Els camins, els ponts i les creus de terme

El pont del Diable de Martorell, d’origen romà, per on passava la Via Augusta. Va ser reconstruït al final del segle XIII i, novament, després de la Guerra Civil Espanyola.

ECSA – J.Todó

Els camins i els ponts tenen, evidentment, una estreta relació. No és concebible un pont sense un camí al qual facilita el pas, salvant rius i, de vegades, altres accidents naturals. També les creus solen estar molt lligades als camins, perquè era costum d’erigir-ne prop seu, a les entrades de les poblacions i sagreres i en cims o accidents notables del terreny. Com és lògic, cadascun d’aquests elements té una història i característiques pròpies, però la seva vinculació permet tractar-los de manera conjunta, tot i reconèixer les seves singularitats. Aquí, únicament es farà esment o evocació dels camins, ponts i creus existents o renovats en època gòtica; això no obstant, és necessari situar cada element en l’espai i el temps que va precedir els segles XIV i XV.

Els camins i els ponts

Els camins tenen un paper cabdal a l’hora d’explicar l’auge o la decadència d’una ciutat, vila o sector del país, ja que la facilitat o la dificultat per a accedir-hi va condicionar molt sovint el seu passat. I això ho feren de manera positiva i negativa, facilitant el comerç i la vida de la gent i, també, fent-los víctimes de guerres i depredacions, la qual cosa explica l’allunyament que durant alguns segles mantingueren les antigues poblacions o sagreres medievals de les vies més importants i, així mateix, els desplaçaments a la seva vora en èpoques de més tranquil·litat, o sigui, a partir dels segles del gòtic.

Hi ha notícia de camins des del moment en què se’n té de comunitats organitzades. Fou, però, en època romana que adquiriren un clar protagonisme en la nostra història. Començant per la Via Augusta, que travessava els territoris catalans des dels Pirineus fins al sud de les terres valencianes i acabava a Cadis, i continuant amb rutes més secundàries, com la que seguia la vall del Segre fins al coll de la Perxa i el Conflent, i d’altres que unien termes o ciutats interiors amb la costa, com la de Caldes de Montbui al Maresme i Iluro, i la d’Ausa a Bàrcino, o bé la que s’enfilava pel Capsacosta i vinculava l’actual Garrotxa amb el Ripollès. Molts d’aquests camins existiren en època ibèrica i el seu ús es mantingué en l’època medieval i en la moderna.

Dissortadament, des del punt de vista arquitectònic és molt poc el que resta de la majoria d’aquestes vies: alguns trossos d’empedrat, uns pocs arcs de triomf –per exemple, el petit arc que donava accés al pont de Martorell o l’arc de Berà–, mil·liaris que marcaven el traçat i les distàncies dels camins, o bases de ponts i obres de sustentació de terrenys per a facilitar el seu pas. En temps medievals, sobretot a partir de la conquesta del país pels carolingis, es van arranjar alguns d’aquests vells camins per a acomplir funcions militars i administratives, com ara les de relligar els comtats catalans amb els centres de poder carolingi. Aquestes vies reberen el nom de strata francisca o camí de França. Al llarg dels segles X i XI, aquesta denominació s’aplicà a diferents camins importants, gairebé tots procedents dels Pirineus o que hi conduïen.

A partir del segle XII es va generalitzar el nom de “camins rals” o “camini regales” per als camins sota protecció reial. L’usatge Camini et stratae, redactat en aquesta centúria, establia la potestat del príncep sobre aquests camins i els posava sota la seva protecció per mitjà dels seus funcionaris o veguers. El príncep o rei en garantia també la conservació, tasca en la qual es podia obligar a treballar la gent que hi vivien a prop i n’eren els principals beneficiats, i també n’assegurava la salvaguarda dels viatgers i de les seves mercaderies. Qualsevol acte de pillatge o crim que s’hi cometés quedava sotmès a la jurisdicció reial.

Entre els camins rals cal distingir els que passaven per diferents termes o jurisdiccions i els que només s’estenien dins els territoris d’un sol senyor o baró. Pel que fa als primers, la potestat era exclusiva del rei i dels seus veguers, encara que travessessin termes baronials; en el segon cas, però, la guarda i l’exercici de la justícia eren de competència exclusiva dels senyors del terme –eren com camins rals menors–. Per a fer qualsevol reforma, com canvis de traçat i supressions parcials de recorregut, calia l’aprovació del rei o del baró, segons la categoria del camí o les respectives atribucions. Sobre això hi ha prescripcions a les corts de Pere II del 1283, d’Alfons II del 1289 i de Jaume II del 1299.

