El raval de Graells a Cardona és una fondalada urbanitzada a partir del camí que hi passava i que des del nucli primitiu de la població baixava a trobar la riba del Cardener. Les cases que el poblaren constituïren un carrer, com ho testimonien les escriptures des de mitjan segle XIV. A la segona meitat del segle tenia un fort caràcter artesanal, amb cases i tallers que alternaven amb peces de conreu. Al tombant de segle, vers septentrió i on la urbanització es devia esllanguir o interrompre’s, el raval va quedar tallat de través pel pas del nou recinte murallat de la vila, que davallava del castell per a tornar a pujar per l’altre vessant. En la intersecció del carrer amb la muralla es va alçar un notable portal custodiat per dues torres poligonals, esmentades des del 1421. El casal gòtic de Graells és gairebé a tocar del portal, just on el carrer del mateix nom es troba amb l’arrencada del de Comabella, que s’enfila costa amunt. Sembla que el nom de la casa es deu al topònim de l’indret, no pas a la seva hipotètica pertinença a un llinatge homònim, que tenia possessions en aquests verals des del segle XII.
Restitució de la façana principal, i planta del primer pis i seccions longitudinal i transversal del casal. Escala 1/500.
SPAGC – E.Adell SPAGC – M.Costa i L.González, 2002
Els immobles d’ambdues galtes del carrer de Graells són de crugies estretes i disposades perpendicularment a l’eix viari, d’acord amb la vella tipologia de les cases urbanes més senzilles. Per contra, el gran casal en difereix completament i presenta una sola crugia de notable amplada i paral·lela al carrer, de manera que desenvolupa un frontispici llarg i homogeni en contrast amb les estretes i heterogènies façanes de les cases que l’acompanyen. El 1860 era un dels cinc immobles que tenien l’alçada màxima de tres plantes, entre el total de cinquanta-quatre que formaven el carrer. L’edifici gòtic mira a llevant, mentre que els darreres s’enfilen per la costa, de manera que hi ha una notable diferència entre el nivell del terreny a una banda i a l’altra. La seva fàbrica inclou, al mur de darrere, el pany d’una edificació anterior, alçada amb carreus ben aparellats i que pot ser una obra dels segles XII i XIII, en què s’inclou un portal d’arc de punt rodó a la primera planta. L’edificació preexistent i de la qual només resta aquest vestigi se situava enllà del casal que va succeir-la, amb una implantació que en divergia totalment. En canvi, la baluerna del nou casalici gòtic ha arribat molt ben conservada, perquè no ha estat afectada per reformes substantives ni a l’interior ni a les façanes.
L’edifici consisteix en un únic bloc de planta sensiblement rectangular, amb una llargada d’uns 22 m i una amplada de poc més de 5 m. En els 12 m d’alçada presenta tres nivells, és a dir, planta baixa, primera o noble a doble altura i porxada sota una teulada que segurament era de doble vessant i sostinguda per encavallades de fusta. La façana principal és tota de carreus regularment disposats i de bona talla, fets amb pedra local. A peu de carrer té tres portals molt semblants, d’arcs adovellats de mig punt i espitlleres menudes. Costa saber si totes les portes corresponen a l’edificació primitiva, més que res perquè resulta estranya aquesta multiplicitat d’accessos. El pas de la planta baixa al primer pis és remarcat horitzontalment per una motllura molt erosionada que serveix d’ampit a les quatre finestres coronelles triforades que s’hi obren, regularment disposades. D’aquestes obertures tan sols es conserven els brancals i els arquets, que són de forma ogival rebaixada i estan fets de petites dovelles, mentre que no queda cap peça de les columnes. Una altra motllura també molt perduda assenyala el pis superior, on hi ha sengles finestres biforades amb arquets trilobulats als dos extrems, mentre que enmig hi ha una galeria de cinc arcs ogivals rebaixats, de dovelles tallades sense cap ornamentació i sostingudes per pilars quadrats. A diferència d’aquest frontis, les façanes laterals i la posterior són gairebé cegues i d’una factura de menor qualitat, amb maçoneria fins a mitja alçada i tapiat a la part alta.
En suma, la façana principal presenta una composició de força rigorositat en la simetria vertical i una manifesta jerarquització horitzontal. No mostra, però, que l’interior de l’edifici es dividia en dues unitats independents i dissimètriques. Tres quartes parts de la superfície constituïen un sector, el mateix que ara és de titularitat pública, on els tres nivells eren plantes lliures, sense compartimentacions. L’única excepció era un petit recinte de l’extrem meridional de la planta baixa, tancat per arcs ogivals de bona execució. Les dues plantes altes tenien embigats de fusta, ara completament perduts, transversals i sostinguts per mènsules de quart de bossell. No es conserva als murs perimetrals cap vestigi d’escales, però aquesta mateixa manca fa pensar que devien ser de fusta enmig de les plantes. Una paret mestra travessera separa verticalment, des de l’origen, un quart sector a l’extrem nord, que presenta una planta gairebé quadrada i està dotat de plena autonomia, amb el seu propi accés pel portal més significat de la planta baixa i finestrals als dos pisos superiors. La comunicació interior entre aquest sector i la resta del bloc només es podia fer per la planta noble, a través d’una obertura ara condemnada i tan modificada al llarg del temps que no és possible saber del cert si hi era d’inici. Si bé aquest sector, de propietat particular, no ha estat estudiat arqueològicament, l’altra part de l’immoble, en canvi, ho ha estat exhaustivament per Josep Pujades. Darrere del bloc i al nivell de la primera planta hi ha restes de cups i d’altres instal·lacions que podrien correspondre a annexos antics.
