta només interrompuda per finestrals sovint alts i estrets, tant a les capelles laterals com al claristori de la part superior.
L’interior: absis i capelles
Tant en les traces de nau única com en les de tres naus, s’afegeix un altre element que uneix en un sol grup les catedrals i els grans temples parroquials o gremials, i és la disposició de les capelles laterals, allotjades entre els contraforts, model que, com hem reiterat, els mendicants havien adoptat i van contribuir a difondre per tota la geografia catalana, contemporàniament al desplegament del gòtic. Les capelles laterals contribueixen d’una manera notòria a la modulació de l’espai interior i també marquen el ritme del volum exterior dels edificis. El model d’església elaborat pels ordes mendicants, amb les capelles allotjades entre els contraforts, sembla haver estat clau en la seva incorporació a les grans catedrals catalanes.
Secció transversal de la catedral de Mallorca. Aquest notable edifici presenta una doble filera d’arcbotants a les façanes laterals, solució poc habitual en el gòtic català.
ECSA - G.C.P.
En absència de transsepte, els absis són interiorment una continuació de la nau o les naus, i exteriorment s’integren en la volumetria general de l’edifici sense que la seva presència sigui detectable. En el gòtic català, la forma més generalitzada de capçalera és la poligonal. Només la catedral de Palma té la capçalera plana, diferent de la resta. Edifici construït al llarg de més de tres segles, l’any 1313 la capçalera de la seu mallorquina es trobava encara en fase de projecte, per bé que el disseny general pel que fa a la tria del model de tres naus ja devia estar plantejat cap a l’any 1325. Amb la diferència d’un any pel que fa a Girona (1347), l’1 d’octubre de 1346 es va consagrar l’altar major de la seu de Mallorca. Encara va patir una nova modificació en l’alçada de les tres naus entre els anys 1350 i 1360, i van ser cobertes fins al quart tram durant la segona meitat del segle XIV.
Preferentment de cinc, set o més panys, els absis catalans mostren una acceleració del ritme a l’interior respecte de la resta del temple, per causa de la proximitat dels pilars i de la proliferació dels nervis de les voltes que, per exemple, al presbiteri, conflueixen en la clau al bell mig de l’espai. El paral·lelisme amb models del migdia francès és prou conegut. Les capçaleres de les catedrals de Girona i Barcelona deriven de la de Narbona. Els nou panys o costats, el deambulatori i les voltes de traça trapezoïdal d’aquests edificis es troben també presents amb solucions molt semblants a les seus de Tortosa i València. D’altra banda, la fórmula dels absis poligonals amb alts i estrets finestrals va ser popularitzada pels ordes mendicants.
El trifori és gairebé absent de l’arquitectura gòtica catalana i també és força rar als edificis catedralicis. El seu recorregut a tot el perímetre interior es pot trobar només en alguns casos molt excepcionals, com a l’església de Sant Feliu de Girona i a la catedral de la mateixa ciutat, reduït a la mínima expressió, i a la seu de Barcelona, on les grans tribunes laterals gairebé converteixen l’interior en un gran saló de cinc naus. També és molt poc freqüent la presència del cimbori, tot i els precedents ben pròxims dels cimboris cistercencs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges, i del monestir de Sant Cugat del Vallès. A les seus de Tarragona i Lleida també s’havia alçat al segle XIII un cimbori en l’espai d’encreuament del transsepte amb la nau central. Els edificis de nau única, però, no permetien o no admetien la necessitat d’incorporar aquest element, que a Catalunya trobem només a la catedral de Barcelona, i en altres països de la Corona, a Palma i València. En aquesta darrera es va aixecar un gran cimbori vuitavat de dos cossos i grans finestrals amb rica traceria que va servir de model al de la catedral de Barcelona, inacabat i en una posició poc corrent, als peus de la nau major. La catedral de València incorpora, a més a més, el Miquelet, la torre vuitavada que arrenca del sòl mateix a la banda nord de la façana de ponent.
Cimbori vuitavat de la catedral de València, model per al cimbori de la catedral de Barcelona, una obra que no es va completar.
ECSA - F.G.
Per bé que la col·locació de la primera pedra de la seu valenciana va tenir lloc l’any 1262, l’edifici definitiu, de planta basilical amb creuer i deambulatori, es va construir durant la primera meitat del segle XIV. Probablement al darrer quart de segle bona part de l’edifici es devia trobar enllestit, incloent-hi el cimbori i la sala capitular. Arran de la petició feta al rei Pere III pel bisbe Jaume d’Aragó, la construcció de la torre del Miquelet es va iniciar el 16 de juny de 1380, sota la direcció del mestre d’obres Andreu Julià, aleshores també mestre major de la catedral de Tortosa.
El pes dels edificis de tres naus entre les catedrals gòtiques catalanes no ha d’amagar que, en darrer terme, és la nau única la traça més generalitzada dins l’arquitectura gòtica catalana, tret, d’altra banda, no solament del gòtic català sinó de tota l’Europa meridional. Hom constata l’ampli desplegament que va adquirir la nau única entre les traces preferides pels comitents i constructors del gòtic meridional i que aquest fet va influir decisivament en el canvi de traça de catedrals com Girona o Perpinyà.
El projecte general del temple i les seves morfologies parcials, conseqüència de corrents de transmissió de models d’una catedral a l’altra que ja hem assenyalat, canviaren força a causa del llarg temps que va caldre per a construir cada catedral i les sovintejades alteracions dels projectes i traces que es donen en molts d’aquests edificis. Això no obsta perquè les catedrals catalanes mantinguin un conjunt de coincidències que són típiques de l’arquitectura gòtica meridional i que s’estenen a tota la configuració de l’edifici, que es defineix per l’austeritat estructural del volum exterior i de l’espai interior, amb les capelles laterals gairebé dissimulades i allotjades entre els contraforts. La moderació és evident també en la sobrietat dels elements arquitectònics i en la senzillesa ornamental de l’escultura monumental.