S’han conservat restes de la majoria dels grans camins rals, encara que les modernes carreteres n’hagin invalidat l’ús o bé s’hagin sobreposat als seus traçats. Arreu del país n’hi ha vestigis, sobretot indicats per antics ponts notables –ara alguns en desús– o bé per singulars obres adossades a la penya en passos difícils, com al congost de Tresponts que forma el Segre aigües avall d’Organyà; al pas de Terradets, en el camí que unia la Noguera i el Pallars Jussà, pel congost de la Noguera Pallaresa, o als terraplens i estructures del coll de Balaguer, entre el Perelló i l’Hospitalet de l’Infant. Els camins donaren lloc també a hospitals i capelles, com els hospitals d’Olesa de Bonesvalls, l’Hospitalet de l’Infant o Sant Nicolau dels Pontells, ara a l’entrada del túnel de Viella, tots tres d’època gòtica, o com les antigues esglesioles de desaparegudes cases d’hostalatge de Santa Maria del Camí, a Veciana, Riudeperes i la Garriga, Santa Maria de les Ares, prop del port de la Bonaigua, o Santa Margarida de Colldares, entre el Ripollès i el Vallespir.

Alçat del pont d’en Bruguer (Vic), abans de la seva restauració, vist des d’aigües amunt.

SPAGC – J.A.Adell, 1981

A més de donar lloc a la construcció d’hospitals i ponts en època gòtica, els camins també foren un factor clau en el creixement i, fins i tot, en la creació de noves poblacions. Igualada nasqué i esdevingué una població notable als segles XII i XIV partint d’una petita propietat o quadra de Sant Cugat del Vallès; Granollers, un petit nucli de tradició romana, es formà com una important vila en un encreuament d’antics camins romans i després camins rals, a semblança de Montblanc, esdevinguda vila important i murada a partir del segle XIV, o d’Esparreguera, aixecada als segles XIII i XIV al peu del camí ral (la població era situada antigament a l’indret de Santa Maria del Puig). Són igualment poblacions de camí ral la Jonquera, Hostalric, la Pobla de Claramunt, etc. El traçat de l’antic camí ral de Barcelona a Puigcerdà és l’origen ja als segles XVI i XVII de les poblacions de Corró d’Avall a les Franqueses del Vallès, la Garriga, el Figueró, Aiguafreda, els Hostalets de Balenyà, Tona, Montesquiu, etc.

Els ponts gòtics de pedra

Els ponts de pedra són els principals elements arquitectònics que han pervingut de l’època gòtica i d’èpoques anteriors vinculats amb els camins, i són notables tant des del punt de vista històric com arquitectònic i també artístic, bé que per les nostres latituds no és fins a l’època romana que en tenim coneixença i vestigis més o menys ben conservats. És tanta la importància que s’ha donat als ponts romans, que avui dia no és rar veure atribuït el nom de “pont romà” a ponts d’època medieval, romànics o gòtics.

A l’edat mitjana la construcció dels ponts es considerà una obra benèfica i social, fins al punt que hi hagué una associació de fratres pontifici, vinculats a la regla de sant Benet. A casa nostra, a petita escala semblen haver tingut una missió semblant alguns monjos, com els del monestir de Sant Andreu de Tresponts o d’Entreponts, inicialment dit de Sant Iscle de Centelles, que tenien cura del camí i dels ponts entre Fígols i Organyà, al congost del Segre.