Val a dir que el casal de Graells concorda del tot amb el model de casa aristocràtica d’un sol bloc, explicat en aquest mateix volum en el capítol introductori dedicat a les cases urbanes, ben diferent de la residència amb pati, sovint i equivocadament tinguda per la tipologia única de les grans residències gòtiques. En el context local, la casa resulta en molts aspectes ben semblant a cal Moliner Vell del carrer de l’Església i recorda edificis més senzills del Carrer Major, sempre a Cardona. La sobrietat dels recursos artístics de la construcció no impedeix de poder remarcar-ne la singularitat, tant a les obertures de la galeria superior com a les finestres del pis principal. La seva configuració en arcs ogivals rebaixats i aparellats amb dovelles és un tret que s’allunya de les usuals finestres fetes amb llindes monolítiques perforades per falsos arquets lobulats, així com de les convencionals porxades de pilars allindanats de les golfes. No tan sols aquests elements del frontispici, sinó també l’organització de tot ell, resulten força excepcionals i difereixen dels de les habituals façanes gòtiques. Aquestes gairebé mai no són tan rigorosament simètriques a la planta alta, on no tenen coronelles biforades a cada extrem per emmarcar una encara més inusual galeria arcada central. A més, en aquest pis s’acostuma a exterioritzar la presència d’una torre, que aquí correspon al cos autònom interior de la banda nord, però que en canvi no es manifesta per res a fora. Justament, aquestes singularitats que fan difícil contextualitzar cronològicament l’edifici, potser podrien portar a datar-lo força reculat al segle XIV o poc més enrere, potser abans de la generalització de les llindes de falsos arquets lobulats. Ara bé, no es pot desestimar tampoc que aquestes peces fossin de recepció tardana aquí, on es mantindria una altra forma de finestra gòtica, atípica i d’aparença arcaica.
La decoració mural de la porxada
La datació proposada s’avé amb la que, d’acord amb les convencions historiogràfiques, pot atribuir-se a la decoració mural que es troba a la porxada de sota teulada. En aquest àmbit estava pintada, almenys, la banda interna de la façana posterior i el mur transversal, en tota l’alçada de la paret, que en aquest pis és de tàpia. La decoració es divideix horitzontalment en dos registres, l’inferior dels quals ocupa uns dos terços de l’alçada i correspon a un ric drapejat, sobre del qual i després d’una sanefa es representa una cavalcada de corsers a galop tirat, guarnits amb gualdrapes i muntats per cavallers. Segurament, hi havia altres figuracions a les parts perdudes. Iconogràficament i estilísticament es relaciona amb altres obres de caràcter profà trobades en cases urbanes i que s’adscriuen al gòtic lineal o primer gòtic, datades al tombant del segle XIII i el començament del XIV, sovint amb poc fonament arqueològic. Tot aquest grup, encara que presenta notables divergències cronoestilístiques internes, exhibeix una gran unitat temàtica per la representació recurrent d’escenes guerreres i cavalleresques o corteses, que, sens dubte, s’han d’entendre com la celebració del poder aristocràtic en el període àlgid de l’expansionisme català sobre la Mediterrània i que fou plasmat artísticament en murals i teginats que conjuntament formaven espais d’alta càrrega ornamental i expressiva.
Respecte als ambients així ornamentats, poca cosa s’ha dit i estudiat. Tot indica que la majoria d’obres procedeixen de les grans sales de doble alçada de les plantes nobles i, més en concret, que els registres narratius es trobaven sempre a la part més elevada dels murs, a tocar dels enteixinats dels sostres, només visibles de lluny, mentre que la superfície murària baixa era pintada amb simples motius ornamentals que sovint simulaven draps penjats. Excepcionalment dins del context assenyalat, la pintura cardonina no era a la planta principal, on segurament n’hi havia d’altres que s’han perdut, sinó que decorava les golfes. Això podia semblar del tot excepcional, però la recent descoberta de pintura mural coetània també al sotateulada d’una casa de Banyoles ho relativitza i alhora insinua un caràcter força significat d’alguns d’aquests espais, aparentment marginals. En darrer terme, cal assenyalar que, juntament amb l’esmentada pintura banyolina, són les dues úniques obres del seu gènere que es troben en immobles de petits nuclis urbans, fora de les grans ciutats catalanes de Barcelona (casals de la Biblioteca Balmesiana, Marc del pati d’en Llimona, Berenguer Aguilar i Pallejà del carrer de Lledó, torre del carrer de Basea i Palau Reial Major), Ciutat de Mallorca (casa de Savellà) i València (casal d’en Bou). Les pintures cardonines han estat extretes i restaurades fa poc en espera de tornar-les a instal·lar a la casa, un cop enllestida la intervenció de l’arquitecta Mercè Costa, a càrrec del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya.
Bibliografia consultada
Ainaud, 1994; Soler, 1997; Léonelli, 1998; Alcoy, 1999; Galera, 2000b; Pagès, 2001; Sabater, 2001; Costa – Riu-Barrera, 2002; Pujades, 2002; Ruiz-Novell, 2002.