Rajola encarregada el 1402 a Paterna pel rei Martí l’Humà per al palau barceloní.
R.Manent
La presència d’un palau comtal a Barcelona consta explícitament des de l’any 924. El seu emplaçament devia coincidir amb el posterior del bloc del Tinell, cap a l’extrem de tramuntana de la ciutat romanocomtal, lloc que des del baix imperi acollia els principals equipaments del poder religiós i, segurament, també civil. Concretament, a sota del Tinell hi ha els vestigis d’un complex d’edificis monumentals alçats en època visigòtica, alguna part dels quals devia ser estatge del comte d’ençà de l’ocupació carolíngia. Potser per la necessitat d’una major significació política, durant el segle XI el vell edifici fou aterrat amb vista a bastir un nou palau. La construcció romànica era un gran bloc de planta sensiblement rectangular i disposició perpendicular a la muralla, a la qual s’adossava en un tram entre dues torres. Longitudinalment es dividia en dues crugies idèntiques, amb una alçada màxima de tres plantes. A peu pla tenia dues sales voltades, mentre que a la planta noble la crugia del nord-oest era una sala a doble alçada que devia constituir l’ambient més representatiu del palau, i la crugia oposada es dividia en dos pisos. Aquesta última donava, al segle XII, a un farraginal –probable antecedent de la plaça del Rei–, on hi havia el llenç de muralla damunt del qual als segles XII i XIII es va aixecar un casal que més tard serví de carcassa a la futura capella gòtica de Santa Àgata. Se sap ben poca cosa de l’enfront del nord-oest, cap a on s’emplaçava el vell palau episcopal. Dels dos frontis transversals, el nord-oriental s’encaixava entre dues torres i mirava fora del recinte, mentre que el sud-occidental, en direcció a la catedral, s’adossava a unes antigues edificacions, potser d’època visigòtica, que foren enderrocades vers el 1545 en obrir la placeta de Sant Iu. Del nom de Palau Major se’n té constància per primera vegada l’any 1116.
El bloc del Tinell s’adiu amb la morfologia del casal aristocràtic del romànic, com s’explica en l’article sobre les cases urbanes d’aquest mateix volum. S’hagueren d’escolar dos segles ben llargs després de la seva construcció perquè l’edifici fos sotmès a transformacions d’importància. Mentrestant, el sobirà barceloní havia passat de regir uns pocs comtats a governar una Corona que s’expandia per terres aragoneses, occitanes, andalusines i sicilianes. El canvi de magnitud del domini, però, no tingué correspondència en el palau, que mantenia l’arquitectura primitiva i únicament havia absorbit edificacions de l’entorn. La sala de representació de la banda nord-oest fou solemnitzada amb pintures de temàtica guerrera, que convencions erudites situen al final del segle XIII, sense que hi hagi cap prova en aquest sentit. Durant el mateix segle es devia alçar el cos sud-oest del pati del Museu Frederic Marès que dóna al carrer dels Comtes, coincidint amb el moment d’integració d’aquest sector en el conjunt àulic. L’edifici presenta la usual morfologia de planta baixa amb arcades i oberta al pati interior, amb el pis principal a doble alçada i finestrals triforats de llinda d’arquests rodons, ara totalment refets. Semblen similars –potser són contemporanis– als que s’obriren a la façana de la plaça del Rei i a la posterior d’aquest bloc, encara que l’aparença actual és completament reconstruïda.
No fou fins al primer decenni del segle XIV que es produí una novetat substantiva amb la construcció de la capella reial de Santa Àgata, de renovadora traça gòtica. S’aixecà dalt del tram de muralla romanocomtal de la plaça del Rei, ocupat abans per un casal potser del mateix palau (vegeu el volum Arquitectura II d’aquesta mateixa col·lecció). De l’obra, empresa pel rei Jaume II, se’n féu càrrec Bertran Riquer, “mestre i obrer del palau”, és a dir, l’oficial assignat a les construccions almenys entre el 1294 i el 1316, no pas l’arquitecte. Malgrat que les escriptures d’aquest període fan evident els notables treballs que es dugueren a terme, és impossible conèixer amb detall altres realitzacions fora del temple. No hi ha dubte, però, de la importància de les reformes promogudes per Jaume II, durant les quals el llenguatge gòtic s’introduí de ple en l’arquitectura règia catalana.