La construcció d’un pont era una obra costosa i s’assimilava a la d’una església o hospital, de manera que, amb la finalitat d’obtenir mitjans, es demanaven butlles d’indulgències i permisos per a fer recaptes i treballar en jorns de festa, i també privilegis i exempcions reials. Així, el 1333, Alfons III el Benigne autoritzà el bisbe de Vic a cobrar peatge sobre els cavallers i bestiar que utilitzessin el pont de Sallent que es construïa dins una baronia episcopal i el 1393 el rei Joan I prorrogà per trenta anys un privilegi anterior pel qual autoritzava el Consell de Vic a rebre el dret de barra als portals de les ciutats a fi de recaptar diners destinats a reparar ponts i camins. L’any 1397 es va acordar acudir als bisbes de Vic i de Girona per tal d’obtenir cartells d’indulgències per a recaptar diners que permetessin enllestir el pont de Sau, que tenien començat i necessitaven els pobles que hi eren compromesos: Sau, Vilanova, Tavertet i Sant Joan de Fàbregues, mancats de diners per a acabar-lo (Pladevall, 1969, pàg. 348-350).

El pont sobre el Fluvià que dóna accés a la vila de Besalú. La torre portal, a mig recorregut, fou reconstruïda el 1965 seguint el traçat de l’original.

J.Todó

Els ponts de fàbrica inequívocament romana, constatada arqueològicament, són comptats a tots els Països Catalans. Sempre es tracta d’obres de gran envergadura, situades en rius principals i gairebé mai de la xarxa fluvial secundària, poblada de passos medievals que obeïen a la malla viària que requeria el poblament dispers i el dens sistema urbà de petites i mitjanes poblacions consolidat cap al segle XIII, sense cap relació amb les localitats i els itineraris d’època imperial romana. Els camins medievals no eren, doncs, vectors que imposaven a la topografia del país una lògica geomètrica força abstracta, en funció d’itineraris de llarga distància com ho foren les vies romanes, pròpies d’un imperi centralitzat i autoritari. Per contra, en la societat feudal, dotada d’uns poders molt fragmentats i poc estratificats i desproveïda d’urbs però amb una gran extensió dels petits i mitjans establiments, el traçat viari que els relligava era constituït, en conseqüència, per recorreguts curts o mitjans. Els ponts, dins aquest sistema, tingueren dues lògiques de principi. En primer lloc, la necessitat ineludible d’un itinerari de salvar un corrent en un determinat indret, on les circumstàncies topogràfiques ho feien possible segons l’art constructiu de l’època, com als engorjats. Segonament, facilitar l’accés a un nucli riberenc i el seu desenvolupament en el cas de ponts urbans, promoguts per les senyories o els governs locals.

Hi ha ponts documentats ja a l’època romànica, alguns encara ben conservats, com el pont de Queralt, a Vic, el Pont Vell de Campmajor o un sector del de Besalú, i els més humils d’Àneu o Isil, a l’Alt Àneu. Fou, tanmateix, per la creixença de les viles i l’augment de població durant el segle XIII i part del XIV que en època gòtica tingué lloc l’erecció de la majoria dels grans ponts medievals del país, alguns ben documentats, però que han sofert moltes reformes o refeccions al llarg dels temps. El fet que la seva construcció sovint s’allargués molts anys, unit a la crisi demogràfica iniciada el 1348, comportà que molts no s’enllestissin fins a èpoques molt tardanes i que alguns restessin inacabats. Aquest és el cas del Pont Trencat, o del Diable, de Cardona, mentre que els ponts del Bruguer de Vic o els de Sau i Susqueda són exemples d’una etapa constructiva dilatada en el temps.

Des de molt antic, els ponts han tingut molts enemics o adversaris: els aiguats, els terratrèmols, les guerres, l’ús constant i el canvi dels mitjans de transport, etc.; totes aquestes circumstàncies o esdeveniments n’han estat causa de destrucció i de refecció de la majoria. La retirada de l’exèrcit republicà l’any 1939 va tenir com a conseqüència la destrucció total o parcial d’alguns tan notables com el Pont Nou de Manresa, el de Besalú, el Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses, el de Martorell, etc.

