A mig camí entre les obres desaparegudes sense deixar a penes rastre i les construccions encara dretes, el Palau Reial Menor tingué la curiosa fortuna de ser enderrocat just després d’una intensa campanya de documentació, de la qual, però, no sempre és fàcil extreure dades segures per al seu coneixement.
Com altres grans edificis civils de l’època, aquest tampoc no fou bastit del no-res a partir d’un projecte coherent, sinó que és el resultat d’un conjunt de fases successives, la primera de les quals s’inicià en temps dels romans. D’aleshores són el mosaic de temàtica circense descobert durant l’enderroc del palau i el pany de muralla en què recolzava l’edifici. La importància d’aquest mur ja era clara el 1134, quan Bernat Ramon de Maçanet i el seu fill Berenguer donaren als templers unes cases adossades a la muralla romanocomtal de la ciutat, prop del castell del Regomir. Foren la base per a la consolidació de la seva casa barcelonina a mitjan segle XIII, en la qual en 1246-49 edificaren una capella, l’única part del conjunt arquitectònic que ha arribat fins avui.
L’any 1317, després de l’abolició de l’orde del Temple, la casa passà a mans dels hospitalers, els quals poc abans del 1323 la vengueren al bisbe i capítol de Vic, que, al seu torn, en 1367-68 cediren l’edifici al rei Pere per a la seva muller. El monarca, amb propietats que ja havia anat adquirint a la zona des dels anys cinquanta, l’antiga casa templera i altres edificis limítrofs –en part enderrocats per a crear uns importants jardins–, organitzà el conjunt que a partir d’aleshores havia de ser conegut com a palau de la Reina, per ser propietat i habitatge de la reina Elionor de Sicília i, alhora, residència de la família reial, enfront del vell palau reial major, que llavors també es reformava i acollia les funcions més oficials, burocràtiques i representatives. Un cop morta Elionor el 1375, nasqué la denominació de Palau Reial Menor per a referir-se al que, gràcies al seu testament, retornà a mans del rei.
Joan II cedí el palau a Galceran de Requesens, governador de Catalunya, càrrec que també exercí el seu fill, Lluís de Requesens, motiu pel qual l’edifici fou conegut com a palau del Governador. Tots dos i, sobretot, els seus successors reformaren el conjunt i en feren una de les principals residències barcelonines del segle XVI. Dels Requesens i a través dels marquesos de Los Vélez, la propietat arribà a mans de la comtessa de Sobradiel al segle XIX. Del 1857 al 1860 el palau fou enderrocat en ocasió d’una nova urbanització del sector entre els carrers d’Avinyó i d’Ataülf, amb nous carrers anomenats, precisament, del Palau i de la Comtessa de Sobradiel.
L’edifici
En l’edificació tingué un paper fonamental un tram de la vella muralla romana. Es tracta de l’angle sud, el perímetre del qual dibuixava un queixal vers la mar. El mur conservava més o menys visibles cinc torres de planta quadrada i, a més, dues de planta circular situades als dos angles de la muralla, que es veien des dels jardins del palau. De fet, la muralla, amb construccions que se li adossaven exteriorment, actuava com a límit entre el sector construït i l’espai per on s’estenien els jardins a diferents nivells que davallaven fins a l’actual carrer d’Avinyó. El sector edificat dins la muralla assolia l’actual carrer d’Ataülf, anomenat fins al segle XIX baixada dels Lleons, en al·lusió als lleons i altres animals exòtics de la famosa col·lecció zoològica dels jardins del palau, enriquits també amb arbres i plantes variades.
Pintura de Domènec Sert del 1856 que representa el sector de migdia del palau i els jardins que l’envoltaven.
ECSA – AFM
Dibuix de Lluís Rigalt poc abans de l’enderroc de l’edifici. Són ben visibles els dos arcs de diafragma de mig punt de la sala major del palau, aleshores ja sense coberta.
