Cases de Banyoles. Planta baixa de la Pia Almoina, can Fornells i can Paulí, amb arcs transversals. Totes tres cases ara formen el Museu Arqueològic i Comarcal. Escala 1/400.
J.Moner
El tipus habitual de cases que es van bastir a les viles medievals de Catalunya, a redós generalment d’un focus de poder, era el d’unes construccions recolzades les unes amb les altres, amb façana a un camí o carrer tot formant-hi una espècie de pinta o espina.
L’espai físic ocupat per les unitats familiars era un rectangle llarg i estret, una part del qual l’ocupava la casa, i la resta es destinava a hort o lloc per a l’aviram, si no a treballs artesanals. Les cares més estretes del rectangle corresponien a les façanes del carrer i del pati.
Les dimensions dels solars s’establien a partir de la concessió feudal d’un terreny, però generalment estaven relacionades amb els materials de construcció de les cases que hom pensava bastir-hi. El més corrent era que l’amplada d’aquest terrer es correspongués amb la llargària dels cairats de fusta que havien de suportar els trespols o la teulada de la part edificada, ja que aquestes bigues recolzaven sobre les parets divisòries o mitgeres, és a dir, les comunes a dues cases.
En el seu llibre sobre l’arquitectura romànica a Catalunya, Puig i Cadafalch esmenta diferents documents on es fixa aquesta amplada, entre 4,5 i 5 m, bé determinant-la directament amb canes o bé amb el mòdul o unitat anomenada “monallata”, derivada de la llargària d’un monall o biga, aproximadament de les dimensions esmentades. En moltes poblacions el parcel·lari actual encara manifesta aquesta forma i dimensions dels solars.
A Banyoles, en canvi, l’amplada dels solars dels edificis situats dins el recinte murat i majoritàriament construïts entre els segles XIII i XIV, i, per tant, de les cases, gairebé mai no és menor de 7 m, i el més freqüent és que se situï entre els 9 i els 12 m.
Es desconeixen les raons d’aquestes amplades inusuals, però per les poques restes identificables que s’han trobat sembla clar que ja provenen de les senzilles construccions d’una planta, anteriors als segles esmentats, en les quals, si bé el sistema estructural d’una sola tramada llarga i estreta era el mateix que el de la tipologia corrent a l’època, la diferència consistia en el fet que les façanes del carrer i del pati coincidien amb els costats més llargs del rectangle, mentre que els estrets eren els mitgers amb les construccions veïnes.
Una tipologia singular
Aprofitant aquesta disposició, en un moment de gran empenta econòmica i constructiva, a la segona meitat del segle XIII, els mestres de cases van adoptar una particular tipologia comuna en el procés d’ampliació, reconstrucció o aixecament de nova planta de les cases posteriors, mentre es mantenien les dimensions dels solars.
Les noves cases tenien dues tramades o crugies d’uns 4 o 5 m d’amplada i paral·leles al carrer, en les quals, però, el mur central o comú a les dues se substituí per un o dos arcs de pedra ben treballada. Les bigues, per tant, recolzaven ara sobre aquesta arcuació i les façanes, solució que es repetia quasi sempre en un primer pis i en algunes ocasions en una segona planta de golfes, si n’hi havia.
Els arcs de la planta baixa tenen l’arrencada al nivell de terra i són sempre de mig punt, amb una llum entre els 4 i els 6 m. Segons l’amplada del solar hi ha un sol arc, dos d’iguals o bé un d’ample i un de més estret que a vegades és apuntat.
Al primer pis els arcs generalment són apuntats i a les golfes, quan n’hi ha, sempre ho són. Però també hi ha casos en què a les plantes superiors, en comptes d’arcs, es construeixen parets o pilars que descansen sobre els arcs de la planta baixa.
Si bé el tipus genèric i majoritari de casa, com s’ha dit, és el de dues tramades paral·leles al carrer amb un o dos arcs divisoris centrals, es dóna també algun cas d’edificis amb més profunditat que afegeixen unes noves arcuacions, sempre seguint el mateix sistema.
Arcs transversals amb pintures murals a l’edifici de la Pia Almoina (segles XIII-XIV).
T.Vargas
Es tracta, doncs, d’una estructura potser manllevada de les construccions amb arcs de diafragma de les grans naus gòtiques del segle XIII, en versió domèstica i reduïda a un sentit exclusivament estructural, si bé amb aquest sistema es podia obtenir un espai únic –el que en diríem una planta lliure–, quan es requeria per a algun tipus d’indústria com ara un tint o una adoberia, sobretot a la planta baixa.
En qualsevol cas, el que s’aconseguia era una llibertat total de distribució tant a la planta baixa com a la superior, on els arcs quedaven tancats quasi sempre per algun envà. L’arc, doncs, a les cases de Banyoles, era un element únicament de suport i exercia la mateixa funció que en una altra contrada faria una jàssera de fusta de gran secció, amb l’avantatge de la durada il·limitada i la possibilitat d’aguantar no solament l’embigat sinó també murs gruixuts.