L’arquitectura del pont de pedra és molt simple: uns forts pilars o piles que sostenen un o més arcs per a unir les dues ribes de la vall d’un riu o fossat. Com és lògic, la seva importància arquitectònica varia molt segons l’amplada que han de franquejar o l’altitud de totes dues ribes; quan són baixes i estan molt separades, el pont ha de tenir més arcades i aquestes li creen un pendent més pronunciat –anomenat en aquest cas esquena d’ase–. Això, com és lògic, s’atenua o desapareix quan una riba és molt més alta que l’oposada, cas en què el pont es disposa segons un pla inclinat, com el de Roda de Ter. Els pilars del pont acostumen a reposar sobre bases més amples, reforçades amb esperons triangulars o tallamars per a dividir l’empenta de les aigües. Sovint, a la part més alta aquests pilars tenen unes obertures d’arc de punt rodó o apuntat, dits arcons, que alleugereixen la seva estructura i els donen més esveltesa, a més de facilitar el pas de l’aigua en cas de riuades. En alguns ponts més petits i de vegades també en altres d’importants, com els de Besalú o Vilomara, els pilars són triangulars, o sigui, mantenen la forma dels tallamars o bases fins al seu cim i formen a cada costat de la calçada uns entrants o petits eixamplaments, anomenats popularment reposadors o refugis. Altres ponts urbans, com els de Balaguer, Besalú o Camprodon, tenen torres de defensa al centre o en algun dels extrems. Fora d’aquestes característiques generals, comunes a la majoria dels ponts, la seva llargària, el pendent, el nombre d’arcades, l’existència d’arcons i altres peculiaritats varien segons la importància del riu o obstacle que salven i la categoria del camí al qual donen accés, i també en funció de la ja esmentada altitud o nivell de les ribes sobre les quals s’assenten els estreps.

Val a dir que, fins a l’extensió medieval dels ponts de pedra, la major part dels passos de riu eren per mitjà de guals, palanques, ponts de fusta o barques. Totes aquestes formes de trànsit fluvial han coexistit amb les fàbriques de pedra, que durant molts segles foren ben minoritàries. Aquestes últimes s’allunyaren progressivament de l’antiga tipologia del pont romà horitzontal de grans arcades regulars i de tendència simètrica, i anaren prenent formes heterogènies. La principal va ser el ja esmentat pont d’esquena d’ase, de pendents més o menys pronunciats, en general asimètric i d’àmplia varietat, una forma força innovadora, d’imprecisa gènesi i difusió, que es troba densament estesa pels països mediterranis fins a l’orient més proper des dels segles XI-XII. Inicialment bastida amb arcs de punt rodó i, potser, també apuntats, amb el pas dels segles la segona forma va esdevenir gairebé exclusiva, amb un clar domini en les obres fins als segles XVI-XVII. El pont horitzontal o amb lleugeres inclinacions, fet d’arcs rodons o rebaixats i sempre amb tallamars a les piles, aparegué, almenys, al principi del XIV i fou, sempre, minoritari, fins que es recuperà amb l’enginyeria militar i civil d’ençà del set-cents. Fins llavors, els ponts havien estat sobretot passos exclusius de vianants i cavalleries, i la seva notable estretor no permetia gairebé mai el trànsit de carruatges.

Els principals exemples

Per bé que hi ha alguns estudis sobre els ponts de pedra, molt sovint de caràcter descriptiu o artístic, en manca un de general des del punt de vista històric i arquitectònic que reculli les notícies monogràfiques disperses sobre alguns en concret o sobre els d’una comarca determinada. Els ponts d’època gòtica són els més coneguts i populars del país, tot i que, com s’ha indicat, la majoria han sofert diferents reparacions i sovint reconstruccions. Per tant, encara és molt difícil fer-ne un inventari, per la qual cosa aquí només se’n comenten alguns dels principals, seguint el lògic recorregut o corrent dels rius més notables.

El pont del Diable de Ceret.

MC

A l’extrem septentrional de Catalunya, a la riba baixa de l’Aglí hi ha els vestigis d’un vell pont, prop d’Espirà, datat al segle XIII, i poc més avall es troba el de Ribesaltes, esmentat el 1282 i reconstruït cap al 1402. A la vall mitjana de la Tet s’aixeca el superb pont del Diable de Ceret, d’esquena d’ase i gran arcada, suposadament obrat a l’entrada del segle XIV, mentre que, a Perpinyà, el mateix riu era salvat per un pont de pedra, testimoniat el 1195. Al sud de l’Albera flueix la Muga, que al seu curs alt és salvada pel Pont Vell de Sant Llorenç de la Muga, segurament dels segles XIV-XV, i al tram final, pel també Pont Vell, abans dit Nou de Castelló d’Empúries, de vuit ulls i on l’any 1354 treballava el mestre Berenguer Brunet, per bé que fou refet després de l’avinguda del 1421.