MHCB
La construcció s’organitzà a l’entorn d’un gran pati rectangular amb tres accessos distints. El principal era un portal encarat a la baixada dels Lleons, de la qual el separava una estreta crugia que arribà al segle XIX amb un aspecte completament modernitzat. Si fos aquest el que el 1368 es designava com el “portal del Temple”, ens trobaríem davant un vestigi de la casa templera i, a més, tindria sentit que es parlés de la cambra al seu damunt, inclosa dins l’esmentada crugia. Aquest portal, però, també podria ser la porta de grans dovelles del final del carrer dels Gegants, per la qual també s’arribava al pati central travessant dos passos coberts i un pati secundari que resseguia la capçalera de la capella. Aquesta, alineada a la banda nord del pati i heretada dels templers, esdevingué capella del palau reial sense remodelacions arquitectòniques importants fins al segle XVI. Les altres dues ales del pati eren unificades per una galeria alta d’arquets de mig punt sobre pilarets, una obra que no podia ser anterior al segle XVI, per bé que potser en renovava una de més antiga; en qualsevol cas, recolzava sobre cossos antics transformats. També era modern el gran arc carpanell que, al tram curt enfront de la capella, donava accés a la planta noble per una escala semicoberta, potser d’origen medieval. En canvi, a l’extens tram de ponent s’endevinaven a la planta baixa, tapiats o transformats, grans arcs de mig punt gòtics. Podríem interpretar-los com a vestigis del “porxo vell” esmentat el 1368, si no fos que aleshores el tancaven per a fer-hi cambres per a membres de la família reial, cosa que obliga a pensar en una dependència alta. Sigui com vulgui, també aquests arcs del pati podrien formar part de les construccions del temps dels templers.
Disposem de més dades per a gosar atribuir aquest origen a les construccions que, a la planta baixa, anaven des d’aquest suposat porxo fins a la cara interior de la muralla. L’única planta del conjunt, dibuixada el 1832, identifica aquesta zona amb una “cochera que corresponde debajo del Salón y en el día sirve de almacén” i amb “otra cochera, caballeriza, pajar y patio”, una descripció i una planta que s’adiu amb el que ens mostren alguns dibuixos fets per L. Rigalt poc abans de l’enderroc. Criden especialment l’atenció els dos que corresponen a la zona sota el saló, formada aparentment per sis grans voltes de creueria molt baixes, separades per arcs de mig punt amb grans nervis quadrangulars sense clau de volta. El seu aspecte recorda poderosament edificacions cistercenques del segle XIII i sembla versemblant la seva pertinença a la casa templera. Podríem pensar que es tracta d’allò que el 1368 s’anomena “la volta del Temple”, encara que l’emplaçament de “la pallissa de l’infant Martí” al seu damunt no afavoreix gaire aquesta suposició.
En efecte, a part de la possibilitat que aquesta volta del Temple sigui el mateix que el portal del Temple abans esmentat, sabem que sobre aquestes voltes no hi havia cambres privades sinó un gran saló. Les descripcions vuitcentistes i les pintures de Domènec Sert del 1856 deixen clar que aquest saló era dins un alt cos rectangular, cobert amb teulada de quatre vessants i amb una galeria d’arquets tapiats al capdamunt de les seves quatre façanes. A la més septentrional el resseguien grans contraforts i al costat oposat hi havia un altre gran saló enrunat, del qual restaven ben visibles dos grans arcs de diafragma de mig punt, amb els permòdols on havien de recolzar els caps de biga de la coberta de fusta. Similar al Saló de Cent barceloní (1370-73) i al més gran del Tinell (1359-64), algun cop s’ha pretès que també era part de l’obra templera i que mai no s’arribà a concloure. Però totes dues idees s’han de descartar. La primera, per motius formals; la segona, perquè no és versemblant que una tal ruïna sobrevisqués intacta durant més de cinc-cents anys i perquè, a més, les seves característiques s’adiuen amb la construcció de la “sala major del palau menor reyal”, ben documentada en 1376-78 (Cid, 1997), una cronologia que es correspon amb la dels models esmentats. És aquesta mateixa “cambra gran nova del nostre palau menor de Barchinona” la que el rei Pere manava pavimentar amb rajoles de València de diferents colors el 1381, el mateix any en què ordenava fer-hi una llar de foc amb supervisió de l’arquitecte Bernat Roca (Madurell, 1935, doc. 1 i 2), motiu pel qual s’havia cregut que ell havia estat l’autor de la sala –que ara sabem que fou feta pels mestres Francesc Marcet, “mestre major de l’obra”, i Arnau Artaguil, conservador de l’edifici des del 1371, amb la participació també de Guillem Minguet i Bernat Baró, i amb Francesc Serra i Jaume Castellar com a pintors de l’enteixinat.
Planta baixa del palau el 1832, quan pertanyia al marquès de Los Vélez, en què es reconeix perfectament la muralla romanocomtal, el pati central, la capella i els jardins. Escala gràfica en pams catalans i peus castellans.