Aquests arcs, de secció rectangular d’uns 50/60 30/40 cm, ja incorporaven dobles mènsules de suport de les bigues parederes, és a dir, d’aquelles sobre les quals recolzaven els cairats dels sostres.
La influència del subsòl
L’aparició d’aquesta tipologia, present encara avui en moltes cases del barri vell de Banyoles, si bé pot estar vinculada, com s’ha dit, a una estructura parcel·lària preexistent i probablement amb la difusió del concepte de cobriment amb arcs de diafragma, havia de respondre a algun altre factor, potser més decisiu, perquè el sistema s’imposés majoritàriament en aquesta població. Es tracta de la presència del travertí al subsòl de la vila i el seu entorn, i també de la facilitat a l’hora d’extreure’l.
L’estratificació d’aquesta pedra, formada pels dipòsits calcaris de l’aigua de l’estany, amb diferents antiguitats i dureses, permetia l’obtenció des de primes lloses fàcils de tallar fins a blocs de gran consistència.
De les pedreres locals s’aprofitava tot per a la construcció de les cases: les lloses més primes per als paviments –terrers o de pis per sobre els cairats de fusta–, per als envans interiors de separació o fins i tot per a una curiosa forma de construir pilars a les golfes; i els blocs més durs per a la part exterior de les façanes que donen al carrer, els muntants, els ampits i les llindes de portes i finestres i, sobretot, les dovelles dels arcs interiors o els de les portes foranes.
I encara, amb els sobrants de la pedrera, els rebles o llosets irregulars, es pujaven parets de menor importància. És a dir, que, a part dels cairats de fusta i les teules de terra cuita, per a la construcció de la casa només s’utilitzava la pedra del lloc i, en tot cas, el guix –producte derivat també de les especials condicions hidrogeològiques de Banyoles–, per als acabats interiors.
Amb aquesta base estructural, que no diferenciava els distints nivells econòmics o usos, l’organització de la casa depenia, sobretot, de la utilització de les plantes baixes. En carrers suposadament més importants o transitats i que fan pensar en una dedicació majoritària al petit comerç o a oficis en contacte amb el públic, les cases tenien dues o tres portalades idèntiques, cosa que sembla respondre a diferents tipus d’ocupació en un mateix edifici. Aquests portals, d’una amplada variable entre 1,60 i 1,80 m, són formats per arcs rebaixats amb grosses dovelles, i per bé que menys freqüents, també n’hi ha de mig punt.
Dibuix de restitució de can Fornells, exemple del tipus de casa corrent a Banyoles en època del gòtic, amb els arcs transversals paral·lels a la façana.
J.Moner
La cuina, centre de la vida quotidiana, se situava en un racó de la planta baixa, prop del pati, o bé al pis quan aquesta planta era ocupada en la seva totalitat per algun ús industrial, comercial o d’emmagatzematge. En aquest pis sempre hi havia els dormitoris i, en èpoques avançades i en cases de nivell econòmic o social superior, es pot constatar l’existència d’una peça important amb finestres al carrer, a la manera d’una sala.
Les finestres més corrents eren les que tenien la llinda horitzontal, per bé que coexistien amb les geminades amb columneta i capitell dels tallers gironins, probablement com a únic signe de distinció entre unes cases i les altres.
Les golfes, quan n’hi havia, deixaven la planta lliure amb una obertura que ocupava pràcticament tota la façana. Devien servir generalment de magatzem o d’assecador, si bé en una casa d’aquesta tipologia, situada a la placeta de la Vila Vella, s’ha comprovat la presència d’una cambra ennoblida amb pintures murals amb motius geomètrics i alguna figura, datables al final del segle XIII. Hi ha indicis de pintures en altres cases, però les més completes i millor conservades són a l’anomenada casa de la Pia Almoina, l’únic edifici amb pati de la vila, resultat de la reforma d’unes cases de tipologia d’arcs transversals cap al final del segle XIV.
La tipologia arquitectònica de casa que domina a Banyoles, iniciada a la segona meitat del segle XIII, com s’ha dit, es mantindrà invariable als segles següents, durant els quals s’aprecien certs detalls diferencials en elements com ara els portals o les finestres, que s’amplien seguint les formes tradicionals de l’evolució del gòtic a Catalunya.
Actualment, la major part de les cases del barri vell de Banyoles mantenen l’estructura d’arcs transversals, més o menys amagada per reformes modernes. Aquest sistema es pot observar molt bé, per exemple, a dues cases de la placeta de la Font incorporades a la de la Pia Almoina, avui Museu Arqueològic i Comarcal, així com a la casa o part d’aquest edifici no afectat per la reforma que la convertí en una casa amb pati. Les tres són un bon exemple de la peculiar tipologia descrita, bé que despullades dels envans que n’haurien definit l’ús a l’època medieval.
Bibliografia consultada
Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III, pàg. 584.