De la capçalera del Fluvià ha desaparegut durant el segle XX el pont del Collell, com també ho ha fet el de la Canya, una mica per sota d’Olot, on subsisteix, reformat, el de Santa Magdalena, en obres el 1352, tots tres d’imprecís aspecte medieval. El Pont Vell de Sant Joan les Fonts és una obra unitària, amb un ull gran i arcada lateral amb arcons a la pila i en un cap. A l’afluent esquerre del Llierca, en un pas estret, hi ha el pont de Sadernes, d’ullal de gran llum sobre ferms penyals. També al Fluvià es troba el pont urbà de Besalú, associat al recinte murat de la vila, la part més antiga del qual sembla del segle XII. És de planta angular, amb pilars disposats sobre roques al tram d’aigua més constant. En dues piles, els tallamars s’eleven fins a dalt del pas per a formar els eixamplaments o reposadors. Enmig d’ambdós pilars s’alçava damunt d’una altra pila una torre portal, obra dels segles XIV-XV, enderrocada vers el 1880 i reconstruïda el 1965. Aigües avall, a Esponellà hi ha en un pont modern les restes integrades d’aquell que fou bastit cap als anys 1392-1442 i que tenia set ulls.

Del Ter, el primer pont antic de pedra és el de la vila de Camprodon, que es considera bastit als segles XIII-XIV i refet al XVI. D’acord amb el tipus de pont urbà, el cap que arriba a la població es clou amb una torre portal que s’integrava al recinte murat del lloc. Presenta una arcada gran i tres de petites en altiva esquena d’ase. Poc més avall hi ha el notable Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses. Tot i ser documentat d’ençà del segle XII, la seva gran arcada apuntada correspon a segles posteriors. Es va reconstruir completament després d’haver estat volat el 1939. Del Freser destaca el pont de la Cabreta, d’atribució poc creïble al segle XI, amb doble pendent asimètric, ull major i boques menors. A la vila de Ripoll hi ha les restes de l’antic pont del Raval, abans d’unir-se al Ter. No es conserva cap altre pont antic fins a l’entrada a la plana osonenca, on apareix el de Manlleu, de pla inclinat amb sis arcs lleugerament rebaixats i piles amb forts tallamars. Construït en 1396-1437 poc més avall d’un antiquíssim gual, fou objecte de petites modificacions fins a ser recarregat al segle XX per al pas de la carretera. Al colze que el riu fa cap a llevant, hi flueix el Gurri, que, engruixit pel Mèder, envolta la ciutat de Vic, on es troben els ponts d’en Bruguer, Queralt i el Remei, així com el desaparegut de Can Caseta, tots ells de lleugera esquena d’ase i fets o refets durant el segle XV, menys el del Remei, de pla horitzontal i arcs rebaixats, que fou obrat cap al 1325.

A l’entrada del Ter cap a les Guilleries hi ha el pont de Roda de Ter, de pla inclinat amb sis arcades d’amplada en progressió vers el llit d’estiatge. Documentat d’ençà del segle XI, la fàbrica més antiga s’ha datat al XIV –s’estava restaurant el 1368 després d’una riuada que el va malmetre molt–, mentre que la resta correspon al segle XVII. A la Riera Major que del Montseny aflueix al Ter hi ha el senzill pont de Malafogassa, obrat pel mestre Pere Folgueres cap al 1498 amb el concurs de les poblacions veïnes. En plenes Guilleries i cobert ara pel pantà de Sau es troba el pont del Ter que conduïa al poble de Sant Romà de Sau, del tombant dels segles XIV-XV. Engolit pel següent pantà de Susqueda hi ha el pont d’aquesta població, la construcció del qual fou acordada el 1348 i que es va refer del tot després de l’avinguda del 1617. El pont termener entre la Cellera i Sant Julià de Llor, en sec a causa d’un vell canvi del curs del riu, era de cinc ulls i esquena d’ase. No hi havia cap altre pont petri fins a la ciutat de Girona, on s’erigia el Pont Major, construït o reconstruït pel mestre Pere Sacoma cap al 1368, i el pont de la Barca, que es va començar a bastir vers el 1433, allà on el riu es traspassava fins llavors amb una embarcació. Cap dels dos no ha subsistit. Dins de la ciutat hi havia diferents palanques de fusta sobre l’Onyar i l’únic pont de pedra era el de Framenors, que portava al Mercadal i s’unia a una torre alçada els últims anys del segle XIV.