La magnífica sala del Tinell, que Pere el Cerimoniós féu bastir a partir del 1359 al primer pis del vell palau romànic. És una obra del mestre Guillem Carbonell.
ECSA – Rambol
Com és propi d’una residència palatina en servei, les obres mai no s’aturaren i l’administració reial anotà freqüents actuacions que són difícils d’emplaçar i comprendre arquitectònicament. La correlació d’aquestes amb les fàbriques conservades no es pot establir fins al regnat de Pere III. Això pot voler dir que es tornava a formalitzar un programa reformador d’entitat que, com el del seu avi mig segle abans, també s’ha d’entendre amb un caràcter netament polític d’exhibició i imposició de l’autoritat reial. L’any 1359 el meticulós sobirà consultava la data astrològica més propícia per a col·locar la primera pedra de les reformes que convertiren l’interior del bloc romànic en el sol ambient que modernament es coneix com a sala del Tinell. Desaparegudes les dues crugies i els pisos en alçada, només en restaren part dels murs perimetrals, sensiblement regularitzats i als quals es va disposar una seqüència transversal de sis grans arcades de mig punt sobre capitells i pilastres adossades, entrelligades a la part alta per petits trams de volta als extrems. El seu sostre embigat suportava la coberta d’un terrat. El mestre d’obres fou Guillem Carbonell i se sap que el 1362 el pintor Jaume Desfeu hi havia treballat, mentre una altra notícia del 1368 sembla referir-se a la seva pavimentació. El rei donava per enllestida l’obra en dictar la inscripció –avui perduda– “En l’any de la nativitat de Nostre Senyor MCCCLXX lo molt alt senyor en Pere terç, rei d’Aragó, féu obrar aquesta cambra”, que s’havia d’esculpir juntament amb altres llegendes i un “timbre” reial al damunt del portal.
Al llarg del segle XIV s’havien fet diferents ampliacions del palau a tocar de la catedral, llavors també en procés de construcció, de manera que ambdues obres entraven en conflicte cap al 1329. Abans unes cases immediates a la seu foren convertides en escrivanies vers el 1326 i entre els anys setanta i vuitanta es comprà l’alberg de la sagristia per a noves dependències. Al palau, durant aquell temps, a més de les cambres de representació i residencials hi havia una armeria, anomenada “arxiu de les armes reials”, i un tresor dit “arxiu de les portes ferrades”.
Planta del sector conservat del palau, amb indicació de les estructures de l’obra romanicogòtica.
ECSA - AjB / SAPAA, 1982
El rei Martí I emprengué el darrer programa constructiu abans que el palau fos lentament desemparat. Les notícies que hi fan referència són tan abundoses com, sovint, confuses i, sobretot, equívocament identificades per la historiografia. Les actuacions se cenyiren a la primera dècada del segle XV i afectaren les plantes altes i el pati del nord-oest. Del pati només resta ara l’ala del segle XIII del carrer dels Comtes i alguns vestigis extraordinàriament modificats del cos del nord-oest, a la part alta del qual hi ha significatives restes d’una capella gòtica, mentre que el bloc que s’alçava al tram corresponent de la muralla romanocomtal desaparegué del tot al segle XIX. L’enjardinament d’aquest pati amb plantacions i receptacles d’aigua va coincidir amb reformes a les cuines i privades, i també amb la construcció d’unes escales i una llotja que, només molt aproximadament, pot correspondre a la que hi ha reconstruïda a tocar del bloc del Tinell. Per a les obres s’importaren materials de Sicília, pedra mallorquina de Santanyí i, de ter-res valencianes, rajoles i sostres enteixinats de treball “morisch”, un dels quals havia de cobrir la capella o tribuna reial que s’incorporava dalt d’un cos de la catedral, al costat del portal de Sant Iu. Aquesta peça s’obria a la seu mitjançant un finestral lleugerament modificat, mentre que s’unia al Palau Reial Major per un pont elevat sobre el carrer, enderrocat el 1823. Molt difícil d’entendre o de situar són les intervencions a la sala major del Tinell o al seu damunt i sobre les escrivanies que ocupaven part del solar del palau del Lloctinent, on hi havia un “estudi” i una “cambra gran”, sembla que al nivell dels terrats. Segurament pertanyen a aquest període els contraforts de la plaça del Rei amb passadís elevat i potser les rosasses que il·luminen l’interior de la sala major. Finalment, per a l’embelliment del palau i la ciutat es va projectar d’obrir la plaça del Rei fins a la de les Cols, on ara hi ha el carrer de Jaume I, a fi de poder-hi junyir o tornejar, però l’operació no s’arribà a executar.