J.Mestres – J.Fuguet
Si al segle XIX era enrunada la sala major del palau, caldria preguntar-se com era i quin era el gran saló veí. Bofarull (1855) ens informa que “la habitación cuadrada que se conserva aun cubierta tiene en su interior una especie de galería de madera que en el día de tan carcomida casi está pulverizada y toda ella tiene trazas de haber sido más sala capitular que salón regio”. També Pi i Arimon diu que “en el interior permanece entero un salón cuadrado con una galería de alfargería”. Amb aquestes dades podríem identificar-la amb l’espai representat en una coneguda aquarel·la de Soler i Rovirosa del 1858, sovint interpretada erròniament com a evocació fantasiosa del veí saló derruït. Però mentre que aquest consta de tres trams i dos arcs, aquell altre tenia quatre trams separats per tres arcs de diafragma també de mig punt i, entre ells, un ric enteixinat amb galeries calades, que A. Cirici no va dubtar a atribuir al segle XVI i a comparar-lo amb els sostres de la Generalitat de València i de l’escala del palau del Lloctinent de Barcelona. Sovint s’ha identificat amb la sala dels Cavalls, que segons A. Adroer ja existia abans del 1368 i que devia haver estat la gran sala de la casa del Temple (Adroer, 1994, pàg. 251-252), cosa difícil d’admetre si recordem la supressió de l’orde el 1312. La intervenció en les obres de reforma al palau en 1368-73 dels arquitectes Pere Llobet i Guillem Carbonell –aquest com a mestre director–, autors respectivament dels citats salons de Cent i del Tinell, faria versemblant la seva responsabilitat en la creació d’aquest espai els primers anys que fou propietat reial o els darrers de la titularitat del bisbe de Vic. En qualsevol cas, resta la incògnita sobre la necessitat de bastir un altre gran saló quan ja n’existia un.
I, a més, resta pendent la problemàtica possibilitat d’identificar i emplaçar altres espais documentats. Sabem que el 1368 Pere Llobet feia obres menors a l’esmentada “cambra dels Cavalls” i també a la “cambra de la Reina” i la “Cambra Blanca del Rei”, i per aquells mateixos anys es construïa l’oratori de la reina “en el mur davant la torre rodona negra”. El fet que el 1369 es reparessin els sostres del passatge del palau de la Reina al palau del Temple fa pensar en la percepció separada de dos sectors del conjunt, el nou i el vell; bé podria ser que les noves dependències de la residència reial fossin les de la zona al sud del pati, un sector que les vistes vuitcentistes mostren completament reformat per fora. A la part més propera al pati hi havia un cos més alt, bastit o renovat al segle XVI, quan se’n construí la galeria superior. En aquest sector podria haver-hi hagut la cambra de la reina, així com la recambra –prop de la qual es feren unes privades “en la torre rodona del mur vell”, tal vegada la més meridional– i els seus guarda-roba, rebost, cuina i, potser, l’oratori. A. Adroer prefereix cercar-lo entre la sala nova i la muralla, però allí creiem possible emplaçar “la sala menor del dit palau, qui és contigua a la dita sala major” i que, segons D. Cid, constava de dues crugies separades per una arcada, que podria ser la que només fou visible un quant temps mentre s’enderrocava el palau i que fou representada per Martí i Alsina en un conegut oli i en els seus dibuixos preparatoris. Sabem, a més, que a sota d’aquesta sala menor hi havia l’estança del Consell; a l’una o a l’altra –segurament a la primera– corresponien les dues finestres gòtiques properes a la torre circular que van sobreviure fins l’enderroc i que coneixem per diverses representacions; hom ha volgut també identificar la sala que il·luminaven amb aquella on el 1528 nasqué Lluís de Requesens i que aleshores s’anomenava cambra dels Paraments (Clopas, 1973). En qualsevol cas, caldrà esperar una revisió exhaustiva del tema per a calibrar fins on poden arribar els resultats d’especulacions com les nostres.
Bibliografia consultada
Piferrer – Parcerisa, 1839, pàg. 185-188; Bofarull i Mascaró, 1849, pàg. 35-37; Pi i Arimon, 1854, vol. I, pàg. 381-382; Bofarull i de Brocà, 1855, pàg. 37-43; Puiggarí, 1864; Balaguer, 1865-66, vol. II, pàg. 140-146; Puiggarí, 1879, pàg. 149-158; Comas, 1896-97; Carreras i Candi, s.d. [1916], pàg. 256 i 420-424; Deibel, 1928, pàg. 387-388 i 390; Madurell, 1935, pàg. 373 i 381-382; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, vol. I, pàg. 32 i 259-264, i làm. XXXV, i vol. II, fig. 1 064-1 069; Clopas, 1973; Duran i Sanpere, 1975, pàg. 327; Cirici, 1976, pàg. 277-278, i 1977, pàg. 78; Amades, 1984, vol. II, pàg. 604-611; Adroer, 1989; Fuguet, 1992; Adroer, 1994; Fuguet, 1995, pàg. 280-290; Garcia Espuche – Navas, 1995, vol. I, núm. inv. 221, 242, 310-313, 329-33, 498, 655-658, 677 i 679; Domènech, 1996, pàg. 52-53; Cid, 1997; Español, 2001, pàg. 16, 19 i 46-47.