El Pont Trencat, o del Diable, de Cardona, inacabat.

ECSA

A la conca més alta del Llobregat, el Pont Vell de la Pobla de Lillet és d’un sol arc lleugerament apuntat, potser amb una fàbrica inicial de mitjan segle XIV i força reformat durant els segles XVIII-XIX. Aigües avall de Guardiola el riu s’engorja i es troba el pont del Collet, d’aspecte medieval; al terme de Cercs, prop de Berga, hi ha el de Pedret, en esquena d’ase sobre el ferm pedreny, l’ull del mig apuntat i boques petites a cada costat, d’incerta cronologia que podria arribar fins al segle XVII. A Puig-reig hi ha el pont de Periques, amb la part més antiga atribuïda al segle XIII i molt reformat al llarg del vuit-cents. Seguia el de Gironella i després el de Sallent, bastit a partir del 1333 –any en què, com s’ha dit, el rei va concedir el dret de pontatge al bisbe de Vic, senyor del lloc– i enllestit vers el 1374; molt reformat, subsisteix en part. No gaire distant era el de Cabrianes, en un indret on hi havia un pas des del segle XI, per bé que els vestigis actuals corresponen a una obra d’ençà dels segles XIII-XIV de molta presència i profundament reformada al XX, abans de ser volada el 1939. De pendents múltiples i arcs rodons és el pont de Sant Benet de Bages, d’aire medieval, i a continuació s’aixeca el pont de Vilomara, on ja n’hi havia un de pedra al segle XI, mentre que l’actual, de nou ulls, podria remuntar-se al XIII, amb notables transformacions des d’aleshores, com els tres arcs majors refets en 1621-24. L’afluent del Cardener presenta aigües amunt, a Cardona, el Pont Trencat o del Diable, projectat cap al 1424 i mai no acabat, a més del de Marbusca o Sant Joan, pla i de set arcs amb tallamars que pujaven fins a les orles o baranes. La fàbrica va ser pactada el 1455 pels cònsols de la vila amb el mestre Joan de Santmarçal. Refet al segle XVIII, es troba molt desfigurat. Prop de Manresa, a l’antic camí de la Segarra, el municipi va aixecar el Pont Nou, que és de pla horitzontal i d’origen tenia nou arcs rodons amb tallamars potents alçats fins dalt de les piles. En l’obra, sembla que començada alguns anys abans, va intervenir des del 1318 el lapicida Berenguer de Montagut, que després fou mestre d’obres de la Seu i el Carme i de la barcelonina Santa Maria del Mar.

El pont d’esquena d’ase de Castellbell, sobre el Llobregat al camí de Manresa a Barcelona, contractat al mestre Jaume Provençal el 1455.

ECSA – M.Catalán

El Pont Vell de Manresa es troba més al sud, sota la Seu i passada la població. És de llarga esquena d’ase i producte de moltes refeccions, per bé que la configuració actual deu correspondre a la fi del segle XIII. Volat el 1939, fou reconstruït posteriorment. Un cop trobats el Cardener i el Llobregat hi ha el pont de Monistrol, per al qual es feren llegats des de la darreria del segle XIII. L’obra, promoguda pel monestir de Montserrat, va costar molt de començar i s’hi va treballar, almenys, durant la primera meitat del XIV amb la participació dels mestres Ramon Bruguera i Jaume Pugat. Un xic més avall s’alça el pont de Castellbell, de quatre ulls i esquena d’ase, bastit segons un detallat contracte entre el senyor local i el mestre Jaume Provençal del 1455, que gairebé conserva íntegrament l’obra original. El darrer pont de pedra del Llobregat és el de Martorell, dit del Diable, també el més conegut i majestuós del país, caracteritzat pel carreuat de pedra vermella. És situat al darrer congost del riu, en un pas privilegiat entre la costa i l’interior i al lloc on hi havia un notable pont romà. La configuració avui visible s’atribueix als darrers quinze anys del segle XIII, època de la qual, després d’una riuada, apareixen abundoses notícies d’obres i el seu finançament. La fàbrica presenta una molt pronunciada i elegant esquena d’ase, feta amb un alt arc ametllat central i de molta llum, amb arcada lateral apuntada a una banda i de mig punt a l’altra. Molt afectat per la voladura del 1939, va ser completament reconstruït. Al tram inferior, on hi havia passos de barca a Sant Andreu de la Barca, Sant Boi i els Banyols, al delta del riu, els consellers de Barcelona intentaren construir un pont de pedra, almenys d’ençà del 1276, primer a Molins de Rei, després entre Pallejà i el Papiol i per últim a l’alçada de Sant Boi. Aquí va començar a bastir-se’n un a l’entrada del segle XIV, però les dificultats i els costos feren que finalment es fes de fusta. Es trobava ja molt avançat cap al 1307.