L’efímer regnat de Pere IV (1463-66) fou d’una intensa activitat, no tant constructiva com decorativa, la qual cosa concorda amb l’apressada escenificació d’una autoritat règia insegura com era la seva. Els treballs ornamentals afectaren la capella de Santa Àgata, el saló del Tinell –al qual potser corresponia una xemeneia que havia de treballar l’escultor Joan Claperós– i també diverses cambres, com les dels “papagais”, la de les “garses” o el “retret de les carabasses”.
D’ençà del segle XVI el Palau Reial Major deixà de ser l’estatge dels sobirans. Encara hi parava Ferran II el 1492 quan a la porta de la capella va rebre una coltellada del pagès Joan Canyamars. Però la corona catalanoaragonesa, engolida dins l’emergent monarquia hispànica de preponderància castellana, va perdre tota preeminència política i la Barcelona en crisi va deixar de tenir una residència estable. El vell Palau Reial Major es transformà progressivament en dependències de l’administració règia i la Inquisició. Cap a mitjan segle XVI tot el complex fou objecte d’importants reformes d’adaptació als nous usos, simultàniament a la construcció del palau del Lloctinent, el mal dit mirador del rei Martí i l’obertura de la placeta de Sant Iu. Com a conseqüència de la victòria militar borbònica i la dissolució de l’aparell polític català, desaparegueren de l’antic palau les dependències de l’administració reial, traslladades a la desocupada casa de la Generalitat, i el 1718 el palau fou cedit a les monges clarisses, el convent de les quals del barri de la Ribera s’enderrocà per a la construcció de la Ciutadella. En la primera meitat del segle XIX, en el procés de liquidació de l’antic règim, la seu de la Inquisició i la capella de Santa Àgata foren desamortitzades. Una part de la primera va ser aterrada, mentre que la segona fou salvaguardada, no sense esforços. El bloc del Tinell fou convent fins que els fets revolucionaris del 1936 permeteren descobrir-ne la sala gòtica i iniciar el procés restaurador. Aquest fou dirigit pels arquitectes municipals Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca, sota el guiatge d’Agustí Duran i Sanpere, durant els anys quaranta del segle XX, seguit després per altres actuacions dels arquitectes Ignasi M. Serra i Joaquim Ros, com ara la construcció de l’avantcambra neogòtica del Tinell. Les obres afectaren també profundament la banda septentrional, adaptada en diferents fases per a acollir el Museu Frederic Marès. Totes aquestes intervencions comportaren alteracions de tanta intensitat que, a voltes, fan molt dificultós el reconeixement de les fàbriques antigues.
Bibliografia consultada
Madurell, 1935 i 1936; Martínez Ferrando, 1936; Madurell, 1937-40 i 1941; Martínez Ferrando, 1948; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 241-259; Florensa, 1949a, pàg. 9-10 i làm. III-VII, 1953a, pàg. 16 i làm. II-IV i IX, 1962b, pàg. 15, 1964 i 1967; Duran i Sanpere, 1972b, pàg. 251-278; Adroer, 1979; Riu-Barrera, 1992; Blasco, 1993; Adroer, 1998; Bassegoda, 1998; Ortoll, 1999a; Riu-Barrera, Torra, Pastor, 1999; Banks, s.d.