El desaparegut pont horitzontal de Lleida, sobre el Segre, entre el Cappont i la parròquia de Sant Joan, pas obligat per a accedir a la ciutat venint de llevant.

FPIEI

A les dues Nogueres són ben pocs els ponts d’aspecte medieval. De la Pallaresa i els seus afluents es poden assenyalar el de Gerri, refet molts cops, i els malmesos dels congostos de Collegats i dels Terradets. A la capçalera del Segre es troba el pont de Sant Martí Vell, sobre el Querol, entre Puigcerdà i Guils de Cerdanya, obrat vers 1326-28, i el de Bar, desaparegut el 1982 i esmentat de molt antic. D’altres són el desaparegut de Castellciutat i el modificat d’Arfa, o els del congost de Tresponts. Aigües avall, termena entre Organyà i Coll de Nargó el pont d’Espia o Espí, d’aspecte medieval. Un petit afluent indirecte, la riera que passa per Sanaüja, té en aquesta població una acurada obra dels segles XIV-XV. En acostar-se el Segre al pla de Lleida, els ponts deixen l’esquena d’ase sobre penyes i adopten el model horitzontal d’arcades múltiples amb piles al llit del riu. D’aquesta darrera mena eren el Pont Vell de Camarasa, en ruïnes, i el desaparegut de Balaguer, esmentat des de mitjan segle XII. Al cap de la vila es trobava amb la muralla i s’hi alçava una sumptuosa torre portal del final del segle XIV o l’inici del XV, enderrocada el 1894, presidida pel relleu de sant Miquel entre els senyals heràldics urgel·litans, peces ara al Museu Maricel de Sitges. El darrer pont d’aquest riu era el de Lleida, que associat també al recinte murat es documenta des d’avançat el segle XII. Els vestigis més antics de la fàbrica sembla que corresponen al segle XIII i se sap de constants refeccions d’ençà d’una forta avinguda el 1329, de manera que, molt transformat, va subsistir fins el 1911.

Aigües avall, fins a la trobada amb l’Ebre i al llarg de tot el seu recorregut baix per Catalunya, no hi havia cap altre pont de pedra. La ciutat de Tortosa només en va disposar d’un de barques. N’hi ha constància d’un projecte de construcció el 1247 i de la seva existència cinquanta anys després, perquè abans el trànsit devia fer-se per un pas de barca. Del manteniment i les seguides reconstruccions hi ha detallat esment en els llibres de comptes de la ciutat per al segle XIV. El darrer pont de fusta es va cremar el 1892 i fou substituït per un de metàl·lic el 1895. L’absència de ponts petris als trams inferiors dels rius catalans majors i, especialment, de l’Ebre a la ciutat de Tortosa posa de manifest la impossibilitat de l’obra gòtica de superar les dificultats imposades per aquests corrents i el medi geogràfic per on passaven, on s’aplicaren solucions mòbils de barques o estables de ponts de fusta.

Les creus de terme

La utilització de creus per a marcar límits de parròquies, sagreres o possessions consta en les antigues dotalies o actes de consagració d’esglésies des del segle XI fins al XIII; també s’esmenten com a situats infra cruces, és a dir, entre creus, els béns posats sota protecció dels ordes militars al llarg dels segles XII i XIII. Semblantment, l’antiga documentació parla de creus gravades a la pedra o, sense cap especificació concreta, prop de colls i camins. Les anomenades creus de terme –des de les quals es beneïa el terme– i els pedrons –des d’on es llegia la pàssia o fragments d’evangelis entre les festivitats de Santa Creu de maig i Santa Creu de setembre– consten en la documentació i consuetes del quatre-cents en endavant.

Tot això fou causa de l’erecció de moltes creus, sovint monumentals, sobretot en època gòtica i durant els segles XVI i XVII. La documentació constata arreu del país l’existència de creus a la vora de les poblacions, parròquies rurals o prop de camins i de ponts, sempre en llocs ben visibles i freqüentats. Aquestes abunden a les entrades i sortides de les viles i ciutats i no en falten mai prop de les esglésies rurals, presidint els fossars o el centre dels comunidors o petits coberts des d’on es beneïa i llegia la pàssia, abans esmentada. Amb tot, les creus dels comunidors mai no tenen un caràcter monumental i molt sovint són petites creus metàl·liques sobre un pedronet.

Algunes de les creus més notables, sobretot les situades prop de poblacions importants, bé que en descampats, es cobrien amb un porxo i teulat i esdevenien, així, un lloc de pregària i alhora un reposador. Són les anomenades creus cobertes, que trobem al veïnatge de Barcelona, València, la Selva del Camp o Gandesa. També n’existiren algunes en llocs més solitaris, com a Vespella, a l’actual municipi de Gurb (Osona).

Entre les creus gòtiques documentades hi ha les set que acompanyaven el camí de Collbató a Montserrat i per a les quals el rei Pere III va encarregar a Pere Moragues, vers el 1366, uns relleus amb els set goigs de la Mare de Déu; aquestes creus són evocades en l’antic retaule de la Mare de Déu de Montserrat d’Alfajarín (Saragossa) i en resta algun fragment. També es coneixen els contractes que els anys 1385 i 1402 va fer l’escultor Jordi Joan o Jordi de Déu de creus per a Montblanc i Santa Coloma de Queralt i el que el 1415 va establir Bernat de Montpedrós per a aixecar una creu al raval de Santa Eulàlia de Vic, ara guardada al Museu Episcopal de Vic.

Representació d’una creu de terme prop d’una església en la taula central del tríptic de la Mare de Déu de Montserrat del pintor Bartolomé Bermejo, documentat entre el 1468 i el 1501.

EA

La fragilitat de les creus, posades sobre altes columnes i exposades a l’acció dels elements, així com a les guerres i altres adversitats, ha fet que la majoria es modifiquessin o desapareguessin. Moltes s’han reemplaçat per altres de noves o per simples creus de ferro. El tipus clàssic de la creu gòtica era el de graonada, base treballada i capitells amb sants de devoció comarcal o del donant, i també amb escuts de famílies senyorials o dels donants, amb la creu de coronament ben treballada i sovint amb Santa Maria a la part oposada, molt semblant a les creus d’orfebreria. Aquest model es va anar repetint al llarg de tot el segle XVI i sovint durant el XVII. Avui dia és difícil trobar al país creus monumentals genuïnament gòtiques en la seva totalitat i només en resten fragments, com bases, capitells o la mateixa creu.

Bibliografia consultada

Viollet-le-Duc, 1854-68, vol. 7, pàg. 220-259; Serra i Vilaró, 1905b; Segura, 1906; Danés, 1917; Gudiol i Cunill, 1918-20 i 1919; Carrové, 1935; Clopas, 1962; Pladevall, 1969; Costa, 1974-75; Pladevall, 1976; Bonnassie, 1979-81, vol. 2, pàg. 275-276 i 385-386; Pladevall, 1980; Baraut, 1983; Bastardes, 1983; González – Rodríguez, 1983; El pont d’en Bruguer de Vic, 1984; Riu, 1985b; Mesqui, 1986; Sureda i altres, 1986; Solà, 1987 [1920], pàg. 73-76; Sitjes, 1988; Rovira, 1989; Caballero, 1991; Carbó, 1991; Pagès, 1992; Pujol, 1992; Diversos autors, 1993a; Soldevila, 1993; Valls, 1993, pàg. 53-60; Farreny, Mauri, Vives, 1994; Galindo – Mauri, 1994; Bella pedra vella, 1995; Caixal, 1996; Macià, 1996; Caixal, 1997; Garganté, Oliva, Ros, 1998, pàg. 53-54; Maristany, 1998; Garcia i altres, 1999; Izquierdo, 2000; Zaragozá, 2000; Mundó, 2001; Beseran, 2003, pàg. 210-212.